El és l'etapa més vella coneguda de la llengua japonesa, trobada en documents del període Nara (S.VIII). Ja en el període Heian, esdevingué japonés mitjà primerenc, però la delimitació precisa de les etapes no queda del tot clara. El japonés antic és una llengua primerenca de les llengües japòniques. Cap altra filiació genètica amb la resta de famílies lingüístiques ha estat provada.
El japonés antic s'escrigué utilitzant man'yōgana, caràcters xinesos que s'utilitzaven com a sil·labogrames o logogrames. Presentava algunes diferències fonèmiques amb les formes més modernes, com ara una estructura sil·làbica més senzilla i distincions sil·làbiques que es neutralitzaren a l'inici del japonés mitjà. La realització fonètica d'aquestes distincions és incerta. La reconstrucció interna apunta a una fase anterior al japonés antic molt més senzilla, amb menys consonants i menys vocals.
Com és típic de les llengües japòniques, el japonés antic pertany a les llengües aglutinants amb un ordre SOV: els adjectius i els adverbis precedeixen els substantius i verbs que modificaven i els verbs i les partícules auxiliars s'ajunten al verb principal. A diferència de períodes posteriors, els adjectius es podien utilitzar sense flexionar per a modificar els substantius següents.
Fonts i datació miniatura|Poemes Bussokuseki-kahi tallats c. 752 El japonés antic es defineix normalment com la llengua del període Nara (710–794), quan la capital era Heijō-kyō (ara Nara). Aquest és el període dels primers textos en japonés, les 112 cançons incloses al Kojiki (712). Les altres fonts literàries principals del període són les 128 cançons incloses en el Nihon Shoki (720) i el Man'yōshū (c. 759), una recopilació de més de 4.500 poemes. Les mostres més breus són 25 poemes del Fudoki (720) i els 21 poemes del Bussokuseki-kahi (c. 752). El darrer és una inscripció original, mentre que els manuscrits més antics que es conserven són fruit de segles de còpia, amb el risc d'errors d'escriba. Els textos en prosa són més limitats, però es creu que reflecteixen la sintaxi del japonés antic amb més precisió que els textos en vers. Els més importants són els 27 ('litúrgies') registrats a l' Engishiki (compilats l'any 927) i els 62 (literalment 'ordre anunciat', que significa edictes imperials) registrats al Shoku Nihongi (797).
Un nombre limitat de paraules japoneses, principalment noms personals i topònims, s'enregistren fonèticament en textos xinesos antics, com en "Wei Zhi " als Registres dels Tres Regnes (), però les transcripcions dels estudiosos xinesos són poc fiables. Les inscripcions natives més antigues que es conserven, que daten del segle V o principis del VI, inclouen les del Mirall del Santuari Suda Hachiman, les de l'Espasa Inariyama i les de l'Espasa Eta Funayama. Aquestes inscripcions estan escrites en xinés clàssic però contenen diversos noms japonesos que es van transcriure fonèticament amb caràcters xinesos. Aquestes inscripcions es van fer més comunes a partir del període Suiko (592–628). Aquests fragments solen ser considerats una forma de japonès antic.
Dels 10.000 registres en paper que es conserven a Shōsōin, només dos, que daten del 762 aproximadament, estan en japonés antic. S'han descobert més de 150.000 tauletes de fusta () que daten de finals del S.VII i principis del S.VIII. Les tauletes contenen textos breus, sovint en un estil més col·loquial que els poemes i litúrgies polits del corpus principal.
Sistema d'escriptura Al Japó s'han trobat artefactes inscrits amb caràcters xinesos datats ja al segle I dC, però el coneixement detallat de l'escriptura sembla que no va arribar a les illes fins a principis del segle V. Segons el Kojiki i el Nihon Shoki, l'escriptura fou portada per estudiosos de Baekje (al sud-oest de Corea). Els primers textos trobats al Japó van ser escrits en xinés clàssic, probablement per escribes estrangers. Els textos "híbrids" posteriors mostren la influència de la gramàtica japonesa, com l'ordre de les paraules.
Els xinesos i coreans feien temps que feien servir caràcters xinesos per escriure termes i noms propis no xinesos fonèticament seleccionant caràcters per a paraules xineses que sonaven semblant a cada síl·laba. Els coreans també utilitzaren els caràcters fonèticament per a escriure elements gramaticals com partícules o flexió que s'afegien als textos xinesos per a permetre'n la lectura des del coreà (escriptura Idu). Al Japó, la pràctica es convertí en el , una escriptura que utilitzava fonèticament caràcters xinesos i que fou l'ancestre dels sil·labaris kana moderns. Aquest sistema ja estava en ús a les parts en vers del Kojiki (712) i el Nihon Shoki (720).
Per exemple, la primera línia del primer poema del Kojiki va ser escrita amb cinc caràcters: Xinés mitjàyaekjuwmawtatuJaponés anticya-kumo1tatuhuit-núvolalçar (adnominal)'molts núvols s'alcen'
Síl·labes En el sistema d'escriptura , cada síl·laba estava representada per un caràcter xinés. Encara que qualsevol dels diversos caràcters es podria utilitzar per a una síl·laba determinada, una anàlisi acurada revela que es distingien 88 síl·labes al japonés antic primerenc, tipificades per les cançons Kojiki : +Síl·labes en japonès antic antic, amb man'yōgana comú a阿ka加,迦ga賀sa佐za邪ta多da陀na那pa波ba婆ma麻ya夜ra良wa和i伊ki1岐gi1芸si斯,志zi士ti知di遅ni爾,迩pi1比bi1毘mi1美ri理wi韋ki₂紀gi₂疑pi₂斐bi₂備mi₂微u宇ku久gu具su須zu受tu都du豆no奴pu布bu夫mu牟yu由ru流e亜ke1祁ge1牙se勢,世ze是te弖de傅ne泥pe1弊be1辨me1賣ye延re禮we恵 ke₂気ge₂宜pe₂閇be₂倍me₂米o淤,意ko1古go1胡,呉so1蘇zo1俗,蘇to1斗 do1度no1怒po富,本bo煩mo1毛 yo1用ro1漏,路wo袁,遠ko₂許go₂碁 so₂曾zo₂叙 to₂登 do₂杼 no₂能mo₂母 yo₂余,與ro₂呂 El sistema té buits on es podria esperar yi i wu. Shinkichi Hashimoto descobrí el 1917 que moltes síl·labes que tenen una i, e o o moderna es presentaven de dues formes, anomenades tipus i . Aquests s'indiquen amb els subíndexs 1 i 2 respectivament a la taula anterior. Les síl·labes mo 1 i mo ₂ no es distingeixen en Nihon Shoki i Man'yōshū, una mica posteriors, reduint el nombre de síl·labes a 87. Alguns autors també creuen que es distingien dues formes de po en el Kojiki. Totes aquestes parelles s'havien fusionat a l'inici del japonés mitjà del període Heian.
Les consonants g, z, d, b i r no apareixien a l'inici de paraula. Per contra, les síl·labes que constaven d'una sola vocal estaven restringides a la posició inicial de la paraula, amb algunes excepcions com kai 'rem', ko₂i 'ajaure's', kui 'lamentar-se' (amb la forma conclusiva kuyu), oi 'envellir' i uuru, la forma adnominal del verb uwe 'plantar'.
Transcripció Trobem diverses notacions diferents per a la distinció de tipus A/B, que inclouen: +Notacions comunes per a la distinció de tipus A/B notació indexada i1 i₂ e1 e₂ o1 o₂ Kindaichi, Miller, Ōno i ï e ë o ö Mathias–Miller modificat î ï ê ë ô ö Yale (Martin) yi iy tu ey wo o̠ Unger, Frellesvig i Whitman i wi tu e wo o
Fonologia No hi ha consens sobre la pronunciació de les síl·labes distingides per l'escriptura . Una de les dificultats és que les pronunciacions xineses mitjanes dels caràcters utilitzats també són incerts, i com que la reconstrucció dels seus valors fonètics es basa en part en pronunciacions sinojaponeses posteriors, hi ha el perill de caure en un argument circular. S'han extret proves addicionals de la tipologia fonològica, dels desenvolupaments posteriors en la pronunciació japonesa i de l'estudi comparatiu de les llengües ryukyuenques.
Consonants +Antigues consonants japoneses Bilabial Coronal Palatal Velar Obstruent sorda * * * * sonora prenasalitzada * * * * Nasal * * Líquida * Aproximant * * Les obstruents sordess tenien com a contrapart consonants prenasalitzades sonores . La prenasalització encara era present a finals del (segons el llibre de text coreà Ch'ŏphae Sinŏ) i es troba en alguns dialectes japonés modern i ryukyuan, però ha desaparegut en japonès modern excepte per l'al·lòfon intervocàlic nasal davant de . Les sibilants i podrien haver estat palatalitzades abans de e i i.
L'evidència comparativa a partir de les llengües ryukyuan suggereix que l'obstruent bilabial sorda /p/ era una continuació d'una consonant amb els mateixos trets però anterior en el temps. Hi ha consens que aquesta /p/ inicial esdevingué una bilabial sorda fricativa [ɸ] a l'inici del japonés mitjà primerenc, com ho mostren les transcripcions amb <f> dels portuguesos o les transcripcions amb ph o hw en textos coreans com el Ch'ŏphae Sinŏ. En posició medial, va esdevenir al japonés mitjà primerenc, però ha desaparegut excepte abans de [a]. Molts estudiosos argumenten que p ja havia esdevingut durant el període del japonés antic, però Miyake argumenta que encara era una obstruent.
Vocals Els caràcters xinesos escollits per a escriure la vocal japonesa antiga a suggereixen que es tractava d'una vocal oberta no arrodonida . La vocal u era una vocal arrodonida posterior , a diferència de la no arrodonida del japonès estàndard modern.
S'han fet diverses hipòtesis per a explicar les distincions A/B fetes a l'escriptura ..No hi ha consens, però. La visió tradicional, proposta per primera vegada per Kyōsuke Kindaichi el 1938, és que hi havia vuit vocals pures, amb les vocals de tipus B més centrals que les de tipus A. Altres, a partir dels anys 30, des del treball de Roland Lange el 1968, han atribuït la distinció de tipus A/B a les semivocals i . Les propostes amb diftong sovint estan relacionades amb les hipòtesis sobre el japonés preantic, però totes mostren una distribució desigual de les semivocals. +Exemples de reconstruccions de distincions de tipus A/B i1 i₂ e1 e₂ o1 o₂ Autor Kikusawa (1935) Kindaichi (1938), Miller (1967) Arisaka (1955) Hattori (1958) Lange (1968, 1973) Unger (1977), Frellesvig i Whitman (2008) Ōno (1982) Miyake (2003)
Accent Encara que els dialectes japonesos moderns tenen sistemes d'accent tonal, normalment no es mostraven en . Tanmateix, en una part del Nihon Shoki, els caràcters xinesos semblaven haver estat escollits per a representar un patró de to similar al registrat al Ruiju Myōgishō, un diccionari que es va compilar a finals del . En aquesta obra lexicogràfica, una síl·laba de to baix estava representada per un caràcter amb el to neutre del xinés mitjà, i un to agut estava representat per un caràcter amb un dels altres tres tons del xinés mitjà. Així, sembla que el sistema d'accent japonés antic era similar al del japonés mitjà primerenc.
Fonotàctica Les paraules japoneses antigues constaven d'una o més síl·labes obertes de la forma (C)V, subjectes a restriccions addicionals:
Les paraules no començaven per [r] ni tampoc amb les obstruents sonores [ᵐb], [ⁿd], [ⁿz] i [ᵑɡ], amb l'excepció d'alguns préstecs. Les paraules no podien tindre dues vocals seguides, excepte si és al principi de l'arrel.
Morfofonèmica Dues vocals adjacents es fusionaven per a formar una nova vocal quan es perdia una consonant dins d'un morfema o quan una paraula composta es lexicalitzava com un únic morfema. Es van produir les següents fusions:
i1 + a → e1
saki1 'flor' + ari 'existir' = sake1ri 'florir' ki1 'portar vestit' + aru 'ser (atribuitiu)' = ke1ru 'portar vestit (finit)'
i1 + o₂ → e1
utusi1 real' + o₂yomi 'persona' = utuse1mi 'persona viva'a + i → e₂ naga 'llarg' + iki1 'alè' = nage₂ki 'sospir'o₂ + i → e₂ tono₂ 'palau' + iri 'entrar' = tone₂ri 'assistent reial'o₂ + i → i₂ opo₂ 'gran' + isi 'roca' = opi₂si 'roca gran'u + i → i₂ waku 'jove' + iratuko1 'títol de veneració masculí' = waki₂ratuko1 'títol'u + a → o1 kazu 'nombre' + ape₂ 'juntar' = kazo1pe₂ 'comptar'u + o → o1 situ 'tipus de manera de teixir tradicional' + ori 'teixit' = sito1ri 'teixit tradicional'
Les vocals adjacents pertanyents a diferents morfemes o parelles de vocals a les quals no s'aplicava cap de les fusions anteriors, es reduïen eliminant una o altra de les vocals. Molt sovint, la primera de les vocals adjacents s'eliminava:
ama 'cel diví' + ori 'descendir' = amori 'descendir del cel'