va ser un fotògraf japonès actiu del 1935 al 1999. Hamaya és especialment conegut per les seves fotografies del Japó rural.Mihashi Sumiyo (三橋純予), "Hamaya Hiroshi", a Nihon shashinka jiten 日本写真家事典-Outstanding Japanese Photographers (Kyoto: Tankōsha, 2000; ), p. 254. Texte només en japonès malgrat el subtítol en anglès.
Des de la dècada de 1930 i fins a la seva mort, Hiroshi Hamaya va captar, amb una perspectiva penetrant, les relacions entre les persones, la seva cultura i el seu entorn. Es va implicar seriosament i de manera consistent al llarg de tota la seva vida en la funció documental de la fotografia i va produir nombrosos registres fotogràfics de la seva època de molt de valor. miniatura|Hamaya fotografiat pel reporter gràfic Ian Berry en un cafè d'Escòcia el 1973
Biografia 1915-1944 Hamaya va néixer a Shitaya, Tòquio, el 28 de març de 1915.Mihashi Sumiyo (), "Hamaya Hiroshi", a Nihon shashinka jiten () / 328 Outstanding Japanese Photographers (Kyoto: Tankōsha, 2000; ), p. 254. Texte només en japonès malgrat el subtítol en anglès.
Mentre assistia a la Kanto Commercial School (actualment Kanto Daiichi High School), es va apassionar per la fotografia, i fins i tot va col·laborar en la formació d'un club de fotografia. Després de graduar-se a la mateixa escola l'any 1933, va començar la seva carrera com a fotògraf aeronàutic a lInstitut de Recerca Pràctica Aeronàutica, a Tòquio. Aquell mateix any, va ser contractat per la Shashin Kogyo-Oriental Photo Industry (actualment Cyber Graphics Corp.), on treballava Yoshio Watanabe, un fotògraf que admirava.Shashin Kogyo era l'editora de la revista de fotografia Photo Times, que havia estat introduint les tendències artístiques progressistes d'Europa als lectors japonesos. Conèixer fotògrafs i editors com Senichi Kimura i Masao Horino, que van representar la nova era durant un període en què "el fotògraf" també s'estava modernitzant mitjançant l'exploració d'expressions fotogràfiques modernes, l'establiment del fotoperiodisme i la difusió de la Nova Fotografia, va permetre a Hamaya considerar què significava ser un fotògraf professional. Va renunciar a la seva feina el 1937 i va establir l'empresa Ginkobo amb el seu germà gran Masao Tanaka.
Inicialment, a la dècada de 1930, Hamaya va plasmar els costums dels barris urbans i antics dels anys 30, quan hi havia un aire de modernitat, però també una barreja d'antic i nou. En aquella època Hamaya va produir obres modernes centrades sobretot a la ciutat de Tòquio. Quan encara era un fotògraf emergent, Hamaya ja es va situar a l'avantguarda de la fotografia moderna al Japó.
El 1937 es va independitzar com a fotògraf autònom. L'any següent, el 1938, Hamaya va col·laborar amb Shuzo Takiguchi i el seu germà Masao Tanakan per establir lAssociació de fotògrafs d'avantguarda del Japó, i també el Youth Press Photo Study Group amb Ken Domon i Tadahiko Hayashi.
El 1939, mentre estava fotografiant per a la revista Graphic l'entrenament d'hivern de les tropes d'esquí de l'exèrcit a la ciutat de Takada (ara Joetsu) a la prefectura de Niigata, Hamaya hi va conèixer el folklorista Shinji Ichikawa i l'aristòcrata, polític, home de negocis i folklorista Keizo Shibusawa, que va ajudar a crear i va presidir el Museu Etnogràfic Nacional d'Osaka (国立民族学博物館). Influenciat per aquestes trobades, així com pel llibre del filòsof Tetsurō Watsuji Clima i cultura: un estudi filosòfic, Hamaya va canviar el seu focus d'atenció, desde l'espectacle de la ciutat vers els "climes culturals" teoritzats per Watsuji, que afecten fonamentalment la formació de les persones, d'una determinada manera, en un lloc concret. Hamaya va prendre consciència de la importància cada cop més important de documentar aquest "climes culturals" locals en un període de ràpida transformació del Japó.Deixar constància és un acte humà de gran valor que és inextricable de l'existència de la humanitat. I la fotografia és el mitjà més modern per dur-ho a terme”.L'any 1940, mentre fotografiava els esdeveniments populars de l'Any Nou al poble de Tanihama (actualment Kuwatoridani, comtat de Nakakubiki, ciutat de Joetsu), a la prefectura de Niigata, Hamaya es va trobar amb la vida tradicional de la gent local a la regió d'Echigo, un lloc de molta neu a l'hivern, i va ser testimoni de com admiraven la natura i entenien la necessitat de mantenir-se en harmonia amb ella. Després d'aquesta experiència, va passar deu anys visitant i documentant aquest poble de muntanya per publicar el seu llibre 雪国 (Yuki kuni "País de neu”).
Mentre el Japó es preparava per a la guerra, el 1941 Hamaya es va unir a Ihei Kimura i Hiroshi Hara a l'editora Tohōsha, on es va dedicar durant un breu període a la fotografia militar i naval per a la revista de propaganda cap a l'exterior Front, fins que es va enfrontar amb els executius de l'empresa per dubtes personals i va renunciar a la seva feina el 1943. Com que molts treballs de fotògraf estaven llavors supeditats a la infraestructura de temps de guerra, Hamaya es va mantenir seriosament contra ella.
El mateix any va passar a treballar a temps parcial per al Servei fotogràfic de Notícies del Pacífic, per a Pacific Press (PNP), una organització afiliada al Ministeri d'Afers Exteriors del Japó patrocinada per Toshikatsu Kodaira, per a la que va fer retrats de personalitats culturals japoneses.
Més tard es va allistar al Cos de Marines de Yokosuka, però va causar baixa per motius de salut.
El 1944, un any abans del final de la Segona Guerra Mundial, es va traslladar a la ciutat de Takada (ara Joetsu), a Niigata, on es va dedicar a registrar el clima i les activitats de la gent a la costa del Mar del Japó i on va viure el final de la guerra.
Biografia 1945-1999 Després de la guerra va seguir explorant de manera més àmplia els "climes culturals" del Japó i les seves diferents històries fundacionals i l'estat actual de les societats regionals. Al nord-oest del Japó, va documentar la vida de les persones que viuen als durs entorns naturals de la costa del Mar del Japó. Al prefaci al seu llibre, Hamaya hi escriu una frase que es convertiria en la seva motivació de tota la vida:Que els humans entenguin els humans i que els japonesos entenguin els japonesos.Acabada la guerra, el 1952 es va traslladar a Oiso, a la prefectura de Kanagawa. Durant tres anys a partir de 1954, va visitar 12 prefectures de la costa del Mar del Japó i va treballar en la sèrie "Ura-Nihon", en la qual va cobrir el clima de cada regió. El 1955, va publicar Ura-Nihon fotografiada i La plantació d'arròs a Awara, a la prefectura de Toyama a Chuokoron. Les seves fotografies del sistema de plantació d'arròs enfangats fins al pit va obrir l'oportunitat de millorar la vida rural, com ara els treballs de drenatge.
La seva obra també es va exposar a l'aclamada exposició "The Family of Man" celebrada inicialment al Museum of Modern Art de Nova York i que va fer la volta al món. El 1956, es va encarregar d'enregistrar per a l'editorial Chuokoron diverses parts del Japó amb el tema de "veure". En van sortit informes denunciant situacions crítiques en diversos llocs que estaven en perill de desaparèixer o de ser afectats per problemes de contaminació.
El 1958, va guanyar el premi Mainichi Publishing Culture pel seu llibre de fotos Ura-Nihon. L'obra de Hamaya, que va continuar fotografiant el clima i el folklore del Japó, va ser molt aclamada l'any 1959 al Museu de Folklore de Leiden als Països Baixos, on va mostrar l'exposició "Ook Dit is Japan" ("Això també és el Japó"), que va esdevenir part de la col·lecció del museu.
L'any 1960 Hamaya va fotografiar durant un mes les lluites contra el Tractat de Seguretat dels Estats Units i el Japó des de la perspectiva dels ciutadans, fent 2.600 fotografies i publicant-ne una selecció al llibre 怒りと悲しみの記録 (Ikari to kanashimi no kiroku “Una crònica de ràbia i de tristesa").Fins llavors jo no vaig estar gaire implicat en la documentació dels esdeveniments polítics. Aquesta vegada va ser diferent. Els fets del 19 de maig van constituir un acte violent que amenaçava amb la destrucció de la democràcia a l'edifici del Parlament. Com a ciutadà japonès que havia viscut al Japó d'abans, de durant i de després de la guerra, vaig pensar en aquesta crisi i vaig decidir afrontar-la amb la meva càmera.En veure el ràpid esvaïment del que aparentava ser un augment de la consciència política, i el seu subsegüent soterrament per una pau i una prosperitat falsejades, Hamaya es va sentir tremendament decebut pels japonesos i el seu sistema polític. Com a resposta, va examinar les relacions causals entre la natura japonesa i la seva gent. Afirmant que "pot haver-hi un moment en què una persona faci les paus amb la natura," va començar a fotografiar paisatges naturals amb una perspectiva científica i va continuar fotografiant la natura arreu del món, com el Pol Sud i el desert del Sàhara. La seva pràctica fotogràfica va estar sempre fermament arrelada en el desig d'examinar la relació entre els humans i la natura amb els seus propis ulls, i la seva visió continua plantejant preguntes sobre les relacions que la fotografia i la societat poden tenir.
El 1960, es va convertir en el primer japonès a formar part del grup internacional de fotògrafs Magnum Photos (després de Hamaya, Hiroji Kubota ha estat l'únic membre japonès a formar-ne part fins ara). Les seves fotografies van despertar un gran interès a Europa i Amèrica del Nord i part de la sèrie “Una crònica de ràbia i de tristesa" es va publicar a l'edició del 25 de juny de Paris Match, i a través de Magnum, més tard al British Sunday Times. Hamaya també va fer una exposició de la sèrie que va començar a Matsuya Ginza i va viatjar a nivell nacional a diversos espais d'exposició i campus universitaris.
Des de finals dels anys 1960 va fotografiar la natura arreu del món i va viatjar per sis continents en uns vuit anys. El 1965, va exposar al Museu d'Art Modern de Nova York "12 Photographers - Contemporary Photography International Exhibition". L'any 1967 va fer un viatge de tres mesos amb cotxe per Amèrica del Nord i la va fotografiar. El 1969, la seva exposició individual "Hamaya's Japan" es va fer a l'Asia House de Nova York i va fer una gira pels Estats Units.
A la dècada de 1970 va participar amb freqüència en exposicions a l'estranger i va viatjar activament arreu del món per fer fotografies. El 1971 va publicar アメリカン・アメリカ (“Amèrica americana”) recollint part de les seves fotografies nord-americanes.
El 1981 va guanyar el premi d'art del Japó per "Hiroshi Hamaya Photo Collection - The Face of the Earth, the Face of Life", que resumeix la trajectòria dels seus 50 anys d'activitat. El 1986, va rebre el premi Màster en fotografia de lInternational Center of Photography (ICP) dels Estats Units, que s'atorga als millors fotògrafs del món.
El 1987 es va convertir en el primer fotògraf japonès a rebre el Premi Internacional de Fotografia Hasselblad. Es van fer exposicions individuals de la seva obra al Museu de la Ciutat de Kawasaki el 1990 i al Museu d'Art Fotogràfic de Tòquio el 1997.
A més de declinar el Premi Ministre d'Educació per al Foment de l'Art el 1981, va mantenir sempre un esperit rebel contra el poder establert, com ara la seva oposició al sistema d'aprovació dels llibres de text. També va dur a terme activitats com la donació de llibres a països asiàtics per un sentiment d'expiació pels crims de guerra comesos pel Japó.
Hiroshi Hamaya va morir als 83 anys a Tòquio el 6 o el 15 de març de 1999, segons la font.Segons Hopkinson, el 15 de març; segons Mihashi, el 6 de març.Amanda Hopkinson, "Have camera, will travel." The Guardian, 26 March 1999.
Reconeixement