Aquest artile d'història de l'antropologia retarda la història de la disciplina científica dita antropologia.
L'antropologia com a disciplina acadèmica neix al però abans d'això es poden traçar uns primers treballs d'etnografia que podem remuntar de l'Antiguitat fins ben entrada l'Edat moderna. Abans que nasqués l'antropologia com a ciència anotem sobretot un gran interès per les societats estrangeres. És del contacte entre societats d'on neixen els primers treballs d'etnografia.
N'hi hagué a la Grècia clàssica, a l'Àsia mongol o durant les colonitzacions.
Es poden trobar tres etapes essencialment a l'hora de fer història de l'antropologia. La primera ens porta als primers textos etnogràfics de societats antigues com més recents de les cultures en contacte. És una etapa llarga temporalment parlant. La podem traçar des de l'Edat antiga fins ben entrada l'Edat moderna. No és fins a la Revolució Francesa i el conjunt d'aportacions de la Il·lustració que podem parlar de trencament i passatge a una etapa diferent. Tot podria resumir-se en aquesta primera fase a un contacte entre cultures que es descriuen l'una a l'altra.
Amb la Il·lustració canviem de paradigma. Es crea una disciplina acadèmica que estudia per primer cop l'home. És una etapa molt important perquè canvia de dalt a baix la concepció i l'estructura mateixa de la societat. El rebuig a l'Antic Règim significa el refús a la tradició. En termes més clars des de la Il·lustració s'allibera el coneixement de les rígides normes de l'església i de l'estat. Es col·loca l'home al vell centre de la reflexió. Això propicia canvis importants perquè es comença a fer recerca científica.
El contacte amb altres cultures ja no és el mateix i entre una cosa i l'altra neix l'antropologia que inicialment contribueix a fomentar els zoològics humans. El primer corrent d'estudis és de fet l'evolucionista. Malgrat rebutjar el darwinisme social, sí que presenta unes línies d'explicació per etapes, de la més bàrbara a una suposada etapa civilitzatòria i, per tant, superior.
La disciplina s'allibera d'aquesta primera crossa gràcies al difusionisme.
Abans de l'antropologia Edat antiga Heròdot pot considerar-se un precursor de l'antropologia. Amb Històries fa un treball que molts antropòlegs qualifiquen d'etnologia. Descobreix altres cultures i les descriu.Florence Weber. Brève histoire de l'anthropologie. París: Champs, 2015 La manera de descriure’n els trets físics, la vestimenta, la manera de fer la guerra, els costums, les seves creences i el seu modus vivendi fa dHistòries una font de gran valor antropològica.
La redacció d'Heròdot queda del tot relegada a folclorisme i llibres a copiar als tallers dels monestirs durant l'Edat mitjana. L'autor és oblidat i no és redescobert fins ben passada l'Edat mitjana. Això no obstant la seva obra haurà fet prova ja no només d'antropologia, però també d'història i geografia.
Heròdot haurà descrit els costums de pobles d'època tant diversos com ara els perses, els medes, els assirians, els babilonians (Llibre I), els egipcis (Llibre II), els inidians, àrabs, etíops (Llibre III), els escites i libians (Llibre IV i finalment els tracis (Llibre V).
Edat mitjana És a les missions d'evangelització i entre els contactes diplomàtics que podem trobar les traces següents d'antropologia. Després de l'Antiguitat, Europa cau en un període de cert aïllament amb l'exterior i és al món asiàtic o musulmà on trobem viatges d'intèrprets i diplomàtics que es dediquen a explicar com són els pobles veïns.
Els intèrprets són una peça clau en aquesta etapa. No feien solament de traductors lingüístics durant els intercanvis, sinó que coneixien cadascun dels trets culturals de cada interlocutor i per això mateix es podria dir que foren essencials per als treballs de viatgers d'època.
En efecte, l'antropologia la trobem als llibres de diplomàtics o missioners que marxaven mandatats pels seus sobirans a la cerca d'un contacte més proper amb les potències veïnes. Així es destaquen autors com ara Ibn Fadlan, Guillem de Rubruck, Rabban bar Çauma, Marco Polo, Ibn Battuta o Ibn Khaldun. Recórrer l'Àfrica, Europa i l'Àsia, fou recurrent per tots aquests autors, considerats els primers etnògrafs.
Edat moderna Els descobriments Les colonitzacions d'europeus a Amèrica canvien el focus de la producció etnogràfica. Així com l'Imperi mongol va aconseguir ser el centre a l'Edat mitjana per haver relligat Europa amb l'Àsia, ara són els europeus qui es col·loquen al centre per haver relligat l'Àfrica, Europa i l'Àsia amb Amèrica. Això inaugura una mirada etnocèntrica on són els europeus els qui descobreixen pobles estrangers.
L'etnografia continua doncs explorant-se però ara a mans de navegadors i generals al comandament d'alguna missió colonitzadora. Una de les primeres aproximacions al poble estranger que va sorprendre els europeus és el sacrifici d'humans i l'anomenat canibalisme. Exploradors europeus de tota mena fan constar als seus escrits que a Amèrica els pobles que hi vivien sacrificaven humans i els costava d'entendre aquest sacrifici. Si aquest és el tema principal que els amoïna, han deixat escrit en qualsevol dels casos tot de llibres on fan la descripció d'allò que trobaren, és a dir, dels costums, de la història, de les maneres de veure i creure dels pobles a colonitzar.
D'entre tots els escrits trobem fins i tot personatges molt cèlebres com ara Jacques Cartier, responsable d'haver descobert l'Amèrica francesa. Esciu sobre els indígenes l'any 1545 sota aquests termesJacques Cartier, Paris, François Maspero, coll. « FM/La Découverte », 1981, (collection de poche) no 35:"[…] estan del tot nus, llevat de les parts íntimes que camuflen amb pells de petits animals i de cops amb cinturons vegetals teixits amb cues de bestiotes […] La resta, així com el cap, està al descobert. Alguns porten guirlandes de plumes d'ocell. Són negres de pell i força semblants als etíops. Els seus cabells són negres i espessos, tot i que de llargària mediocre..." [trd.]. Jacques Cartier, 1545.André Thévet a Les Singularités de la France antarctique (1557) és responsable d'haver aportat una documentació rica i de primera mà sobre els tupinamba, un poble de la costa brasilera. En el mateix sentit cal destacar els escrits de Jean de Léry. Tots dos autors foren font d'inspiració per a Montaigne i el seu famós assaig Des Cannibales.
D'entre tots els treballs d'etnografia a destacar paga la pena subratllar el treball de Bernardino de Sahagun que fou un dels primers monjos franciscans a mirar d'editar un treball etnogràfic fet d'exploracions i aportacions exteriors. És un treball monumental, el primer veritable treball etnogràfic, tot i que la seva intenció era entendre millor l'estranger per a tot seguit evangelitzar-lo. En aquesta mateixa línia trobem a Garcilaso de la Vega i fins i tot a Poma de Ayala. Bona part d'aquests treballs es redactaren en llengua originària i en castellà.
Renaixement La curiositat per viatjar i descobrir nous mons és allò que incentiva els europeus del Renaixement a menar expedicions de descoberta científica fora del seu país natal. De tornada s'exposa als cabinets de curiositats objectes manllevats durant l'exploració i que incentivaven al seu torn lart del viatjar. És sota aquesta ideologia que tornarem a trobar durant el Renaixement més treballs etnogràfics. És el cas de Joseph François Lafitau que a més d'etnògraf és un dels primers lingüistes de la història. El seu objectiu va ser demostrar que els indígenes del nord d'Amèrica no eren tant salvatges i turbulents com els havia pintat l'europeu dels descobriments.
El viatge a l'exterior és per a les elits culturals del Renaixement una forma d'obrir la mentalitat i conèixer més bé el seu entorn. Durant el decurs d'aquestes exploracions s'hi observa de tot: “clima, flora, fauna, espècies humanes, llengües i societats” [trd.] (Florence Weber, 2015). D'entre el grapat d'aquests romàntics de l'exploració es pot parlar Richard Blome i els seu treball A Treatise of Travel.
Si totes aquestes exploracions explicades fins ara no fan res més que perpetuar un model ja iniciat a l'Antiguitat amb Heròdot, el gust pel viatge durant el Renaixement obre l'apetit cap a exploracions científiques, és a dir, obre el camí a fer ciència.
Il·lustració Amb el Segle de les Llums l'antropologia s'afegeix als diccionaris per la via de l'Enciclopèdia. Mirar de polir alguns coneixements, intentar separar el gra de la palla, reordenar el coneixement, etc, tot això són tasques que denoten de la voluntat de separar-se de la religió. Amb la Il·lustració una elit intel·lectual està disposada per primera vegada a fer recerca científica fora de la teologia i és en això mateix on rau l'origen d'aquest afegit a l'Enciclopèdia.
De resultes d'això l'antropologia entra als diccionaris com a ciència que estudia l'home i amb això esdevé la branca principal que fa girar bona part de les ciències aleshores. Ja no s'estudia la religió, prou estudiada fins llavors, ara la mirada és antropocèntrica i gràcies a això hi ha una ruptura mental que propicia unes primeres recerques científiques.
Responsable d'haver-hi donat nom és Emmanuel Kant. Mentre a Europa s'hi separa l'antropologia fisiològica de la cultura i social, en una part del continent, a Rússia més concretament, s'hi començaren a fer les primeres recerques pròpiament antropològiques i lingüístiques sobre els pobles de Sibèria. La Revolució Francesa, per la seva banda, explora encara més la separació de l'església de l'estat que en aquest cas va voler ser la separació entre coneixement i religió. S'obren museus naturalistes, es fa recerca naturalista, etc. És important esmentar-ho perquè és d'aquesta voluntat que els objectes recollits als cabinets de curiositats fan l'objecte d'exposició per a fer conèixer al públic altres pobles i realitats.
Paral·lelament el coneixement també s'allibera de les potes de l'estat gràcies a l'obertura de societats del coneixement. Les acadèmies del coneixement que foren creades per l'Antic Règim amb l'afany d'orientar les recerques científiques fan figa. El coneixement s'allibera doncs i gràcies a això l'antropologia va prenent força.
Naixement de l'antropologia Es considera que el naixement de l'antropologia com a disciplina va tenir lloc durant la Il·lustració, quan a Europa s'hi realitzaren els primers intents sistemàtics d'estudiar el comportament humà. Les ciències socials (que inclou, entre més la jurisprudència, la història, la sociologia i, sens dubte, l'antropologia també) varen començar a desenvolupar-se en aquesta època, contribuint-hi fortament.
D'altra banda, la reacció romàntica contra el moviment il·lustrat (que va donar-se a Alemanya) va ser el context en què filòsofs com ara Herder i, posteriorment, Wilhelm Dilthey, escrigueren les seves obres. Dins s'hi pot traçar l'origen de diversos conceptes centrals per al desenvolupament posterior de l'antropologia.
Institucionalment, però, l'antropologia emergeix de la història natural (exposada per autors com el comte de Buffó) definida com a estudi dels ésser humans (generalment els europeus) que viuen en societats poc conegudes i en context colonialista. És a dir, l'antropologia neix amb l'anàlisi del llenguatge, la cultura, fisiologia i els artefactes de pobles no europeus, considerats llavors primitius, la qual cosa era l'equivalent aleshores d'estudiar la flora i la fauna en contextos naturalistes.
El gruix dels primers antropòlegs provenia de professions com ara biòlegs (ex.: Herbert Spencer) o juristes de formació (ex.: Bachoffen, Morgan, McLennan), fet que va influenciar enormenent l'orientació inicial dels estudis d'antropologia. Així doncs donada aquest etnocentrisme inicial i component naturalista, les primeres cerques tendeixen a voler classificar en excès els pobles a analitzar i atorgar-los un grua de major o menor progrés. Els productes culturals de tot aquest treball s'acaben exhibint en museus.
Segle XIX