miniatura|Interior de la Catedral de Mallorca, amb el baldaquí dissenyat per Gaudí La restauració de la Catedral de Mallorca va ser realitzada per l'arquitecte modernista Antoni Gaudí entre 1903 i 1914. Va ser un projecte executat tan sols parcialment de rehabilitació de l'interior de la seu mallorquina, amb l'objectiu principal d'adaptar-lo a les noves doctrines litúrgiques de l'Església encaminades a acostar els ritus als fidels. L'encàrrec va provenir del bisbe de Mallorca, Pere Campins, a la defunció del qual l'arquitecte, que ja anteriorment tenia divergències amb el capítol catedralici, va abandonar el projecte.
Gaudí va projectar una sèrie d'actuacions com desmuntar el retaule barroc de l'altar major, deixant a la vista la càtedra episcopal, desplaçar el cor del centre de la nau i situar-lo al presbiteri, deixar expedita la capella de la Trinitat, col·locar noves cantories i púlpits, decorar la catedral amb il·luminació elèctrica, obrir els finestrals gòtics de la capella Reial i dotar-los de vitralls, situar un gran baldaquí sobre l'altar major i completar la decoració amb pintures i mosaics.
Les obres les va dirigir Joan Rubió, ajudant de Gaudí, qui va comptar també amb l'ajuda en la decoració d'un altre dels seus deixebles, Josep Maria Jujol. També van intervenir els pintors Joaquim Torres i García, Iu Pascual i Jaume Llongueras, l'escultor Tomàs Vila i un ampli elenc d'artesans i professionals de diversos àmbits.
Aquesta obra és un reflex de la plenitud artística de Gaudí: pertany a la seva etapa naturalista, període en què l'arquitecte perfecciona el seu estil personal, inspirant-se en les formes orgàniques de la naturalesa, per al que va posar en pràctica tota una sèrie de noves solucions estructurals originades en les profundes anàlisis efectuades per Gaudí de la geometria reglada, al que afegeix una gran llibertat creativa i una imaginativa creació ornamental.
Els elements litúrgics instal·lats en la capella major de la Catedral de Mallorca van ser catalogats com a Monument historicoartístic el 24 de juliol de 1969.
Història L'arquitecte miniatura|esquerra|Antoni Gaudí
Antoni Gaudí (Reus o Riudoms, 1852-Barcelona, 1926) va cursar arquitectura a l'Escola de la Llotja i a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona, on es va graduar el 1878. Després de les seves primeres obres, marcades per l'historicisme imperant en l'època, va tenir una primera etapa d'estil orientalista (1882-1888) i una altra d'inspiració neogòtica (1888-1900), fins que va desembocar en una etapa naturalista en la qual la seva major font d'inspiració es trobava en les formes de la naturalesa.
L'arquitecte va compaginar els treballs a la seu mallorquina amb altres encàrrecs: des del 1883 era el responsable de les obres del Temple Expiatori de la Sagrada Família, en la construcció de la qual va emprar la resta de la seva vida, fins al punt en què seria la seva obra magna i la síntesi de totes les seves troballes arquitectòniques. D'altra banda, en els anys en què va treballar en la catedral, va estar ocupat també en el Parc Güell (1900-1914), el Rosari Monumental de Montserrat (1900-1916), la Casa Batlló (1904-1906), el xalet del Catllaràs (1905) i els jardins de Can Artigas (1905-1907) a La Pobla de Lillet, la Casa Milà (1906-1910) i la Cripta de la Colònia Güell a Santa Coloma de Cervelló (1908-1918).
L'arquitecte reusenc va afrontar aquest repte amb gran entusiasme, ja que era un admirador de la seu mallorquina. Segons el seu deixeble i biògraf, Josep Francesc Ràfols i Fontanals, l'arquitecte va fer el següent comentari sobre el projecte: «les obres que hem verificat a la Catedral de Mallorca no són obres de reforma, sinó obres de restauració. Ens hem proposat retornar-la a la seva puresa primitiva».
Gaudí va comptar en aquesta obra amb un ampli elenc de col·laboradors: els arquitectes Joan Rubió i Josep Maria Jujol, l'enginyer Felicià Fuster, els pintors Joaquim Torres i García, Iu Pascual i Jaume Llongueras, i els escultors Vicenç Vilarrubias i Tomàs Vila. La ceràmica va ser encomanada a la fàbrica La Roqueta de Mallorca i els vitralls a les fàbriques Hijo de Eudaldo R. Amigó i Cia. i Rigalt, Granell i Cia. de Barcelona. També va col·laborar ocasionalment amb l'arquitecte diocesà de Mallorca, Guillem Reynés i Font.
Per a la direcció efectiva de les obres, Gaudí va delegar a Rubió, que treballava com a ajudant en el seu taller des del 1893 i que, des del 1900, va passar a col·laborador en moltes de les seves obres, com la cripta de la Colònia Güell, la torre Bellesguard, el Parc Güell i el Temple Expiatori de la Sagrada Família. Rubió solia encarregar-se de la part més tècnica dels projectes gaudinians, l'estàtica gràfica i els càlculs estructurals. A Mallorca, va realitzar l'estudi mecànic de l'estabilitat estructural, un estudi funicular de la secció transversal de la nau central; a més, va supervisar les obres i va actuar de mediador entre Gaudí i el capítol catedralici, del que dona compte la nombrosa correspondència entre totes dues parts, conservada al Fitxer Històric del COAC. Amb posterioritat a la finalització de les obres, es va encarregar a Rubió la restauració de la capella de Sant Bernat, danyada per un incendi el 1912; les obres es van prolongar de 1913 a 1921. Per la seva banda, Jujol va entrar al taller de Gaudí el 1903 i, des de llavors i fins a la defunció d'aquest últim el 1926, va col·laborar amb el seu mestre principalment en projectes de decoració, on va demostrar un gran enginy, com en el famós banc ondulant de trencadís del Parc Güell. També va col·laborar amb Gaudí a la Casa Batlló, la Sagrada Família, la Casa Milà i els fanals de Vic. A Mallorca, va col·laborar amb Gaudí en la decoració ceràmica del mur del presbiteri i en els cadirats del cor, així com en les obertures de ventilació de les parets exteriors i els mosaics de l'exterior.
Durant la seva estada a Mallorca, Gaudí va fer alguns treballs menors, com unes reformes a la galeria de la façana sud del Palau Episcopal de Palma i el disseny del paviment de l'església de la Mare de Déu dels Àngels a Pollença. També es creu, encara que no està provat, que va ser autor de la decoració del jardí de Vil·la Alegre, similar a la del Parc Güell. També va exercir probablement com a assessor de Joan Rubió en les reformes del Monestir de Lluc. El 2022 es van trobar dos tapissos realitzats per Gaudí per al convent de Sant Jeroni de Palma, desconeguts fins llavors, elaborats en vellut i amb els anagrames de Crist com a motiu.
La catedral miniatura|Catedral de Mallorca
La construcció de la Catedral de Mallorca va sorgir de la conquesta de l'illa per Jaume I d'Aragó el 1229. El rei havia promès que si recuperava l'illa de mans musulmanes erigiria un temple en honor a la Verge Maria. La Seu va ser aixecada en un lloc privilegiat a la badia de Palma, en el lloc en què s'emplaçava la mesquita de Madîna Mayûrqa. Les obres es van iniciar el 1230, amb un traçat d'autor desconegut, i es van prolongar durant gairebé quatre segles.
En sentit estricte, les primeres litúrgies cristianes es van realitzar a la mesquita, una vegada purificada i consagrada al culte cristià, sota la invocació de la Mare de Déu. Les primeres obres de la nova catedral es van iniciar el 1306 a la capella de la Santíssima Trinitat, que estava destinada a acollir les restes mortals de Jaume II, mentre es continuava utilitzant l'edifici de la mesquita, emplaçat en el que és l'actual absis del temple, que no va ser enderrocat fins al 1386. Després de la reincorporació de Mallorca a la Corona d'Aragó el 1343, les obres es van parar durant un temps. Van ser represes en l'últim quart del , finançades pel bisbe i el capítol catedralici, així com amb donatius dels fidels, especialment gremis, nobles i mercaders. Cap a mitjans del sembla que es va decidir canviar la planta i alçat de la catedral, dotant-la d'una major monumentalitat i passant d'una a tres naus.
A la fi del es van iniciar les obres del portal del Mirador, es van construir les quatre primeres capelles i es van col·locar els arcbotants i contraforts exteriors. Al es va construir el portal de l'Almoina i es van continuar les capelles laterals. Al , el bisbe Joan Vich i Manrique de Lara va donar l'impuls definitiu a les obres, amb els dos trams que faltaven fins a la façana; el 29 de juliol del 1587 es va col·locar l'última clau de volta. Entre 1594 i 1601 es va construir el Portal Major i, aquest últim any, es va consagrar el temple.
La catedral es va construir en estil gòtic llevantí, amb planta de saló de tipus basilical, a l'estil alemany (hallenkirche), amb tres naus sense girola ni creuer i capçalera amb tres absis, amb nombroses capelles laterals entre els contraforts. El cos de l'edifici presenta 120 m de longitud, per 58 m d'ample i 44 m d'alt (30 m a les naus laterals). La nau central té un ample de 20 m i les laterals de 10 m, mentre que les capelles entre contraforts mesuren 9 m, fent el total de 58 m d'ample del temple. El conjunt presenta setze capelles laterals entre els contraforts, vuit per cada costat, de les quals dos corresponen als portals laterals (del Mirador i de l'Almoina) i altres dues es troben a l'absis. Totes les naus i capelles estan cobertes per volta de creueria, excepte la capella del portal de l'Almoina, coberta per una volta d'aresta. Les naus estan separades per catorze pilars, set per cada costat, molt separats entre si, la qual cosa atorga una gran sensació d'espaiositat, que s'accentua per l'altura i primesa d'aquests pilars. L'interior presenta set rosasses i vuitanta-tres finestrals, la qual cosa proporciona una gran lluminositat, fet pel que la Seu és coneguda com la «catedral de la llum». Exteriorment, els seus tres espais diferenciats tenen una altura creixent, des de l'absidiola alta (capella de la Santíssima Trinitat), seguida de l'absis major o presbiteri (capella Reial) i el conjunt de tres naus.
Al començament del el temple començava a mostrar algunes deficiències estructurals, per la qual cosa es va pensar ja en la seva remodelació. El 1840 va sorgir un projecte que ja preveia la translació del cor, així com la restauració de la façana. Aquestes reformes van cobrar un caire d'urgència després d'un terratrèmol ocorregut el 15 de maig de 1851, que va deixar danys estructurals. El 1854 es va designar a l'arquitecte Juan Bautista Peyronnet com a director de les obres, que es van centrar en la nova façana, construïda en un estil neogòtic inspirat en la Catedral d'Orvieto. Les obres es van iniciar el 1858 després de l'aprovació de la reina Isabel II, que va destinar al projecte dos milions de rals.
L'encàrrec miniatura|Planta de la Catedral de Mallorca (1882), on encara s'aprecia la ubicació del cor enmig de la nau central
La idea de rehabilitar l'interior de la catedral va provenir del llavors bisbe de Mallorca, Pere Joan Campins i Barceló (Palma, 1859-1915). Ordenat sacerdot el 1882, va estudiar teologia i dret canònic a Toledo (1885-86). Va ser rector de Porreres i, posteriorment, canonge magistral de la Catedral de Mallorca, catedràtic del seminari d'aquesta ciutat i vicari capitular, abans de ser nomenat bisbe de Mallorca el 1898. Al capdavant de la diòcesi, va reformar el pla d'estudis del seminari, va introduir els nous corrents litúrgics, va crear noves parròquies, va publicar un cens de la diòcesi, va fundar un Fitxer històric i un Museu Arqueològic Diocesà, va instituir en el seminari una càtedra de llengua i literatura mallorquina, i va publicar un catecisme en català, entre altres mesures.