LHMS Warspite va ser un dels cinc cuirassats de classe Queen Elizabeth construïts per a la Royal Navy a principis dels anys 1910. Completat durant la Primera Guerra Mundial el 1915, va ser assignada a la Gran Flota i va participar en la batalla de Jutlàndia. A part d'aquesta batalla, i de l'acció poc concloent del 19 d'agost, el seu servei durant la guerra consistia generalment en patrulles rutinàries i entrenament al mar del Nord. Durant el període d'entreguerres, el vaixell es va desplegar a l'oceà Atlàntic i al mar Mediterrani, sovint servint com a vaixell insígnia, i es va modernitzar completament a mitjans dels anys trenta.
Durant la Segona Guerra Mundial, el Warspite va participar en la campanya de Noruega a principis de 1940 i va ser traslladat al Mediterrani més tard aquell any, on el vaixell va participar en accions de la flota contra la Regia Marina mentre també escortava combois i bombardejava les tropes italianes a terra. Va ser danyat per avions alemanys durant la batalla de Creta a mitjans de 1941 i va requerir sis mesos de reparació als Estats Units. Es van completar després de l'inici de la guerra del Pacífic al desembre i el vaixell va navegar a través del Pacífic per unir-se a la flota oriental a l'oceà Índic a principis de 1942. El Warspite va tornar a casa a mitjans de 1943 per dur a terme suport de foc naval com a part de la Força H durant la campanya italiana. Va ser molt danyat per les bombes planeadores alemanyes controlades per ràdio durant els desembarcaments a Salern i va passar la major part de l'any següent en reparació. El vaixell va bombardejar posicions alemanyes durant el desembarcament de Normandia i a l'illa Walcheren el 1944, tot i no estar completament reparat. Aquestes accions li van valer la majoria dels honors de batalla concedits mai a un vaixell individual de la Royal Navy. Per aquest i altres motius, el Warspite es va guanyar el sobrenom de "Gran Vella Dama" ("Grand Old Lady") després d'un comentari fet per l'almirall Sir Andrew Cunningham el 1943 mentre era el seu vaixell insígnia.
Quan es va llançar el 1913, l'ús del petroli com a combustible i canons de 15 polzades no provats van ser conceptes revolucionaris en la carrera armamentista naval entre Gran Bretanya i Alemanya, un risc considerable per a Winston Churchill, aleshores primer lord de l'almirallat i l'Almirall de la Flota Sir Jackie Fisher, que havia defensat el disseny. No obstant això, els nous "cuirassats ràpids" van demostrar ser un èxit excepcional durant la Primera Guerra Mundial. Retirat del servei el 1945, el Warspite va encallar sota remolc per ser desballestat el 1947 a les roques prop de Prussia Cove, Cornualla, i finalment es va trencar a prop.
Disseny i descripció Els vaixells de la classe Queen Elizabeth van ser dissenyats per formar un esquadró ràpid per a la flota que estava destinada a operar contra els vaixells líders de la línia de batalla enemiga. Això requeria la màxima potència ofensiva i una velocitat uns quants nusos més veloç que qualsevol altre cuirassat per permetre'ls derrotar qualsevol tipus de vaixell.Burt 2012b, p. 277Parkes, p. 560–561
El Warspite tenia una longitud total de 643 peus 9 polzades (196,2 m), una mànega de 90 peus 7 polzades (27,6 m) i un calat profund de 33 peus (10,1 m). Va tenir un desplaçament normal de 32.590 tones llargues (33.110 t) i desplaçava 33.260 tones llargues (33.794 t) amb càrrega profunda. Va ser impulsada per dos jocs de turbines de vapor Parsons, cadascuna conduïa dos eixos utilitzant vapor de 24 calderes Yarrow. Les turbines tenien una potència de 75.000 cavalls de potència (56.000 kW) i pretenien assolir una velocitat màxima de 25 nusos (46,3 km/h; 28,8 mph). El vaixell tenia una autonomia de 5.000 milles nàutiques (9.260 km; 5.754 milles) a una velocitat de creuer de 12 nusos (22,2 km/h; 13,8 mph). La seva tripulació comptava amb 1.025 oficials i mariners el 1915 i 1.220 el 1920.Burt 2012b, p. 284–285, 287
La classe Queen Elizabeth estava equipada amb vuit canons Mk I de 15 polzades (381 mm) en quatre torretes de dos canons, en dos parells de superfocs davant i darrere de la superestructura, designats "A", "B", "X" i "Y" de davant a darrere. Dotze dels catorze canons Mk XII BL de 6 polzades (152 mm) estaven muntats en casamates al llarg del costat ample del vaixell al mig de la nau; la parella restant es va muntar a la coberta del castell de proa prop de l'embut de popa i estaven protegides per escuts. L'armament antiaeri (AA) estava format per dos canons Mk I 20 cwt (QF) de 3 polzades (76 mm)."Cwt" is the abbreviation for hundredweight, 20 cwt referring to the weight of the gun. Els vaixells estaven equipats amb quatre tubs de torpede submergits de 21 polzades (533 mm), dos a cada costa.Burt 2012b, p. 284–285, 288–289
El Warspite es va completar amb dos directors de control de foc equipats amb telèmetres de 15 peus (4,6 m). Un es va muntar a sobre de la torre de comandament, protegit per una caputxa blindada, i l'altre es trobava a la part superior per sobre del pal del trípode. Cada torreta també estava equipada amb un telèmetre de 15 peus. L'armament principal també podria ser controlat per la torreta 'B'. L'armament secundari estava controlat principalment per directors muntats a cada costat de la plataforma de la brúixola al pal d'avantguarda una vegada que es van instal·lar el juliol de 1917.Raven & Roberts, p. 20–21, 30
El cinturó de flotació de la classe Queen Elizabeth constava d'un blindatge cimentat Krupp (KC) que tenia 13 polzades (330 mm) de gruix sobre els elements vitals dels vaixells. Les torretes de canons estaven protegides per 11 a 13 polzades (279 a 330 mm) de blindatge KC i estaven suportades per barbetes de 7 a 10 polzades (178 a 254 mm) de gruix. Els vaixells tenien múltiples cobertes blindades que oscil·laven entre 1 i 3 polzades (25 a 76 mm) de gruix. La torre de comandament principal estava protegida per 13 polzades d'armadura. Després de la batalla de Jutlàndia, es va afegir 1 polzada d'acer d'alta resistència a la coberta principal sobre les santabàrbares i es va afegir equipament anti-flash addicional als magatzems.Raven & Roberts, p. 21, 26
El vaixell estava equipat amb plataformes de vol muntades als sostres de les torretes "B" i "X" l'any 1918, des de les quals podien llançar-se caces i avions de reconeixement. Es desconeix exactament quan es van retirar les plataformes, però no més tard de la reconstrucció del Warspite de 1934-1937.Raven & Roberts, p. 30, 231
Construcció i historial de servei El Warspite va ser el sisè vaixell de guerra de la Royal Navy que portava aquest nom. Se li va posar la quilla el 21 d'octubre de 1912 a Devonport Royal Dockyard, avarat el 26 de novembre de 1913 i acabat l'abril de 1915Burt 2012b, p. 284 sota el comandament del capità Edward Phillpotts.Ballantyne, 2013, p. 30. El Warspite es va unir al 2n Esquadró de Batalla de la Gran Flota després d'una sèrie de proves d'acceptació,Sutherland and Canwell, 2010, p. 62. incloent proves d'artilleria, amb Churchill present quan va disparar els seus canons de 15 polzades (381 mm). Churchill va quedar prou impressionat amb la seva precisió i potència.Ballantyne, 2013, p. 29. A finals de 1915, el Warspite va quedar a terra al riu Forth causant alguns danys al seu casc; havia estat conduït pels seus destructors d'escorta pel canal de petites naus. Després de patir reparacions durant dos mesos a Rosyth i Jarrow, es va incorporar a la Gran Flota, aquesta vegada com a part del nou 5è Esquadró de Batalla que s'havia creat per als vaixells de la classe Queen Elizabeth. A principis de desembre, el Warspite va estar involucrat en un altre incident quan, durant un exercici, va xocar amb el seu vaixell germà , que va causar danys considerables a l'arc del Warspite. Va tornar a Scapa Flow i d'allà a Devonport per a més treballs de reparació, i es va incorporar a la flota la vigília de Nadal de 1915.Watton, 1986, p. 8.
Primera Guerra Mundial Batalla de Jutlàndia (1916)
Després de l'atac alemany a Lowestoft l'abril de 1916, el Warspite i el 5è Esquadró de Batalla van ser assignats temporalment a la Força de Creuers de Batalla del vicealmirall David Beatty.Ballantyne, 2013, p. 32. El 31 de maig, el Warspite va ser desplegat amb l'esquadra per lluitar en la batalla de Jutlàndia, la trobada naval més gran entre Gran Bretanya i Alemanya durant la guerra. Després d'un error de senyalització, els cuirassats es van quedar darrere dels vaixells ràpids de Beatty durant l'acció dels creuers de batalla, i el 5è Esquadró de Batalla va ser exposat a un fort foc de la Flota d'Alta Mar alemanya quan la força es va girar cap al nordBallantyne, 2013, p. 42–43. encara que el Warspite va poder anotar el seu primer cop al creuer de batalla Von der Tann.Ballantyne, 2013, p. 41.
esquerra|miniatura|El Warspite i el Malaya a Jutlàndia Aleshores, el 5è Esquadró de Batalla es va dirigir cap al nord, intercanviant foc tant amb la força dels creuers de batalla d'Hipper com amb els elements capdavanters dels cuirassats de Scheer, danyant el MarkgrafCampbell, 1998, p. 134–145. Quan l'esquadró es va girar per unir-se a la Gran Flota, el dany d'un obús que va colpejar la sala de màquines de l'ala de port va fer que la direcció del Warspite s'enfonsés mentre intentava evitar els seus vaixells germans i .Ballantyne, 2013, p. 50. El capità Phillpotts va decidir mantenir el rumb, de fet girant, en comptes d'aturar-se i fer marxa enrere. Aquesta decisió va exposar el Warspite i el va convertir en un objectiu temptador; va ser colpejat diverses vegades, però sense voler va desviar l'atenció del creuer blindat , que havia estat greument danyat mentre atacava els principals elements de la flota alemanya. Aquesta acció li va guanyar l'admiració de la tripulació supervivent del Warrior, que creia que el moviment del Warspite havia estat intencionat.Marder, 1978, p. 97–98.
miniatura|upright=1|Danys causats per un obús que va explotar dins del vaixell a Jutlàndia La tripulació va recuperar el control del Warspite després de dos cercles complets. Els seus esforços per acabar amb el moviment circular el van situar en un rumb que la va portar cap a la flota alemanya.Ballantyne, 2013, p. 51. Els telèmetres i l'estació de transmissió no eren funcionals i només la torreta "A" podia disparar, encara que sota control local amb 12 salves que no arribaven al seu objectiu. El subtinent Herbert Annesley Packer va ser ascendit posteriorment pel seu comandament de la torreta "A". En lloc de continuar, el Warspite es va aturar durant deu minuts perquè la tripulació pogués fer reparacions. Van aconseguir corregir el problema, però el vaixell estaria plagat d'irregularitats de govern durant la resta de la seva carrera naval. Quan la llum s'esvaïa, la Gran Flota va creuar per davant de la línia de batalla alemanya i va obrir foc, forçant la Flota d'Alta Mar a retirar-se i permetent que el Warspite s'escapés.Ballantyne, 2013, p. 51–52.