Lexpedició Fram de Nansen de 1893–1896 va ser un intent de l'explorador noruec Fridtjof Nansen d'arribar al pol nord geogràfic aprofitant el corrent natural est-oest de l'oceà Àrtic. Davant del gran desànim d'altres exploradors polars, Nansen va portar el seu vaixell Fram a les illes de Nova Sibèria a l'est de l'oceà Àrtic, el va deixar atrapar pel gel i va esperar que la deriva el portés cap al pol. Impacients per la velocitat lenta i el caràcter erràtic de la deriva, després de 18 mesos Nansen i un company escollit, Hjalmar Johansen, van abandonar el vaixell amb un equip de gossos samoiedes i trineus i van marxar cap al pol. No ho van assolir, però van aconseguir una latitud nord més llunyana rècord de 86°13,6′N abans d'una llarga retirada sobre el gel i l'aigua per assolir la seguretat a la Terra de Francesc Josep. Mentrestant, el Fram va continuar derivant cap a l'oest, emergint finalment a l'oceà Atlàntic Nord.
La idea de l'expedició havia sorgit per uns objectes del vaixell nord-americà Jeannette, que s'havia enfonsat a la costa nord de Sibèria el 1881(veure expedició Jeannette), que van aparèixer tres anys més tard a la costa sud-oest de Groenlàndia. Òbviament, les restes havien estat transportades a través de l'oceà polar, potser a través del mateix pol. A partir d'aquesta i altres restes recuperades de la costa de Groenlàndia, el meteoròleg Henrik Mohn va desenvolupar la teoria de la deriva transpolar, que va portar a Nansen a creure que un vaixell especialment dissenyat es podria congelar a la banquisa i seguir el mateix camí que les restes del Jeannette, i per tant, arribar a les proximitats del pol.
Nansen va supervisar la construcció d'un vaixell amb un casc arrodonit i altres característiques dissenyades per suportar la pressió prolongada del gel. El vaixell va ser amenaçat poques vegades durant el seu llarg empresonament i va sortir intacte després de tres anys. Les observacions científiques realitzades durant aquest període van contribuir significativament a la nova disciplina de l'oceanografia, que posteriorment es va convertir en el focus principal del treball científic de Nansen. La deriva del Fram i el viatge en trineu de Nansen van demostrar de manera concloent que no hi havia masses terrestres significatives entre els continents eurasiàtics i el Pol Nord, i van confirmar el caràcter general de la regió del polar nord com un mar profund i cobert de gel. Encara que Nansen es va retirar de l'exploració després d'aquesta expedició, els mètodes de viatge i supervivència que va desenvolupar amb Johansen van influir en totes les expedicions polars que van seguir en les tres dècades següents, tant a l'Àrtida com a l'Antàrtida.
Antecedents miniatura|esquerra|upright|Fridtjof Nansen en el moment de la seva travessia de Groenlàndia El setembre de 1879, el vaixell Jeannette va entrar a la banquisa al nord de l'estret de Bering. Va romandre atrapat al gel durant gairebé dos anys, a la deriva cap a la zona de les illes de Nova Sibèria, abans de ser aixafat i enfonsat el 13 de juny de 1881. La seva tripulació va escapar en vaixells i es va dirigir a la costa de Sibèria; la majoria van morir posteriorment durant el viatge en vaixell o als erms del delta del riu Lena. Tres anys més tard, restes del Jeannette van aparèixer a milers de quilòmetres, als voltants de Julianehaab, a la costa sud-oest de Groenlàndia. Aquests objectes, congelats al gel a la deriva, incloïen roba amb els noms dels membres de la tripulació i documents signats pel seu capità De Long; eren indiscutiblement genuïns.
En una conferència l'any 1884 a l'Acadèmia Noruega de Ciències i Lletres, el doctor Henrik Mohn, un dels fundadors de la meteorologia moderna, va argumentar que la troballa de restes del Jeannette indicava l'existència d'un corrent oceànic que flueix d'est a oest per tot l'oceà Àrtic. El governador danès de Julianehaab va escriure que una expedició congelada al mar de Sibèria podria, si el seu vaixell fos prou fort, creuar l'oceà polar i arribar al sud de Groenlàndia. Aquestes teories van ser llegides amb interès pel jove Fridtjof Nansen, de 23 anys, que llavors treballava com a conservador al Museu de Bergen mentre completava els seus estudis de doctorat. Nansen ja estava captivat pel nord glaçat; dos anys abans havia fet un viatge de quatre mesos amb el vaixell Viking, que havia quedat atrapat tres setmanes en el gel a la deriva. Nansen, un esquiador expert, estava fent plans per liderar la primera travessia del casquet glacial de Groenlàndia, un objectiu retardat per les exigències dels seus estudis acadèmics, però assolit triomfalment el 1888–89. Durant aquests anys, Nansen va recordar la teoria de la deriva de l'Àrtida est-oest i les seves possibilitats per a l'exploració polar, i poc després del seu retorn de Groenlàndia estava disposat a anunciar els seus plans.
Preparatius El pla miniatura|300px|alt=Porció del globus centrada al pol nord, mostrant les masses continentals d'Euràsia i Amèrica, també Groenlàndia, Spitsbergen i les illes de Nova Sibèria. La deriva teòrica es mostra amb una línia des de les illes de Nova Sibèria, passant pel pol nord i arribant després a l'oceà Atlàntic passant entre Spitsbergen i Groenlàndia.|L'oceà Àrtic, mostrant un curs teòric d'una deriva des de les illes de Nova Sibèria fins a l'oceà Atlàntic El febrer de 1890 Nansen es va dirigir a una reunió de la Societat Geogràfica de Noruega a Oslo (llavors anomenada Christiania). Després de cridar l'atenció sobre els fracassos de les nombroses expedicions que s'havien acostat al pol Nord des de l'oest, va considerar les implicacions del descobriment de les restes del Jeannette, juntament amb més troballes de fusta a la deriva i altres restes de Sibèria o Alaska que s'havien identificat a la costa de Groenlàndia. "Juntant tot això", va dir Nansen, "arribem a la conclusió que un corrent flueix... des del mar Àrtic siberià fins a la costa est de Groenlàndia", probablement passant pel Pol. Semblava que el que calia fer era "obrir camí cap al corrent en aquell costat del Pol on flueix cap al nord, i amb la seva ajuda penetrar en aquelles regions on tots els que fins ara han treballat contra el corrent han intentat arribar-hi en va."
El pla de Nansen requeria un vaixell petit, fort i maniobrable, propulsat per vela i un motor, capaç de transportar combustible i provisions per a dotze homes durant cinc anys. El vaixell seguiria la ruta del Jeannette cap a les illes de Nova Sibèria, i en la posició aproximada de l'enfonsament del Jeannette, quan les condicions del gel fossin les adequades "ens obrirem camí entre el gel tan lluny com puguem". Aleshores, el vaixell derivaria amb el gel cap al pol i finalment arribaria al mar entre Groenlàndia i Spitsbergen. Si el vaixell s'enfonsava, una possibilitat que Nansen considerava molt improbable, el grup acamparia sobre una placa i es deixaria portar cap a un lloc més segur. Nansen va observar: "Si l'expedició Jeannette hagués tingut suficients provisions, i s'hagués quedat al banc de gel on es van trobar lels vestigis, el resultat hauria estat molt diferent del que va ser."
Quan els plans de Nansen van esdevenir públics, The New York Times es va mostrar entusiasmat, i va considerar "molt probable que hi hagués una ruta comparativament curta i directa a través de l'oceà Àrtic a través del pol nord, i que la pròpia naturalesa hagi proporcionat un mitjà de comunicació a través d'ell". Tanmateix, la majoria de experts polars dubtaven de la teoria. L'explorador nord-americà Adolphus Greely ho va anomenar "un esquema il·lògic d'autodestrucció"; el seu ajudant, el tinent David Brainerd, el va anomenar "un dels esquemes més desaconsellats en què s'hagi embarcat mai", i va predir que acabaria en desastre. Sir Allen Young, un veterà de la recerca de l'expedició perduda de Sir John Franklin, no creia que es pogués construir un vaixell per suportar la pressió del gel: "Si no hi ha onatge, el gel passarà per damunt, sigui quin sigui el material de que estigui fet." Sir Joseph Hooker, que havia navegat cap al sud amb James Clark Ross el 1839–43, era de la mateixa opinió, i pensava que no valia la pena córrer aquests riscos. No obstant això, l'experimentat Sir Leopold McClintock va qualificar el projecte de Nansen com "el programa més aventurer mai posat en coneixement de la Royal Geographical Society". El filantrop suec Oscar Dickson, que havia finançat la conquesta del pas del nord-est pel baró Nordenskiöld el 1878–79, va quedar prou impressionat com per oferir-se a fer-se càrrec dels costos de l'expedició. Amb el nacionalisme noruec en augment, però, aquest gest del seu soci suec va provocar hostilitat a la premsa noruega; Nansen va decidir confiar únicament en el suport noruec, i va rebutjar la proposta de Dickson.
El finançament L'estimació original de Nansen del cost total de l'expedició era de 300.000 corones. Després de pronunciar un apassionat discurs davant el Parlament de Noruega (Storting), Nansen va rebre una subvenció de 200.000 corones; recaptades amb contribucions privades que incloïen 20.000 corones del rei Oscar II de Noruega i Suècia. La Royal Geographical Society de Londres va donar 300 lliures (unes 6.000 corones). Malauradament, Nansen havia subestimat el finançament requerit: només el vaixell costaria més que tot el què disposava. Una segona petició al parlament va generar 80.000 corones més, i una crida nacional va augmentar el total a 445.000 corones. Segons el propi relat de Nansen, va compensar la diferència amb els seus propis recursos. El seu biògraf Roland Huntford registra que el dèficit final de 12.000 corones va ser compensat per dos rics partidaris, Axel Heiberg i un expatriat anglès, Charles Dick.
El vaixell miniatura|400px|Dibuixos de secció i plànol del Fram, tal com es va acordar entre Nansen i el constructor naval Colin Archer
Per dissenyar i construir el seu vaixell, Nansen va triar Colin Archer, el principal constructor naval de Noruega. Archer era conegut per un disseny de casc particular que combinava la navegabilitat amb un calat poc profund, augmentant la maniobrabilitat. Nansen registra que Archer va fer "molts plànols de la nau projectada; un model rere un altre va ser preparat i abandonat". Finalment, es va arribar a un acord sobre un disseny, i el 9 de juny de 1891 els dos homes van signar el contracte.
Nansen volia el vaixell en un any; volia anar-se'n abans que algú més pogués adoptar les seves idees i anticipar-s'hi. La característica externa més significativa del vaixell era la rodonesa del casc, dissenyat perquè no hi hagués res on el gel pogués agafar-se. La proa, la popa i la quilla es van arrodonir, i els costats es van suavitzar de manera que, en paraules de Nansen, el vaixell "lliscaria com una anguila escapant-se de les abraçades del gel". Per donar una resistència excepcional, el casc es va revestir de chlorocardium sud-americà, la fusta més dura disponible. Les tres capes de fusta que formaven el casc proporcionaven un gruix combinat d'entre 60 i 70 cm, augmentant fins a uns 1,25 metres a la proa, que a més estava protegit per una tija de ferro que sobresortia. Quedava reforçat per traverses i tirants en tota la longitud del casc.
miniatura|esquerra|upright|Colin Archer, dissenyador i constructor del Fram