miniatura|Aficionats de Boca Juniors canten "El que no salta, se fue a la B" pels carrers de Buenos Aires, un exemple de càntic que fa burla d'un equip rival, el River Plate, fent referència al seu descens a Nacional B. Un càntic futbolístic o cant de graderia és una cançó o cant que sol cantar-se als partits de futbol per part dels aficionats. El cant del futbol és una expressió de la identitat col·lectiva, que sovint s'utilitza pels aficionats per expressar el seu orgull per l'equip o animar l'equip de casa, i es pot cantar per celebrar un jugador o entrenador en particular. Els aficionats també poden utilitzar càntics de futbol per intimidar els càntics de l'afició rival i molts aficionats canten cançons sobre els rivals del seu club, fins i tot quan no els juguen. De vegades, els càntics són reaccions espontànies a esdeveniments al terreny de joc.
Els cants de futbol poden ser simples, que consisteixen en uns quants crits forts, però amb més freqüència són línies curtes de lletres i, de vegades, cançons més llargues. Normalment es realitzen de manera repetitiva, de vegades acompanyades de palmes, però de vegades poden ser més elaborats amb instruments musicals, accessoris o rutines coreografiades. Sovint són adaptacions de cançons populars, utilitzant les melodies com a base dels cants, però algunes són originals.
Se sap que els cants de futbol han sigut utilitzats pels aficionats des de finals del , però es van convertir en les formes populars actuals als anys seixanta. Els càntics sobre el futbol poden ser històrics, ja que es van començar a cantar popularment els anys en la formació del club i es van considerar els himnes d'aquells equips. També poden ser populars durant relativament poc temps, amb nous cants que es creen i descarten constantment. La tradició dels cants de futbol varia d'un país a un altre i d'un equip a l'altre, però alguns cants són comuns a molts clubs i populars a nivell internacional. Els cants de futbol es poden considerar una de les darreres fonts de la tradició de la cançó popular oral.Chris Roberts, Heavy Words Lightly Thrown: The Reason Behind Rhyme, Thorndike Press,2006 ()
Història Els cants de futbol es poden considerar exemples moderns de contes tradicionals i cançons populars. Segons el cantant folk Martin Carthy, els cants de futbol són l'encarnació que sobreviu d'una tradició popular orgànica viva. També és una expressió pública única de la identitat col·lectiva, i els cants de futbol es poden veure com a exemples moderns de la tradició popular blason popular on un grup vocalitza la seua identitat i la seua rivalitat contra un altre grup.
Primers cants Les participacions dels aficionats al futbol es van produir en forma de crits, cants i cançons al . Se sabia que els crits de guerra eren utilitzats pels aficionats al futbol des de la dècada del 1880, amb els primers testimonis registrats a Escòcia després de la final de la Copa Escocesa del 1887. La primera cançó coneguda que fa referència al futbol, The Dooley Fitba' Club més tard coneguda com Fitba' Crazy, també va ser escrita a la dècada del 1880 per James Curran, tot i que estava pensada per al music hall més que per a ser cantada en un partit de futbol. També hi ha constància que a la dècada de 1890 els aficionats del Sheffield United havien adoptat una cançó del music hall, els Rowdy Dowdy Boys, mentre que els aficionats del Southampton cantaven Yi! Yi! Yi!, càntic basat en un crit de guerra. D'altra banda, els aficionats del Blackburn Rovers cantaren Ja hem guanyat la copa, moltes vegades; abans del partit de la final de la FA Cup de 1891 contra el Notts County. El compositor Sir Edward Elgar va escriure una cançó de futbol en honor del davanter del Wolverhampton Wanderers FC, Billy Malpass, després de presenciar un partit el febrer de 1898 entre Wolves i Stoke City. No obstant això, l'himne que va escriure, He Banged The Leather For Goal, mai va ser popular entre els aficionats.
La cançó de futbol més antiga del món que encara es fa servir actualment pot ser On the Ball, City, una cançó que es creu composta a la dècada del 1890 per Albert T Smith, que es va convertir en directiu del Norwich City quan es va fundar el club. el 1902. La cançó va ser adoptada pels aficionats del club i encara la canten els aficionats de Norwich. La cançó pot tenir el seu origen en el sistema de l'escola pública, ja que el club estava vinculat a ells, mentre que d'altres tenen vincles amb el music hall de la classe treballadora. Altres cants de futbol primigenis que encara es canten avui dia inclouen Pompey Chimes o Play up, Pompey cantat pels aficionats del Portsmouth des de la dècada del 1920 (es creu que una forma primerenca es va cantar al terreny de Fratton Park el 1899, per tant, és possiblement més antiga que On the Ball, City), i Blaydon Races, una cançó popular de Tyneside del 1862, que va ser adoptada pels aficionats del Newcastle United als anys trenta. Algunes de les cançons cantades al camp de futbol durant la dècada de 1920 es van modificar a partir de les cançons populars de music hall, per exemple Kick, Kick, Kick, Kick, Kick it de Chick, Chick, Chick, Chick, Chicken, i Keep the Forwards Scoring de Keep the Home Fires Burning. També es van escoltar cants que feien referència a jugadors; per exemple, Give it to Ballie cantat pels aficionats del Swansea en referència al nom d'un jugador, Billy Ball, que va jugar al club el 1912-1920.
Els càntics de futbol dels primers anys eren específics per a cada club i, en general, tenien un to amable o alegre. Tanmateix, cançons amb matisos sectaris ja s'havien cantat en els partits entre Rangers i Celtic des dels anys vint, que es van tornar més obertament confrontacionals en dècades posteriors, cosa que plantejava la possibilitat que el sectarisme pogués haver sigut l'origen de cantar en els partits de futbol. Els aficionats inicials també tenien un repertori limitat de cants, que es tornen més variats a mesura que es va afavorir el cant mitjançant l'ús de fanfares abans dels jocs i el moviment de cant comunitari que va sorgir a la dècada del 1920 (la tradició de cantar Abide with Me a les finals de la FA Cup va començar en este moment.
Desenvolupaments dels anys seixanta miniatura|La cançó You'll Never Walk Alone s'ha convertit en l'himne del club per al Liverpool FC. Tot i que diversos elements dels cants de futbol ja estaven presents al començament, va ser als anys seixanta quan la naturalesa dels cants de futbol va començar a canviar i els cants de futbol moderns van sorgir per convertir-se en una part integral de la cultura i l'experiència dels aficionats. El catalitzador del canvi pot ser a causa de diversos factors; un suggeriment és el creixement i l'evolució de la cultura juvenil en aquest període que, juntament amb la música popular, es va començar a reproduir mitjançant el sistema d'anuncis públics en partits en lloc de bandes de música, va animar els aficionats a començar el seu propi cant basat en melodies populars. Un altre suggeriment és la barreja de cultures d'aficionats de diferents països a través de competicions internacionals de futbol que es van començar a transmetre internacionalment; l'exposició als càntics continus per part d'aficionats sud-americans i italians durant els Mundials de 1962 i 1966 pot haver animat els aficionats britànics, que abans eren més reservats a fer el mateix. També van recollir diferents tipus de cants d'altres països; Els aficionats del Liverpool, per exemple, poden haver utilitzat un cant brasiler Brasil, cha-cha-cha de l'emissió televisiva de la Copa del Món de 1962 i el van convertir en el Li-ver-pool, [clap, clap, clap].
Els cants es van fer més extensos a la dècada del 1960 i les cançons populars van esdevenir cada vegada més habituals com a base dels cants a mesura que els aficionats van adaptar estes cançons per a reflectir situacions i esdeveniments rellevants per a ells. Cantant el nom de l'equip, van començar a prevaler els càntics per a jugadors i directius. Els seguidors del Liverpool, especialment els del Kop, eren coneguts per modificar cançons a principis dels anys seixanta per adaptar-los als seus propis propòsits, i la pràctica es va estendre ràpidament als aficionats d'altres clubs que van crear les seues pròpies versions després d'escoltar-los. Els seguidors del Liverpool, per exemple, van honrar al seu jugador Ian St John amb When the Saints Go Marching In, una cançó que també va ser adoptada per altres clubs. Els aficionats de molts clubs tenen ara un ampli repertori de cants en constant evolució, a més d'un nombre menor de cançons estretament relacionades amb el seu club.
Un aspecte més controvertit d'este període de canvis va ser que els càntics abusius dirigits a equips o aficionats rivals també es van generalitzar. Poden ser burles i insults dirigits a equips o jugadors de l'oposició per desaconsellar-los, o cants obscens o calumniants dirigits a individus. Una mostra de cants de futbol anglesos a finals dels anys setanta va trobar que este tipus de cants eren els més nombrosos. També es poden fer amenaces de violència contra els seus rivals amb cants; tot i que poques vegades es van dur a terme aquestes amenaces, es van produir baralles que, juntament amb el creixent nivell de hooliganisme del període, van donar a les amenaces un avantatge real. Alguns insults són de naturalesa racial; per exemple, els cants antisemites dirigits a Tottenham Hotspur FC començar als anys seixanta, també contra el club argentí Atlanta (que se sentia habitualment als anys seixanta però pot haver començat ja als anys quaranta), i contra l'Ajax als anys setanta. Els insults racistes dirigits a jugadors negres van començar a escoltar-se als anys setanta i huitanta a Anglaterra i Espanya, quan els jugadors negres van començar a aparèixer a les seues lligues cada vegada més. Les preocupacions pel caràcter abusiu d'alguns d'aquests cants van portar posteriorment a mesures a diversos països per controlar-los, per exemple, el govern britànic va convertir els cants racistes i indecents en un delicte al Regne Unit el 1991. A Itàlia, la llei Mancino s'ha utilitzat per processar als aficionats que incitaren al racisme. Malgrat els esforços per evitar que es propaguen, alguns cants segueixen sent un problema a tot el món, com el cant Eh puto utilitzat pels aficionats mexicans, i els cants racistes a molts països.
Propagació internacional A mesura que l'esport del futbol es va anar estenent a altres països, també ho va fer la seua cultura relativa als cants del futbol. No obstant això, molts països han desenvolupat una tradició pròpia de cançons i cants de futbol; per exemple, la majoria de clubs italians tenen els seus propis himnes oficials, sovint escrits especialment per al club per un destacat cantant o compositor que és fan del club. Molts països també tenen cants de futbol que daten de principis del , i els cants de futbol creats a diferents països poden ser específics de la cultura local. Els cants on s'aplaudeix amb les mans ja eren populars a països sud-americans com el Brasil abans que es difongueren a altres països. Alguns cants es van originar en altres esports; per exemple, el càntic two, four, six, eight! que es feia servir als esports als Estats Units des de principis del segle XX va ser adoptat pels aficionats al futbol al Regne Unit a la dècada del 1950. Es creu que el cant Olé, provinent de les corregudes de bous, es va utilitzar per primera vegada al Brasil per a Garrincha el 1958, i una versió diferent, l'Oé, Oé, Oé, es va escoltar per primera vegada el 1982, quan la Reial Societat guanya la lliga, i es va popularitzar en la lliga, mentre que una altra versió es va estendre ràpidament per Europa el 1986 i es va popularitzar a tot el món. El càntic original era en basc, Campeones, hobe, hobe, hobe; adaptant-se posteriorment com Oé a la resta de l'estat, i com Olé a la resta del món.