El quíscal de Brewer Rev. 20/01/2023 (Euphagus cyanocephalus) és una espècie d'ocell passeriforme de la família dels melifàgids (Meliphagidae).
Descripció El quíscal de Brewer mesura entre 20 i 26 cm de longitud i pesa 63 g. Presenta dimorfisme sexual: el mascle adult té el plomatge negre amb el cap i coll morats iridescents i reflexos verd blavós brillants a la resta del cos. Els peus i les potes són negres i l'iris és de color groc brillant. La femella és de color gris marronós amb lleugers tocs d'iridescència del mascle. L'iris de la femella és de color marró fosc. En general, s'assemblen al membre oriental del mateix gènere, el quíscal del Canadà (E. carolinus); tanmateix, el quíscal de Brewer té el bec més curt i el cap del mascle és de color violeta iridescent. Aquesta espècie sovint es confon amb el quíscal comú (Quiscalus quiscula), però té la cua més curta. El crit és agut que també és diferent. Aquest ocell pertany a una família diferent de la merla (Turdus merula).
Distribució i hàbitat El quíscal de Brewer es distribueix des de Canadà fins a Mèxic bona part dels Estats Units.
L'hàbitat de reproducció són zones obertes i semiobertes, sovint prop de l'aigua, al centre i l'oest d'Amèrica del Nord. També són molt comuns als aparcaments o al voltant de les escoles, i s'aclimaten fàcilment a la presència de persones. Poden viure en elevacions baixes, tan baixes com sota el nivell del mar al sud de Califòrnia i elevacions de fins a 2600 m. Són capaços de sobreviure en entorns diversos, inclosos els aiguamolls i els boscos.
Aquests ocells solen ser residents permanents a l'oest. Altres ocells migren cap al sud-est dels Estats Units i Mèxic a la primavera. L'abast d'aquest ocell s'ha anat expandint a l'est a la regió dels Grans Llacs. Han ampliat l'hàbitat fins al .
Habita zones de matolls, boscos de ribera, terres de conreu, marjals i ciutats, sovint a prop d'aigua.
Comportament Quan el quíscal de Brewer identifica amenaces, com ara falcons o fins i tot humans, es llencen cap a elles i emeten una crida d'alarma. De vegades, quan estan especialment amenaçats, utilitzaran la força física sobre els depredadors.
Sovint caminen per terra. Se'ls pot veure fent moviments bruscos amb el cap. En els mesos més freds, aquests ocells tendeixen a reunir-se i buscar aliment. De vegades, altres espècies de quíscals s'uniran a aquests estols. Durant l'època de nidificació, el comportament d'alimentació es torna més independent. S'ha vist quíscal de Brewer seguint hàbilment els vehicles llaurant camps, menjant-se els insectes foragitats.
Alimentació S'alimenten en aigües poc profundes o als camps, menjant principalment llavors i insectes, algunes baies. De vegades capturen insectes en vol. S'alimenten en estols fora de l'època de reproducció, de vegades amb altres quíscals. A les zones pantanoses, se sap que es desplacen sobre plantes aquàtiques i passen per aigües poc profundes per atrapar insectes. Fins i tot se sap que alguns mengen mamífers més petits, amfibis i cries d'altres espècies.
Migració És d'hàbits migratoris, cria al sud i sud-oest del Canadà i l'oest dels Estats Units, arribant en hivern fins al sud de Mèxic.
Reproducció Aquests ocells tenen parella, però els companys no es mantenen junts durant tot l'any. La mateixa parella tendeix a reunir-se per a la temporada d'aparellament i els dos pares alimentació les cries. Durant l'aparellament, els mascles inflen les plomes alhora que estenen les ales i la cua per semblar el més gros possible. Apunten el bec cap endavant. La mida de la posta pot variar, normalment entre 3 i 7 ous. Els ous solen ser d'un color marró amb taques més fosques per permetre el camuflatge. La femella cova principalment durant 12–14 dies. Els pollets abandonen el niu només dues setmanes després de descloure.
Els nius no es construeixen de manera aïllada, sinó en colònies de fins a 30 parelles. Prefereixen nidificar en zones on hi ha al voltant de 20-40 nius i a la copa dels arbres. No obstant això, les colònies que viuen prop de l'aigua també poden nidificar en canyes i altres plantes d'aigua dolça. Els nius estan fets amb material que tenen a l'abast com ara canyes, pals i cabells. Els construeix la femella en forma de copa i estan units amb fang o altres substàncies de seguretat. El color del niu normalment coincideix amb la coloració dels ous i de l'entorn, ja que és crucial per a la supervivència. Els pollets neixen altricials, és a dir, que no obren els ulls immediatament en descloure i no desclouen amb plomes.
Estat de conservació El quíscal de Brewer està protegit als Estats Units per la Llei del Tractat d'Ocells Migratoris de 1918, però s'atorguen excepcions en virtut de la part 21 del 50 CFR (2014) per a animals que cometen o estan a punt de cometre depredacions sobre arbres ornamentals o d'ombra, cultius agrícoles, bestiar o fauna salvatge, o quan es concentren en tal nombre i manera que representen un perill per a la salut o altres molèsties. Estan moderadament amenaçats pel canvi climàtic. Tanmateix, això podria canviar si les temperatures continuen augmentant. Si les temperatures augmenten 3 graus centígrads, podrien perdre el 30% de l'àrea de distribució. La calor i els incendis forestals són particularment amenaçadors. El nombre ha disminuït un 57% del 1966 al 2019. S'estima que actualment hi ha 23 milions de quíscals de Brewer en estat salvatge.
Galeria
Taxonomia El quíscal de Brewer va ser descrit per primer cop l'any 1829 per l'ornitòleg alemany Johann Georg Wagler amb el nom binomial Psarocolius cyanocephalus i la vaga localitat tipus "Mexico" que l'any 1934 l'ornitòleg nord-americà Adriaan Joseph van Rossem va concretar a Temascaltepec, Mèxic.
Etimologia El nom genèric és una combinació del grec antic «ευ/eu» que significa “fi”, “bo”; i el gènere ara obsolet Scolecophagus (Swainson, 1832).
L'epítet específic cyanocephalus també prové del grec antic «κυανος/kuanos» que significa “blau fosc”; i «-κεφαλος/-kephalos», “-cap” derivat de «κεφαλη/kephalē», “cap”.
Subespècies L'espècie és monotípica: no es reconeixen subespècies.
Referències
Categoria:Ictèrids Categoria:Ocells d'Amèrica del Nord