Les excavacions arqueològiques d'Estàbia han retornat les restes de l'antiga ciutat d'Estàbia (), a la zona de l'actual Castellammare di Stabia, prop del turó de Varano, així com un conjunt d'edificis que formaven part del seu ager. La campanya d'excavació es va iniciar l'any 1749, durant el regnat de Carles III de Borbó a través de túnels, mentre que per a les investigacions ordenades i sistemàtiques a l'aire lliure va caldre esperar fins al 1950, any a partir del qual fou destacat el treball de l'arqueòleg italià Libero D'Orsi.
Més petites que les excavacions arqueològiques de Pompeia i Herculà, permeten observar un aspecte diferent de l'estil de vida dels antics romans. De fet, mentre que els dos primers emplaçaments eren ciutats, Estàbia, després d'un passat com a poble fortificat, durant l'època romana era un lloc de vacances, on es van construir nombroses vil·les residencials decorades amb pintures i embellides amb mobles; tanmateix, no van faltar les vil·les rústiques.
Les excavacions arqueològiques només han tret a la llum una petita part de la ciutat antiga (es poden visitar la Vil·la de Sant Marc, la Vil·la d'Ariadna i el segon complex) i s'ha confirmat l'existència d'altres vil·les, com les anomenades del Pastor o d'Ànteros i Heracles, encara parcialment o totalment enterrades, mentre que d'altres són totalment inexplorades; a la zona de lager stabianus (com anomenaven els romans el territori en l'època que quedava sota la influència d'Estàbia i que comprenia a més de la ciutat d'Estàbia també els territoris dels actuals municipis de Sant'Antonio Abate, Santa Maria la Carità, Gragnano, Casola di Napoli i Lettere), hi ha una cinquantena d'edificis entre vil·les de repòs (otium) i viles rústiques.La vil·la a l'època romana era essencialment una casa de camp. Desenvolupada a Itàlia, sobretot a partir de l'època republicana tardana, es va erigir com una casa pairal al centre d'un conjunt d'edificis i terrenys destinats a la producció agrícola o com a lloc de repòs (otium) d'activitats i negocis (negotium) practicats en la ciutat. Segons Plini el Vell i Vitruvi hi havia dos tipus de vil·les: la vil·la urbana, que era una residència de camp a la qual es podia arribar fàcilment des de Roma (o una altra ciutat) en una o dues nits, i la vil·la rustica, una residència amb funció de granja, ocupades permanentment pels criats o esclaus que hi treballaven per als amos.
El jaciment d'Estàbia registra una mitjana d'uns trenta mil visitants cada any. Per donar un nou impuls turístic al lloc, tant el municipi com diverses fundacions, com la Restoring Ancient Stabiae (RAS), han proposat projectes per a la construcció de un parc arqueològic i d'un museu que pot recollir les obres, el mobiliari i qualsevol altra cosa que es trobin a les excavacions del turó del Varano. Les troballes d'Estàbia es conserven en diversos museus d'arreu del món; les col·leccions més conspicues es troben al Museu Arqueològic d'Estàbia Libero D'Orsi (que va substituir l'anterior Antiquarium stabiano), i al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols.
L'any 2016, les excavacions van registrar 60.239 visitants.
Història
Història antiga d'Estàbia
Es desconeixen els orígens d'Estàbia. La zona segurament ja estava habitada durant l'edat del ferro, com ho demostra el descobriment d'algunes tombes. La construcció d'un petit nucli urbà es deu als oscs, que van escollir el territori del Varano per la seva posició estratègica, donada la seva proximitat a la mar i al terreny fèrtil que l'envolta.
Més tard va ser habitada per grecs, etruscs i samnites. Aquests darrers baixant de les muntanyes de l'Irpínia i del Sàmnium van ocupar la plana de Campània i van formar una lliga entre les ciutats vesuvianes conquerides amb la capital Nucèria Alfaterna. Fou en aquest període quan Estàbia esdevingué una ciutat fortificada i es construí un petit port, que en tot cas no tingué gran importància, aclaparat pel més gran de Pompeia. La zona que envoltava el poble s'anomenava ager stabianus.
Els samnites van mantenir la possessió del territori fins al 308 aC. quan els romans els van sotmetre i van imposar la condició d'aliat a moltes ciutats de Campània. Entre el 90 i el 89 aC, Estàbia, Pompeia i altres ciutats itàliques es van rebel·lar contra el domini de Roma acusant-la de no reservar-los els mateixos privilegis que tenien els ciutadans romans; això va ser el que va provocar la guerra social. La reacció de Roma no es va fer esperar i Estàbia va capitular el 30 d'abril de l'any 89 aC. arran del setge de Luci Corneli Sul·la; la ciutat va ser destruïda i mai es va reconstruir com a poble fortificat.
Gràcies a la comoditat dels terrenys, la bellesa del paisatge i l'abundància d'aigua, la zona va ser escollida pels romans per a la construcció de viles residencials, finament decorades i equipades amb les majors comoditats de l'època, com palestres, termes i, en alguns casos, fins i tot d'una baixada directa a la mar.
La zona va ser colpejada pel terratrèmol de Pompeia del 62 i molts edificis van quedar danyats o, en alguns casos, van quedar arrasats. Encara no s'havia acabat la reconstrucció, que la matinada del 24 d'agost del 79 es va produir una sobtada erupció del Vesuvi que va enterrar Estàbia sota una gruixuda capa de cendra i lapil·li.
En comparació amb Pompeia i Herculà, després de l'erupció, la represa de la vida a Estàbia va ser força immediata. Tanmateix, el teixit urbà es va desenvolupar als turons al voltant de la ciutat vella i al llarg de la línia de costa, aprofitant en part la plana que es va formar arran de la emissió de cendres i lapil·li i que més tard es convertirà en el cor de l'actual Castellammare di Stabia.
Els Borbons: l'inici de les excavacions miniatura|Fresc (38 x 22 cm) de Flora o de la Primavera, una de les pintures més famoses de l'època romana. Trobat a la Vil·la d'Ariadna d'Estàbia, ara es troba al Museu Arqueològic Nacional de Nàpols Les excavacions arqueològiques d'Estàbia comencen oficialment el 7 de juny de 1749 amb una expedició de set homes dirigida per l'enginyer espanyol Roque Joaquín de Alcubierre i l'enginyer suís Karl Jakob Weber per voluntat del rei Carles III de Borbó. En realitat, els primers interessos per dur a terme una campanya d'excavacions per treure a la llum l'antiga ciutat vesuviana es remunten a un segle abans, quan, cap a finals del , el bisbe Milante, sense massa èxit, havia demanat que es fessin expedicions per recuperar les restes d'Estàbia. L'any 1748 davant l'onada d'èxit de les excavacions que s'estaven duent a terme a Herculà, el rei Carles III va decidir redescobrir Estàbia, disposant a iniciar una campanya d'excavacions que va començar el 23 de març del mateix any. Seguint la Taula de Peutinger, un itinerarium de l'Imperi Romà que data del , el lloc de l'antiga Estàbia es trobava al nord del riu Sarno, prop del turó de Civita.
Ja des de les primeres exploracions van sortir a la llum monedes, estàtues, frescos i fins i tot un esquelet humà. Però malauradament, Roque Joaquín de Alcubierre, director de l'excavació, encara no havia entès que no era Estàbia, sinó Pompeia; la correcta interpretació del jaciment va tenir lloc quinze anys més tard, l'any 1763, gràcies al descobriment d'una inscripció que feia referència clarament a la Res Publica Pompeianorum. Malgrat això, el 7 de juny de 1749 també es van iniciar les excavacions al turó de Varano, lloc de l'autèntica Estàbia, on uns anys abans havien ressorgit diverses troballes. La Vil·la de Sant Marc i la Vil·la d'Ànteros i Heracles van ser explorades el 1749, la Vil·la del Pastor el 1754, la Vil·la d'Ariadna el 1757 i el segon complex el 1762.
La primera sessió d'excavacions va acabar el 1762 quan l'atenció es va centrar en les excavacions de Pompeia que va oferir un major interès. Les troballes i els frescos trobats a les vil·les estabianes van ser portats al Palau Reial de Portici, encara que, entre 1806 i 1834, van ser traslladats al Museu Reial de Nàpols. Sovint s'ha parlat del comportament dels enginyers borbònics durant les exploracions, i de com van fer enormes forats a les parets per crear vies d'accés a ambients encara enterrats, tenint poc en compte el patrimoni en el qual treballaven, i fins i tot arribar a ratllar voluntàriament els frescos que no es van retirar per evitar depredacions al final de l'excavació.
Roque Joaquín de Alcubierre, contrari al tancament de l'excavació, va escriure moltes cartes al ministre Bernardo Tanucci, demanant-li permís per poder reiniciar les exploracions a l'antiga Estàbia. Entre moltes, en una carta del 10 de setembre de 1774, llegim:
La tenacitat d'Alcubierre es va veure recompensada l'any 1775 quan es va finançar una segona campanya d'investigació, aquesta vegada a l'aire lliure i concentrada a la part occidental del turó, prop de Vil·la d'Ariadna i el segon complex, i després es va estendre poc després a tota la carena. A més, es van treure a la llum parts d'algunes vil·les rústiques, especialment a la zona de Gragnano, com ara la Vil·la del Filòsof el 1778, la Vil·la de la Casa del Miri, la Vil·la d'Ogliaro, la Vil·la de Petrellune el 1779, la Vil·la de la Capella dels Impisi el 1780 i la Vil·la de Medici el 1781. La segona fase d'excavació va durar només set anys i va acabar l'any 1782, quan es va decidir abandonar definitivament les investigacions sobre Estàbia i desviar els homes cap a Pompeia.
Durant el , el jaciment d'Estàbia va quedar gairebé completament oblidat a favor de la propera Pompeia i només cap a finals d'aquest segle va semblar que es reactivava poc l'interès. Entre 1876 i 1879, arran de les obres de construcció de la capella de San Catello a la catedral de Castellammare di Stabia, es van trobar alguns artefactes que es remunten tant al període anterior com posterior a l'erupció del Vesubi; de fet, a una profunditat d'uns set metres, es van trobar inscripcions, trams de camins i llindars de cases, mentre que a uns tres metres de profunditat es van trobar columnes, sarcòfags, frescos i un tros de mur que pertanyia a una adoberia de pells. Probablement, després de l'erupció del Vesuvi es va reconstruir en aquesta zona la calçada que unia Nucèria Alfaterna amb Sorrentum, com va testimoniar un antic mil·liari, a la vora de la qual hi havia diverses necròpolis com les trobades a Estàbia i d'altres prop de Vico Equense. Un altre element d'interès cap a Estàbia va ser la publicació l'any 1881 per part de Michele Ruggiero, director de les Excavacions d'Antiguitats del Regne d'Itàlia, d'una col·lecció que incloïa diaris d'excavació, plànols, cartes i mapes que es remunten a les exploracions realitzades a finals de .
Libero D'Orsi: la represa de les excavacions
miniatura|Libero D'Orsi a la Gruta de San Biagio L'any 1950, Libero D'Orsi, director d'una escola secundària de Castellammare di Stabia i apassionat de l'arqueologia, juntament amb uns quants treballadors, amb moltes dificultats tant per l'escepticisme dels propietaris dels terrenys com per problemes econòmics, va obtenir la possibilitat de realitzar excavacions arqueològiques al turó de Varano, on dos segles abans els Borbons havien tret a la llum les antigues restes de la ciutat romana d'Estàbia i on uns anys abans, entre 1931 i 1933, havien ressorgit parts de murs en alguns terrenys agrícoles. Amb l'ajuda dels mapes elaborats durant les excavacions borbòniques, a partir del 9 de gener de 1950, van sortir a la llum algunes estances de la Vil·la de Sant Marc i la Villa d'Ariadna i l'any 1957 les de la Villa de Petraro, una domus trobada per casualitat però després enterrada de nou després d'uns anys d'estudi. Les investigacions van continuar durant dotze anys, fins que es va aturar definitivament l'any 1962 per manca de fons.