miniatura|Un MQ-9 Reaper de la Força Aèria dels EUA durant una missió d'entrenament Un vehicle aeri no tripulat de combat (VANTC, UCAV per les inicials en anglès), també conegut com a dron de combat o dron de camp de batalla, és un vehicle aeri no tripulat (VANT, UAV per les inicials en anglès) que s'utilitza per a la intel·ligència, la vigilància, la identificació d'objectius i el reconeixement (ISTAR per les inicials en anglès) i transporta munició aèria com míssils, míssils antitancs (ATGM) o bombes en punts d'ancoratge específics. Aquests drons acostumen a estar sota control d'un operador humà en temps real, amb diferents nivells d'autonomia. A diferència dels vehicles aeris de reconeixement i vigilància no tripulats, els UCAV s'utilitzen tant per als atacs amb munició com per a la intel·ligència en el camp de batalla.
Els avions d'aquest tipus no tenen cap pilot humà a bord. Com que l'operador gestiona el vehicle des d'un terminal remot, no es necessita l'equip ni espai necessari per a un pilot humà, el que resulta en un pes més baix i una mida més petita que un avió tripulat.
Història Una de les primeres utilitzacions del concepte de dron de combat va ser per part de Lee De Forest, un inventor de dispositius de ràdio, i U.A. Sanabria, un enginyer de televisió. Van presentar la seva idea en un article en una publicació de 1940, Popular Mechanics."Robot Television Bomber" Popular Mechanics June 1940 El dron militar modern, tal com es coneix avui dia, va ser una creació de John Stuart Foster Jr., un físic nuclear i antic cap del Laboratori Nacional Lawrence Livermore (llavors anomenat Laboratori de Radiació Lawrence). El 1971, Foster era un aficionat a l'aeromodelisme i va pensar que podria tenir aplicacions en l'àmbit militar. Va elaborar-ne els plànols i el 1973 l'Agència d'Investigacions de Projectes Avançats de Defensa dels EUA (DARPA per les inicials en anglès) va construir dos prototips anomenats "Prairie" i "Calera". Estaven accionats per un motor d'un tallagespa modificat i podien romandre en l'aire durant dues hores, mentre transportaven uns 13 kg de càrrega.
A la guerra del Yom Kippur de 1973, Israel va utilitzar drons "Ryan Firebee" dels EUA desarmats ("esquers") per fer que Egipte disparés tot el seu arsenal de míssils antiaeris. Aquesta missió es va dur a terme sense víctimes entre els pilots israelians, que tot seguit van aprofitar l'esgotament de les defenses egípcies. A finals dels anys 1970 i 1980, Israel va desenvolupar l'Scout and the Pioneer, que va representar un canvi cap al model d'UAV més lleuger i de tipus planador que s'utilitza actualment. Israel va ser pioner en l'ús de vehicles aeris no tripulats (UAV) per a la vigilància en temps real, la guerra electrònica i els esquers. Les imatges i els esquers de radar proporcionats per aquests drons van ajudar a Israel a neutralitzar completament les defenses aèries sirianes a l'operació Mole Cricket 19 a l'inici de la Guerra del Líban de 1982, evitant que els seus pilots fossin abatuts amb avions tripulats.
A finals de la dècada de 1980, l'Iran va desplegar el dron armat RPG-7 a la guerra Iran-Iraq.
Impressionats per l'èxit d'Israel, els EUA van adquirir ràpidament una sèrie d'UAV, de manera que els seus sistemes Hunter i Pioneer són derivats directes dels models israelians. La primera "guerra d'UAV" va ser la primera guerra del Golf Pèrsic: segons un informe del Departament de la Marina dels EUA de maig de 1991, "almenys un UAV va estar en l'aire en tot moment durant l'operació Tempesta del Desert". Després que la Guerra del Golf Pèrsic demostrés amb èxit la seva utilitat, els exèrcits d'altres països van invertir a bastament en el desenvolupament intern d'UAV de combat. El primer "assassinat" selectiu d'un UAV estatunidenc va ser el 7 d'octubre de 2001, a Kandahar (Afganistan).
En els darrers anys, els EUA han augmentat l'ús d'atacs de drons contra objectius a països estrangers com a part de la Guerra contra el Terrorisme. El gener de 2014, es va calcular que 2.400 persones havien mort per atacs de drons dels EUA en cinc anys. El juny de 2015, es calculava que el nombre total de morts dels atacs amb drons dels EUA superava els 6.000.
El 2020, Turquia es va convertir en el primer país a utilitzar UCAV en un gran atac coordinat en un camp de batalla convencional quan van atacar objectius a Síria. Es van utilitzar per atacar posicions enemigues, per proporcionar cobertura a les forces terrestres i per buscar artilleria. Els drons es van fer servir àmpliament a la guerra de Nagorno-Karabakh del 2020 entre l'Azerbaidjan i Armènia. L'ús per part de l'Azerbaidjan de drons turcs TB2 més barats es va considerar crucial per a la seva victòria contra les forces armènies. Els drons també es van utilitzar àmpliament durant la invasió russa d'Ucraïna el 2022. L'ús de drons ofereix un avantatge de cost: "La gent adquireix drons [comercials] petits, com els que podeu comprar [en qualsevol botiga] per 2.000 dòlars, els col·loca una granada i els fa volar sobre una multitud o un tanc i hi deixa caure la munició. Bàsicament podeu construir una màquina de 3.000 dòlars per destruir un equip de 5 milions de dòlars que tingui el vostre enemic". |date= 15 maig 2022
Un estudi de 2022, que va avaluar l'impacte dels UCAV en la guerra, va trobar que els drons eren molt vulnerables a les defenses aèries i als sistemes de guerra electrònica, i que els drons només es podien utilitzar de manera efectiva si tenien el suport d'altres actius i plataformes de l'estructura militar. L'estudi va concloure que els UCAV no tindrien per si sols un impacte revolucionari en la guerra.
Actualitat A continuació es mostra una llista d'alguns UAV armats dedicats actuals: miniatura|Un MQ-9A Reaper britànic operant sobre l'Afganistan el 2009 País Fabricant Avions Presentat Estats UnitsGeneral Atomics MQ-1 Predator 1995 Estats UnitsGeneral Atomics MQ-9 Reaper 2007 Estats UnitsGeneral Atomics MQ-1C Gray Eagle 2009 Turquia Turkish Aerospace Industries TAI Anka 2010 XinaChengdu Aerospace CAIG Wing Loong 2011 TurquiaBaykar Defense Bayraktar TB2 2014 Pakistan NESC NESCOM Burraq 2016 XinaChengdu Aerospace CAIG Wing Loong-10 2016 XinaChengdu Aerospace CAIG Wing Loong II 2017 Iran Qods Aviation Qods Mohajer-6 2017 Xina Hongdu Aerospace Hongdu GJ-11 2019 Turquia Turkish Aerospace Industries TAI Aksungur 2019 RússiaKronshtadt group Kronshtadt Orion 2020 Pakistan GIDS GIDS Shahpar-2 2021 TurquiaBaykar Defense Bayraktar Akıncı 2021 A banda, alguns drons de reconeixement que tenen capacitat armada són el CASC CH-92 (Xina, 2000), l'IAI Eitan (Israel, 2004) i l'HESA Hamaseh (Iran, 2016).
En un àmbit més proper, l'Eurodrone és un dron de reconeixement, amb capacitat de combat, desenvolupat per Airbus, Dassault Aviation i Leonardo per a Alemanya, França, Itàlia i Espanya, que ja es troba en fase de desenvolupament i producció des de febrer de 2022 i té previst el primer vol a mitjan 2027.
Actors no estatals Durant la batalla de Mossul es va informar que l'Estat Islàmic de l'Iraq i Síria (ISIS) utilitzava quadrotors i drons disponibles comercialment com a plataformes de vigilància i lliurament d'armes utilitzant enclavatges improvisats per llançar granades i altres explosius. Els drons de l'ISIS es van convertir en un objectiu dels avions d'atac de la Royal Air Force.
També es creu que altres grups a Síria van utilitzar UAV en atacs. Un eixam de drons armats amb bombes va atacar bases russes a l'oest de Síria a principis de gener de 2018.
Contramesures davant de drons de combat Les contramesures davant de drons de combat, conegudes per les inicials C-UAS (de l'anglès «Counter Unmanned Aerial System»), han de poder detectar d'entrada els UCAV. Això ho poden fer a través de diferents sistemes, com els detectors de radiofreqüència, actuant de manera passiva (només escolta) els dispositius que es puguin comunicar o bé amb el seu operador o bé amb els satèl·lits de serveis de posicionament. Les freqüències d'escolta més habituals són les dels drons comercials, 2.4 y 5.8 GHz. Un segon tipus de sensors són els acústics, micròfons que intenten detectar el soroll que emeten els seus motors i hèlixs, tot i que cada cop és més difícil pel baix soroll que fan i la dificultat d'haver de triangular-ne el senyal. Aquest tipus de sensors però tenen utilitat en edificis governamentals o instal·lacions civils i militars que calgui protegir. En tercer lloc, els sensors electroòptics són càmeres en l'espectre infraroig, a través de suports giratoris 360°. Finalment hi ha els radars, ja siguin 2D o 3D, la capacitat de detecció dels quals depèn de la seva potència d'emissió, l'espectre de freqüències en el que emetin, la velocitat d'escaneig o l'angle d'obertura del feix, entre d'altres.
Hi va haver un ús generalitzat de drons a la invasió russa d'Ucraïna per part de les forces ucraïneses, tant de drons de combat com de munició rondadora (drons suïcides). Els senyals GPS s'utilitzen per guiar un dron per trobar l'artilleria russa i per guiar l'artilleria ucraïnesa. La inhibició d'aquests senyals GPS dels drons fa que els drons funcionin amb menys eficàcia, ja que els operadors de drons han de confiar en rutes preprogramades a través de les zones d'inhibició fins que es puguin restablir les comunicacions. Altres sistemes subministrats per Occident es basen en l'automatització. Vehicles no tripulats de combat, com l'AeroVironment Switchblade, poden trobar objectius de manera autònoma, i només requereixen el permís o intervenció humana per destruir els objectius trobats. L'octubre de 2022 va aparèixer un vídeo a la xarxa que mostrava dos drons xocant i, com a resultat, un d'ells quedava inhabilitat per volar. Es va afirmar que el dron de la filmació era ucraïnès i el destruït rus. Si aquest fos el cas, seria el primer cas registrat de combat directe de drons.
La velocitat a la que es van desenvolupar els sistemes d'atac FPV (inicials en anglès per a «First Persona View») durant la invasió russa d'Ucraïna no va anar acompanyada d'avenços en sistemes de contramesures o C-UAS (per les seves inicials en anglès, contramesures per a sistemes voladors autònoms). Els sistemes fixes i individuals o aïllats es van mostrar altament ineficients, tant davant de sistemes softkill (no cinètics, com els basats en interferència electromagnètica, dins l'àmbit de la guerra electrònica, ja sigui per interferir el senyal -jamming- com prendre'n el control -spoofing-) com els hardkill (basats en energia cinètica: munició llançada amb l'objectiu de la destrucció física de l'atacant, com míssils, projectils o altra munició rondadora, làser, microones,...). Va aparèixer la necessitat que els sistemes C-UAS també treballessin en equip o en eixam, de forma que la destrucció d'un d'ells no afectés a la totalitat del sistema defensiu.
Ètica i lleis Víctimes civils Israel El març de 2009, The Guardian va informar que drons israelians armats amb míssils van matar 48 civils palestins a la Franja de Gaza, inclosos dos nens petits en un camp i un grup de dones i nenes en un carrer buit.The Guardian, 23 March 2009. "Cut to pieces: the Palestinian family drinking tea in their courtyard: Israeli unmanned aerial vehicles – the dreaded drones – caused at least 48 deaths in Gaza during the 23-day offensive." Retrieved on 3 August 2009. Al juny, Human Rights Watch va investigar sis atacs d'UAV dels quals es va informar que van provocar víctimes civils i va concloure que les forces israelianes no van prendre totes les precaucions possibles per verificar que els objectius eren combatents o bé per distingir entre combatents i civils.
Estats Units