miniatura|250x250px|El taller de Nielsen a Vodroffsvej on va completar la ''Sinfonia Espansiva'' el 1911 La Simfonia núm. 3 Sinfonia Espansiva, op. 27, FS 60, va ser composta pel compositor danès Carl Nielsen entre 1910 i 1911. Voltant els 38 minuts de durada,Primera actuació enregistrada per Erik Tuxen (Decca Records 1946, re-released on Dutton Records.) és única en la seva producció simfònica per tenir parts vocals, concretament solos sense paraules per a soprano i baríton en el segon moviment. La va compondre mentre era director de banda a la Det Kongelige Teater de Copenhaguen. El mateix Nielsen va dirigir l'estrena de l'obra, juntament amb l'estrena del seu Concert per a violí, el 28 de febrer de 1912 amb l'Orquestra Reial Danesa de Copenhaguen.

L'obra és vigorosa i poderosa, i el títol Expansiva, atorgat per Nielsen, significa no només el creixement rítmic i temàtic de la música, sinó també l'expansió de la mateixa ment i vida de Nielsen. La designació del caràcter del primer moviment (Allegro espansivo) serveix com a subtítol de la simfonia, que va ser donat pel mateix Nielsen. El compositor Robert Simpson va escriure que suggereix el "creixement exterior de l'abast de la ment".,

Nielsen va rebre 5.000 marcs pels drets de publicació (CF Kahnt, Leipzig), una suma significativament superior a la que rebia habitualment dels seus editors. Va ser la primera de les simfonies de Nielsen que es va publicar comercialment en un disc, amb Erik Tuxen dirigint l'Orquestra Simfònica de la Ràdio Danesa.

Origen i context Després de culminar la Segona Simfonia (1902), van transcórrer vuit anys abans que Carl Nielsen decidís encarar novament l'exigent gènere simfònic. Durant aquest període va compondre sobretot música incidental i cantates. A més, a partir del 1910, Nielsen esdevé assistent de direcció al Teatre Reial, tenint molt poc temps per a compondre. A més, freqüentment era requerit amb poca antelació per substituir al director principal, Frederik Rung, per les representacions d'òpera al Teatre Reial de Copenhaguen. Va tardar una mica més d'un any a compondre-la, acabant el primer moviment el 13 d'abril de 1910, i el Finale el 30 d'abril de 1911. Entremig es va concentrar en la música per a l'obra Hagbarth og Signe i va patir una depressió. A la tardor i l'hivern del 1910, en un entorn molt advers a causa de les seves obligacions al Teatre Reial, Nielsen la va poder acabar.

Moviments I. Allegro espansivo Les octaves greus i sincopades amb què s’inicia la simfonia insinuen les poderoses forces rítmiques que esclataran en els clímaxs d’aquest moviment. El tema principal, anunciat pels instruments de vent fusta i les cordes, s’eleva amb amplitud al llarg de gairebé tres octaves, punctuat per contundents accents sforzando.

Aquests accents sforzando esdevenen elements estructurals de primer ordre, impulsant el discurs fins a un clímax de caràcter gairebé tempestuós. Quan aquesta tensió es dissol, irromp un tema líric de contrast marcat, confiat a la flauta solista (Molto tranquillo, quasi ♩ = 76, mp), que aporta una atmosfera de serenor suspesa. El moviment culmina amb un clímax elaborat que reprèn i amplifica el tema inicial, integrant-lo dins una arquitectura sonora de gran amplitud.

450px|page=510

II. Andante pastorale El moviment lent s’obre amb una extensa introducció orquestral que estableix els principals materials temàtics. Aquests es despleguen posteriorment en un duet vocal sense paraules per a soprano i baríton, indicats com a situats «lluny, al fons», fet que crea un efecte espacial i evocador. La partitura preveu, si cal, la substitució d’aquestes veus per un clarinet i un trombó, mantenint així el contrast tímbric i el caràcter contemplatiu.

450px|page=511

III. Allegretto un poco Les trompes inauguren el moviment amb quintes obertes sostingudes, a manera de bordó, evocant la voluntat expressada per Carl Nielsen d’emprar la quinta justa d’una manera completament renovada. Un breu i refinat solo d’oboè introdueix el tema principal, exposat per un trio d’oboès i progressivament enriquit amb nous colors orquestrals fins a assolir un ampli clímax en Re major.

450px|page=512

IV. Finale: Allegro El tema central del darrer moviment, afí en esperit al del primer, es presenta com una extensa línia melòdica vigorosa i diatònica, marcada per la insistència en la segona descendent. El desenvolupament, dinamitzat per cèl·lules rítmiques incisives, explora intensament aquest interval distintiu mentre condueix cap a un clímax on el tema resplendeix en La major, reafirmant amb contundència la tonalitat principal de la simfonia.

450px|page=513

Instrumentació 3 flautes, 3a flauta doblant flautí 3 oboès, 3r oboè doblant corn anglès 3 clarinets en la i si bemoll 3 fagots, 3r fagot doblant contrafagot 4 trompes en fa 3 trompetes en fa 3 trombons (2 tenors, 1 baix) Tuba Timbales Solo de soprano, només 2n moviment (substituïble per 4t clarinet) Solo de baríton, només 2n moviment (substituïble pel 4t trombó) Cordes

Representacions Nielsen va dirigir l'estrena a Copenhaguen el 28 de febrer de 1912, en un concert amb l'Orquestra Reial Danesa. Només dos mesos més tard, la va presentar a Amsterdam amb l'Orquestra Reial del Concertgebouw, sent ben rebuda en ambdós casos. Posteriorment, va dirigir l'obra tres vegades més a l'Òpera Reial de Copenhaguen. El 1913, va dirigir la simfonia a Stuttgart, Estocolm i Hèlsinki. El 1914, va ser el torn de Göteborg i, el 1922, també la va dirigir amb la Filharmònica de Berlín. La primera actuació pública al Regne Unit va ser el 1962, dirigida per Bryan Fairfax.,

En un programa de mà d'un concert del 14 de gener de 1927 a Copenhaguen, Carl Nielsen la Tercera Simfonia com l'«obra que sota la direcció del compositor va establir el seu nom tant a casa com a l'estranger, especialment a Suècia, Finlàndia, Alemanya i els Països Baixos».

Referències

Bibliografia See pages 105–123. Reprinted by Hyperion Press . in . See pages 112–136. In .

Nielsen 3 Nielsen 3 Categoria:Simfonies de Carl Nielsen