Bèlgica, oficialment el Regne de Bèlgica, és un estat de l'Europa occidental. Situat sobre la frontera cultural entre l'Europa germànica i l'Europa llatina, Bèlgica és la llar de dos grups culturals principals: els flamencs (58% de la població) a Flandes, al nord, i els francoparlants o valons (32%) a Valònia, al sud. La regió de Brussel·les-Capital, tot i que és oficialment bilingüe, és un enclavament majoritàriament francòfon dins de Flandes, i agrupa el 10% de la població. Hi ha una petita comunitat de parla alemanya a la Valònia oriental.
Des de la fi de l'edat mitjana en el , el territori de l'actual Bèlgica va ser un pròsper centre cultural i comercial, agrupat en les Disset Províncies pels ducs de Borgonya en el , abans de passar a les mans de diverses potències europees —Espanya, Àustria, França i els Països Baixos— i posteriorment d'accedir a la seva independència el 1830. La història recent de Bèlgica ha estat marcada per la ràpida industrialització, la colonització del Congo, per les dues guerres mundials, i pel sorgiment de conflictes polítics entre les dues principals comunitats lingüístiques.
Bèlgica és una monarquia constitucional, el sobirà de la qual és Felip, el setè rei dels belgues. Bèlgica és un estat federal des de 1994, integrat per sis entitats federals: tres regions (brussel·lesa, flamenca i valona) i tres comunitats (flamenca, francesa i alemanya).
Toponímia La menció més antiga dels termes Belgae i Belgica, en llatí, es troben al llibre De bello gallico de Juli Cèsar. Ell divideix la Gàl·lia en tres parts: els pobles gals, els aquitans i els belgues. Aquests últims eren separats de Gàl·lia pels rius Sena i Marne. Gàl·lia fou dividida per Marc Vispani Agripa en tres províncies, una de les quals portava el nom de Belgica. Domicià, al seu torn, la dividí en tres noves províncies, una Gàl·lia Belga i dues Germania. La Gallia Belgica fou dividida una vegada més en dos: la Belgica Prima i la Belgica Secunda. La major part de la Bèlgica actual se situa en la Germania Inferior (més tard anomenada Germania Secunda) i en la Belgica Secunda.
Aquestes termes desaparegueren quasi totalment després de les grans invasions germàniques, i no subsistiren sinó als llibres del clergat. Reaparegueren a la segona meitat del , després de l'escissió de l'imperi de Carlemany amb la creació de la Lotaríngia. El clergat de l'època utilitzà el terme Belgica per a designar el regne de Lotari II, situat entre la Gallia de Carles II el Calb i la Germania de Lluís II el Germànic. Les denominacions Belgae, Belgica, Gallia Belgica desaparegueren una vegada més en el , després de la desaparició de la Lotaríngia.
Durant els segles XV i XVI, comtats i ducats postcarolingins s'agruparen. El terme Belgica reaparegué amb els humanistes del Renaixement, però la seva utilització restà restringida als cercles intel·lectuals, tot i que respongué a la necessitat d'una denominació comuna per a aquests principats. Un altre terme aparegué: Belgium, Belgia. En aquesta època, Bèlgica, els Països Baixos, Luxemburg i el nord de la França actual eren coneguts com els Països Baixos o les Províncies Belgues.
Durant els segles i , el terme "Bèlgica" es convertí en un terme administratiu i igualment el nom d'una al·legoria que representava la "nimfa dels Països Baixos". El seu abast semàntic, tanmateix, es reduí amb la divisió de les disset províncies després de la Guerra dels Vuitanta anys. Fou utilitzat cada vegada més per a parlar exclusivament de les províncies meridionals i de llurs habitants, tot i que encara era un sinònim de neerlandès, el qual els incloïa.Els Estats Units bèlgics es coneixien com a Verenigde Nederlandse Staten o Verenigde Belgische Staten en neerlandès. Amb l'annexió de França,Xavier Mabille, Histoire Politique de la Belgique, facteurs et acteurs de changement, Éditions du CRISP, Bruxelles, 2000, p. 47-48, i la reunió voluntària del Principat de Lieja a la República Francesa,JAcques Liénard, A propos du vote de la réunion à la France émis au Pays de Liège en janvier/février 1973, in Wallonie-France n°77, Lieja, 2008, p.17, N° dépot 0088398 el terme "belga" es popularitzà, per designar els habitants de les regions de l'actual Regne de Bèlgica. El 1830, el terme "Bèlgica" es convertí en el nom oficial.
Geografia física miniatura|Mapa polític miniatura|La Semois, riu de Bèlgica Bèlgica té fronteres terrestres amb França (620 km), Alemanya (167 km), Luxemburg (148 km) i els Països Baixos (450 km). La seva superfície total, incloent-hi les masses d'aigua, és de 33.990 km², mentre que la superfície terrestre és de 30.529 km². Bèlgica té tres regions geogràfiques principals: l'Alta Bèlgica: situada al sud-est i constituïda pel massís de les Ardenes; la Bèlgica mitjana: situada al nord de la línia Sambre-Mosa, territori de transició a la Baixa Bèlgica, amb altituds sempre inferiors als 200 m; la Baixa Bèlgica: regió que no passa dels 50 m d'altitud i que constitueix un bocí de la gran planura de l'Europa del Nord, que no està separada per cap accident geogràfic natural dels Països Baixos.
Hidrogràficament, hi ha tres sectors: la conca del Mosa, amb el seu afluent principal, el Sambre, que drena el 43% del territori belga; la conca de l'Escalda, que drena la Bèlgica mitjana i la baixa; l'extrem nord-oest del país, drenat per l'Ijzer, que desemboca al mar del Nord.
A més, Bèlgica és travessada per molts rius i canals navegables.
El clima del territori és oceànic o marítim temperat, amb molta precipitació en totes les estacions. La temperatura mitjana assoleix el nivell mínim al gener (3°C) i el nivell màxim al juliol (18 °C). La precipitació mitjana per mes varia entre els 52 mm entre febrer i abril i 78 mm el juliol.
Fitogeogràficament, Bèlgica es troba entre les províncies atlàntica europea i central europea de la Regió circumboreal dins del Regne Boreal.Takhtajan, Armen, 1986. Floristic Regions of the World. (translated by T.J. Crovello & A. Cronquist). University of California Press, Berkeley. Segons el Fons Mundial per la Natura (WWF), el territori belga pertany a l'ecoregió dels boscos mixtos atlàntics.Atlantic mixed forests (PA0402), World Wildlife Fund, 2001.
Política i govern Organització territorial
miniatura|Comunitats: Comunitat Flamenca i Francesa
miniatura|esquerra|Regions: Des de 1970, l'estat unitari va evolucionar vers un estat federal i una monarquia constitucional.
L'11 d'octubre de 2011 es va presentar un acord entre els partits flamencs Christen-Democratisch en Vlaams (CD&V), Open VLD, Socialistische Partij Anders (sp.a), Groen! i els francòfons Parti Socialiste (PS), Mouvement Réformateur (MR), CDH i Ecolo per a una sisena reforma institucional en la que el districte electoral i judicial de Brussel·les-Halle-Vilvoorde es dividiria, es transferirien competències federals a les comunitats i regions com economia, ocupació i política familiar, i el Senat belga ja no seria elegit directament, sinó que es convertirà en una assemblea de parlaments regionals, amb menys membres. El federalisme és aplicat a Bèlgica sota una forma molt específica, en tenir tanmateix certes característiques de confederació, com les dobles majories necessàries per als canvis constitucionals. L'organització territorial es divideix en els nivells següents: L'estat federal (l'estat belga). Les comunitats (francesa, flamenca i germanòfona) són responsables dels assumptes lligats a la persona i la llengua. Les comunitats francesa i flamenca són competents per als assumptes personals dels habitants de la Regió de Brussel·les, representats per la COCOF (Comissió Comunitària Francòfona) i la VGC (Vlaamse Gemeenschapscommisie). Les regions (la Valònia, la Regió Flamenca i la Regió de Brussel·les-Capital) són les entitats federals principalment competents en matèria territorial. Les províncies. Els districtes (arrondissements). Els municipis.
Estructura del govern federal Quant a l'estat federal, el poder legislatiu recau sobre el rei i parlament bicameral integrat per una Cambra de Representants formada per 150 diputats; i el Senat, format per 71 senadors. Quaranta dels setanta-un senadors s'elegeixen de manera directa; 21 són designats pels tres parlaments de les comunitats, 10 senadors cooptats. També hi ha els dos senadors de dret: la germana Àstrid i el germà Llorenç que en la pràctica no participen en les votacions. Els diputats de la Cambra de Representants s'elegeixen per mitjà de la representació proporcional d'11 circumscripcions electorals. El sufragi és obligatori a Bèlgica.
El poder executiu recau sobre el rei i els ministres, en què el primer ministre és un primus inter pares i cap de govern. El rei és el cap d'estat, però amb poders i prerrogatives molt limitades. Ell designa els ministres que tinguin el vot de confiança de la Cambra de Representants per formar el govern federal. La constitució estableix que el nombre de ministres de parla neerlandesa i de parla francesa ha de ser el mateix.
Finalment, el poder judicial és exercit per les corts i els tribunals.
El sistema polític belga és sovint presentat com una "particràcia", en què els caps de les tres famílies tradicionals (socialistes, lliberals i catòlics) mantenen una gran influència en la gestió del país i de les entitats federades (regions i comunitats) malgrat l'escissió que van experimentar als anys 60 les tres famílies en dos vessants lingüístics i de l'ascens de partits verds (Groen i Ecolo) i d'ultradreta (Front Nacional, Vlaams Blok) durant el darrer decenni. Les tensions de l'últim mig segle entre la població flamenca (de parla neerlandesa) al nord, i la francòfona (Valònia i Brussel·les) al sud, han comportat nombroses modificacions de la Constitució atorgant a les regions i comunitats un major reconeixement i una autonomia creixent.
Economia
Bèlgica és una economia moderna que ha aprofitat la seva situació geogràfica en una regió altament industrialitzada; tot i tenir pocs recursos naturals, Bèlgica importa primeres matèries per convertir-les en productes manufacturats. Ha desenvolupat una xarxa de transports eficient i una base industrial i comercial diversificada, tot i que la indústria es concentra sobretot a Flandes, l'àrea més poblada del nord. Com a membre fundador de la Unió Europea, Bèlgica advoca per l'economia oberta i l'extensió dels poders de les institucions europees per integrar les economies dels estats membres.
Bèlgica fou el primer estat d'Europa després del Regne Unit a industrialitzar-se, al començament del . A Lieja i Charleroi es van desenvolupar ràpidament les indústries mineres i d'acer. Després de la Segona Guerra Mundial, Gant i Anvers van experimentar una expansió ràpida del sector químic i petrolier. Les crisis petrolieres de la dècada de 1970, tanmateix, van causar-hi una greu recessió econòmica.
El dèficit de Bèlgica ha arribat al 5,4% del producte interior brut (PIB) en 2025, mentre que el deute públic se situa en el 104,7% del PIB, el segon pitjor de la Unió Europea per darrere de Polònia.
Geografia humana i societat
Demografia i dinàmica de població
El gener del 2007, al voltant del 92% de la població de l'estat eren ciutadans belgues i el 6% eren ciutadans d'algun altre estat membre de la Unió Europea. Les comunitats d'estrangers més nombroses eren els italians (171.918), els francesos (125.061), els neerlandesos (116.970), els marroquins (80.579), els espanyols (42.765), els turcs (39.419) i els alemanys (37.621).