miniatura|El Palau de Justícia de València, és la seu del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana. Els tribunals determinen, en el procés penal, la responsabilitat de les persones acusades d'un delicte. La culpabilitat, en dret penal, és el judici que permet atribuir personalment a l'autor o partícip un fet típic i antijurídic i formular-li un retret jurídic per haver-lo comès. En la teoria del delicte, constitueix un dels pressupòsits necessaris per a la imposició d'una pena i s'analitza una vegada s'ha determinat que la conducta és típica i antijurídica.
En la concepció normativa dominant, la culpabilitat pressuposa que el subjecte sigui imputable, que hagi pogut conèixer el caràcter antijurídic de la seva conducta i que, ateses les circumstàncies, li fos exigible actuar d'acord amb el dret. No es refereix, per tant, simplement a la relació causal entre una persona i un resultat, sinó a la possibilitat d'atribuir-li jurídicament i personalment el fet.
El terme també s'utilitza en un sentit processal més ampli, especialment quan un tribunal o un jurat declara una persona «culpable» o «no culpable». En aquest ús es refereix al resultat del procés sobre la responsabilitat de l'acusat, mentre que, en la teoria jurídica del delicte, la culpabilitat té el significat tècnic més específic descrit anteriorment.
Concepte La culpabilitat forma part de la construcció dogmàtica del delicte com una conducta típica, antijurídica i culpable. La tipicitat determina si el comportament encaixa en una conducta descrita per la llei penal; l'antijuridicitat, si aquesta conducta és contrària a dret i no està emparada per una causa de justificació, i la culpabilitat permet determinar si el fet antijurídic pot ser atribuït personalment al seu autor de manera que sigui possible imposar-li una pena.
Evolució La concepció de la culpabilitat ha evolucionat al llarg de la història de la teoria del delicte. En la concepció psicològica, predominant fins a les primeres dècades del segle XX, la culpabilitat s'entenia essencialment com el vincle psicològic entre l'autor i el fet, i el dol i la imprudència eren considerats formes de culpabilitat. Aquesta concepció presentava dificultats, entre altres aspectes, per explicar la imprudència inconscient, en què l'autor no es representa efectivament el resultat.
Progressivament es va imposar una concepció normativa, segons la qual la culpabilitat consisteix en la possibilitat de formular un retret jurídic a l'autor del fet típic i antijurídic. En les concepcions actualment majoritàries, el dol i la imprudència ja no són elements de la culpabilitat, sinó que formen part del vessant subjectiu del tipus d'injust.
No existeix, tanmateix, una única explicació del fonament últim de la culpabilitat. Algunes teories l'han relacionat amb la llibertat de decisió i la possibilitat d'actuar d'una altra manera, mentre que altres plantejaments posen l'accent en la capacitat normal de l'individu per ser motivat per les normes jurídiques o en les funcions preventives del dret penal.
Pressupòsits La concepció normativa de la culpabilitat distingeix habitualment tres grans pressupòsits de la culpabilitat.
Imputabilitat La imputabilitat o capacitat de culpabilitat és la possibilitat d'atribuir subjectivament el fet al seu autor. Requereix un grau suficient de maduresa i normalitat psíquica que permeti comprendre la il·licitud del comportament i actuar d'acord amb aquesta comprensió. La simple existència d'una alteració o trastorn no comporta necessàriament inimputabilitat, sinó que cal valorar-ne la incidència concreta sobre les capacitats de comprensió i actuació del subjecte.
Coneixement Per formular el judici de culpabilitat cal que l'autor hagi pogut comprendre que la seva conducta era contrària a dret. No és necessari que conegui exactament la norma penal aplicable, però sí que pugui ser conscient del caràcter prohibit del comportament. Quan una persona actua sota un error de prohibició, creient erròniament que la seva conducta és lícita, l'error pot excloure o disminuir la responsabilitat segons si era inevitable o evitable.
Exigibilitat La culpabilitat requereix també que, ateses les circumstàncies concretes, fos raonablement possible exigir al subjecte una conducta diferent. Determinades situacions excepcionals poden fer que una conducta continuï essent típica i antijurídica però que no sigui possible formular un retret penal al seu autor. En aquests casos es parla de causes d'exculpació o d'inexigibilitat.
Aquesta distinció permet diferenciar les causes de justificació de les causes d'exculpació. En les primeres, el fet deixa de ser antijurídic; en les segones, el fet continua essent contrari a dret, però no pot ser atribuït culpablement al subjecte en les circumstàncies concretes.
Principi de culpabilitat El principi de culpabilitat constitueix un dels límits fonamentals de la potestat punitiva de l'Estat. Tradicionalment s'expressa amb la fórmula llatina nullum crimen sine culpa i implica que no hi pot haver responsabilitat penal sense una atribució subjectiva del fet. També exigeix que la pena no sobrepassi la mesura de la culpabilitat del responsable.
D'aquest principi deriven diverses garanties. Exclou la responsabilitat penal purament objectiva, és a dir, la imposició d'una pena pel simple fet que s'hagi produït un resultat. També comporta el principi de personalitat de les penes, segons el qual ningú no pot ser castigat pels fets d'una altra persona, i s'oposa a un dret penal que sancioni principalment una determinada personalitat o manera de ser en lloc dels actes comesos.
En l'ordenament espanyol, el Tribunal Constitucional ha qualificat la culpabilitat com un «principi estructural bàsic» del dret penal, vinculat als articles 10, 24 i 25 de la Constitució. La seva jurisprudència estableix que la responsabilitat penal ha de ser personal, referida als fets propis i subjectiva, i rebutja tant la responsabilitat sense culpa com un dret penal basat en la personalitat de l'autor.
Regulació en el dret espanyol El Codi penal espanyol concreta el principi de culpabilitat en diverses disposicions. L'article 5 estableix que no hi ha pena sense dol o imprudència, mentre que l'article 10 defineix com a delictes les accions i omissions doloses o imprudents castigades per la llei. El Tribunal Constitucional ha afirmat igualment que el principi de culpabilitat prohibeix la responsabilitat penal objectiva i exigeix determinar tant l'autoria com l'existència de dol o imprudència.
Disminució de la culpabilitat Pel que fa a la imputabilitat, l'article 20 del Codi penal estableix diverses causes d'exempció de responsabilitat criminal. Entre aquestes hi ha les anomalies o alteracions psíquiques que impedeixen comprendre la il·licitud del fet o actuar d'acord amb aquesta comprensió, determinats supòsits d'intoxicació plena o síndrome d'abstinència i les alteracions greus de la percepció originades des del naixement o la infància. En aquests casos, no n'hi ha prou amb l'existència d'una determinada condició personal, sinó que aquesta ha d'haver afectat efectivament les capacitats rellevants en el moment de cometre el fet.
El mateix article exclou l'exempció en alguns supòsits en què l'estat d'alteració o intoxicació ha estat provocat expressament per cometre el delicte o quan el subjecte n'havia previst o n'havia d'haver previst la comissió.
L'article 19 estableix que els menors de divuit anys no responen criminalment d'acord amb el Codi penal ordinari, encara que poden ser responsables segons la legislació específica reguladora de la responsabilitat penal dels menors.
Pel que fa al coneixement de l'antijuridicitat, l'article 14.3 disposa que l'error inevitable sobre la il·licitud del fet exclou la responsabilitat criminal. Si l'error era evitable, s'imposa la pena inferior en un o dos graus.
L'exigibilitat d'una conducta conforme a dret es manifesta, entre altres casos, en l'eximent de por insuperable prevista per l'article 20.6. En aquest supòsit, les circumstàncies en què actua el subjecte poden impedir que se li pugui exigir jurídicament una conducta diferent.
La culpabilitat també pot estar disminuïda sense desaparèixer completament. L'article 21.1 considera atenuants les causes d'exempció quan no concorren tots els requisits necessaris perquè produeixin una exempció completa. L'article 68 estableix en aquests casos la imposició d'una pena inferior en un o dos graus, atenent els requisits concurrents i les circumstàncies personals de l'autor.
Pena i responsabilitat civil La culpabilitat és un pressupòsit de la imposició d'una pena, però no totes les conseqüències jurídiques d'un fet delictiu es fonamenten en la culpabilitat. Les mesures de seguretat, per exemple, es fonamenten segons l'article 6 del Codi penal en la perillositat criminal exterioritzada mitjançant la comissió d'un fet previst com a delicte. Per això, en alguns casos d'exempció per alteracions psíquiques, intoxicació o alteracions de la percepció poden imposar-se mesures de seguretat encara que no s'imposi una pena.
Tampoc no s'han de confondre la responsabilitat penal i la responsabilitat civil. La primera té caràcter punitiu, mentre que la segona té una funció principalment reparadora. L'article 118 del Codi penal estableix expressament que diverses causes d'exempció de responsabilitat criminal no comporten necessàriament l'extinció de la responsabilitat civil pels danys causats.
En la cultura popular La determinació de la culpabilitat, la possibilitat de condemnar una persona innocent, els límits de la responsabilitat individual i les circumstàncies que poden excloure-la han estat temes recurrents en la cultura popular. En moltes d'aquestes obres, però, la paraula «culpabilitat» s'utilitza principalment en el sentit processal de determinar si l'acusat és culpable o innocent, i no necessàriament en el sentit dogmàtic més restringit que té dins la teoria del delicte.
Música La cançó «Hurricane» (1975), de Bob Dylan, relata el cas del boxejador Rubin Carter, condemnat per un triple assassinat. La seva condemna va ser anul·lada el 1985 després d'una llarga batalla judicial, i el cas es va convertir en un exemple popular del problema de la condemna errònia i de l'atribució injustificada de culpabilitat. A «Folsom Prison Blues» (1955), Johnny Cash adopta la veu fictícia d'un presoner condemnat per haver matat un home i contraposa el reconeixement del crim, el càstig i el desig de llibertat. La cançó quedà posteriorment estretament associada a l'interès de Cash per les condicions penitenciàries i la reforma de les presons, després de les seves actuacions davant de persones empresonades, especialment el concert de 1968 a la presó de Folsom.
Cinema Una de les representacions cinematogràfiques més conegudes de la determinació de la culpabilitat és Dotze homes sense pietat (1957), de Sidney Lumet. La pel·lícula se centra gairebé íntegrament en la deliberació dels dotze membres d'un jurat que han de decidir sobre la culpabilitat d'un jove acusat d'assassinat. L'obra ha estat utilitzada també en estudis jurídics sobre el funcionament dels jurats, la deliberació col·lectiva i el dubte raonable.
Anatomia d'un assassinat (1959), dirigida per Otto Preminger, aborda més directament un problema relacionat amb la culpabilitat en sentit tècnic. El protagonista defensa un tinent de l'exèrcit acusat d'haver matat un home i construeix la defensa al voltant del seu estat mental en el moment dels fets. La qüestió de la incapacitat temporal per controlar la conducta i la distinció entre conèixer la il·licitud d'un acte i poder actuar d'acord amb aquest coneixement converteixen la pel·lícula en una representació especialment pròxima als debats jurídics sobre la imputabilitat.
Teatre