L'Holandès Errant (Der fliegende Holländer), WWV 63 és una òpera en alemany, amb llibret i música de Richard Wagner. El tema central és la redempció a través de l'amor. La història està basada en la llegenda de l'holandès errant, i més concretament en la versió que en va fer Heinrich Heine, Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834), que tracta sobre un capità de vaixell condemnat a navegar fins al dia del Judici Final. Es va estrenar el 2 de gener de 1843 al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden.
És la primera òpera on l’autor trenca de manera clara amb el model operístic dominant i busca una nova via inspirada en una llegenda nòrdica, idea que probablement va cristal·litzar arran de la tempesta que el va obligar a refugiar-se en un fiord noruec durant la travessia pel mar del Nord. Amb aquesta obra neix el seu primer gran drama musical, ja marcat per la major part dels motius i inquietuds que seran centrals en la seva trajectòria. A més, estableix una veritable frontera estilística que permet detectar els primers signes del seu geni madur. Wagner s’encamina amb força cap l’univers operístic de Weber, de qui extreu el model que el portarà a dirigir les seves noves creacions cap a un horitzó plenament germànic.
S’inspira en una llegenda recollida per Heine: un mariner holandès el 1833,Millington, Barry, ed. (1992). The Wagner Compendium: A Guide to Wagner's Life and Music. London: Thames and Hudson. ISBN 0-02-871359-1. condemnat a errar eternament pels oceans amb el seu vaixell espectral per haver desafiat la voluntat divina, només pot aspirar al perdó si troba l’amor incondicional d’una dona. Cada set anys se li concedeix arribar a un port noruec amb l’esperança de trobar-la. Wagner construeix la història des de la mirada de Senta, la jove disposada a sacrificar-se per alliberar l’estrany de la seva condemna, una idea que s’inscriu plenament en el tema de la redempció per amor, central en tot l’univers wagnerià. Alhora, hi afloren —de vegades de manera implícita— diversos trets que més endavant esdevindrien característics del seu llenguatge: el recurs al leitmotiv, la continuïtat orquestral i el to llegendari que impregna l’acció, entre d’altres.
Origen i context A començaments de 1839, Richard Wagner treballava com a director al Teatre de la Cort de Riga. L’estil de vida excessiu i la retirada dels escenaris de la seva esposa, Minna Planer, el van enfonsar en un cúmul de deutes. En plena composició de Rienzi, va concebre un pla per escapar dels creditors: fugir cap a París via Londres i intentar-hi estrenar l’òpera. Tot plegat, però, es va torçar. Les autoritats letones li havien retingut el passaport i, al final, la parella es va veure obligada a travessar la frontera d’amagat, en una travessia arriscada cap a Prússia durant la qual Minna va perdre la criatura que esperava.vVan aconseguir embarcar-se al vaixell Thetis, el capità del qual va acceptar portar-los sense documentació, però el trajecte es va convertir en una odissea: fortes tempestes els van desviar i, en un moment crític, el vaixell es va haver de refugiar en un fiord noruec, a Sandvika. El que havia de ser un viatge d’uns vuit dies es va allargar fins a gairebé tres setmanes.
L’estada de Wagner a París també va resultar un fracàs. No va aconseguir feina com a director d'orquestra i l’Òpera va desestimar Rienzi. Ell i Minna van acabar vivint en la misèria, depenent de l’ajuda d’amics i dels pocs diners que Wagner obtenia escrivint articles musicals i copiant partitures per encàrrec. Enmig d’aquesta precarietat, li va prendre forma la idea d’una òpera en un sol acte sobre la figura de l’holandès errant, pensada perquè pogués servir de peça complementària a un ballet a l’Òpera de París.
«El pas entre els esculls noruecs va deixar en la meva imaginació una impressió prodigiosa; la llegenda de l’holandès errant, que els mariners corroboraven, va adquirir un to insòlit i singular, que només les meves peripècies al mar podien haver-li conferit.»
miniatura|esquerra|Heinrich Heine, un dels poetes alemanys més importants, autor d'Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski (1834), en què es basa el llibret
Wagner va redactar el primer esbós en prosa de la història a París, als primers dies de maig de 1840, inspirant-se en el relat inclòs a Les memòries del senyor von Schnabelewopski de Heinrich Heine, una sàtira apareguda a Der Salon el 1834. En aquell conte, el narrador descriu la representació d’una obra fictícia sobre un capità condemnat a errar eternament pels mars per haver blasfemat. Heine el presenta com una mena de jueu errant dels oceans i hi incorpora, amb un cert entusiasme burleta, un element que Wagner acabaria convertint en un pilar recurrent de les seves òperes: l’holandès només trobarà la salvació a través de l’amor lleial d’una dona. Mentre que en Heine aquest motiu es maneja amb ironia, Wagner el va assumir de manera literal, fins al punt que la protagonista manté la fidelitat fins a la mort. Vaughan, William (1982) in Der Fliegende Holländer, English National Opera Guide, Calder Publications Ltd; New Ed edition (Jun 1982) pages 27-32.
miniatura|Pierre-Louis Dietsch, compositor que va posar música al llibret que Wagner va vendre a l'Òpera de París
Quan Wagner va arribar a París el 1839, aspirava sobretot a fer-se un lloc a l’escenari majúscul de l'Opéra, somni compartit per gairebé tots els compositors d’aquell temps. Amb aquesta ambició al cap, va concebre L’holandès errant, convençut que podria obrir-li les portes de la institució. Però el nou director, Léon Pillet, tenia clar que el projecte no encaixava en els seus plans. Ofegat per les dificultats econòmiques, Wagner va acabar venent-li l’esbós de l’òpera per 500 francs, sense aconseguir, però, que Pillet es deixés persuadir del valor de la seva música. L’Opéra va acabar confiant la música del llibret de Wagner al compositor francès Pierre-Louis Dietsch, que en va fer una versió pròpia sota el títol Le Vaisseau fantôme ou le Maudit des mers. L’obra s’estrenà a l'Òpera de París el 9 de novembre de 1842. Dietsch, que aleshores era el director de l’orquestra de l’Opéra, tornaria a creuar-se amb Wagner vint anys més tard arran de la polèmica estrena de Tannhäuser a París.
Al cap de poc temps, Wagner va reprendre el projecte i en va elaborar un llibret extraordinari, enriquint la vella llegenda amb matisos propis. Destaca la manera com descriu la natura, amb una força evocadora que obre un ampli marge a la música. La figura de l’holandès —molt més modelada i profunda que les de Daland o Erik— adquireix una dimensió imponent: és un ésser situat en un espai liminar, un tipus de personatge molt apreciat pel Romanticisme, carregat d’una grandesa tràgica que desborda qualsevol marc terrenal.
La seva idea predilecta, la redempció a través de l’amor, apareix aquí per primera vegada en tota la seva plenitud: Senta inaugura el llinatge de grans heroïnes wagnerianes. Impressiona el vigor poètic d’aquest Wagner jove, amb un llenguatge plàstic, precís i d’una força visual notable. La composició de l’òpera es va desenvolupar durant l’estiu de 1841; l’obertura fou l’última secció a veure’s enllestida, i l’orquestració es va completar el novembre del mateix any. Alliberat de la idea inicial d’una obra en un acte, Wagner en va ampliar l’abast fins a adoptar-ne la forma i l’extensió tradicionals en tres actes.
miniatura|Giacomo Meyerbeer, compositor que va utilitzar la seva influència per l'estrena de l'òpera
La intermediació de Meyerbeer va obrir a Wagner la porta perquè la seva òpera Rienzi es pogués representar a Alemanya, i l’èxit aconseguit a Dresden el 20 d’octubre de 1842 marcà un punt d’inflexió en la seva trajectòria. Amb l’estrena posterior de L'holandès errant, que no va provocar tanta impressió, Wagner va ser nomenat director d’orquestra de l’Òpera de la Cort de Dresden, situant-lo per primera vegada en un escenari rellevant dins dels teatres alemanys. Malgrat la nova posició i els precs de la seva esposa, Minna Planer, el compositor no trobava pau interior. L’èxit de L'holandès encaminà el jove Wagner cap al camí del drama musical innovador, allunyant-lo progressivament de Rienzi, una obra encara marcada per l’estil de la grand opéra francès a la manera de Meyerbeer, més immediata i sempre ben rebuda pel públic.
En la seva autobiografia Mein Leben (1870), Wagner assenyala que la idea de l’obra li va sorgir a partir d’una tempesta durant el viatge de Riga a Londres l’estiu de 1839. Tot i això, en un esbós autobiogràfic de 1843 reconeix que la història prové de la narració satírica de Heinrich Heine sobre la llegenda, publicada a Les memòries del senyor von Schnabelewopski (Aus den Memoiren des Herrn von Schnabelewopski, 1834).Millington, Barry (Ed.) (1992), The Wagner Compendium: A Guide to Wagner's Life and Music. Thames and Hudson Ltd., Londres. page 277.
La llegenda té arrels a l'edat mitjana i ha circulat per tradició oral en múltiples versions. Entre les primeres expressions literàries destaca el poema de Samuel Taylor Coleridge, The Rime of the Ancient Mariner (1798), publicat a Balades líriques. El 1832 apareix la narració del Voltiguer Hollandais, en què Auguste Jal fa parlar un segon contramestre. Només en la versió de Heinrich Heine, a la qual Wagner va tenir accés, l’holandès errant és redimit gràcies a la fidelitat d’una dona, figura que inspirarà el personatge de Senta a l’òpera.
A finals de maig de 1841 Wagner havia finalitzat el llibret—que ell preferia anomenar poema. La música havia començat a prendre forma entre maig i juny de 1840, amb la composició de la balada de Senta, la cançó dels mariners noruecs de l’Acte III i la subseqüent cançó del fantasma de la tripulació de l’holandès dins la mateixa escena. Aquestes peces estaven pensades per a una audició a l’Òpera de París, simultàniament amb l’esbós argumental.Millington, Barry (Ed.) (1992), Ibid pàg. 278.
L’èxit decisiu de Rienzi a Dresden va portar el Königlich Sächsisches Hoftheater a nomenar Wagner director d’orquestra i a aprovar la representació de L’holandès errant. L’esbós inicial situava l’acció a Escòcia i la majoria de personatges portaven noms escocesos, però en la versió definitiva —que es trobava ja en assaig per a l’estrena— l’ambient es traslladà a Noruega i els noms es modificaren en conseqüència. L’estrena va tenir lloc a Dresden el gener de 1843, sota la direcció del compositor. Originalment, l’òpera havia estat concebuda per a ser interpretada sense interrupcions, com a mostra dels intents de Wagner de trencar amb la tradició, encara que avui la pràctica habitual sigui representar-la en tres actes separats.
Representacions miniatura|Interior del Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden a l'època en què es va estrenar L'holandès errant L’holandès errant va ser inicialment rebutjada a París, Múnic i Berlín. La imminent designació de Wagner com a kapellmeister de la cort de Saxònia —càrrec que compartí amb Carl Gottlieb Reissiger— facilità finalment l’estrena el 2 de gener de 1843 al Königlich Sächsisches Hoftheater de Dresden, una sala moderna i flamant concebuda per l’arquitecte Gottfried Semper. Al mateix escenari s’havia estrenat l’any anterior, el 20 d’octubre, Rienzi.