miniatura|Arthur Schopenhauer va ser un filòsof alemany La filosofia alemanya, que pot incloure tant la filosofia en llengua alemanya com la filosofia feta pels alemanys, ha estat extremadament diversa i fonamental tant en les tradicions analítiques com continentals de la filosofia durant segles, des de Gottfried Wilhelm Leibniz fins a Immanuel Kant, Georg Wilhelm Friedrich Hegel, Arthur Schopenhauer, Karl Marx, Friedrich Nietzsche, Martin Heidegger i Ludwig Wittgenstein als filòsofs contemporanis. Søren Kierkegaard (filòsof danès) sovint s'inclou en la història de la filosofia alemanya (o germànica) a causa del seu extens compromís amb pensadors alemanysLowith, Karl. From Hegel to Nietzsche, 1991, p. 370-375.Pinkard, Terry P. German philosophy, 1760-1860: the legacy of idealism, 2002, ch. 13.Stewart, Jon B. Kierkegaard and his German contemporaries, 2007Kenny, Anthony. Oxford Illustrated History of Western Philosophy, 2001, p.220-224.
Segle XVII Leibniz miniatura|Leibniz Gottfried Wilhelm Leibniz (1646-1716) va ser alhora un filòsof i un matemàtic que va escriure sobretot en llatí i francès. Leibniz, juntament amb René Descartes i Baruch Spinoza, va ser un dels tres grans defensors del racionalisme del . L'obra de Leibniz també anticipava la lògica moderna i la filosofia analítica, però la seva filosofia també es remunta a la tradició escolar, en què es produeixen conclusions aplicant la raó als primers principis o definicions a priori més que a les proves empíriques.
Leibniz destaca pel seu optimisme: el seu ThéodicéeRutherford (1998) is a detailed scholarly study of Leibniz's theodicy. intenta justificar les imperfeccions aparents del món afirmant que és òptim entre tots els mons possibles. Ha de ser el millor món possible i més equilibrat, perquè va ser creat per un Déu tot poderós i tot coneixedor, que no escolliria crear un món imperfecte si es pogués conèixer un món millor o existir. De fet, els defectes aparents que es puguin identificar en aquest món han d'existir en tots els països possibles, perquè si no, Déu hauria triat crear el món que excloïa aquests defectes.
Leibniz també és conegut per la seva teoria de les monades, tal com s'exposava a Monadologie. Les monades es poden comparar amb els corpuscles de la Filosofia Mecànica de René Descartes i d'altres. Les mònades són els elements finals de l'Univers. Les mònades són "formes substancials de ser" amb les següents propietats: són eternes, indecomponibles, individuals, subjectes a les seves pròpies lleis, no interactuen i reflecteixen cadascun l'univers sencer en una harmonia preestablerta (un exemple històricament important de panpsicisme). Les mònades són centres de força; la substància és força, mentre que l'espai, la matèria i el moviment són merament fenomenals.
Segle XVIII Wolff Christian Wolff (1679–1754) va ser el filòsof alemany més eminent entre Leibniz i Kant. El seu principal assoliment va ser una obra completa sobre gairebé tots els temes erudits del seu temps, exhibida i desplegada segons el seu mètode matemàtic demostratiu-deductiu, que potser representa el pic de la il·lustració a Alemanya.
Wolff va ser un dels primers a utilitzar l'alemany com a llengua d'instrucció i investigació acadèmica, tot i que també va escriure en llatí perquè un públic internacional el pogués llegir. Va fundar, entre d'altres, l'economia i l'administració pública com a disciplines acadèmiques, i es va concentrar especialment en aquests camps, donant consells sobre qüestions pràctiques a les persones del govern i destacant el caràcter professional de l'ensenyament universitari.
Kant miniatura|Immanuel Kant El 1781, Immanuel Kant (1724-1804) va publicar la seva Crítica de la raó pura, en què intentava determinar què es pot i no es pot saber mitjançant l'ús de la raó independent de tota experiència. Breument, va arribar a la conclusió que podríem conèixer un món extern a través de l'experiència, però que el que podríem saber al respecte estava limitat pels termes limitats en què la ment pot pensar: si només podem comprendre les coses en termes de causa i efecte, llavors només podem conèixer causes i efectes. D'això es dedueix que es pot conèixer la forma de tota experiència possible independentment de tota experiència, però res més. Seguint l'argumentació, per aquest motiu mai no es pot conèixer el món des del “punt de vista del no-res” i, per tant, mai no es pot conèixer el món completament, ni tampoc a través de la raó ni de l'experiència.
Des de la publicació de la seva Crítica, Immanuel Kant ha estat considerat una de les majors influències de tota la filosofia occidental. A finals del i principis del XIX, una línia d'influència directa de Kant és l'idealisme alemany.
Segle XIX Idealisme alemany L'idealisme alemany va ser un moviment filosòfic sorgit a Alemanya a finals del i principis del XIX. Es va desenvolupar a partir de l'obra d'Imanuel Kant a la dècada de 1780 i 1790,Frederick C. Beiser, German Idealism: The Struggle Against Subjectivism, 1781-1801, Harvard University Press, 2002, part I. i va estar estretament lligada tant amb el Romanticisme com amb la política revolucionària de la Il·lustració. Els idealistes alemanys més destacats del moviment, a més de Kant, van ser Johann Gottlieb Fichte (1762–1814), Friedrich Wilhelm Joseph Schelling (1775–1854) i Georg Wilhelm Friedrich Hegel (1770–1831) que va ser la figura predominant a l'alemanya del , i la filosofia i els defensors del romanticisme de Jena; Friedrich Hölderlin (1770-1843), Novalis (1772-1801) i Karl Wilhelm Friedrich Schlegel (1772-1829).Frederick C. Beiser, German Idealism: The Struggle Against Subjectivism, 1781-1801, Harvard University Press, 2002, p. viii August Ludwig Hülsen, Friedrich Heinrich Jacobi, Gottlob Ernst Schulze, Karl Leonhard Reinhold, Salomon Maimon, Friedrich Schleiermacher i Arthur Schopenhauer també van fer importants contribucions.
Karl Marx i els joves hegelians Hegel va tenir una gran influència al llarg del . A final de segle, segons Bertrand Russell, "els principals filòsofs acadèmics, tant a Amèrica com a Gran Bretanya, eren en gran part hegelians".Bertrand Russell, A History of Western Philosophy. La seva influència ha continuat en la filosofia contemporània, però sobretot en la filosofia continental.
Entre els influenciats per Hegel immediatament després de la seva mort, el 1831, es poden dividir aproximadament dos grups diferents en les "esquerres" o "joves", hegelians, polítics i religiosos, i els "conservadors", o "vells", hegelians. Els bons hegelians van seguir el mestre en creure que la dialèctica de la història havia arribat a la seva fi; la Fenomenologia de l'Esperit de Hegel es revela com la culminació de la història a mesura que el lector arriba al seu final. Volia dir que la raó i la llibertat havien assolit els seus màxims en ser encarnats per l'estat prussià existent. La reivindicació del mestre es veia com una paradoxa, en el millor dels casos; de fet, el règim prussià proporcionava amplis serveis civils i socials, bones universitats, alta ocupació i certa industrialització, però es classificà com a políticament força endarrerit en comparació amb les monarquies constitucionals més liberals de França i Gran Bretanya.
Els filòsofs del camp de la dreta hegeliana inclouen Johann Philipp Gabler, Hermann Friedrich Wilhelm Hinrichs, Karl Daub, Heinrich Leo, Leopold von Henning i Heinrich Gustav Hotho.
Altres pensadors o historiadors que es poden incloure entre la dreta hegeliana, amb algunes reserves, inclouen Johann Karl Friedrich Rosenkranz Eduard Gans, Karl Ludwig Michelet, Philip Marheineke, Wilhelm Vatke, Johann Eduard Erdmann, Eduard Zeller i Albert Schwegler.
El teisme especulatiu va ser un moviment de la dècada de 1830 estretament relacionat amb el hegelianisme de la dreta.Frederick C. Beiser (ed.), The Cambridge Companion to Hegel, Cambridge University Press, 1993, p. 339 n. 58. Els seus defensors (Immanuel Hermann Fichte (1796–1879), Christian Hermann Weisse (1801–1866) i Hermann Ulrici (1806–1884)Kelly Parker, Krzysztof Skowronski (eds.), Josiah Royce for the Twenty-first Century: Historical, Ethical, and Religious Interpretations, Lexington Books, 2012, p. 202. van unir en la seva demanda de recuperar el "Déu personal" després de l'hegelianisme panlogista.Warren Breckman, Marx, the Young Hegelians, and the Origins of Radical Social Theory: Dethroning the Self, Cambridge University Press, 1999, p. 49. El moviment presentava elements d'antipsicologisme en la historiografia de la filosofia.William R. Woodward, Hermann Lotze: An Intellectual Biography, Cambridge University Press, 2015, p. 74–5.
Els Joves Hegelians, en canvi, es basaven en la idea de Hegel que el propòsit i la promesa de la història era la negació total de tot allò que conduïa a restringir la llibertat i la raó; i van procedir a fer crítiques radicals, primer sobre la religió i després sobre el sistema polític prussià. Els joves hegelians eren impopulars per les seves opinions radicals sobre la religió i la societat. Van sentir que l'aparent creença de Hegel en el final de la història entrava en conflicte amb altres aspectes del seu pensament i que, contràriament al seu pensament posterior, la dialèctica certament no era completa. Sentien que això era (dolorosament) evident donada la irracionalitat de les creences religioses i la manca empírica de llibertats —sobretot les llibertats polítiques i religioses— a la societat prussiana existent. Van rebutjar aspectes antiutòpics del seu pensament que els "vells hegelians" han interpretat com a significat que el món ja ha assolit la perfecció. Van incloure a Ludwig Feuerbach (1804–72), David Strauss (1808–74), Bruno Bauer (1809–82) i Max Stirner (1806–56) en les seves files.
Karl Marx (1818–83) sovint assistia a les seves reunions. Va desenvolupar un interès pel hegelianisme, el socialisme francès i la teoria econòmica britànica. Va transformar els tres en una obra econòmica essencial anomenada Das Kapital, que consistia en un examen econòmic crític del capitalisme. El marxisme es va convertir en una de les principals forces de la història mundial del .
És important tenir en compte que els grups no estaven tan unificats ni eren tan conscients de si mateixos com sembla que es vulgui indicar amb l'ús de les etiquetes "dreta" i "esquerra". El terme "dreta hegeliana", per exemple, mai no va ser utilitzat per aquells a qui més tard es va atribuir, és a dir, els successors directes de Hegel a la Universitat Fredrick William (ara la Universitat Humboldt de Berlín). (El terme va ser utilitzat per primera vegada per David Strauss per descriure Bruno Bauer, que en realitat era típicament d'esquerres o jove hegelià.)
Schopenhauer miniatura|Schopenhauer Un oponent idiosincràtic de l'idealisme alemany, particularment al pensament de Hegel, fou Arthur Schopenhauer (1788) –1860). Va ser influït per la filosofia oriental, particularment pel budisme, i era conegut pel seu pessimisme. L'obra més influent de Schopenhauer, El món com a voluntat i representació (1818), afirmava que el món és fonamentalment el que reconeixem en nosaltres mateixos com a voluntat. La seva anàlisi de la voluntat el va portar a la conclusió que mai no es poden complir els desitjos emocionals, físics i sexuals. En conseqüència, va descriure eloqüentment un estil de vida de negació dels desitjos, similar als ensenyaments ascètics de Vedanta i els pares del desert del primer cristianisme.The World as Will and Representation, Vol. 2, Ch. 48 (Dover page 616)