La batalla d'Alàlia fou una batalla naval esdevenguda entre els foceus, que uns anys abans havien fundat la colònia d'Alàlia, i una coalició de púnics i etruscs. Va tenir lloc a la mar Tirrena, entre Còrsega i Sardenya, entre el 541 i 535 aC.
Fou conseqüència de la pressió colonial i comercial que exercien els foceus sobre la Mediterrània occidental, una regió que abans de la fundació de Massàlia havia estat monopolitzada per fenicis i, en menor mesura, etruscs. El desenllaç de la batalla és discutit: mentre que les fonts antigues indiquen que la victòria fou pels foceus, la historiografia moderna es decanta més aviat per allò contrari, o bé per un empat. En qualsevol cas, la batalla comportà una frenada en la intensitat comercial grega en aquells encontorns mediterranis que permeté la intensificació de l'expansió comercial feniciopúnica a tota la costa hispànica i el domini etrusc a la zona de la Mar Tirrena, si més no fins a la .
La batalla tengué grans conseqüències a gran escala: Fou clau per l'emergència a la Mediterrània de dues esferes d'influència política, econòmica i cultural diferenciades: la grega i la fenícia. En l'equilibri d'aquests dos mons incubà el sorgiment d'un nou subjecte polític, nascut sota la influència cultural i política de grecs, fenicis i etruscs: Roma. La retirada dels foceus com a potència comercial capaç de competir amb els etruscs a la zona nord de la mar Tirrena, hegemonia que els etruscs no perdrien fins gairebé un segle més tard, a la batalla de Cumes, que fou un cop dur en el seu control sobre Roma i la zona de la Campània. El domini dels etruscs els permeté d'intensificar les seves relacions amb la zona del centre d'Europa, que tengueren un paper decisiu en l'esdevenidor de la cultura cèltica i particularment en el pas de la cultura de Hallstatt a la cultura de La Tène. La disminució de la intensitat comercial dels foceus amb les costes ibèriques (excepció feta de l'extrem nord, a Empúries) obrí les portes al monopoli comercial dels cartaginesos amb aquesta regió, que desembocà en la colonització cartaginesa de les costes de la península Ibèrica. Això comportà, d'una banda, la decadència i posterior desaparició de Tartessos, aliada comercial dels grecs, que no pogué competir amb l'ímpetu comercial dels púnics. D'altra banda, en el naixement de la cultura ibèrica el món indígena rebé una influència forta del món cultural púnic, i a conseqüència de la batalla d'Alàlia, aquesta influència s'intensificà.
Context La talassocràcia focea Al llarg del , els habitants de la ciutat de Focea dugueren a terme un procés d'exploració i expansió comercial per la Mediterrània occidental, que culminà el amb la fundació de Massàlia. Segons Heròdot,Heròdot, Històries, I 163. foren els primers grecs a explorar la Mediterrània Occidental fins a arribar a l'Atlàntic. La motivació de tal empresa era indubtablement l'interès comercial, a despit que certament els foceus no desaprofitaren l'ocasió per dur a terme accions de pirateria puntual.
Cap al , els foceus ja havien fundat Massàlia, i unes quantes dècades més tard, Empúries. Cap a la dècada del 570 aC, varen reforçar la seva posició a la Mediterrània occidental amb l'establiment d'un empori a Alàlia, a l'illa de Còrsega, en un punt estratègic per les seves rutes. Les fundacions a Ibèria i a la Gàl·lia no comportaren conflicte amb els etruscs, que mantengueren els seus tractes comercials amb els gals de la zona del Roine, com ho prova el fet que les importacions etrusques en aquella zona fins i tot augmenten després de la fundació de Massàlia. Sembla que, d'entrada, la fundació d'Alàlia tampoc no suposà un enfrontament entre grecs i etruscs. miniatura|L'àmbit tirrènic L'expansió colonial focea provocà una reacció diferent entre els fenicis. Fins a l'aparició dels foceus a la Mediterrània occidental, el colonialisme fenici s'havia caracteritzat per simples freqüentacions esporàdiques amb poca implantació sobre el territori. La competència directa amb els grecs, que tenien un model colonial que comportava establiment permanent sobre el territori, va forçar els fenicis a evolucionar cap a un model amb formes de poblament més duradores i perennes, entre les quals la fundació d'Eivissa. No hi ha constància, però, de cap enfrontament directe entre grecs i fenicis en el context de la Mediterrània Occidental en aquesta etapa.
La conquesta de Cir el Gran Focea havia romàs independent fins que fou sotmesa pel rei Cresos de Lídia cap al . Quan el Cir el Gran de Pèrsia va derrotar els lidis, es va disposar a fer efectiu el control sobre tot el territori conquerit. Els foceus rebutjaren de sotmetre's al domini persa i, cap al , quan els perses es disposaven a posar setge a la ciutat, els foceus la varen abandonar i s'embarcaren tots cap a occident, on s'establiren a la nova colònia d'Alàlia.Heròdot, Històries, I 164. Aquest moviment poblacional comportà una transformació radical a Alàlia, que passà de ser un simple assentament comercial a esdevenir una autèntica ciutat que havia de tenir cabuda per una ciutat relativament gran com era Focea llavors. Aquesta transformació va anar acompanyada dels rituals fundacionals que corresponien a tals ocasions. Aquest episodi canvià les coses a l'àmbit tirrènic, on els etruscs i els fenicis passaren a tenir la competència d'una població molt més nombrosa que, a més a més, segons Heròdot començà a amenaçar els seus veïns amb incursions i saquejos.Heròdot, Històries, I 166-167. Sembla que està associat a aquest breu període d'estada dels foceus a Còrsega la fundació grega d'Òlbia, que més tard seria abandonada i esdevendria una població púnica. Davant aquest fet, els etruscs reaccionaren establint noves rutes comercials, principalment cap a l'Adriàtic a través de l'Etrúria padana, partint dels ports d'Àdria, Espina i els actuals Voghiera i . En qualsevol cas, la situació portà a la creació d'un front comú etrusco-fenici contra els nous veïns de Focea, aliança de la qual donà notícia el mateix Aristòtil.Aristòtil, Política, III 1280a.
El front etrusco-fenici miniatura|Les làmines de Pyrgi Efectivament, fenicis i etruscs eren pobles amics per tal com mantenien relacions comercials estretes. Les troballes arqueològiques demostren que els intercanvis comercials i, per tant, culturals entre Cartago i diversos centres d'influència etrusca a Sardenya, el Laci, la Campània, la Gàl·lia i Etrúria mateixa. Sembla que al llarg de les costes tirrèniques la presència de mercaders fenicis era constant, fruit de les bones relacions entre totes dues potències.
L'existència d'una aliança més o menys formal entre etruscs i confirmades ve col·lateralment confirmada pel contingut de les làmines de Pyrgi, tres làmines d'or inscrites en bilingüe fenici-etrusc que fan referència a la consagració comuna d'un temple a Astarte per part de cert Thefarie Velianas, rei de Cisra. La cronologia encaixa perfectament amb el final del , i, per bé que no fa cap referència a cap tractat o aliança bèl·lica, sembla evident que demostra que les relacions eren estretes.
La batalla miniatura|Localització de la batalla La font principal per la batalla és Heròdot, qui explica que cadascun dels tres pobles aplegà seixanta naus, de manera que el contingent aliat duplicava el dels foceus. En el cas d'aquests, cal assenyalar que no es tractava de trirems, popularitzats més tard, ans de pentecònters. Segons Heròdot, els grecs resultaren vencedors, però es tractà d'una , en la qual perderen quaranta naus i les vint que restaven resultaren totalment inutilitzades perquè tenien els esperons malmesos. Atès el relat d'Heròdot i les conseqüències de la batalla, la historiografia moderna considera la possibilitat que els foceus no fossin els vencedors i que el resultat real fos maquillat pels antics.
Després de la batalla, els foceus es retiraren novament a Alàlia, i d'allà s'embarcaren novament per refugiar-se a Règion. Pel que fa als etruscs i els fenicis, el nombre de baixes és desconegut, però Heròdot informa que capturaren un bon nombre de presoners i, pel que sembla, es dirigiren cap a Cisra. La batalla va tenir gran importància també a nivell simbòlic, i els mateixos protagonistes en foren conscients: Heròdot relata com els etruscs assassinaren els presoners fets durant la batalla i posteriorment els dedicaren un festival religiós, mentre que a Èlea, fundada pels grecs poc després de la batalla, s'han trobat armes etrusques dipositades ritualment sota el temple fundacional que els arqueòlegs interpreten com a trofeus de guerra de la batalla d'Alàlia.
Pel que fa a la datació, no es coneix l'any exacte, i en general s'aproxima amb els esdeveniments anteriors (caiguda de Lídia, fugida dels foceus) i posteriors (abandonament d'Alàlia, fundació d'Èlea). La data més comuna volta entre el i el .
Conseqüències Món grec Immediatament després de la batalla, els foceus retornaren a Alàlia i l'evacuaren, i es refugiaren a Règion. Malgrat això, l'evidència arqueològica indica que Alàlia mantengué un petit poblament estable de caràcter hel·lènic però amb senyals de presència també etrusca i púnica fins a la conquesta romana, de manera que l'abandonament d'Alàlia degué afectar només els foceus exiliats de l'Àsia Menor. miniatura|Zones d'influència després de la batalla Poc més tard, però, els foceus abandonaren Règion i es dirigiren més al nord, a la costa de Lucània, on fundaren la colònia d'Èlea vora Posidònia, una colònia de Síbaris. Tal com suggereix el relat d'Heròdot a propòsit de la fundació d'Èlea, és probable que les mateixes colònies gregues de la zona afavorissin l'establiment dels foceus, perquè d'aquesta manera es reforçava la presència colonial grega en un moment d'auge comercial etrusc. De fet, sembla que la fundació es produí sobre un assentament preexistent, segurament força precari, atès que s'han localitzat nivells arqueològics que semblen anteriors al moment de la fundació de la polis. La fundació d'Èlea tengué conseqüències importants en la història del pensament grec perquè acollí el filòsof Xenòfanes de Colofó, fundador de l'escola eleàtica i mestre de grans filòsofs com Zenó, Parmènides i, en menor mesura, Melís de Samos, escola que tengué gran influència sobre Plató.
En qualsevol cas, després de la batalla d'Alàlia els foceus renunciaren a les seves pretensions a la Mediterrània occidental i limitaren la seva actuació a les seves colònies al golf de Lleó, de Massàlia a Empúries. Així doncs, el contacte comercial entre Tartessos i Focea de què dona notícia Heròdot arribà al seu final. Sens dubte, una part dels foceus tornà a casa i Focea fou repoblada i redreçada, però no recobrà mai la talassocràcia que havia tengut. Els contactes entre la metròpolis i Massàlia, però, s'anaren reduint i la colònia començà a actuar com a polis independent: a tall d'exemple, cap a final del acaben les importacions de ceràmica, substituïdes per ceràmica de producció local (hi ha autors que parlen d'una segona fundació). Massàlia prosperà encara més quan uns anys més tard, després de les batalles d'Hímera (480 aC) i , els etruscs (a Cumes) perderen influència com a potència comercial i els púnics (a Hímera) perderen l'oportunitat d'hegemonia a Sicília i centraren els seus interessos comercials al sud-oest d'Ibèria.
Món etrusc