La dinastia safàvida o sefèvida (; ) va regnar sobre Pèrsia del 1501 al 1736. Successor dels timúrides, són la primera dinastia totalment independent que va governar l'Iran durant gairebé 500 anys.Després de la conquesta musulmana de Pèrsia, en 637, el país va veure successives dinasties perses: Samànides, turques dels Gaznèvides i els Seljúcides a més de les mongoles Il-kanates i Timúrides. Els safàvides provenen d'un orde religiós sunnita del sufisme militant que es va desenvolupar entre els segles XIV XIV. Tot i que parlen turc, falta informació fiable en aquesta àrea perquè, un cop consolidat el seu poder a Pèrsia, els safàvides van falsificar deliberadament testimonis relacionats amb els seus orígens.C. E. Bosworth, Les dynasties musulmanes, Paris : Actes Sud, 1996, p. 228. Convertit a l'Imanisme durant el , potser sota Khwajeh Ali o sota Jonayd, van proclamar aquesta branca de l'Islam com a la religió de l'Estat quan el seu líder, Ismail, va prendre el poder el 1501. Amb el suport dels nòmades turcs Kizilbaix, Ismaïl va regnar des de 1508 sobre tots els territoris dominats anteriorment pels Aq Qoyunlu, també de parla turca. A partir del 1510, els safàvides, accedeixen al poder de la mà de la creació d'una teocràcia dirigida pel xa, i s'oposen a l'est als uzbeks, també de parla turca i dirigits per Mohàmmad Xaibani, i a l'oest als otomans, defensors del sunnisme. La dinastia va assolir el seu apogeu sota Abbas I el Gran, xa entre 1588 i 1629, entre les funcions religioses i polítiques de l'imperi, i implementant una guàrdia personal composta d'esclaus islamitzats , ghulams per contrarestar el poder de les tribus Kizilbaix. Amb l’ Imperi Otomà, l’ Imperi Xerifià i l’ Imperi mogol, els safàvides són una de les quatre grans potències del món musulmà, que manté contactes amb els governants europeus, desitjant establir una aliança contra la Sublim Porta (referint-se a l'Imperi Otomà).
Orígens Els safàvides provenien de la tariqa (" confraria religiosa ") dels Safavieh fundada pels kurds Xeic Safi al-Din Ardabili (1252 - 1334), que el converteix en l'equivalent islàmic de la dinastia Hohenzollern, resultant de la" privatització "De l'orde teutònic d'Albert de Brandenburg, quasi contemporània d'Ismail Ier.
L'arribada al poder dels safàvides està directament relacionada amb el desenvolupament del sufisme a l'Iran i l'Àsia central. Els Safàvides tenien la seva seu a Ardabil, entre Tabriz i el Caspi, a l'Azerbaidjan Iranià. La direcció espiritual dels safàvides sembla haver estat hereditària, passant del fundador Safi al-Din Ardabili al seu fill, Sadr al-Din Mousa († cap al 1391). A continuació al seu fill Khwadja Ali († 1429) que va passar al seu fill Ibrahim († 1447) i a continuació al seu fill, Djunayd. El 1447, el xeic Djunayd és expulsat d'Ardabil per Jahan-Xah, el cap de la federació tribal turcmana de Qara Qoyunlu, l' " Ovella negra ". Després es va aliar amb els seus adversaris, l'Aq Qoyunlu, el " Ovelles blanques" i segellant aquesta aliança amb el casament amb Begum Khadidja, la germana d'Uzun Hasan (1423-1478), ell mateix líder de l'Aq Qoyunlu. Al seu torn, el seu fill Xaïkh Haydar es casa amb Halima, la filla d’ Uzun Hasan que és, a través de la seva mare Despina Khatun, la néta de l'emperador Joan IV de Trebisonda.
Després de la mort d'Uzun Hasan, el seu fill Yakub, sentint-se amenaçat pel poder creixent dels Safàvides, es va aliar amb el mestre de Xirvan i, el 1488, va derrotar i matar Haydar a Tabarsaran. Va perseguir el seu fill gran, Ali Mirza, que abans de morir designava el seu germà petit Ismail I per fer-se càrrec del cap de la tariqa.
Presa del poder i primeres conquestes Al , Ardabil era el centre d'una organització destinada a mantenir els líders safàvides en contacte amb els seus murides (" mestres espirituals "), als territoris que ara són Azerbaidjan, Iraq i Anatòlia oriental. L'organització estava controlada mitjançant els khalifat al-kholafa que nomenava representants (khalifa) a les zones on la propaganda safàvida activa. Al seu torn, els khalifa tenien subordinats anomenats pira. La seva presència a l'Anatòlia oriental representava una greu amenaça per als otomans, ja que animaven la població xiïta d'Àsia Menor a revoltar-se contra el sultà.
El 1499 Ismail, el jove cap de l'ordre safàvida, va deixar Lanjan per Ardabil per tal de reclamar el poder. Durant l'estiu del 1500, gairebé 7000 dels seus seguidors de les tribus turkmanes d'Anatòlia, Síria i l'Iraq van convocar els Kizilbaix per donar-li suport. Al cap d'aquestes tropes, va començar dirigint una campanya punitiva contra els Xirvanxah (governant dels Xirvan). Encabat va buscar venjança per la mort del seu pare Heydar i del seu avi a Shirvan. Després de derrotar el xirvanxah Farrokh Yassar, es trasllada al sud cap a Azerbaidjan on els seus 7 000 guerrers Kizilbaix derroten una força de 30 000 Aq Qoyunlu sota les ordres d’ Alwand Mirza. Després prenen Tabriz, marcant així la base de l’ estat safàvida.Roemer, H.R. (1986). "The Safavid Period" in Jackson, Peter; Lockhart, Laurence. The Cambridge History of Iran, Vol. 6: The Timurid and Safavid Periods. Cambridge University Press. p. 189-350Savory, Roger (1998). "ESMĀʿĪL I ṢAFAWĪ". Encyclopaedia Iranica, Vol. VIII, Fasc. 6. p. 628–636.
Durant la primera dècada del , els Kizilbaix estenen el poder safàvid a la resta de Pèrsia, fins a Bagdad (presa el 1508) i l'Iraq, anteriorment sota el control d'Aq Qoyunlu.
El 1510, el Shah Ismail va enviar un gran contingent de Kizilbaix a Transoxiana per donar suport al sobirà Timurid Baber, en guerra contra els uzbeks. Prop de Merv, els kizilbaixos derroten als uzbeks i maten al seu líder, Muhammad Xaibânî, de la dinastia mongola Xibànida.Mukminova R. G. The Shaybanids in History of civilizations of Central Asia. Volume V. / Editors Chahryar Adle and Irfan Habib. Co-editor Karl M. Baypakov. — UNESCO publishers, 2003. — P. 36. L’ Amudarià esdevé la frontera entre l'Imperi Safàvida i els uzbeks. Els kizilbaixos van assegurar Samarcanda a nom de Baber, que va ser expulsat el 1511 i es va dirigir al nord de l'Índia. No obstant això, el 1512, tot un exèrcit de kizilbaixos va ser destruït pels uzbeks després de la revolta dels turcomans kizilbaixos contra el seu vakil d'origen persa i el seu comandant, Amir Nadjm. Aquesta forta derrota marca el final de l'expansió i la influència safàvida a Transoxiana (aproximadament Uzbekistan i el sud-oest del Kazakhstan modern). Les fronteres nord-orientals de l'Iran seguiran sent vulnerables a les invasions nòmades.
Unificació de l'estat miniatura|Shah Ismail, el fundador de la dinastia safàvida. Sota la direcció d’ Ismail I, primer governant safàvida, es va decidir la conversió de l'Iran a l'imamisme. Aquesta conversió resulta del desig d'afirmar-se davant la dominació dels otomans sunnites. La conversió permet constituir les bases d'un Estat fort a partir d'una identitat específica. Els safàvides també van utilitzar els seus recursos per convertir un gran nombre d'iranians al xiisme. Durant els regnats dels primers safàvides, l'Iran es va convertir en una teocràcia. la seva victòria es va representar en els registres de safàvices com una victòria sobre els mitològics turanians. Tanmateix, aquesta afició a les llegendes iranianes no es limitava només a la d’Ismail i l'Iran safàvida; Tant Muhammad Shaybani, Selim I, com posteriorment Babir i la seva descendència mogol, es van associar a aquestes llegendes. Independentment de les seves diferències creixents, Àsia occidental, central i del sud seguia un model de cultura i regnat persa comú. De fet, Ismail I els partidaris reconeixen com el murshid kamil " el guia perfecte ". esquerra|miniatura|Fresc de Chehel Sotoun anb el Xa Abbas I el Gran rebent a Vali Nadr Muhammad Khan. El principal problema dels safàvides era crear un estat unificat, una tasca que era difícil atesa la diversitat ètnica del país. De fet, havien de fer coexistir els seus partidaris de parla turca amb els perses, les seves tradicions de combat amb la burocràcia iraniana, i la seva ideologia mesiànica amb els requisits administratius d'un estat territorial. Les institucions del primer estat safàvida reflecteixen aquests esforços per integrar i equilibrar aquests diferents elements. Els càrrecs administratius estaven controlats majoritàriament pels perses, mentre que els turcomans ocupaven els càrrecs militars.
A més, els safàvides es van enfrontar a amenaces externes, sobretot les dels uzbeks, que els van atacar a la frontera nord-est i van atacar el Khorasan (regió nord-est de l'Iran), així com els otomans., que lluitaven contra l'Iran al Caucas i a Anatòlia. Els safàvides recolzaren una revolta religiosa dels Kizilbaix a l'Anatòlia otomana el 1512. El sultà Baiazet II va ser deposat pel seu fill Selim I, que es va converitir en califa, i va inaugurar el seu regnat reprimint durament els kizilbaixos. Llavors va llançar les seves tropes contra els safàvides, guanyant la batalla de Çaldiran, el 1514, que marca la nova frontera entre els otomans i els safàvides. Els otomans s'apoderen llavors de l'Iraq actual, així com de la històrica Armènia. Selim va massacrar milers de xiïtes i va prendre severes mesures contra aquesta heretgia. Tot i que els safàvides depenien essencialment d'una cavalleria d'arquers, basant-se en mètodes de combat turco-mongol, la batalla de Çaldiran marca la victòria de la tecnologia otomana. Aquesta última tenia, a més de la cavalleria i els geníssers, un cos d'artilleria.
A l'est, els safàvides aconsegueixen guanyar els uzbeks, que ocupen Khorasan, en particular amb l'ajut de canons, que els van proporcionar els portuguesos, que havien ocupat Ormuz, a l'entrada del golf Pèrsic, des de 1516. Tahmasp I, successor d’Ismail, guanya contra l'uzbek Abu-l-Ghazi-Ubaid-Al·là per controlar Herat (actual Afganistan) el 1528. miniatura|Pàgina d'un Shah Nâmeh (Gran Shâh Nâmeh de Shah Tahmasp ?), Iran, primera meitat del XVI XVI segle . La derrota dels safàvides contra els otomans a Çaldiran, que condueix a l'ocupació de la capital safàvida, Tabriz, marca un punt d'inflexió en la història dels safàvides. El Xa ja no es pot considerar una figura semi-divina, i la seva influència disminueix sobre diversos caps dels Kizilbaixos. Després del setge de Viena el 1529 i la pau conclosa amb el Sacre Imperi Germànic, els otomans es van girar cap a l'est i van lluitar contra els safàvides a la frontera occidental de l'Iran, prenent Bagdad i el sud d'aquest. Iraq al 1533. Dues altres grans ofensives foren llançades per Solimà el Magnífic, fill de Selim Ier, el 1537 i el 1548. Malgrat tot, la política de terra cremada practicada pel xà obliga els otomans a retirar-se, fins i tot quan en sortien victoriosos.
El 1542, el xa Tahmasp va rebre a la seva cort al segon emperador mogol, Humâyûn, que va ser derrotat pel líder afganès Xer-Xah Sûrî. Ismail II concedi ajuda militar, que va permetre a Humâyun reconquistar Kandahar, Peshawar, Lahore i Delhi, tornant al seu tron després de quinze anys d'exili. El pintor Bihzad, al capdavant de l'estudi d'artistes del xa, envia dos dels seus estudiants a la cort d’Humâyun. A més d'aquesta influència artística, aquesta estada de l'emperador mogol, un sunnita convertit al xiisme per consell urgent del xa, tindrà una influència duradora a l’Índia d'aquesta cultura persa. A canvi d'aquesta ajuda militar, Kandahar, recuperat per Humâyun contra el seu germà Kamran Mirza, es va oferir al xa, nomenant virrei al seu fill Mourad, que llavors era un nen. Un cop mort, Humâyun va prendre el control final de Kandahar.
El 1555, el sultà va fer les paus amb el xa Tahmasp I (Tractat d'Amasya) : els safàvides perden definitivament l'Iraq, les sagrades ciutats xiïtes de Najaf i Kerbala, però conserven Azerbaidjan i una gran part del Caucas.