Tenebrae o Tenebre és una pel·lícula italiana de les considerades que corresponen al giallo, de 1982 i amb guió i direcció de Dario Argento. La pel·lícula és protagonitzada per Anthony Franciosa com l'autor estatunidenc Peter Neal, qui – mentre es troba a Roma promocionant la seva última novel·la de misteri i assassinat – es veu embolicat en la cerca d'un assassí en sèrie que podria haver-se inspirat per matar en la seva novel·la. John Saxon i Daria Nicolodi interpreten a l'agent i assistent de Neal, mentre que Giuliano Gemma i Carola Stagnaro apareixen com a detectius que investiguen els assassinats. John Steiner, Veronica Lario i Mirella D'Angelo també apareixen en rols menors. La pel·lícula ha estat descrita com una exploració de temes de dualisme i l'aberració sexual, i té forts elements metaficciónals; alguns comentaristes consideren que Tenebrae és una reacció directa de Argento a la crítica del seu treball anterior, especialment les seves representacions d'assassinats de dones belles. Es va doblar i subtitular en català.
Després que Argento hagués experimentat amb l'horror sobrenatural pur de Suspiria (1977) i Inferno (1980), Tenebrae va representar el retorn del realitzador al giallo, un subgènere de terror, que havia ajudat a popularitzar en els 70s. Argento es va inspirar en una sèrie d'incidents en els quals un fanàtic obsessionat va trucar al director criticant els efectes psicològics perjudicials del seu treball anterior. Les trucades telefòniques van culminar en amenaces de mort cap a Argento, qui va canalitzar l'experiència cap a la redacció de Tenebrae. El director també volia explorar la falta de sentit dels assassinats que havia presenciat i escoltat durant la seva estada a Los Angeles en 1980, i el seu sentiment en aquest moment que el veritable horror provenia d'aquells que volien «matar per res».
Rodada a Roma i a Elios Studios, Tenebrae va utilitzar llocs i conjunts d'aspecte principalment modern per a ajudar a Argento a adonar-se de la seva intenció que la pel·lícula reflecteixi un futur pròxim amb una població disminuïda; el director no va filmar cap de les fites històriques que usualment apareixen a pel·lícules ambientades a Roma. Usant al director de fotografia Luciano Tovoli, Argento també pretenia que la pel·lícula simulés la il·luminació rígida i realista presentada en les sèries de televisió policíaques en aquest moment; el dissenyador de producció Giuseppe Bassa va crear ambients de suport freds i austers, amb angles aguts i espais modernistes. Diversos exmembres de la banda de rock italiana Goblin va proporcionar la música de Tenebrae, un score pesat de sintetitzador inspirada en la música rock i disco.
Tenebrae va ser un èxit modest a Itàlia; va arribar als teatres amb poca controvèrsia després que Argento va fer talls a una de les escenes més violentes. No obstant això, al Regne Unit, es va agregar a la infame llista de «video nasty» i es va prohibir la seva venda fins a 1999. La distribució en cinemes de la pel·lícula als Estats Units es va retardar fins a 1984, quan va ser estrenada en una versió fortament censurada sota el títol Unsane. Després de diversos talls, Tenebrae va rebre una recepció crítica en la seva majoria negativa, però la versió original, completament restaurada, més tard es va tornar àmpliament disponible per a la seva revaluació; és considerat per alguns com un dels millors thrillers d'Argento. El crític de cinema i autor Maitland McDonagh ha dit que és «en molts aspectes […] la millor pel·lícula que ha fet Argento».
Argument Peter Neal (Anthony Franciosa), escriptor estatunidenc de novel·les de terror violent, visita Itàlia per promocionar el seu últim treball, Tenebrae. A Roma se li uneixen la seva assistent Anne (Daria Nicolodi) i el seu agent literari Bullmer (John Saxon). Sense que Neal ho sabés, la seva amargada núvia, Jane (Veronica Lario), va destrossar la seva maleta a l'Aeroport Internacional John F. Kennedy i el va seguir fins a Roma. Hores abans de l'arribada de Neal, una jove lladre de botigues, Elsa (Ania Pieroni), és assassinada amb una navalla per un assaltant invisible. El detectiu Giermani (Giuliano Gemma) i la inspectora Altieri (Carola Stagnaro) interroguen Neal pel fet que la boca d'Elsa estava plena de pàgines de Tenebrae. Neal rep una carta anònima, considerada per Giermani com a preludi d'una ona d'assassinats imminent. També rep una trucada de l'assassí des d'una cabina telefònica pròxima, però quan tots dos agents el buscaran, l'assassí s'ha anat.
La pel·lícula està puntuada d'ara endavant per visions que turmenten a un home invisible. Implícit com flashbacks, mostren a una jove dona coquetejant amb diversos joves en una platja. Un d'ells la bufeteja i és perseguit pels altres que el subjecten mentre ella el trepitja i viola oralment amb unes sabates vermelles de taló alt.
En el present es produeixen més assassinats i cartes, la qual cosa confirma la predicció de Giermani. La periodista lesbiana i coneguda de Neal, Tilde (Mirella D'Angelo), és assassinada a la seva casa, juntament amb el seu amant Marion (Mirella Banti). María (Lara Wendel), la filla de l'arrendador de Neal, també és assassinada després d'ensopegar amb el cau de l'assassí. El crític literari de la televisió, Christiano Berti (John Steiner) mostra una intensa obsessió pel treball de Neal, així com un puritanisme fanàtic com el de les cartes de l'assassí. Després d'aquest pressentiment, i el fet que el cos de María va ser trobat al districte de Berti, Neal i el seu assistent Gianni espien a Berti, que està cremant fotos i arxius que l'identifiquen com l'assassí. Aviat, l'assassí apareix i li clava una destral al cap a Berti, Gianni n’és testimoni, però no aconsegueix veure a l'assassí. Gianni escapa i troba Neal inconscient en la gespa i fugen de l'escena. Aquesta nit, Neal té relacions sexuals amb Anne, per primera vegada en els seus sis anys de coneguts. En un altre flashback, amb una presa POV, es pot veure com l'assassí (aparentment un home) mata a la dona dels tacons vermells.
L'endemà al matí, Neal es dirigeix a l'oficina de Bullmer per a informar-lo que vol anar-se’n de Roma però aquest li demana que es quedi. Després d'abandonar l'oficina, la seva promesa Jane surt d'una habitació adjacent i es revela que és l'amant de Bullmer. Giermani crida a Neal a l'escena del crim de Berti després de trobar dossiers que proven l'obsessió de Berti amb ell, però desconeix l'evidència cremada. Per tant, creu que l'assassí segueix pròfug i se sent alleujat per la intenció de Neal d'abandonar Roma. Jane rep un de regal unes sabates vermelles com els que usa la dona dels flashbacks. Bullmer és apunyalat fins a la mort en una plaça pública mentre espera a Jane, que és testimoni i fuig. L'avió de Neal surt cap a París aquesta nit.
Mentrestant, Gianni està obsessionat per la importància del que va veure a la casa de Berti. Torna allí i s'adona que les últimes paraules autoinculpatòries de Berti (Si, jo els vaig matar a tots!) impliquen dos assassins. Abans que Gianni pugui compartir aquest detall amb algú, és penjat en el seu automòbil. Els detectius són informats per la minyona de Bullmer sobre la seva afer amb Jane. Una angoixada Jane crida a Anne per veure's i espera en la seva cuina amb una pistola però una destral trenca la finestra i li talla el braç. La sang es vessa sobre les parets i Jane cau a terra, on diversos cops la rematen. La inspectora Altieri entra i també és assassinada, en aquest moment es revela que Neal és l'assassí. Neal creu que ha matat accidentalment a Anne, però Giermani i Anne arriben poc després. Sostingut a punta de pistola per Giermani, Neal confessa tàcitament que va matar a Berti i a tots els que el van seguir, després es talla el coll.
Giermani informa l'incident des de la ràdio de l'acte i consola a Anne. Una explicació final pren forma. Els flashbacks d'assassinats van ser de Neal. L'ona d'assassinats sàdics de Berti havia desbloquejat un record reprimit en Neal, l'assassinat de la jove que l'havia humiliat quan era jove a Rhode Island. El record augmentava la set de sang prèviament reprimida de Neal, tornant-lo boig. També va alimentar el seu pla per eliminar a Jane i Bullmer, que el seu affaire ell coneixia, donant a entendre que l'assassí original havia matat a Berti i encara estava actiu.
Giermani torna a l'interior de la casa i és assassinat per Neal, qui havia fingit la seva pròpia mort. Neal espera al fet que Anne torni i quan obre la porta, accidentalment colpeja una escultura de metall que empala i mata Neal. L'horroritzada Anne es per a sota la pluja i crida repetidament.
Repartiment ActorPaperAnthony FranciosaPeter NealJohn SaxonBullmerDaria NicolodiAnneGiuliano GemmaDetective GiermaniMirella D'AngeloTildeJohn SteinerChristiano BertiVeronica LarioJane McKerrowChristian BorromeoGianniLara WendelMaria AlborettoAnia PieroniElsa ManniMirella BantiMarionCarola StagnaroDetectiu Altieri
Producció Antecedents miniatura|upright|l director Dario Argento el 2014. Després de completar Inferno (1980), el segon en la seva trilogia de pel·lícules de terror sobrenaturals de Le tre madri, s'esperava que Argento passés directament a la producció del seu capítol final. La primera en la trilogia, Suspiria (1977), havia convertit al director en el que Alan Jones deia «una superestrella del terror», però Inferno va demostrar ser de seguiment difícil. Argento havia emmalaltit mentre escrivia la pel·lícula, i la seva mala salut va continuar en la filmació. A més, la relació d'Argento amb el coproductor dInferno, 20th Century Fox havia amargat al director al director de la «política de Hollywood», per la qual cosa quan Inferno no va ser ben rebuda en el moment del llançament, Argento va posar la trilogia de Le tre madri en espera. Inferno també va fracassar comercialment. Segons James Gracey, Argento – sota pressió i sentint «la necessitat de desafiar una vegada més les expectatives» – va tornar al gènere giallo i va començar a treballar en Tenebrae. Argento va declarar més tard que volia «rodar una muntanya russa sagnant plena d'assassinats ràpids i furiosos» i que ell «no hauria de resistir-se al que [la seva] audiència hardcore volia». Va afegir que també s'havia irritat que en els anys transcorreguts des del seu últim giallo tants altres directors havien fet pel·lícules derivades de – i inferior a – els seus propis treballs que defineixen el gènere.