en el seu sentit més ampli inclou gairebé qualsevol pel·lícula cinematogràfica japonesa que inclogui nuesa (per tant, 'rosa') o ofertes amb contingut sexual.Thomas and Yuko Mihara Weisser. 1998. Japanese Cinema Encyclopedia: The Sex Films. Vital Books. Això abasta tot, des de drames fins a thrillers d'acció i pel·lícules d'explotació.. miniatura|350px|Sala de cinema pinku a Gifu Alguns escriptors utilitzen el terme «pel·lícula rosa» per a pel·lícules sexuals japoneses produïdes i distribuïdes per estudis independents més petits com OP Eiga, Shintōhō Eiga, Kokuei i Xces. En aquest sentit més restringit, la sèrie Roman Porno de Nikkatsu, la sèrie Pinky Violence de Toei Company i les pel·lícules de Tokatsu distribuïdes per Shochiku no s'hi inclourien ja que aquests estudis tenen xarxes de distribució molt més grans.e.g. Jasper Sharp. 2008. Behind the Pink Curtain: The Complete History of Japanese Sex Cinema. Fab Press.) miniatura|350px|Una altra sala de cinema pinku Fins a principis dels anys 2000, es van rodar gairebé exclusivament en pel·lícula de 35 mm. Recentment, els cineastes han utilitzat cada cop més el vídeo (tot i que mantenen el seu èmfasi en la narrativa softcore). Molts cinemes van canviar 35 mm per projectors de vídeo i van començar a confiar en vídeos antics per satisfer la demanda de projeccions de tres funcions. miniatura|300px|Programació d'un cinema pinku Les pel·lícules pinku es van fer molt populars a mitjans de la dècada de 1960 i van dominar el cinema nacional japonès fins a mitjans de la dècada de 1980. A la dècada de 1960, les pel·lícules pinku eren en gran part producte de petits estudis independents. Al voltant de 1970, el gran estudi Nikkatsu va començar a centrar-se gairebé exclusivament en contingut eròtic, però Toei, una altra gran productora de cinema, va començar a produir una línia del que es va conèixer com a pel·lícules «Pinky Violence». Amb el seu accés a més valors de producció i talent, algunes d'aquestes pel·lícules es van convertir en èxits crítics i populars. Tot i que l'aparició del vídeo per adults va portar els espectadors a allunyar-se del cinema pinku als anys vuitanta, encara s'estan produint pel·lícules d'aquest gènere. miniatura|Michiko Maeda Descripció La «pel·lícula pinku», o «eroducció» (producció eròtica) com es va anomenar primer,Domenig. Vital Flesh. "El terme pink eiga va ser encunyat per primera vegada l'any 1963 pel periodista Murai Minoru. Però no es va generalitzar fins a finals de la dècada de 1960. En els primers anys les pel·lícules es coneixien com a "pel·lícules d'eroducció" (erodakushon eiga) o "pel·lícules de tres milions de iens" (sanbyakuman eiga)." és un gènere cinematogràfic sense un equivalent exacte a Occident. Encara que els consideren pornografia, s'ha suggerit que serien més apropiats els termes «erotisme», «porno tou» i «sexplotació», encara que cap d'ells coincideix precisament amb el gènere de la pel·lícula pinku.
La junta d'ètica cinematogràfica japonesa Eirin fa temps que ha fet complir la prohibició de mostrar els genitals i el pèl púbic. Aquesta restricció va obligar els cineastes japonesos a desenvolupar de vegades mètodes elaborats per evitar mostrar les «parts de treball», com diu l'historiador del cinema estatunidenc Donald Richie. Va escriure:
Per evitar aquesta censura, la majoria de directors japonesos van col·locar accessoris (làmpades, espelmes, ampolles, etc.) en llocs estratègics per bloquejar les parts del cos prohibides. Quan això no s'ha fet, les tècniques alternatives més habituals són la codificació digital, que cobreix l'àrea prohibida amb una caixa negra o una taca blanca difusa, coneguda com a mosaic o «nebulització».Weisser. p. 23.
Alguns han afirmat que és aquesta censura la que dona al cinema eròtic japonès el seu estil particular. Richie va escriure:
Richie fa una distinció entre les pel·lícules eròtiques dels grans estudis com Nikkatsu i Toei i les pel·lícules pinku de baix pressupost produïdes per independents com OP Eiga.
Contraposant la pel·lícula pink amb les pel·lícules pornogràfiques occidentals, Pia Harritz diu: «El que realment destaca és la capacitat del pinku eiga per implicar l'espectador en més que escenes amb primers plans dels genitals i, finalment, la complexitat del representació del gènere i la ment humana."
Richie i Harritz enumeren els elements fonamentals de la fórmula de la pel·lícula pinku com: La pel·lícula ha de tenir una quota mínima exigida d'escenes de sexeRichie. The Japanese Eroduction p. 159–160. "En teoria, els directors tenen instruccions d'apuntar a algun tipus d'escena de sexe cada cinc minuts; a la pràctica, però, s'ha demostrat gairebé impossible construir una història que permeti això, amb el resultat que les escenes de sexe són de vegades menys però una mica més llargues." La pel·lícula ha de durar aproximadament una horaDomenig. Vital Flesh. "Pink eiga...normalment dura 60 minuts..." S'ha de gravar en pel·lícules de 16 mm o 35 mm en el termini d'una setmanaRichie. The Japanese Eroduction p. 157. "El temps de rodatge de cadascuna segueix sent curt, una setmana com a màxim..." La pel·lícula s'ha de fer amb un pressupost molt limitatHarritz. En escriure el 2006, Pia Harritz dona el pressupost necessari d'uns 35.000 dòlars.
Història Antecedents Els anys posteriors al final de la Segona Guerra Mundial, l'erotisme s'havia fet camí al cinema japonès. El primer petó que es va veure a una pel·lícula japonesa, discretament mig amagat per un paraigua, va causar sensació nacional l'any 1946. Encara que durant la dècada de 1940 i principis de la dècada de 1950 la nuesa a les sales de cinema japoneses, com a la major part del món, era un tabú,Weisser, pàg. 22. algunes pel·lícules de mitjans dels anys 50, com ara les pel·lícules femenines de Shintoho sobre submarinistes protagonitzades per la gran Michiko Maeda, van començar a mostrar més carn del que s'hauria imaginat anteriorment al cinema japonès. Durant el mateix període, les pel·lícules taiyozoku sobre la tribu juvenil «Sun Tribe», com ara la de Kō Nakahira Kurutta kajitsu (1956), va introduir una franquesa sexual sense precedents a les pel·lícules japoneses.
Pel·lícules estrangeres d'aquells anys, com L'estiu amb Monika d'Ingmar Bergman' (1953), Les Amants de Louis Malle (1958), i The Immoral Mr. Teas de Russ Meyer (1959) van introduir la nuesa femenina al cinema internacional i van ser importades al Japó sense problemes. No obstant això, fins a principis de la dècada de 1960, les representacions gràfiques de la nuesa i el sexe a les pel·lícules japoneses només es podien veure en «stag films» d'un sol rodet, fetes per productors de cinema com els que es mostren a Erogotoshitachi de Shohei Imamura (1966).
Primera onada (L'"Era de la competició» 1962–1971) La primera onada del pinku eiga al Japó va ser contemporània amb els gèneres similars de Sexplotació dels Estats Units, els «nudie-cuties» i «roughies». La nuesa i el sexe van entrar oficialment al cinema japonès amb Satoru Kobayashi, la controvertida i popular producció independent Flesh Market (Nikutai no Ichiba, 1962), que es considera la primera veritable pel·lícula pink.Weisser, pàg. 21. Feta amb 8 milions de iens, el llargmetratge independent de Kobayashi va recaptar més de 100 milions de iens. Kobayashi va romandre actiu en la direcció de pel·lícules pink fins als anys noranta. Tamaki Katori, l'estrella de la pel·lícula, es va convertir en una de les primeres estrelles del cinema pink, va aparèixer en més de 600, i va guanyar el títol de «Princesa pink».
El 1964, el dissident kabuki, director de teatre i cinema Tetsuji Takechi va dirigir Hakujitsumu, una pel·lícula de gran pressupost distribuïda pel gran estudi Shochiku. La Black Snow (1965) de Takechi, va acabar amb la detenció del director acusat d'obscenitat i en un judici d'alt perfil, que es va convertir en una batalla important entre els intel·lectuals japonesos i l'establishment. Takechi va guanyar la demanda i la publicitat al voltant del judici va ajudar a provocar un auge en la producció de pel·lícules pinku.
En la introducció al Japanese Cinema Encyclopedia: The Sex Films de Weisser, l'actriu Naomi Tani anomena aquest període de la producció pink «L'era de la competició».Weisser, pàg. 12. Tot i que els estudis més importants del Japó, com Nikkatsu i Shochiku van fer incursions ocasionals en l'eròtica a la dècada de 1960, com ara Nikutai no mon del director Seijun Suzuki (1964), la primera pel·lícula japonesa convencional que va contenir nuesa, la majoria de pel·lícules eròtiques van ser realitzades pels independents. Els estudis independents com Nihon Cinema i World Eiga van fer desenes d'"eroduccions» barates i rendibles. Entre els estudis independents més influents que van produir pel·lícules pink en aquesta època es trobaven Shintōhō Eiga (el segon estudi que va utilitzar aquest nom), Million Film, Kantō i Ōkura. Normalment es mostren en un programa de tres pel·lícules, aquestes pel·lícules les van fer aquestes companyies per mostrar-les a la seva pròpia cadena de sales especialitzades.Richie. A Hundred Years of Japanese Film
Un altre gran estudi de pinku eiga, Wakamatsu Studios, va ser format pel director Kōji Wakamatsu el 1965, després de deixar Nikkatsu. Conegut com «El Padrí Pink»,Weisser, pàg. 287. i anomenat «el director més important que va sorgir en el gènere del pinku eiga», Les produccions independents de Wakamatsu són obres respectades per la crítica generalment relacionades amb el sexe i violència extrema barrejada amb missatges polítics. Les seves primeres pel·lícules més controvertides sobre la misogínia i el sadisme són Taiji ga Mitsuryō Suru Toki (1966), Okasareta Hakui (1967), i Yuke Yuke Nidome no Shojo (1969).
Tres altres directors importants de pinku eiga d'aquesta època, Kan Mukai, Kin'ya Ogawa i Shin'ya Yamamoto són coneguts com «Els herois de la primera onada».Weisser, pàg. 105. El 1965, el mateix any en què Wakamatsu es va independitzar, els directors Kan Mukai i Giichi Nishihara van establir les seves pròpies companyies de producció: Mukai Productions i Aoi Eiga.
La «primera reina de les pel·lícules sexuals japoneses» va ser Noriko Tatsumi,Weisser, pàg. 81. que va fer pel·lícules a World Eiga i Nihon Cinema amb el director Kōji Seki.Weisser, pàg. 79. Altres grans reines del sexe de la primera onada del pinku eiga van ser Setsuko Ogawa,Weisser, pàg. 131. Mari Iwai,Weisser, pàg. 441. Keiko Kayama,Weisser, pàg. 151. i Miki Hayashi.Weisser, pàg. 153. Altres estrelles del pinku eiga de l'època són Tamaki Katori, que va aparèixer en moltes pel·lícules per a Giichi Nishihara i Kōji Wakamatsu; Kemi Ichiboshi, l'especialitat del qual era interpretar el paper d'una innocent violada;Weisser, pàg. 103. i Mari Nagisa.Weisser, pàg. 197. Estrelles més joves com Naomi Tani i Kazuko Shirakawa estaven començant la seva carrera i ja es feien noms a la indústria del pinku eiga, però avui són més recordades pel seu treball amb Nikkatsu durant la dècada de 1970 "Pinky Violence" de Toei Fins a finals de la dècada de 1960, el mercat del «pinku eiga» era gairebé totalment el domini d'empreses independents de baix pressupost. A principis de la dècada de 1970, quan perdien la seva audiència per la televisió i les pel·lícules americanes importades, els principals estudis cinematogràfics del Japó lluitaven per la supervivència. L'any 1972, Richie va informar: «Al Japó, l'eroducció és l'únic tipus de pel·lícula que manté un patrocini assegurat».Richie. The Japanese Eroduction, p. 158.