Lart budista tracta sobre les pràctiques artístiques que s'han portat a terme sota la influència de la religió budista. Inclou aquelles disciplines de les belles arts que representen Siddharta Gautama (Buda), Bodhisattves i altres entitats com figures notables del Budisme, tant històriques com mítiques; escenes narratives de la vida del Buda; mandales i altres mostres gràfiques; així com objectes físics associats a la pràctica budista, com ara vajras, campanes, stupes i l'arquitectura dels temples budistes. L'art budista es va originar al subcontinent indi després de la vida de Siddhartha Gautama, entre els segles VI i V aC. Després va evolucionar pel contacte amb altres cultures, a mesura que es va estendre per Àsia i el món.
L'art budista va seguir els creients a mesura que s'estenia el dharma, i s'adaptava i evolucionava a cada nou país d'acollida. Es va desenvolupar al nord a través de l'Àsia central i a l'Àsia Oriental per formar la branca nord de l'art budista, i a l'est fins al sud-est asiàtic per formar la branca sud. A l'Índia, l'art budista va florir i es va desenvolupar conjuntament amb l'hinduisme i el jainisme, en complexos de temples de roca que es construïen i s'influenciaven probablement els uns als altres.
Història Fase anicònica ( - segle I aC) vegeu també Aniconisme en l'art budistaesquerra|miniatura|293x293px|Petjada del Buda. Segle I aC, Gandhara. Durant els segles II i I aC, les escultures es van fer més explícites, representant episodis de la vida i els ensenyaments de Buda. Aquestes van prendre la forma de tauletes votives o frisos, generalment en relació amb la decoració de les stupes. Tot i que l'Índia va tenir una llarga tradició escultòrica i el domini d'una rica iconografia, el Buda no va ser mai representat en forma humana, sinó només a través del simbolisme budista. Aquest període se'l pot reconèixer com anicònic.
Els artistes es van mostrar reticents a representar el Buda de manera antropomòrfica i van desenvolupar símbols anicònics sofisticats per evitar-ho, fins i tot en escenes narratives on apareixien altres figures humanes. Aquesta tendència es va mantenir fins al a les parts del sud de l'Índia, en l'art de l'escola Amaravati. Les representacions antropomòrfiques anteriors del Buda poden haver estat fetes amb fusta i haver desaparegut. Amb tot, no s'ha trobat cap evidència arqueològica relacionada.
Les primeres obres d'art budista a l'Índia es remunten al segle I aC. El temple de Mahabodhi a Bodh Gaya es va convertir en un model per a estructures similars a Birmània i Indonèsia. Es considera que els frescos de Sigiriya són fins i tot més antics que les pintures de les coves d'Ajanta.
Fase icònica (segle I dC – present) esquerra|miniatura|257x257px|Escola Mathura Buda, sàtrapes del nord, finals del segle I d.C. Les fonts històriques xineses i les pintures murals de la ciutat de Dunhuang a la conca del Tarim descriuen els viatges de l'explorador i ambaixador Zhang Qian a Àsia central fins a Bactria al voltant del 130 aC. Els mateixos murals descriuen l'emperador Wu de Han (156-87 aC) adorant estàtues budistes, i explicant-les com "homes d'or portats l'any 120 aC per un gran general Han en les seves campanyes contra els nòmades". Encara que no hi ha cap altra menció de l'emperador adorant el Buda a la literatura històrica xinesa, els murals suggeririen que les estàtues de Buda ja existien durant el , connectant-les directament amb l'època dels indogrecs.
Les representacions antropomòrfiques del Buda van començar a sorgir a partir del segle I dC al nord de l'Índia, amb l'arqueta Bimaran. Els tres principals centres de creació han estat identificats com Gandhara a l'actual província Khyber Pakhtunkhawa del nord-oest, al Pakistan, Amaravati i la regió de Mathura, al centre del nord de l'Índia.
La cultura hel·lenística es va introduir a Gandhara durant les conquestes d'Alexandre el Gran l'any 332 aC. Chandragupta Maurya (r. 321–298 aC), fundador de l'Imperi Mauryan, va conquerir els sàtrapes macedonis durant la Guerra Selèucida-Màuria del 305–303 aC. El net de Chandragupta, Ashoka (r. 268–232 aC), que va formar l'imperi més gran del subcontinent indi, es va convertir al budisme després de la guerra de Kalinga. Abandonant una ideologia expansionista, Ashoka va treballar per difondre la religió i la filosofia per tot el seu imperi tal com es descriu en els edictes d'Aixoca. Ashoka afirmava haver convertit les poblacions gregues del seu regne al budisme:Després de l'enderrocament de l'Imperi Mauryan per part de l'Imperi Shunga, els regnes grecobactrians i posteriorment els indogrecs van envair el nord-oest de l'Índia, i van facilitar la difusió de l'estil d'art grecobudista a altres parts del subcontinent. El rei indogrec Menandre I va ser conegut com un gran mecenes del budisme, aconseguint el títol d'arhat. Mentrestant, Pushyamitra Shunga va perseguir el budisme, presumiblement per esborrar encara més el llegat de l'Imperi Mauryan. Això va provocar la decadència de l'art budista a l'est de Mathura.
L'escultura budista de Gandhara mostra la influència hel·lenística a l'art indi en les formes de les figures humanes i l'ornament. Les xifres eren molt més grans que les conegudes anteriorment a l'Índia, i també més naturalistes. Els nous detalls incloïen els cabells ondulats, els teixits que cobrien les espatlles, les sabates i les sandàlies i l'ornament de fulles d'acant. miniatura|Figura a mida del bodhisattva d'Avalokiteshvara Padmapani, cova 1, coves d'Ajanta, segle V L'art de Mathura acostumava a basar-se en una tradició índia, exemplificada per la representació antropomòrfica de divinitats com els Iaksas, encara que en un estil força arcaic en comparació amb les representacions posteriors del Buda. L'escola Mathuran va aportar roba que cobria l'espatlla esquerra de mussolina fina, la roda al palmell, el seient de lotus.
Mathura i Gandhara també es van influir mútuament. Durant el seu desenvolupament artístic, les dues regions van estar fins i tot unides políticament sota els Kuixans, com a dues capitals de l'imperi. Encara és una qüestió de debat si les representacions antropomòrfiques de Buda van ser essencialment el resultat d'una evolució local de l'art budista a Mathura, o una conseqüència de la influència cultural grega a Gandhara a través del sincretisme grecobudista.
Aquest art icònic es va caracteritzar des del principi per un idealisme realista, combinant trets humans realistes, proporcions, actituds i atributs, juntament amb una sensació de perfecció i serenitat que arribava fins al diví. L'expressió del Buda com a home i Déu es va convertir en el cànon iconogràfic de l'art budista posterior. miniatura|La imatge d'Agusan del , una reliquia sagrada budista Vajrayana de les Filipines. Les restes de la pintura budista inicial a l'Índia són molt rares, amb les fases posteriors de les coves d'Ajanta que donen la gran majoria de l'obra supervivent, creada durant un període relativament curt fins al 480 dC. Es tracta d'obres molt sofisticades, evidentment produïdes amb una tradició ben desenvolupada, probablement representant obres profanes en palaus, així com temes religiosos.
L'art budista va continuar desenvolupant-se a l'Índia durant uns quants segles més. Les escultures de gres rosa de Mathura van evolucionar durant el període Gupta (segles IV-VI dC) per assolir una gran finesa d'execució i delicadesa en el modelatge. L'art de l'escola Gupta va tenir una influència a gairebé tot arreu a la resta d'Àsia. A finals del , el budisme, en tota la seva esplendor només es conservava a les regions de l'Himàlaia a l'Índia. Aquestes zones, ajudades per la seva ubicació, estaven en major contacte amb el Tibet i la Xina. Així doncs, l'art i les tradicions de Ladakh porten el segell de la influència tibetana i xinesa.
A mesura que el budisme es va expandir fora de l'Índia a partir del segle I dC, el seu corpus artístic original es va barrejar amb altres influències artístiques, donant lloc a una diferenciació progressiva entre els països que adoptaven la fe:
A partir del segle I dC es va establir una ruta del nord a través de l'Àsia central, Nepal, Tibet, Bhutan, Xina, Corea, Japó i Vietnam, en la qual prevalgué el budisme Mahayana. Una ruta del sud, on dominava el budisme Theravada, va passar per Myanmar, Sri Lanka, Tailàndia, Cambodja i Laos.
Art budista del nord esquerra|miniatura|Un bodhisattva de fusta xinès de la dinastia Song (960–1279 dC), en la posició de facilitat reial. La transmissió del budisme a la Ruta de la Seda a Àsia central, Xina i, finalment, Corea i Japó va començar al segle I dC amb un relat semi-llegendari d'una ambaixada enviada a Occident per l'emperador xinès Ming (58–75 dC). No obstant això, els contactes extensos van començar al , probablement com a conseqüència de l'expansió de l'Imperi Kuixan al territori xinès de la conca del Tarim, i amb els esforços d'un gran nombre de monjos budistes a terres xineses. Els primers missioners i traductors de les escriptures budistes a les llengües sinítiques, com ara Lokaksema, eren parts, kuixans, sogdians o tokharis.
Els esforços missioners de l'Àsia central al llarg de la Ruta de la Seda van anar acompanyats d'un flux d'influències artístiques, visibles en el desenvolupament de l'art serindi des del segle II fins al segle XI a la conca del Tarim, l'actual Xinjiang. L'art serindi sovint deriva de l'art grecobudista del districte de Gandhara a l'actual Pakistan, combinant influències índies, gregues i romanes. Les influències artístiques grecobudistas de la Ruta de la Seda es poden trobar al Japó fins als nostres dies, en motius arquitectònics, imatges budistes i algunes representacions selectes de deïtats japoneses.
L'art de la ruta del nord també va estar molt influenciat pel desenvolupament del budisme Mahāyāna, una branca inclusiva del budisme caracteritzada per l'adopció de nous textos, a més dels tradicionals āgamas, i un canvi en la comprensió del budisme. Mahāyāna va més enllà de l'ideal de les primeres escoles budistes de l'alliberament del patiment (duḥkha) i dels arhats, i emfatitza el camí del bodhisattva. Els sutres Mahāyāna eleven el Buda a un ésser transcendent i infinit, i presenten un panteó de bodhisattvas que es dediquen a les Sis Perfeccions, el coneixement últim (Prajñāpāramitā), el despertar i l'alliberament de tots els éssers sensibles. Per tant, l'art budista del nord tendeix a caracteritzar-se per un panteó budista molt ric i sincrètic, amb una multitud d'imatges de les diferents budeïtats, bodhisattvas i éssers celestials (devas).
Afganistan miniatura|Cap de Buda, Afganistan (probablement Hadda), segles V-VI L'art budista a l'Afganistan (antiga Bactria) va persistir durant diversos segles fins a la difusió de l'islam al segle VII. És exemplificat pels Budes de Bamian. Altres escultures, d'estuc, d'esquist o d'argila, mostren una barreja molt forta del manierisme indi post-gupta i la influència clàssica, hel·lenística o possiblement fins i tot greco-romana.
Tot i que el domini islàmic era de tolerància limitada amb altres religions de la "Gent del Llibre" (religions abrahàmiques), mostrava una tolerància zero pel budisme, que era percebut com una religió depenent de la "idolatria". Les formes d'art figuratiu humà també estaven prohibides sota l'Islam, i l'art budista va patir nombrosos atacs, que van culminar amb les destruccions sistemàtiques per part del règim talibà. Els Budes de Bamian, les escultures de Hadda i moltes altres peces al museu de l'Afganistan han estat destruïts.
Els múltiples conflictes des de la dècada de 1980 també han provocat un saqueig sistemàtic de jaciments arqueològics, aparentment amb l'esperança de revendre les peces al mercat internacional.
Àsia central esquerra|miniatura|201x201px|Art serindi, terracota dels segles VI-VII, Tumshuq (Xinjiang).