Al·leluia! (títol original en anglès Hallelujah) és un musical pre-codi nord-americana de 1929, distribuïda per la Metro-Goldwyn-Mayer (MGM), protagonitzat per Daniel L. Haynes i Nina Mae McKinney, i dirigit per King Vidor. Ha estat doblada al català.Al·leluia!, esadir.cat
Gravada a Tennessee i Arkansas, i narra la problemàtica d'un parcer, Zeke Johnson (Haynes), i la seva relació amb la seductora Chick (McKinney). Hallelujah va ser el primer film enterament afroamericà feta per un estudi important. Estava destinat per a una audiència general i la MGM va considerar l'obra tan arriscada que van requerir que King Vidor invertís el seu propi salari en la producció. Vidor va expressar un interès a «mostrar al negre meridional tal com és» i va intentar presentar un punt de vista relativament no estereotipat de la vida afroamericana. És el primer musical negre.
Al·leluia! va ser la primera pel·lícula sonora de King Vidor, i va combinar el so gravat en ubicació i so gravat en postproducció a Hollywood.Donald Crafton, The Talkies: American Cinema's Transition to Sound, 1926–1931 (Berkeley: University of California Press, 1999), p. 405. King Vidor va ser nominat per a un Oscar al millor director per la pel·lícula.
El 2008, Al·leluia! va ser seleccionat per a preservar-se al National Film Registry per la Biblioteca de Congrés dels Estats Units per ser «cultural, històrica, o estèticament significativa». El febrer de 2020, la pel·lícula va ser projectada al 70è Festival Internacional de Cinema de Berlín, com a part d'una retrospectiva dedicada a la carrera de King Vidor.
La pel·lícula conté dues escenes de trucking: un eixelebrat ball contemporani on el participant fa moviments cap endarrere i cap endavant, però sense canvi real de posició, mentre mou els braços com un pistó en la roda d'una locomotora.Blacks in Films, Jim Pines,
Desenvolupament Anys abans de crear Al·leluia!, King Vidor havia anhelat fer un film amb un elenc totalment afroamericà. Havia fet surar la idea durant anys, però «l'estudi continuava rebutjant la idea». La sort de Vidor va canviar el 1928 mentre s'estava a Europa per a promoure el seu film The Crowd, quan es va assabentar de l'aparició de pel·lícules sonores que recorrien la nació. Això era important perquè estava molt entusiasmat amb la idea de tenir un elenc totalment afroamericà cantant espirituals negres a la pantalla gran, després d'haver vist l'èxit a Broadway. Vidor va dir: «Si les obres de teatre amb un elenc totalment de negres, i les històries com les d'Octavus Roy Cohen i altres, podrien tenir tant d'èxit, per què no deuria la pantalla fer una obra de negres reeixida?» Vidor va convèncer Nicholas Schenck, l'aleshores president de MGM, perquè fes la pel·lícula emmarcant-la més com una pel·lícula que mostrava la desviació sexual dels afroamericans. Schenck va dir simplement a Vidor: «Bé, si penses així, et deixaré fer una pel·lícula sobre les meuques». Vidor va rebre la inspiració per a crear aquesta pel·lícula basada en incidents reals que va presenciar quan era nen durant el seu temps a la seva casa al sud. Va dir: «Solia observar els negres al sud, que era la meva llar. Vaig estudiar llur música i solia meravellar-me del romanç que s'hi reprimeix». Vidor va començar a filmar a Arkansas, Memphis i al sud de Califòrnia als estudis MGM.
Trama Els personatges habiten un món de racial paternalisme on, en part per mor de religió, els treballadors de la plantació són feliços amb el statu quo. Zeke, el noi de plantació representa el noi de camp moralment honrat (el bo) contra la moralment corrompuda noia de la ciutat (a causa de la influència de Hotshot) Chick (la dolenta) que ho tempta des del recte i l'estret. miniatura|Hallelujah (1929). D'esquerra a dreta: William Fountaine, Daniel L Haynes, i Nina Mae McKinney Els parcers Zeke i Spunk Johnson venen la part de la collita de cotó de la seva família per $100. La còmplice Chick (Nina Mae McKinney) els estafa ràpidament per a treure'ls els diners en connivència amb el seu xicot, l'estafador d'apostes Hot Shot. Spunk és assassinat en la baralla que va seguir. Zeke s'escapa i refa la seva vida i esdeve sacerdot baptista amb el seu nom complet de Zekiel.
Temps després, torna i predica un avivament entusiasta. Després de ser ridiculitzat i seduït per Chick, Zekiel es compromet amb una virtuosa donzella anomenada Missy (Victoria Spivey), pensant que això evitarà els seus desitjos per la pecadora Chick. Chick assisteix a un sermó, on esbronca Zekiel, després demana un baptisme però clarament no està veritablement penedida. Durant un sermó entusiasta, Chick sedueix Zekiel i abandona la seva nova vida per ella. Mesos més tard, Zeke ha començat una vida nova; treballa en un molí de troncs i està casat amb Chick, qui en secret l'enganya amb el seu vell amor, Hot Shot (William Fountaine).
Chick i Hot Shot decideixen escapar junts, just quan Zeke descobreix l'assumpte, i els persegueix. El carruatge que porta Hot Shot i Chick perd una roda i llança Chick, i així Zeke pot atrapar-les. Abraçant-la als seus braços, la veu morir quan Chick es disculpa amb ell per ser incapaç de canviar la seva manera de ser. Després, Zeke persegueix Hot Shot a peu. L'aguaita incessantment a través del bosc i el pantà mentre Hot Shot intenta escapar, però ensopega i Zeke finalment l'atrapa i el mata. Zeke passa temps a la presó pel seu crim, trencant roques.
La pel·lícula s'acaba quan Zeke torna a casa amb la seva família, just quan feien la collita. Malgrat el temps que va passar i la manera en què Zekiel els va deixar, la família li dona alegrement la benvinguda a la llar.
Repartiment Daniel L. Haynes com Zeke Nina Mae McKinney com Chick William Fountaine com Hot Shot Harry Gris com el Pàrroc Fanny Belle DeKnight com Mammy Everett McGarrity com Spunk Victoria Spivey com Missy Rose Milton Dickerson Robert Couch Walter Tait com Johnson Kids Dixie Jubilee Singers
+Sense acreditar (per ordre d'aparició)Sam McDanielAdam, un dels jugadors de dausMatthew "Stymie" BeardEl nen que escolta la cançó de ZekeEva JessyeCantant del Saló de ballBlue WashingtonMembre de la congregació de ZekeMadame Sul-Et-WanMembre de la congregació de ZekeClarence MuseMembre de la congregació de Zeke
La música La pel·lícula ofereix, en algunes seccions, una representació autèntica de l'entreteniment negre i la música religiosa de la dècada de 1920, encara que algunes de les seqüències estan europeïtzades i sobre-arreglades. En la reunió d'avivament a l'aire lliure, amb el predicador cantant i representant el "tren a l'infern", és d'estil autèntic fins al final, on es canta "Waiting at the End of the Road" d'Irving Berlin. De manera similar, un grup de treballadors a l'aire lliure prop del començament de la pel·lícula estan cantant un arranjament coral de "Way Down Upon the Swanee River " (escrit per Stephen Foster, qui mai es va acostar al sud). Suposadament, segons el propi Vidor en una entrevista concedida al New York Times, "mentre Stephen Foster i altres es van inspirar en escoltar cançons de negres als dics, la seva música no era en absolut del tipus negre". Va continuar afegint que la música de Foster tenia "l'acabat i la tècnica distintius de la música europea, possiblement d'origen alemany".
Una seqüència què és de vital importància en la història de jazz clàssic és la de la sala de ball, on Nina Mae McKinney interpreta "Swanee Shuffle" d'Irving Berlin. Malgrat haver estat filmada en un estudi de Nova York i amb actors negres, la seqüència presenta una representació precisa d'un saló de ball negre de baixos recursos, part de les arrels del jazz clàssic. La majoria pel·lícules de Hollywood de l'època van sanejar la música negra.
Donat l'equipament disponible en l'època, la banda sonora de la pel·lícula va ser un assoliment tècnic, emprant una gamma molt més àmplia de tècniques d'edició i mescla que les utilitzades generalment en pel·lícules sonores ("talkies") de l'època.
Recepció Als expositors els preocupava que el públic blanc es mantingués allunyat a causa de l'elenc negre. Van organitzar dues estrenes, un a Manhattan i un altre en Harlem. Els negres que van venir a veure la pel·lícula a Manhattan es van veure obligats a asseure's al balcó.Eyman, Scott. The Speed of Sound: Hollywood and the Talkie Revolution 1926-1930. Simon and Schuster, New York: 1997. Al·leluia! va ser un èxit comercial i crític. Photoplay va elogiar la pel·lícula per la seva representació d'afroamericans i va comentar sobre l'elenc: "Tots els membres de l'elenc de Vidor són excel·lents. Encara que cap d'ells ha treballat abans davant una càmera o un micròfon, ofereixen actuacions sense estudiar i notablement espontànies. Això parla molt de la direcció de Vidor".Kreuger, Miles (ed.), The Movie Musical from Vitaphone to 42nd Street as Reported in a Great Fan Magazine (New York: Dover Publications), p. 70. Mordaunt Hall, a The New York Times, va escriure amb aprovació de l'elenc totalment negre, dient: "Hallelujah!, amb el seu intel·ligent elenc de negres, és una de les poques pel·lícules sonores que és realment una forma d'entreteniment separada i diferent d'un escenari". La combinació de dos aspectes innovadors de la pel·lícula, el diàleg audible i un elenc completament negre, distingeix a la pel·lícula de les seves contemporànies. Algunes de les crítiques a la pel·lícula parlaven de l'esperit particular de l'època, i probablement seria molt diferent avui. En The New York Times, Mordaunt Hall escriu sobre com "en retratar la histèria religiosa peculiarment típica dels negres i la seva credulitat, el Sr. Vidor expia qualsevol mandra en les escenes anteriors".
Al·leluia! i els estereotips negres Al·leluia! va ser un dels primers projectes que va donar als afroamericans papers importants en una pel·lícula, i encara que alguns historiadors i arxivers de cinema contemporani han dit que va tenir "una frescor i veritat que no va ser aconseguida novament en trenta anys", un nombre d'historiadors i arxivers de cinema contemporani acorden que Al·leluia! exhibeix la visió paternalista de Vidor sobre els negres rurals que inclou estereotips racials.Silver,2010Baxter, 1976 p. 43Thompson & Boardwell, 2010Reinhardt, 2020: Reinhardt quotes Lisa Gotto, critic for the Retrospective at the Berlin Film Festival: Vidor’s film “is not without problems...combining the revolutionary potential of sound technology with a reactionary view of African-American life.”Smith-Shomade, 2002 p. 9-10Sherrod & Stafford, TMC miniatura|Daniel L. Haynes a Al·leluia! (1929)