Consuelo Colomer Francés (Alcoi, País Valencià, 29 de març del 1930 - Creixell, Catalunya, 29 de febrer del 2016) va ser una pianista i compositora valenciana. La seva carrera, primerament local i nacional, la va portar a fer gires per gran part d'Occident i Orient Mitjà, incloent països com França, Itàlia, el Regne Unit, Egipte, Síria, Grècia i molts d'altres.
Biografia Infantesa Originalment ocupant una habitació al carrer de San Mauro d'Alcoi, la família es va mudar a les "Cases de don Vicente Pascual", al carrer Na Saurina d'Entença nº40. Allà va viure les 5 primers anys de la seva vida, i poc després, per manca d'espai, van tornar a traslladar-se, aquest cop a un pis al carrer de l'Escola nº6. Aquest pis el van compartir amb les famílies Ivars-Torregrossa (la filla dels quals va esdevenir la madrina de Consuelo), i Vilaplana-Llopis. El fill dels últims tocava el piano, i l'accés a aquest va ser un del motius pel qual es van decidir a mudar-se allà, ja que Elvira sempre havia somniat en que una de les seves filles fos pianista.
Va començar a estudiar a les Carmelites d'Alcoi, però també alternava els seus estudis amb el parvulari de l'Academia San Francisco de Paula de Estudios Mercantiles, on hi estudia la seva germana Elvira. A prop de l'Academia, Adriana Pérez ofereix classes de piano i solfeig, a les quals Consuelo hi assisteix com a oient a l'acompanyar a la seva germana. Degut a l'interès per la música que mostra en aquestes classes, és portada a l'Academia Municipal de Música y Declamación, la qual va ser fundada i dirigida per Carmen Alberola Balaguer el 1935.
L'activitat docent és interrompuda el 12 de juliol del 1936 degut a l'esclat de la Guerra Civil Espanyola. Alcoi, al ser republicana i un gran centre de producció industrial, és objectiu dels bombardejos del bàndol nacional. El seu pare, Enrique, s'assegura de repassar les lliçons amb la seva germana Elvira, i Consuelo les escolta amb ella, assegurant-se així que les dues mantinguessin una educació tot i la guerra. Enrique Colomer va ser destituït de l'empresa on treballava degut a les seves conviccions cristianes, i Consuelo va quedar molt impactada per la crema de l'arxiu eclesiàstic i destrucció de l'església local. Malauradament, amb l'empitjorament de la guerra, el bàndol republicà va instaurar la conscripció d'homes grans i casats, i Enrique va haver de marxar al front. Abans, però, va portar la família a Bocairent per fugir dels bombardejos, on hi van haver de sobreviure una època de molta pobresa i fam. L'1 d'abril del 1939, la Guerra Civil finalitzava amb la victòria del bàndol nacional. Per a la família, però, va representar la tornada d'Enrique de la guerra, i el naixement de la tercera germana, Enriqueta.
Consuelo Colomer va reprendre la seva educació musical. Carmen Verdú, filla d'un conegut del pare, convenç a Elvira per a que Consuelo vagi a classes de piano junt amb ella a casa de Carmen Alberola, la qual va haver de tancar l'acadèmia degut a la guerra. Més tard va continuar els estudis a l'Academia Alma i a l'escola José Ribera Montes. Entre el maig i novembre de 1941, les classes de piano amb Carmen Alberola la van preparar per l'entrada al Conservatori de València. Carmen va resultar ser molt influent per la jove pianista, i va convèncer als seus pares de que fessin tots els sacrificis necessaris per tal de garantir l'educació musical de la seva filla.
Conservatori de València L'inici al Conservatori va ser problemàtic, i degut a uns problemes amb la substituta de Carmen, Zulima Jordà, i amb els segon curs de solfeig, Colomer decideix abandonar la música. Afortunadament, Carmen Verdú la convenç al 1942 de que hi torni, i el 1943 retorna al Conservatori per examinar-se de tres cursos de solfeig comprimits. Els va aprovar tots, i va superar així el primer curs de piano. Aquell mateix any també fa el seu primer debut amb públic privat reduït, interpretant l'Estudi nº4 en do major de Czerny de memòria. Només un any més tard, el 1944, ja ha superat el segon, tercer i quart curs de piano. Aquest any també debut públicament en un concert al Círculo Industrial d'Alcoi durant l'intermezzo d'un concurs provincial de cors i dansa organitzat per la Secció Femenina de Falange, en el qual va interpretar la sonata Clar de lluna de Beethoven i dos estudis de Debussy. Va resultar ser un gran èxit.
Per iniciar el cinquè curs al Conservatori (ja considerat un curs superior), busca el suport de Teresita Matarredona Aznar. És també entre aquests últims anys que comença a notar l'enveja de les seves companyes, el qual provoca un distanciament amb elles. No és fins al 1946 que Consuelo Colomer aconsegueix tenir el seu primer piano a casa (un gran esforç econòmic per la família, tot i que Enrique ja hagués recuperat la seva feina). Fins aleshores, Consuelo només havia pogut estudiar en els pianos de cases d'amics i coneguts, o imaginant-se el teclat de l'instrument als mobles de casa.
Per optar al premi de final de carrera, havia de repetir el vuitè curs, a més de varis cursos més (com estètica de la música), i preparar un programa de concert per interpretar en un concurs amb públic i tribunal. La seva professora, Pilar Mompó, amb la qual no tenia gaire bona relació, es va negar a preparar-la amb l'excusa de que el seu professor d'harmonia estava preparant a una altra alumna, i seria una falta de respecte presentar-la a ella també, Elvira (mare) aleshores decideix anar directament al professor de piano i compositor Leopoldo Magenti, el qual ja havia exercit de tribunal per a Consuelo Colomer anteriorment. Aquest accedeix gratament a preparar a la jove, i l'ajuda a polir la seva tècnica i preparar el programa del concert. Finalment, però, per motius personals relacionats amb una altra noia que també estava preparant, el 20 de maig de 1947 l'informa que no podrà presentar-la ell al concurs. Colomer s'hi presenta individualment, i assisteix al concurs el dia 5 de juny. El concurs va demostrar estar trampejat en alguns aspectes (com la memorització de la lectura a vista per part dels alumnes que va presentar el compositor d'aquesta). Magenti, que no hi va poder assistir, es va mostrar molt interesat durant el concurs, i hi va trucar diverses vegades per estar informat del progrés d'aquest. Després de l'actuació de Consuelo Colomer , el públic i el tribunal van sortir a deliberar sobre aquesta, ja que no estava permès fer-ho a la sala. El professor de violí Alós va exigir que, si no se li atorgava el primer premi a Colomer, estava disposat a declarar tot el concurs nul. En acabar la jornada, hi va haver tres primers premis, entre els quals hi havia la jove pianista. Per celebrar aquest esdeveniment, Magenti va convidar la família a la representació de la seva obra aquella mateixa nit (el motiu pel qual no havia pogut assistir), i a partir d'aleshores va mantenir un vincle molt estret amb ells.
L'Academia Marshall-Granados i primers debuts nacionals Durant la seva estada a València, Consuelo Colomer va descobrir les publicacions Estudio práctico sobre los pedales del piano (1919) i La sonoridad del piano (1940) de Frank Marshall King, alumne d'Enric Granados i director de l'Academia Marshall-Granados. Per solucionar uns problemes de tècnica que Magenti li va dir que ell no podia resoldre, Consuelo Colomer va decidir estudiar amb Marshall. El 1947, després de substituir unes classes de Teresita Matarredona i recollir el seu títol a València, marxa cap a Barcelona. S'allotja al carrer de Provença, cantonada amb la Sagrada Familia. Allà va llogar un piano de la prestigiosa firma Chiappo, impressionant l'afinador Antonio Martí, que la va ajudar a escollir l'instrument. Aquest també la va recomanar a Marshall, que va accedir a conèixer-la i sentir-la tocar. Després d'escoltar-la, li va dir que «li havia recordat a ell mateix quan va anar a presentar-se a Enric Granados».
Va estudiar amb ell durant tres anys, fins a acabar amb el primer premi amb distinció de virtuosisme que atorgava l'acadèmia en aquell moment. En el jurat d'aquest concurs figuraven el propi Marshall, però també la pianista Alicia de Larrocha. Malauradament, es va generar una competència entre les dues pianistes que va acabar per trencar la seva relació. Aquests anys, però, van representar una època de gran creixement per a Consuelo Colomer, tant en el pla pianístic com el personal.
En una de les tornades a Alcoi, i després d'una conversa del seu pare amb el conseller de cultura, la família va decidir optar a una convocatòria de beca de la Diputació Provincial el 24 de setembre de 1947, i va rebre l'import de 3.000 pessetes l'any següent. A més, després de realitzar una audició per a la corporació municipal, se li va atorgar una altra beca de 4.000 pessetes. El 15 d'octubre de 1947 feia un concert a Radio Alcoy des de casa seva amb motiu de la festivitat de Santa Teresa, patrona de la Secció Femenina de Falange.
El 16 de novembre de 1947 interpreta el programa amb el qual va guanyar el primer premi a València al Teatre Calderón, en un concert organitzat per la Corporación Musical Primitiva. Després de renovar la beca el 1948, va anar a estudiar al Colegio Mayor Universitario Padre Poveda, on va poder portar el seu piano, i on va conèixer moltes amigues que, gràcies als llargs recitals de piano de Consuelo Colomer, es van introduir a la música clàssica i la van seguir al llarg dels seus concerts per tot Espanya. El 1949 va tornar a renovar la beca, aquesta vegada donant un concert organitzat per l'Ajuntament d'Alcoi al Teatre Calderón com a condició. El 1950 se li va estar a punt de retirar la beca perquè se li volia atorgar a una jove protegida del president de la Diputació. Elvira (mare), però, va proposar que s'organitzés un concert a mode de concurs per decidir la guanyadora de la beca. El concert va ser organitzat per la mateixa Diputació. Va tenir lloc el 15 de gener de 1950 al Teatre Principal d'Alacant, i va ser àmpliament promocionat pels mitjans de comunicació locals, i fins i tot el diari nacional Informativo de Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Aquell mateix any, Radio Nacional de España a Barcelona va grabar un ampli programa d'una hora de la pianista, i l'11 de març de 1950 es va fer la primera retransmissió a nivell nacional de la seva música.
Aleshores va marxar a París a estudiar amb la famosa pedagoga Marguerite Long, però sovint tornava a Barcelona i Alcoi per seguir donant concerts per les localitats catalanes. En vista al concurs internacional Marguerite Long, Colomer va sol·licitar una nova beca, la qual li va ser atorgada el 13 de novembre de 1952, consistint de 5.000 pessetes mensuals durant 6 mesos, tota una fortuna pera l'època.
El 10 de gener de 1954 va debutar amb orquestra al Teatre Principal, acompanyada de l'Orquestra Municipal de València.
París i l'Academia Marguerite Long-Jacques Thibaud Colomer ja volia marxar a París als vint anys, però l'economia familiar, tot i les ajudes econòmiques públiques, no permetia el gran esforç econòmic que això suposaria. Enrique, però, va utilitzar els seus contactes amb l'alcalde Enrique Albors Vicens, el qual era un gran amant de la música, per demanar ajut econòmic per aquesta empresa. Albors, aleshores, va enviar una carta a l'aleshores Ministre d'Exteriors Martín Artajo. Poc després, Artajo enviava una missiva de recomanació a l'ambaixador francès, el qual es va posar a disposició de Consuelo. Això la va permetre viatjar a París, inicialment a casa d'uns familiars llunyans (Octavio i Liberto Bou). Després d'una curta estada a l'Hotel Roma, a la rue Culencurt, es van traslladar a una casa particular a la Porte de la Villete, propietat d'una dona espanyola. Elvira (mare) es va voler assegurar de que Consuelo aprengués francès, i la feia llegir el rotatiu Le Figaro cada nit per aquesta finalitat.