Libis de la Reunió o ibis sagrat de la Reunió (Threskiornis solitarius) és una espècie extingida d'ibis que era endèmica de l'illa volcànica de la Reunió, a l'oceà Índic. Les primeres restes subfòssils es van trobar l'any 1974, i l'ibis es va descriure científicament per primera vegada l'any 1987.
Els seus parents més propers són l'ibis sagrat de Madagascar (Threskiornis bernieri), l'ibis sagrat africà (Threskiornis aethiopicus), i l'ibis coll de palla (Threskiornis spinicollis).
Els relats dels viatgers dels segles i descriuen un ocell blanc a la Reunió que volava amb dificultat i preferia la solitud, que posteriorment es va anomenar el «solitari de la Reunió». A mitjans del , es va suposar incorrectament que els antics relats dels viatgers es referien a parents blancs del dodo (Raphus cucullatus), a causa d'un relat que esmentava específicament els dodos a l'illa i perquè recentment havien aparegut pintures de dodos blancs del . No obstant això, mai es van trobar fòssils referits a ocells semblants als dodos a la Reunió, i més tard es va qüestionar si les pintures tenien alguna cosa a veure amb l'illa. També es van suggerir altres identitats, basades només en especulacions. A finals del , el descobriment de subfòssils d'ibis va portar a la idea que els antics relats en realitat es referien a una espècie d'ibis. La idea que el «solitari» i l'ibis subfòssil són idèntics es va trobar amb una discrepància limitada, però ara és àmpliament acceptada.
Combinades, les antigues descripcions i subfòssils mostren que l'ibis de la Reunió era principalment blanc, amb aquest color que es fusionava amb el groc i el gris. Les puntes de les ales i els plomalls de plomes semblants a l'estruç a la part posterior eren negres. El coll i les potes eren llargs, i el bec era relativament recte i curt per a un ibis. Era més robust que els seus parents existents, però d'altra banda era bastant semblant a ells. No hauria fet més de 65 cm de llargada. Els ossos alars subfòssils indiquen que tenia capacitats de vol reduïdes, una característica potser relacionada amb l'engreix estacional.
La dieta de l'ibis de la Reunió eren cucs i altres objectes extrets del sòl.
Al , vivia en zones muntanyoses, però potser es va limitar a aquestes altures remotes per la intensa caça dels humans i la depredació d'animals introduïts a les zones més accessibles de l'illa. Els visitants de la Reunió lloaven el seu sabor i, per tant, buscaven la seva carn. Es creu que aquests factors van provocar l'extinció de l'ibis de la Reunió a principis del .
Taxonomia La història taxonòmica de l'ibis de la Reunió és complicada i complexa, a causa de l'evidència ambigua i minsa de què disposaven els científics fins a finals del . Ara es creu que el suposat «dodo blanc» de la Reunió va ser una conjectura errònia basada en els pocs informes contemporanis que descriuen l'ibis de la Reunió, combinats amb pintures de dodos blancs de Maurici dels pintors neerlandesos Pieter Withoos i Pieter Holsteyn II (i derivats) del que va sorgir al .
L'oficial en cap anglès John Tatton va ser el primer a esmentar un ocell específicament blanc a la Reunió, l'any 1625. Els francesos van ocupar l'illa a partir del 1646 i es van referir a aquest ocell com «le solitaire» (el solitari). M. Carré de la Companyia Francesa de les Índies Orientals va descriure el «solitari» l'any 1699, explicant el motiu del seu nom:
L'hugonot francès abandonat François Leguat va utilitzar el nom de «solitari» per al «solitari de l'illa de Rodrigues» (Pezophaps solitaria), un ocell Ràfids (relacionat amb el dodo) que va trobar a la propera illa de Rodrigues a la dècada del 1690, però es creu que va agafar el nom d'un tractat de 1689 del marquès Henri Duquesne que esmentava l'espècie de la Reunió. El mateix Duquesne probablement havia basat la seva pròpia descripció en una d'anterior. No es van conservar mai exemplars del «solitari».
Els dos individus que Carré va intentar enviar al Rei de França no van sobreviure en captivitat. Billiard va afirmar que l'administrador francès Bertrand-François Mahé de La Bourdonnais va enviar un «solitari» a França des de la Reunió cap al 1740. Com que es creu que l'ibis de la Reunió es va extingir en aquesta data, l'ocell podria haver estat en realitat un solitari de l'illa de Rodrigues.
L'únic escriptor contemporani que es va referir específicament als «dodos» que habitaven a la Reunió va ser el mariner neerlandès Willem Ysbrandtszoon Bontekoe, tot i que no va mencionar la seva coloració:
Quan el seu diari es va publicar l'any 1646, anava acompanyat d'un gravat que ara se sap que va ser copiat després d'un dels dodos de l'esbós de la Galeria d'Art Crocker del pintor flamenc Roelant Savery. Com que Bontekoe va naufragar i va perdre totes les seves pertinences després de visitar la Reunió el 1619, potser no hagués escrit el seu relat fins que va tornar a Holanda, set anys més tard, la qual cosa posaria en dubte la seva fiabilitat. Potser va concloure en retrospectiva que era un dodo, trobant el que va veure semblant als relats d'aquell ocell.
Primeres interpretacions A la dècada del 1770, el naturalista francès Comte de Buffon va declarar que el dodo habitava tant a Maurici com a Reunió per raons poc clares. També va combinar relats sobre el solitari de l'illa de Rodrigues i un ocell de Maurici («ocell de Nazareth», que ara es pensa que és un dodo), així com el «solitari» que Carré va informar des de la Reunió en una secció de «solitari», indicant que creia que era alhora un dodo i un «solitari» de la Reunió. El naturalista anglès Hugh Edwin Strickland va discutir les antigues descripcions del «solitari» en el seu llibre de 1848 The Dodo and Its Kindred, i va concloure que era diferent del dodo i del solitari de l'illa de Rodrigues per la seva coloració.
El científic belga Edmond de Sélys Longchamps va encunyar el nom científic Apterornis solitarius per al «solitari» l'any 1848, aparentment convertint-lo en l'espècie tipus del gènere, en el qual també va incloure altres dues aus mascarenes només conegudes pels relats contemporanis, el rascló rogenc (Aphanapteryx bonasia) i el Porphyrio caerulescens. Com que el nom Apterornis ja havia estat utilitzat per a un ocell diferent pel biòleg anglès Richard Owen, i els altres noms anteriors igualment no eren vàlids, Bonaparte va encunyar el nou binomi Ornithaptera borbonica el 1854 (Bourbon era el nom francès original de Reunió). El 1854, l'ornitòleg alemany Hermann Schlegel va col·locar el «solitari» en el mateix gènere que el dodo, i el va anomenar Didus apterornis. El va restaurar estrictament segons els relats contemporanis, que van donar com a resultat un ibis o un ocell semblant a una cigonya en lloc d'un dodo.
El 1856, William Coker va anunciar el descobriment d'una pintura «persa» del d'un dodo blanc entre aus aquàtiques, que se li havia mostrat a Anglaterra. L'artista va ser identificat més tard com Pieter Withoos, i molts naturalistes destacats del van assumir posteriorment que la imatge representava el «solitari» blanc de la Reunió, una possibilitat proposada originalment per l'ornitòleg John Gould. Simultàniament, es van descobrir diverses pintures similars de dodos blancs de Pieter Holsteyn II als Països Baixos. Altres pintures i dibuixos també es van identificar posteriorment com a dodos blancs. L'any 1869, l'ornitòleg anglès Alfred Newton va argumentar que la pintura i el gravat dels Withoo a les memòries de Bontekoe representaven un dodo viu de la Reunió que havia estat portat a Holanda, alhora que explicava el seu bec rom com a resultat de la retallada del bec per evitar que ferís els humans. També va deixar de banda les inconsistències entre les il·lustracions i les descripcions, especialment el bec llarg i prim que implica un relat contemporani.
Les paraules de Newton van consolidar especialment la validesa d'aquesta connexió entre els seus companys contemporanis, i diversos d'ells van ampliar les seves opinions. El zoòleg neerlandès Anthonie Cornelis Oudemans va suggerir l'any 1917 que les discrepàncies entre les pintures i les antigues descripcions es deien a les pintures que mostraven una femella i que, per tant, l'espècie era sexualment dimòrfica. El zoòleg britànic Walter Rothschild va afirmar el 1907 que les ales grogues podrien haver estat degudes a l'albinisme en aquest exemplar en particular, ja que les antigues descripcions les descriuen com a negres. A principis del , es va afirmar que moltes altres pintures i fins i tot restes físiques eren de dodos blancs, enmig de moltes especulacions. Rothschild va encarregar a l'artista britànic Frederick William Frohawk la restauració del «solitari» com a «dodo blanc», basat en la pintura de Withoos, i com a ocell diferent basat en la descripció del viatger francès Sieur Dubois de 1674, per al seu llibre de 1907 Extinct Birds. El 1953, l'escriptor japonès Masauji Hachisuka va suggerir que els antics relats i pintures representaven dues espècies, i es va referir als dodos blancs de les pintures com Victoriornis imperialis, i al «solitari» com a Ornithaptera solitarius.
Interpretacions modernes miniatura|«Taxidèrmia» del suposat dodo de la Reunió (dreta) i el dodo de Maurici (esquerra), de Rowland Ward, Museu d'Història Natural de Londres Fins a finals de la dècada del 1980, la creença en l'existència d'un dodo blanc a la Reunió era la visió ortodoxa, i només uns quants investigadors dubtaven de la connexió entre els relats del «solitari» i les pintures del dodo.
L'ornitòleg estatunidenc James Greenway va advertir l'any 1958 que no es podien arribar a conclusions sense proves sòlides, com ara fòssils, i que res indicava que els dodos blancs de les pintures tinguessin res a veure amb la Reunió.
L'any 1970, l'ornitòleg estatunidenc Robert W. Storer va predir que si es trobaven aquestes restes, no pertanyien a Raphinae com el dodo i el solitari de l'illa de Rodrigues (ni fins i tot a la família de coloms com ells).
Les primeres restes subfòssils d'ocells a la Reunió, la part inferior d'un tarsometatars, van ser trobades l'any 1974, i considerades una nova espècie de cigonya del gènere Ciconia per l'ornitòleg britànic Graham S. Cowles el 1987. Les restes es van trobar en una cova, cosa que indicava que havia estat portat allà i menjat pels primers colons. Es va especular que les restes podrien pertànyer a un ocell gran i misteriós descrit per Leguat, i anomenat «gegant de Leguat» per alguns ornitòlegs. Ara es creu que el «gegant de Leguat» es basa en una població extinta localment de flamencs grans. També l'any 1987, els paleontòlegs francesos Cécile Mourer-Chauviré i François Moutou van descriure un tarsometàtars subfòssil d'un ibis trobat en una cova com a Borbonibis latipes, i es va pensar relacionat amb els ibis calbs del gènere Geronticus.
El 1994, Cowles va concloure que les restes de «cigonya» que havia informat pertanyien a Borbonibis, ja que els seus tarsometatarsi eren similars. El descobriment de 1987 va portar el biòleg anglès Anthony S. Cheke a suggerir a un dels descriptors de Borbonibis que els subfòssils podrien haver estat del «solitari».
L'any 1995, l'ecologista francès Jean-Michel Probst va informar del seu descobriment d'una mandíbula d'ocell durant una excavació a la Reunió l'any anterior i va suggerir que podria haver pertangut a l'ibis o al «solitari».