El budisme es va difondre activament per primera vegada al Tibet a partir del fins al , principalment des de l'Índia. Durant l'Era de la Fragmentació (segles IX-X), el budisme va disminuir al Tibet, tornant a prendre força al . Amb la invasió mongola del Tibet al i l'establiment de la dinastia Yuan mongola, el budisme tibetà es va estendre més enllà del Tibet fins a Mongòlia i la Xina. Des del fins al XX, el budisme tibetà va ser promogut per la dinastia Ming xinesa (1368–1644) i la dinastia Qing de Manxúria (1644–1912).
L'escola Gelugpa, fundada per Je Tsongkhapa (1357–1419), va assolir protagonisme (polític) sota Ngawang Lobsang Gyatso (1617–1682), el 5è Dalai Lama, que va convidar els mongols a intervenir en la guerra civil tibetana. Els mongols el van investir del poder polític del Tibet, donant lloc al domini dels gelugpa fins al . Al , el moviment Rimé va oferir un contrapès contra aquest domini, intentant preservar els ensenyaments de les escoles Nyingma, Kagyu i Sakya.
A principis del , el Tibet va adquirir la independència de facto de l'Imperi Qing de Manxúria, que va acabar de nou amb la invasió xinesa de 1950 i el consegüent èxode dels tibetans. Avui dia, el budisme tibetà encara està fixat a l'altiplà tibetà i les regions circumdants, alhora que també ha despertat un interès considerable en el món occidental.
Orígens llegendaris (segle VI) Segons la tradició, durant el regnat del rei Thothori Nyantsen (segle VI), una cistella d'escriptures budistes va arribar al Tibet des de l'Índia.
Primera difusió (segles VII-IX) Songtsän Gampo (segle VII) Les escriptures budistes en sànscrit del Nepal i l'Índia es van traduir per primera vegada al tibetà sota el regnat del rei Songtsän Gampo (618-649),Berzin, Alexander, A Survey of Tibetan History que va establir l'Imperi tibetà. Tot i que hi ha dubtes sobre el nivell d'interès de Songtsän Gampo pel budisme, se sap que es va casar amb una princesa budista de la dinastia Tang xinesa. Wencheng, va arribar al Tibet amb una estàtua de Buda Shakyamuni. De les fonts tibetanes queda clar que alguns dels seus successors es van convertir en budistes fervents. Els registres mostren que els budistes xinesos estaven implicats activament en l'activitat missionera al Tibet, però no tenien el mateix nivell de suport imperial que els budistes indis, amb llinatges tàntrics de Bihar i Bengala.Powers 2004, p. 38-39
Segons una tradició llegendària tibetana, Songtsän Gampo també es va casar amb la princesa budista nepalesa , Bhrikuti. A la segona meitat del segle VIII ja era considerat com una encarnació del bodhisattva Avalokiteśvara.Macdonald, Alexander: Religion in Tibet at the time of Srong-btsan sgam-po: myth as history, in: The History of Tibet, ed. Alex McKay, Vol. 1, London 2003, p. 354-363 (for the queens see p. 355); Dargyay, Eva: Srong-btsan sgam-po of Tibet: Bodhisattva and king, in: The History of Tibet, ed. Alex McKay, Vol. 1, London 2003, p. 364-378 (for the queens see p. 373).
Influències índies i nepaleses () esquerra|miniatura|Padmasambhāva, fundador del Nyingmapa, la primera escola del budisme tibetà; observeu els ulls ben oberts, característics d'un mètode particular de meditacióWallace, 1999: 183. Al , el budisme es va consolidar realment al Tibet. Els successors de Songtsän Gampo estaven menys entusiasmats amb la propagació del budisme, però al segle VIII el rei Trisong Detsen (755–797) el va establir com a religió oficial de l'estat.Beckwith, C.I.: The revolt of 755 in Tibet, in: The History of Tibet, ed. Alex McKay, Vol. 1, London 2003, p. 273-285 (discusses the political background and the motives of the ruler).
Trisong Detsen va convidar erudits budistes indis a la seva cort, i els budistes tibetans actuals tenen les seves arrels espirituals més antigues als mestres indis Padmasambhāva () i Śāntarakṣita (725–788), que van fundar el Nyingma, els antics, l'escola més antiga del budisme tibetà.Berzin. Alexander (2000). How Did Tibetan Buddhism Develop?: StudyBuddhism.com Segons la tradició tibetana, Padmasambhāva va escriure una sèrie d'escriptures importants, algunes de les quals va amagar perquè els futurs tertons les trobessin. Aquests "tresors" Terma (textos revelats) tenen una importància particular per a l'escola Nyingma.
També en aquesta primera època, des del sud va venir la influència dels estudiosos sota la dinastia Pāla a l'estat indi de Magadha. Havien aconseguit una barreja de Mahāyāna i Vajrayāna que ha arribat a caracteritzar totes les formes de budisme tibetà. El seu ensenyament en el Sutra centra en l' Abhisamayālankāra, un quart de segle del text Yogācārin, però prevalent entre ells hi havia els estudiosos del madhyamika, Santaraksita i Kamalaśīla.
Una tercera influència va ser la dels Sarvāstivādins del Caixmir al sud-oestConze, 1993, 106 i els Hotan al nord-oest.Berzin, Alexander (2000). How Did Tibetan Buddhism Develop?; Berzin, Alexander (1996). The Spread of Buddhism in Asia Encara que no van aconseguir mantenir una presència al Tibet, els seus textos van trobar el seu camí cap al cànon budista tibetà, proporcionant als tibetans gairebé totes les seves fonts primàries sobre el que consideraven que era l'Hinayana. Una subsecta d'aquesta escola, Mūlasarvāstivāda va ser la font de la vinaya tibetà.Berzin, Alexander, as above
Influències xineses () La princesa xinesa Jincheng Gongzhu (:zh:金城公主) (?–739), coneguda al Tibet com Kim-sheng, i devota budista, va ser enviada al Tibet l'any 710 on es va casar amb Mes-ag-tshoms.Wangdu and Diemberger (2000), p. 33-34 and n. 56. Kim-sheng va donar refugi als monjos budistes de Khotan (Li), que fugien de les persecucions d'un rei antibudista, cap al 737. Kim-sheng va morir durant un brot de verola entre el 739 i el 741, i les faccions antibudistes del Tibet van començar a culpar de l'epidèmia al suport del budisme per part del rei i la reina.Ancient Tibet, p. 253. Això va obligar els monjos a fugir una vegada més; primer a Gandhara, i després a Kausambi, al centre de l'Índia, on sembla que els monjos van acabar barallant-se i sacrificant-se entre ells.Hill (1988), p. 179-180
El rei tibetà Trisong Detsen (742–797) va convidar el mestre Chan Moheyan a transmetre el Dharma al monestir de Samye. Segons fonts tibetanes, Moheyan va perdre l'anomenat consell de Lhasa (793), un debat patrocinat per Trisong Detsen sobre la naturalesa del buit amb el mestre indi Kamalaśīla. El rei va declarar que la filosofia Kamalaśīlas hauria de ser la base del budisme tibetà.Yamaguchi, Zuihō (undated). The Core Elements of Indian Buddhism Introduced into Tibet: A Contrast with Japanese Buddhism. Source: Thezensite.com (accessed: October 20, 2007) No obstant això, una font xinesa trobada a Dunhuang escrita per Mo-ho-yen diu que el seu costat va guanyar, i alguns estudiosos conclouen que tot l'episodi és fictici.Macmillan Encyclopedia of Buddhism (Volume One), page 70
El budòleg pioner Giuseppe Tucci va especular que les idees de Mohayen van ser preservades pels Nyingmapas en forma d'ensenyaments dzogchen.Masao Ichishima, "Sources of Tibetan Buddhist Meditation." Buddhist-Christian Studies, Vol. 2, (1982), p. 121-122, published by University of Hawai'i Press. John Myrdhin Reynolds i Sam van Schaik rebutgen aquesta possibilitat. Segons Reynolds, "A excepció d'un breu coqueteig amb Ch'an als primers dies del budisme al Tibet al , els tibetans gairebé no mostraven cap interès pel budisme xinès, excepte per traduir uns quants sutres del xinès per als quals no posseïa originals indis".Reynolds, John. http://vajranatha.com/teaching/DzogchenChinese.htm (accessed: November 18, 2010)
Creixement al Tibet () Des del principi, el budisme es va oposar a la religió xamànica tibetana Bön, que va comptar amb el suport de l'aristocràcia, prosperant sota el patrocini reial, aconseguint un cim sota el rei Rälpachän (r. 817–836). La terminologia en traducció es va estandarditzar al voltant de l'any 825, permetent una metodologia de traducció molt literal.
Època de fragmentació (segles IX-X) Una inversió en la influència budista va començar sota el rei Langdarma (r. 836–842), i la seva mort va ser seguida per l'anomenada Era de la fragmentació, un període de la història tibetana als segles IX i X. Durant aquesta època, la centralització política de l'anterior Imperi Tibetà es va esfondrar.Shakabpa. p.173. El període va estar dominat per rebel·lions contra les restes del Tibet imperial i l'ascens dels senyors de la guerra regionals.Schaik, Galambos. p.4. A la mort de Langdarma, l'últim emperador d'un imperi tibetà unificat, es va produir una guerra civil que va acabar efectivament amb l'administració centralitzada tibetana fins al període Sakya. Els aliats d'Ösung van aconseguir mantenir el control de Lhasa, i Yumtän es va veure obligat a anar a Yalung, on va establir una línia separada de reis.Tsepon W. D. Shakabpa, Tibet, a Political History (New Haven: Yale, 1967), 53.
Renaixement tibetà (segles X-XII) miniatura|Atiśa A finals del i XI es va produir un renaixement del budisme al Tibet. Coincidint amb els primers descobriments de " tresors ocults " (terma),Berzin, Alexander. The Four Traditions of Tibetan Buddhism: Personal Experience, History, and Comparisons el segle XI va veure un renaixement de la influència budista originada a l'extrem orient i l'extrem oest del Tibet.Conze, 1993, 104ff A l'oest, Rinchen Zangpo (958-1055) va ser actiu com a traductor i va fundar temples i monestirs. Des de l'Índia es va tornar a convidar acadèmics i professors destacats.
El 1042 Atiśa (982–1054 cC) va arribar al Tibet per invitació d'un rei tibetà occidental. Aquest reconegut exponent de la forma de budisme Pāla de la universitat índia de Vikramashila es va traslladar més tard al Tibet central. Allà, el seu principal deixeble, Dromtonpa, va fundar l'escola Kadampa del budisme tibetà, sota la influència de la qual van evolucionar les escoles de la nova traducció actual.
La Sakya, l' escola de la Terra Grisa, va ser fundada per Khön Könchok Gyelpo (Wylie, 1034–1102), un deixeble del gran Lotsawa, Drogmi Shākya (Wylie). Està encapçalat pel Sakya Trizin, i remunta el seu llinatge al mahasiddha Virūpa, representant la tradició erudita. Un reconegut exponent, Sakya Pandita (1182–1251 CE), va ser el besnet de Khön Könchok Gyelpo.
Altres professors indis fonamentals van ser Tilopa (988–1069) i el seu alumne Naropa (probablement va morir cap al 1040 dC). El Kagyu, el llinatge de la paraula (de Buda), és una tradició oral que es preocupa molt per la dimensió vivencial de la meditació. El seu exponent més famós va ser Milarepa, una mística del . Conté una subsecció major i una menor. El primer, el Dagpo Kagyu, engloba aquelles escoles Kagyu que es remunten al mestre indi Naropa a través de Marpa Lotsawa, Milarepa i Gampopa
Domini mongol (segles XIII-XIV) Influència inicial a Mongòlia (segles XI-XIII) El budisme tibetà va exercir una forta influència des del segle XI dC entre els pobles de l'Àsia interior, especialment els mongols. L'escola tibetana d'estil tàntric possiblement es va estendre per primera vegada als mongols a través de l'estat de Tangut de Xia occidental (1038–1227). Els budistes van entrar al servei de l'Imperi Mongol a principis del . Als monestirs budistes establerts a Karakorum se'ls va concedir l'estatus d'exempció d'impostos, encara que els mongols no van donar a la religió l'estatus oficial fins més tard.
Conquesta mongola del Tibet (segle XIII)