LOceania insular és la part d'Oceania formada per l'oceà Pacífic (excepte les més properes a l'Àsia, que es consideren asiàtiques). Es troba gairebé completament en l'hemisferi sud, travessada per l'Equador i la línia internacional de canvi de data i és formada per tres grans àrees o divisions: la Melanèsia, al nord i nord-est de l'anterior i formada per l'arc d'illes que s'estenen a l'est de Nova Guinea; més al nord, la Micronèsia, que s'estén fins al Tròpic de Càncer; i la Polinèsia, que s'estén pel Pacífic central.
Les dues illes més grans de Nova Zelanda (l'illa del nord i l'illa del sud) i de Nova Guinea són les illes principals d'Oceania. Els territoris que formen la resta del continent són arxipèlags insulars independents (Fiji, Illes Salomó, Samoa, Tonga...) o territoris adscrits a antigues potències colonials, com França (Polinèsia Francesa, Nova Caledònia, Wallis i Futuna), els Estats Units. (Hawaii, Guam, Illes Mariannes del Nord, Samoa Americana) o el Regne Unit (Illes Pitcairn).
El continent d'Oceania ha estat poblat durant mil·lennis per diferents grups ètnics, inclosos els aborígens australians i els papús. A més de l'anglès i el francès, les llengües dominants a Oceania des de la colonització, els dos grups lingüístics principals que es parlen són les llengües papús i les llengües austronèsiques. Vuit de les deu ciutats més grans d'Oceania es troben a Austràlia, incloses Sydney i Melbourne, que en conjunt representen gairebé una quarta part de la població del continent. Cinc ciutats més tenen més d'un milió d'habitants: Brisbane, Perth, Auckland, Adelaida i Honolulu.
Terminologia Origen del nom «Oceania» miniatura|Conrad Malte-Brun va anomenar «Oceania» les terres que l'oceà Pacífic envolta per totes bandes. El neologisme Oceania prové de la paraula oceà. El 1804, el geògraf francès d'origen danès Conrad Malte-Brun (1775-1826) va proposar el nom «Oceànic» per a Australàsia i Polinèsia de Charles de Brosses, en el seu tractat de geografia matemàtica, física i política publicat amb Edme Mentelle.Edme Mentelle, Conrad Malte-Brun, Géographie mathématique, physique et politique des toutes les parties du monde, H. Tardieu-Laporte, vol. 12, 1804, p. 362 Malte-Brun agafa el relleu i reafirma el nom «terra oceànica» el 1810Conrad Malte-Brun, Précis de la géographie universelle, t. II, 1810, p. 163 i el 1812.Conrad Malte-Brun, Précis de la géographie universelle, 2e édit, Buisson, 1812 El mateix nom d'Oceania va ser inventat pel cartògraf Adrien-Hubert Brué pel mapa que va publicar el 1814, i el títol complet del qual és: «Oceania, o la cinquena part del món, que comprèn l'arxipèlag d'Àsia, Australàsia i Polinèsia (o el continent de Nova Holanda i les illes del Gran Oceà)».
A principis del , Austràlia, definida com a illa-continent, s'integra com a part continental del vast grup d'illes del Pacífic agrupades sota el terme Oceania. Això és una paradoxa perquè «continent» prové del llatí continere («aguantar junts») i designa «una massa de terra molt gran envoltada per oceans» o «una gran extensió de terra en una sola peça». Els geògrafs europeus que van dividir el món en cinc parts (Europa - Àsia - Àfrica - Amèrica - Oceania, l'Antàrtida es considera un continent només des de mitjans del , aquesta divisió apareix avui tacada d'eurocentrisme) i va fer una bona distinció entre els dos termes de «continents» i de «parts del món», però el segon terme ha quedat obsolet, de manera que l'ús gairebé exclusiu de la paraula «continent» va fer que el nom d'Oceania fos paradoxal. Els geògrafs ara confonen Oceania com a part del món i com a continent, i també han introduït, a través dels geòlegs, el terme continent australià. Per a la historiadora francesa Claire Laux (2011), Oceania és «concepte una mica obsolet».
El gènere femení coincideix amb el gènere de les altres parts (Europa, Àfrica...). L'adjectiu i el substantiu «Oceanià» va aparèixer l'any 1845, prova de l'èxit d'aquest invent.Christian Grataloup, L'Invention des continents, Larousse, 2009, 121 Els especialistes d'Oceania s'anomenen oceanistes.Vegeu per exemple la Société des océanistes.
Altres noms miniatura|Pòster de la pel·lícula de 1926 . El terme « Mars del Sud» reflecteix una visió europea i colonial d'Oceania. Quan els occidentals exploren l'oceà Pacífic (que també anomenen « Gran oceà») als segles XVII i XVIII, es refereixen a la zona com «Mars del Sud». Aquesta expressió evoca (...) «imatges encantadores: illes paradisíaques, platges blanques i cocoters». Aquesta expressió és seguida al segle XX per la de «Pacífic Sud», que fa referència a un imaginari semblant. Aquesta àrea és més restringida que Oceania, ja que inclou Melanèsia, Polinèsia, però no Austràlia o Nova Zelanda, i stricto sensu, no inclou ni les illes Hawaii ni les illes micronèsies, situades a l'hemisferi nord. En descobrir aquest espai, els europeus tenen la sensació de descobrir un «oest llunyà», que compensaria l'Extrem Orient. La frontera entre aquests dos espais és, a més, fixada arbitràriament, l'any 1828, al bell mig de Nova Guinea. miniatura|Mapa australià de 1914 que mostra Austràlia, Xina, Japó i «el Pacífic Sud». Als anys 2000, la geopolítica va donar una gran importància a la «Zona del Pacífic», però aquesta zona afecta principalment als països que voregen l'oceà Pacífic: l'est i el sud-est asiàtic d'una banda, i Amèrica de l'altra, amb grans potències com els Estats Units i la Xina. Les illes del Pacífic hi tenen un paper molt menor i, tot i que es troben al centre geogràfic d'aquest espai, es troben al marge demogràficament, políticament i econòmicament.
Història
miniatura|esquerra|Viatges del capità britànic James Cook per Oceania entre 1768 i 1779: 1r. viatge (en vermell), segon (en verd) i tercer (en blau). Els primers pobladors humans d'Oceania procedien del sud-est d'Àsia: d'ells descendeixen els actuats habitants de Papua Nova Guinea i els aborígens australians. A aquesta primera onada humana va seguir-ne una segona que s'estendria cap a l'est fins a arribar a l'Illa de Pasqua.
Els melanesis provenen d'un encreuament entre Homo sapiens sapiens i els denissovans asiàtics, els polinesis provenien de les illes indonèsies, poblades al seu torn per emigrants de Taiwan, concretament en una migració que va tenir lloc entre els anys 1400 aC i 900 aC segons l'illa. Per als micronesis no es disposa d'excavacions arqueològiques fiables, però a partir de la reconstrucció lingüística se suposa un origen similar. Els habitants originals del grup d'illes que ara s'anomenaven Melanèsia eren probablement els avantpassats de l'actual gent de parla papú, que migrant del sud-est asiàtic, sembla que han ocupat aquestes illes tant a l'est com les principals illes de l'arxipèlag de les Illes Salomó, incloent-hi Makira i possiblement les illes més petites més a l'est.
Fernando de Magallanes va descobrir les Marianes i altres illes d'Oceania abans de morir a les Filipines. Poc després van explorar la regió els portuguesos: el 1525 van descobrir les Carolines, i a l'any següent Nova Guinea. Els holandesos van recórrer el 1642 el litoral d'Austràlia i van descobrir Tasmània, les Tonga, Fiji i Bismarck. A la vegada, des d'Acapulco (Mèxic) i el Callao (Perú) van partir expedicions espanyoles que descobriren nombroses illes del Pacífic.
Durant el van ser els britànics i els francesos els que van explorar la regió. Entre 1764 i 1770, els britànics van recórrer Tahití, Samoa, Salomó i Noves Hèbrides. James Cook, entre 1768 i 1779, va arribar a les Illes de la Societat, Nova Zelanda, les Marqueses, Noves Hèbrides i Hawaii. Els francesos van explorar les illes paral·lelament als britànics. Tots aquests viatges determinaren el repartiment d'Oceania entre la Gran Bretanya, França i altres països: per la possessió de Tahití, França i Gran Bretanya arribaren a una greu tensió l'any 1844. Posteriorment, França s'annexà Nova Caledònia el 1853, els Estats Units les Illes Hawaii el 1894 i els alemanys reeixiren a instal·lar-se a una part de Nova Guinea, a Salomó i a Nova Bretanya l'any 1884, tot i que aquestes colònies les van perdre a conseqüència de la seua derrota a la Primera Guerra Mundial.
Durant la Segona Guerra Mundial Oceania fou l'escenari de la gran ofensiva japonesa i de la contraofensiva aliada. Més tard, la Nova Guinea holandesa passà a formar part d'Indonèsia i les Hawaii esdevingueren un estat estatunidenc. D'altres illes i territoris van assolir progressivament la seva independència: Samoa Occidental l'any 1962; Nauru el 1968; Fiji el 1970; Tonga el 1970; Papua Nova Guinea, Tuvalu i Salomó el 1975, Kiribati el 1979 i Vanuatu el 1980. Les dues grans potències regionals d'Oceania són Austràlia i Nova Zelanda, independitzades de la Gran Bretanya el 1901 i el 1931 respectivament.
General Oceania es descriu generalment com la regió del món situada entre el sud-est asiàtic i Amèrica del Sud. Aquesta és una de les raons per les quals els geògrafs Benoît Antheaume i Joël Bonnemaison descriuen Oceania i, en general, la conca del Pacífic com un «niu»:Antheaume B., Bonnemaison J., 1988, Atlas des îles et État du Pacifique Sud, GIP RECLUS/PUBLISUD, Montpellier
Tradicionalment, Oceania es divideix en tres zones: Melanèsia («illes negres»), Micronèsia («petites illes») i Polinèsia («moltes illes»), resultant de la divisió d'Oceania feta pel francès Dumont d'Urville el 1831. Aquestes distincions es basen en els estereotips racials i ètnics del (pell negra versus pell de coure; cabell «pervertit» o «llana» contra els cabells «ondulats»; «caníbal melanesi» versus «bon salvatge polinesi»…) i ara estan obsolets, perquè no són científics: és per tradició que les expressions Polinèsia, Micronèsia i Melanèsia es continuen utilitzant i que, en el llenguatge quotidià i als ulls de les poblacions afectades, conserven un cert valor identitari. miniatura|322x322px|Imatge satèl·lit centrada a l'Oceania.
Un plantejament geogràfic proposa la vinculació de les Moluques i Papua occidental a Oceania, que permet evitar la divisió purament política de Nova Guinea entre dos continents.
A la dècada del 1970, lingüistes i després geògrafs van proposar, en el seu treball científic, subdividir Oceania en «A prop d'Oceania» i «Oceania llunyana»; en el primer, la terra està sempre a la vista en menys d'un dia de navegació, mentre que en el segon, només és accessible per navegació en alta mar. No obstant això, aquesta nova divisió, basada en elements d'història natural (tectònica de plaques) i de navegació, no és encara unànime.
Sens dubte, Oceania s'ha d'entendre sobretot com un continu on, durant segles i molt abans del pas dels primers europeus, el mestissatge i el mestissatge culturals i lingüístics han estat la regla. Un continu que no prohibeix per tot això ruptures i aïllaments, ja siguin lingüístics, entre llengües austronesies i no austronesies.; geogràfic, entre el món insular i els grups més grans representats per Austràlia, Nova Zelanda, l'illa de Nova Guinea; historicolingüístic (resultat de la divisió colonial), entre una Oceania angloparlant i una Oceania francòfona, fins i tot castellanoparlant amb l'illa de Pasqua; econòmic, entre països desenvolupats i en desenvolupament; polític finalment, entre països i territoris independents sota tutela (amb estatuts intermedis, com el d'Estat sobirà, però associat a un altre més poderós)...
Flora El país amb més diversitat ambiental d'Oceania és Austràlia, amb selves tropicals al nord-est, cadenes muntanyoses al sud-est, sud-oest i est, i desert sec al centre. Les terres desèrtiques o semiàrides, comunament anomenades outback, constitueixen, amb diferència, la major part de la terra. Les terres altes costaneres i un cinturó de praderies de Brigalow es troben entre la costa i les muntanyes, mentre que dins de la serralada hi ha grans àrees de praderies. El punt més al nord de la costa est és la península del Cap York.