alt=Il·lustració del Quixot de Gustave Doré. "Un món d'idees desordenades es van apinyar en la seva imaginació"|miniatura|Il·lustració del Quixot de Gustave Doré. "Un món d'idees desordenades es van apinyar en la seva imaginació" La imaginació (del llatí imaginatĭo, -ōnis) és la facultat de la ment humana de crear imatges mentals o pensar en realitats no percebudes abans, d'inventar noves versions del món; un procés superior que permet a l'individu manipular informació generada intrínsecament amb la finalitat de crear una representació percebuda pels sentits de la ment. Aquests sentits de la ment són els mecanismes que permeten veure un objecte que s'havia visualitzat prèviament però que ja no es troba present en l'ambient. Cal aclarir que quan s'imagina no es redueix només al sentit de la visió, sinó també a altres àrees sensorials.
És la representació de sensacions o objectes físics a la ment sense cap aportació immediata dels sentits. Sovint descrit com la formació d'imatges a la ment, s'equipara habitualment amb les imatges mentals, tot i que les experiències imaginàries no han de ser purament visuals i poden incloure altres experiències sensorials, pensaments i emocions. Les imaginacions poden ser recreacions d'experiències passades, com ara records viscuts amb o sense canvis, o escenes completament inventades i possiblement fantàstiques. La imaginació ajuda a aplicar el coneixement per resoldre problemes i és fonamental per integrar l'experiència i el procés d'aprenentatge.
La imaginació és el procés de desenvolupar teories i idees basades en el funcionament de la ment mitjançant una divisió creativa. A partir de percepcions reals, la imaginació empra processos condicionals complexos que impliquen tant la memòria semàntica com l'episòdica per generar idees noves o refinades. Aquesta part de la ment ajuda a desenvolupar maneres millors i més fàcils de dur a terme tasques, ja siguin antigues o noves.
La imaginació s'assembla al procés de percebre. No obstant això, la primera no es limita a la segona. La imaginació és un procés més abstracte, és a dir, que no necessita un objecte present en la realitat (en aquest instant), ella se serveix de la memòria per manipular la informació i relacionar-la de formes que no depenen de l'estat actual de l'organisme. És a dir, la imaginació pren elements abans percebuts i experimentats, i els transforma en nous estímuls i realitats.
La imaginació es diferencia del somni en què la imaginació s'activa quan l'individu està despert. La imaginació respon a la necessitat de ficció que experimenta tot subjecte i és una de les característiques fonamentals de la personalitat (hi ha persones més imaginatives que d'altres, tot i que es pot educar).
Funcions de la imaginació Els orígens de l'estudi de la imaginació daten de les reflexions filosòfiques. No obstant això, el seu posicionament com a matèria d'estudi científic, allunyat d'especulacions metafísiques, es dona amb el naixement de la psicologia experimental, tot i així, es conserva com un component psíquic lluny de ser desxifrat. És només a finals del i principis del present segle que la imaginació es pren com a desafiament per a la investigació psicològica i neurocientífica, i els mètodes conjunts de neuroimatge i conductuals permeten albirar hipòtesi de com el cervell imagina.
La psicologia ha estudiat la necessitat humana de la ficció, que explica el gust per les històries, l'entreteniment basat en jocs, el teatre o l'art. La imaginació, en oferir versions alternatives de la realitat, ajuda a comprendre el món exterior i li dona un sentit, alhora que allibera el subjecte dels seus límits (per això, es diu que la imaginació està lligada a la llibertat). També ajuda a l'aprenentatge, ja que projecta els resultats futurs dels processos cognitius i ajuda a idear alternatives als problemes plantejats. La imaginació és a la base de la creativitat artística, però també del plantejament d'hipòtesis científiques i de nombrosos invents. Finalment, la imaginació s'activa alhora que la memòria per fer un record passat viu (fins i tot, transformant-lo segons l'emoció associada).
Els psicòlegs han estudiat la imaginació, no només en la seva forma de creativitat i expressió artística, sinó també en la seva forma mundana de la imaginació de tots els dies i han proposat que està basada en els mateixos processos cognitius que el pensament racional.
Potenciació de la imaginació La imaginació es pot potenciar mitjançant la narrativa, la contemplació d'obres d'art o el joc simbòlic, així com exercicis de plantejament d'alternatives. També es pot induir una persona a imaginar una situació concreta mitjançant la meditació, els anomenats exercicis espirituals o la suggestió per part d'un psicòleg experimentat. Artificialment, amb la ingestió de drogues o de la hipnosi, es pot aconseguir que la persona surti de l'estat conscient i arribi a l'inconscient, en què es troba la major part dels continguts de la imaginació.
Quan els nens desenvolupen la seva imaginació, sovint l'exerceixen a través del joc de simulació ("fer veure"). Utilitzen el joc de rol per representar el que han imaginat i, posteriorment, continuen jugant fent com si els seus escenaris imaginaris fossin la realitat real.
Història conceptual Antiguitat Els filòsofs de l'antiga Grècia concebien la imaginació, o "phantasia", com un treball amb "imatges" en el sentit d'imatges mentals. Aristòtil, a la seva obra De Anima, va identificar la imaginació com una facultat que permet que una imatge aparegui dins nostre, una definició que associa la imaginació amb una àmplia gamma d'activitats implicades en pensaments, somnis i records.
A Fileb, Plató parla del somni despertat i considera la imaginació sobre el futur com l'obra d'un pintor dins l'ànima. Tanmateix, Plató va retratar aquest pintor com un il·lustrador més que no pas com un creador, reflectint la seva visió de la imaginació com una facultat representativa més que no pas inventiva.
Els filòsofs grecs distingien típicament la imaginació de la percepció i del pensament racional: "Perquè la imaginació és diferent del pensament perceptiu o discursiu, tot i que no es troba sense sensació, ni el judici sense ella" (De Anima, iii 3). Aristòtil considerava la imaginació com una facultat que media entre els sentits i l'intel·lecte. Es creia que les imatges mentals que manipula, ja siguin derivades de visions, somnis o percepcions sensorials, es transmetien a través de les parts inferiors de l'ànima, cosa que suggereix que aquestes imatges podien estar influenciades per emocions i desitjos primaris, confonent així el judici de l'intel·lecte.
Edat Mitjana miniatura|Les pintures medievals de criatures imaginàries, com les que es veuen en frescos i manuscrits, sovint combinaven parts del cos de diferents animals i fins i tot humans. A l'Edat Mitjana, el concepte d'imaginació abastava dominis com la religió, la literatura, les obres d'art i, en particular, la poesia. Els homes de ciència sovint reconeixien els poetes com a "imaginatius", considerant la imaginació com la facultat mental que permetia específicament escriure poesia. Aquesta associació, van suggerir, rau en la capacitat de la imaginació per crear i formar imatges, la qual cosa resulta en una sensació de "visualització" amb "l'ull interior".Castor, G. (1964).
Un epítom d'aquest concepte és la idea de Chaucer de "l'ull de la ment" a The Man of Law's Tale de The Canterbury Tales (ca. 1390). Va descriure un home que, tot i ser cec, era capaç de "veure" amb "l'ull de la seva ment":
"Aquell d'ells era cec i no hi podia veure, / Però no ho feia amb els ulls de la seva ment / Amb els quals els homes hi veien, després es tornaven cecs."
Les teories medievals de la psicologia de les facultats postulaven la imaginació com una facultat dels sentits interns (juntament amb la memòria i el sentit comú): la imaginació rep imatges mentals de la memòria o la percepció, les organitza i les transmet a les facultats de raonament, proporcionant a l'intel·lecte dades sensorials. D'aquesta manera, permet la remodelació d'imatges a partir de la percepció sensorial (fins i tot en absència de percepció, com en els somnis), realitzant una funció de filtratge de la realitat.
Tot i que no se li atribuïa la capacitat de crear, es creia que la imaginació combinava imatges rebudes de la memòria o la percepció de manera creativa, permetent la invenció de conceptes o expressions nous. Per exemple, podria fusionar imatges d'"or" i "muntanya" per produir la idea d'una "muntanya daurada".
En les obres artístiques medievals, la imaginació tenia la funció de combinar imatges de coses perceptibles per retratar criatures llegendàries, misterioses o extraordinàries. Això es pot veure en la representació d'un mongol a les Grandes Chroniques de France (1241), així com en la representació d'àngels, dimonis, l'infern i l'apocalipsi en pintures religioses cristianes. miniatura|Joseph Noel Paton, Dante meditant l'episodi de Francesca da Rimini i Paolo Malatesta
Renaixement i inicis de l'època moderna El Renaixement va veure el renaixement dels textos clàssics i la celebració de la dignitat dels homes, però els estudiosos de l'època no van contribuir significativament a la comprensió conceptual de la "imaginació". Marsilio Ficino, per exemple, no considerava les creacions artístiques com la pintura, l'escultura i la poesia com a formes privilegiades de la creativitat humana, ni tampoc atribuïa la creativitat a la facultat de la imaginació. En canvi, Ficino va postular que la imaginació podria ser el vehicle a través del qual la intervenció divina transmet coneixements en forma d'imatges, cosa que en última instància facilita la creació d'art.
No obstant això, les bases establertes pels humanistes van facilitar que els pensadors posteriors desenvolupessin la connexió entre imaginació i creativitat. Els primers filòsofs moderns van començar a considerar la imaginació com un tret o una habilitat que un individu podia posseir. Miguel de Cervantes, influenciat pel metge i filòsof espanyol Juan Huarte de San Juan, va crear el personatge icònic Don Quixot, que personificava la idea de Huarte d'"enginy ple d'inventiva". Es creia que aquest tipus d'enginy es trobava típicament en individus per als quals la imaginació era el component més destacat del seu "ingenium" (; terme que significa proper a «intel·lecte»).
Els primers filòsofs moderns també van començar a reconèixer la imaginació com una facultat cognitiva activa, tot i que es considerava principalment com a mediadora entre la percepció sensorial () i l'enteniment pur (). René Descartes, a Meditacions sobre la filosofia primera (1641), va interpretar la imaginació com una facultat que es concentra activament en els cossos (entitats corpòries) mentre depèn passivament dels estímuls dels diferents sentits. En els escrits de Thomas Hobbes, la imaginació es va convertir en un element clau de la cognició humana.
Als segles XVI i XVII, les connotacions d'"imaginació" es van estendre a moltes àrees de la vida cívica de principis de l'època moderna. Juan Luis Vives va assenyalar la connexió entre la imaginació i les habilitats retòriques. Huarte va ampliar aquesta idea, vinculant la imaginació a qualsevol disciplina que requereixi "figures, correspondència, harmonia i proporció", com ara la pràctica mèdica i l'art de la guerra. A més, Galileu va utilitzar el concepte d'imaginació per dur a terme experiments mentals, com ara demanar als lectors que imaginessin la direcció en què volaria una pedra llançada amb una fona.
Il·lustració i posteriorment