Les Guerres de la Lliga de Delos (477–449 aC) van ser una sèrie de campanyes lliurades entre la Lliga Dèlica d'Atenes i els seus aliats (i posteriors súbdits), i l'Imperi Aquemènida de Pèrsia. Aquests conflictes representen una continuació de les guerres greco-perses, després de la Revolta Jònica i la primera i segona invasió persa de Grècia.
L'aliança grega, centrada en Esparta i Atenes, que havia derrotat la segona invasió persa, havia continuat inicialment aquest èxit en capturar les guarnicions perses de Sestos i Bizanci, ambdues a Tràcia, el 479 i el 478 aC respectivament. Després de la presa de Bizanci, els espartans van decidir no continuar amb l'esforç bèl·lic i es va formar una nova aliança, coneguda comunament com a Lliga Dèlica, en què Atenes era la potència dominant. Durant els següents 30 anys, Atenes aniria assumint una posició més hegemònica sobre la Liga, que va anar evolucionant fins a convertir-se en l'Imperi atenès.
Al llarg de la dècada del 470 aC, la Lliga Dèlia va fer campanya a Tràcia i l'Egeu per eliminar les guarnicions perses que quedaven a la regió, principalment sota el comandament del polític atenès Cimó. A la primera part de la dècada següent, Cimó va començar a fer campanya a Àsia Menor, amb l'objectiu d'enfortir-hi la posició grega. A la batalla de l'Eurimedont a Pamfília, els atenesos i la flota aliada van aconseguir una doble victòria sorprenent, en destruir primer una flota persa i desembarcar després la infanteria de marina dels vaixells per atacar i derrotar l'exèrcit persa. Després d'aquesta batalla, els perses van adoptar un paper essencialment passiu en el conflicte, ansiosos de no arriscar-se a la batalla sempre que fos possible.
Cap a finals de la dècada del 460 aC, els atenesos van prendre l'ambiciosa decisió de donar suport a una revolta a la satrapia egípcia de l'Imperi Persa. Tot i que la força operacional grega va aconseguir l'èxit inicial, un èxit inicial, no va poder capturar la guarnició persa de Memfis, malgrat un setge de tres anys. Aleshores, els perses van contraatacar i la força atenesa va ser assetjada durant 18 mesos, abans de ser anihilada. Aquest desastre, juntament amb la guerra en curs a Grècia, va dissuadir els atenesos de reprendre el conflicte amb Pèrsia. L'any 451 aC es va acordar una treva a Grècia i Cimó va poder dirigir una expedició a Xipre. Tanmateix, mentre assetjava Cítion, Cimó va morir, i la força atenesa va decidir retirar-se, i va obtenir una altra doble victòria a la batalla de Salamina, a-Xipre, per poder tirar endavant. Aquesta campanya va marcar la fi de les hostilitats entre la Lliga de Dèlia i Pèrsia, i alguns historiadors antics afirmen que es va acordar un tractat de pau, la pau de Càl·lies, per cimentar el final final de les guerres greco-perses.
Fonts i cronologia miniatura|upright|Tucídides, la història del qual proporciona molts dels detalls d'aquest període
La història militar de Grècia entre el final de la segona invasió persa de Grècia i la guerra del Peloponnès (479-431 a.C.) estàmal documentada per les fonts antigues que es conserven. Aquest període, de vegades anomenat pentecontècia pels estudiosos de l'antiguitat, va ser un període de relativa pau i prosperitat a Grècia. La font més rica de l'època, i també la més contemporània, és la Història de la Guerra del Peloponnès de Tucídides, que els historiadors moderns consideren generalment un relat primari fiable. Tucídides només esmenta aquest període en una digressió sobre el creixement del poder atenès en el període previ a la Guerra del Peloponnès, i el relat és breu, probablement selectiu i no té cap data. No obstant això, el relat de Tucídides pot ser, i és utilitzat pels historiadors per elaborar una cronologia esquemàtica del període, a la qual es poden superposar detalls dels registres arqueològics i d'altres escriptors[8
Plutarc proporciona molts més detalls sobre l'època a les seves biografies d'Aristides i, sobretot, de Cimó. Plutarc va escriure uns 600 anys després dels esdeveniments en qüestió, per la qual cosa és una font molt secundària, però sovint anomena explícitament les seves fonts, cosa que permet verificar en certa manera les seves afirmacions.Per exemple, Temístocles 25 té una referència directa a Tucídides I, 137 A les seves biografies, es basa explícitament en moltes històries antigues que no han sobreviscut, per la qual cosa sovint conserva detalls de l'època que s'ometen al breu relat de Tucídides. L'última font important que es conserva del període és la història universal (Biblioteca històrica) del sicilià del Diodor Sícul. Gran part dels escrits de Diodor relatius a aquest període semblen derivar-se de l'historiador grec molt anterior, Èfor, que també va escriure una història universal. Tanmateix, pel poc que se sap d'Èfor, els historiadors generalment menyspreen la seva història; durant aquest període sembla que simplement va reciclar la recerca de Tucídides, però la va utilitzar per treure conclusions completament diferents. Diodor, que sovint ha estat descartat pels historiadors moderns de totes maneres, no és per tant una font especialment bona per a aquest període. De fet, un dels seus traductors a l'anglès, Oldfather, diu del relat de Diodor sobre la campanya de l'Eurimedont que "... els tres capítols precedents revelen Diodor en la pitjor llum...". Oldfather, nota a Diodor XI, 62 També hi ha un cos raonable d'evidència arqueològica per al període, dels quals les inscripcions que detallen les probables llistes de tributs de la Lliga Dèlica són particularment importants.
Cronologia Tucídides ofereix una llista sucinta dels principals esdeveniments ocorreguts entre el final de la segona invasió persa i l'esclat de la Guerra del Peloponnès, però gairebé no hi ha informació cronològica. S'han fet diversos intents per recompondre la cronologia, però no hi ha una resposta definitiva. El supòsit central d'aquests intents és que Tucídides està descrivint els esdeveniments en l'ordre cronològic adequat. L'única data fermament acceptada és el 465 aC per al començament del setge de Tasos. Aquesta data es basa en les anotacions d'un antic escolàstic anònim a un dels manuscrits de les obres d'Èsquines. L'escolàstic assenyala que els atenesos es van trobar amb el desastre a "Nou Camins" a l'arconat de Lisiteu (que se sap que va ser el 465/464 aC). Tucídides esmenta aquest atac a "Nou Camins" en relació amb el començament del setge a Tasos, i com que Tucídides diu que el setge va acabar al seu tercer any, el setge de Tasos data, per tant, del c. 465–463 aC.
Així mateix, l'escolàstic anònim proporciona una data probable per al setge d'Eíon. Aquesta anotació situa la caiguda d'Eíon a l'arconat de Faidó (que se sap que va ser el 476/475 aC.). Per tant, el setge podria haver estat entre 477–476 aC o 476–475 aC; tots dos han trobat arguments favorables. La batalla de l'Eurimedont es pot datar el 469 aC per l'anècdota de Plutarc sobre l'arcont Apsefió (469/468 aC) que va triar Cimó i els seus generals com a jutges en una competició.La implicació és que Cimó havia aconseguit recentment una gran victòria, i el candidat més probable és Eurimedont. No obstant això, atès que la batalla d'Eurimedont sembla haver-se produït després del setge atenès a Naxos (però abans del setge a Tasos), la data d'Eurimedont està clarament limitada per la data de Naxos. Mentre que alguns accepten una data del 469 o anterior per a aquesta Naxos,Perrin, nota a Plutarc, Temístocles, 25 una altra escola de pensament la situa fins al 467 aC. Atès que la batalla d'Eurimedont sembla que es va produir abans de Tasos, la data alternativa per a aquesta batalla seria, per tant, el 466 aC.
La datació de Naxos està íntimament relacionada amb altres dos esdeveniments del món grec que es van produir al mateix temps. Tucídides afirma que Pausànies, desposseït del seu comandament després del setge de Bizanci, va tornar a Bizanci com a ciutadà privat poc després i va prendre el comandament de la ciutat fins que va ser expulsat pels atenesos. Després va creuar el Bòsfor i s'instal·là a Colones (Colonae) a la Tròade, fins que va ser acusat de col·laborar amb els perses i va ser convocat pels espartans per a ser jutjat (després de la qual cosa va morir de fam). Tucídides de nou no proporciona cap cronologia d'aquests esdeveniments. Poc després, els espartans van acusar l'estadista atenès Temístocles, llavors exiliat a Argos, de complicitat en la traïció de Pausànies. Com a resultat, Temístocles va fugir d'Argos, i finalment es va dirigir a Àsia Menor. Tucídides afirma que, en el seu viatge, Temístocles va anar a parar inadvertidament a Naxos, en aquell moment assetjada pels atenesos.Tucídides Història de la Guerra del Peloponnès, I, 135–137 Els tres esdeveniments, la traïció de Pausànies, la fugida de Temístocles i el setge de Naxos es van produir en una estreta seqüència temporal. Aquests esdeveniments van passar certament després de l'any 474 aC (la data més antiga possible per a l'ostracisme de Temístocles), i s'han situat generalment cap al 470/469 aC. ]Tanmateix, hi ha diverses incongruències en la història de Temístocles si s'accepta aquesta data. S'ha proposat una data molt posterior per a l'expulsió de Pausànies de Bizanci, i si s'accepta, això fa que aquests tres esdeveniments se situïn al voltant de l'any 467 aC, fet que resol els problemes relatius a Temístocles, i també probablement explica alguns detalls incidentals esmentats a la biografia de Cimó de Plutarc. No obstant això, aquesta cronologia modificada no és acceptada universalment pels historiadors.
Les campanyes egípcia i xipriota són una mica més fàcils de datar. Tucídides diu que la campanya egípcia va durar sis anys i que tres anys més tard, els atenesos i els espartans van signar una treva de cinc anys. Se sap que aquest tractat data de l'any 451 aC, per la qual cosa la campanya egípcia se situa al voltant dels anys 460-454 aC. La campanya xipriota que vingué directament a continuació de la treva, data per tant dels anys 451-450 aC.Tucídides Història de la Guerra del Peloponnès, I, 112
Rerefons
Les guerres greco-perses tenen el seu origen en la conquesta de les ciutats gregues d'Àsia Menor, i particularment de Jònia, per l'Imperi persa aquemènida de Cir el Gran poc després del 550 aC. Els perses consideraven els jonis difícils de governar, i finalment es van conformar a patrocinar un tirà a cada ciutat jònica. Si bé els estats grecs havien estat en el passat sovint governats per tirans, aquesta forma de govern estava en declivi. Cap al 500 aC, Jònia sembla haver estat madura per a la rebel·lió contra aquests vassalls perses. La tensió latent finalment va esclatar en una revolta oberta a causa de les accions del tirà de Milet, Aristàgores. Aquest, en un intent de salvar-se de les conseqüències d'una desastrosa expedició patrocinada pels perses l'any 499 aC, va decidir restablir la democràcia.Heròdot. Històries. V, 35 Això va desencadenar revolucions similars a tota Jònia, que s'estengueren fins a Doris i Eòlia, amb la qual cosa va començar la Revolta Jònica.
miniatura|esquerra|300px|Mapa que mostra els principals esdeveniments de la Revolta Jònica i les invasions perses a Grècia
Els estats grecs d'Atenes i Erètria es van deixar atreure a aquest conflicte per Aristàgores, i durant la seva única temporada de campanya (498 aC) van contribuir a la captura i crema de la capital regional persa de Sardes. Després d'això, la revolta jònica va continuar (sense més ajut exterior) durant cinc anys més, fins que finalment va ser completament esclafada pels perses. No obstant això, en una decisió de gran transcendència històrica, el rei persa Darios el Gran va decidir que, tot i haver sotmès la revolta, calia castigar les ciutats d'Atenes i Erètria per haver donat suport a la revolta jònica, en la creença que els estats grecs podrien constituir en el futur una amenaça per als dominis perses.