LHMS Eagle va ser un dels primers portaavions de la Royal Navy. Ordenada per Xile durant la cursa de dreadnoughts d'Amèrica del Sud com el cuirassat de classe Almirante Latorre Almirante Cochrane, se li va posar la quilla abans de la Primera Guerra Mundial. A principis de 1918 la Gran Bretanya el va comprar per convertir-lo en un portaavions; aquest treball es va acabar el 1924. La seva finalització es va retardar per problemes laborals i la possibilitat que Xile el tornés a comprar per a la reconversió en un cuirassat, així com la necessitat de proves comparatives per determinar la disposició òptima per als portaavions. El vaixell va ser assignat inicialment a la Flota Mediterrània i més tard a l'Estació Xina, passant molt poc temps a les aigües domèstiques que no siguin periòdiques reparacions.
LEagle va passar els primers nou mesos de la Segona Guerra Mundial a l'oceà Índic buscant els corsaris comercials alemanys. Durant la primera part de la guerra, el Fleet Air Arm estava desesperadament curt de caces i l'Eagle estava equipat únicament amb torpediners Fairey Swordfish fins a finals de 1940. Va ser traslladat al Mediterrani el maig de 1940, on va escortar combois a Malta i Grècia i va atacar la navegació italiana, unitats navals i bases a la Mediterrània oriental. El vaixell també va participar en la batalla de Calàbria al juliol, però el seu avió no va aconseguir cap cop quan van intentar torpedinar creuers italians durant la batalla. Sempre que l'Eagle no estava al mar, els seus avions eren desembarcats i utilitzats a terra.
El vaixell va ser rellevat per un portaavions més modern el març de 1941 i va ordenar caçar la navegació de l'Eix a l'Oceà Índic i a l'Atlàntic Sud. El seu avió va enfonsar un trencador de bloqueig alemany i va inhabilitar un petrolier alemany a mitjans de 1941, però no va trobar cap altre vaixell de l'Eix abans que el vaixell fos ordenat a casa per a una reparació a l'octubre. Després de completar una àmplia remodelació a principis de 1942, el vaixell va fer viatges lliurant avions de caça a Malta per reforçar les seves defenses antiaèries a la primera meitat de 1942. El submarí alemany U-73 va torpedinar i enfonsar l'Eagle l'11 d'agost de 1942 mentre que escortava un comboi a Malta durant l'operació Pedestal.
Disseny i descripció Construcció i conversió Vegeu també: Cursa de dreadnoughts sud-americana El 1911, l'Armada de Xile va ordenar un cuirassat super-dreadnought de 28.000 tones llargues (28.450 t), amb una opció per a un segon vaixell, cadascun per estar armat amb deu de 14 polzades (356 mm) i setze de sis polzades (152 mm), que es van anomenar Almirante Latorre i Almirante CochraneBrook, p. 146 A l'Almirante Latorre se va posar la quilla el desembre de 1911, seguit d'e lAlmirante Cochrane a les drassanes d'Armstrong a Newcastle upon Tyne el 20 de febrer de 1913. Amb l'esclat de la Primera Guerra Mundial, la construcció dels dos vaixells es va suspendre. L'Almirallat britànic va comprar l'Almirante Latorre gairebé complet, que aleshores el 1915 va entrar en servei com a . En el moment de l'esclat de la guerra, Almirante Cochrane estava gairebé completat fins al castell de proa, tot i que el seu blindatge lateral encara no s'havia instal·lat. Durant la guerra no es va fer cap més treball fins que els britànics van decidir completar-lo com a portaavions per a la Royal Navy. El van comprar a Xile el 28 de febrer de 1918 per ser convertit en el portaavions HMS Eagle.Gardiner and Gray, p. 38, 70 Va ser el catorzè vaixell de la Royal Navy que portava aquest nom.Colledge and Warlow, p. 108
El Director de Construcció Naval va començar els treballs de disseny preliminar fins i tot abans que el vaixell fos comprat i va presentar un disseny d'esquema el 8 de febrer de 1918. Aquest disseny tenia una coberta de vol llarga. Els seus trets més distintius eren les dues illes separades per la coberta de vol. Cada illa havia de fer 110 peus (33,5 m) de llarg, contenir dos embuts i un pal de trípode. Es van esglaonar per dificultar que un vaixell enemic estimés el rumb del vaixell i s'havien de connectar entre ells amb uns forts tirants. El pont s'havia de muntar a la part superior d'aquest tirant que deixava una alçada lliure de 20 peus (6,1 m) per a l'avió a la coberta de vol. Hi havia d'haver un espai de 68 peus (20,7 m) d'ample entre les illes on s'havia de muntar l'avió abans d'enlairar-se. Els avions serien transportats entre l'hangar i la coberta de vol mitjançant dos ascensors (elevadors). S'havia d'ubicar una grua a l'extrem de popa de cada illa per aixecar avions a bord i recuperar hidroavions. El dipòsit de combustible emmagatzemava 15.000 galons imperials (68.000 l; 18.000 gal US) en llaunes de 2 galons imperials (9,1 l; 2,4 gal US) estibades a la coberta del castell de proa i protegides per un revestiment d'1 polzada (25 mm). Dos tancs preparats a prop de les illes permetrien repostar els avions a la coberta de vol. L'armament previst del vaixell constava de nou canons de 6 polzades i quatre canons antiaeri de 4 polzades (102 mm) muntats a la plataforma entre les illes.Friedman, p. 74–75 L'Eagle va conservar la barreja de carbó i fuel del cuirassat, però les quantitats es van augmentar a 3.200 tones llargues (3.300 t) de carbó i 1.750 tones llargues (1.780 t) de petroli, i les santabàrbares de 14 polzades de proa i popa i les sales d'obusos es van convertir per utilitzar-les com a dipòsits de petroli.
miniatura|esquerra|Dibuix lineal d' Almirante Latorre, que il·lustra com hauria estat l'Eagle si s'hagués acabat amb la seva configuració original. Les zones ombrejades mostren l'extensió del seu blindatge.
Basat en proves amb , en què es va trobar que els pilots giraven generalment a babord quan es recuperaven d'un aterratge avortat, el disseny es va revisar per eliminar l'illa de port l'abril de 1918. L'illa d'estribord es va allargar a 130 peus (39,6 m) i la seva amplada es va reduir a 15 peus (4,6 m) per minimitzar la turbulència de l'aire. L'illa contenia el pont, ambdós embuts i el pal trípode que portaven els directors de control de foc per a l'armament. A petició de l'almirall David Beatty, comandant de la Gran Flota, l'armament principal es va augmentar a 12 canons de sis polzades, inclòs un muntat a l'illa, i es van afegir divuit tubs de torpedes, tres muntatges fixes triples a cada banda, en cas que el vaixell es trobés amb creuers lleugers alemanys de nit. L'armament antiaeri es va reduir a un sol canó de 4 polzades muntat a l'illa entre els embuts, ja que Beatty creia que els mateixos caces del vaixell serien la seva millor defensa contra els avions enemics. Aquest disseny es va aprovar al juny, tot i que les obres havien començat abans.Friedman, p. 74–76
El blindatge de 4,5 polzades (114 mm) previst per al seu cinturó superior es va utilitzar per protegir la línia de flotació del vaixell. Es va eliminar la superestructura ja acabada i també les barbetes per als canons de 14 polzades.Friedman, p. 79 L' Eagle va ser llançada el 8 de juny de 1918 i va ser remolcada riu avall fins a la drassana High Walker del constructor de vaixells per a l'equipament deu dies després. Es van reorientar les captacions de la caldera i es van revestir les obertures existents. La coberta superior existent d'1,5 polzades (38 mm) es va convertir en el terra de la coberta de l'hangar i es va construir una nova superestructura a sobre. La coberta de vol tenia 1 polzada (25 mm) de gruix i servia com a coberta de resistència més alta, o coberta de suport principal, del vaixell. Quan la guerra va acabar el novembre de 1918, el vaixell estava a uns nou mesos de la finalització.Brown, p. 250
La construcció es va alentir per l'acció industrial després de la guerra i es va suspendre el 21 d'octubre de 1919 perquè Xile volia recomprar el vaixell i convertir-lo en un cuirassat. El cost de 2,5 milions de lliures per fer-ho hauria estat superior als 1,5 milions de lliures oferts pels xilens i l'Almirallat va decidir retenir el vaixell. La Royal Navy necessitava dur a terme proves de vol amb un portaavions equipat amb una illa, i l'Almirallat va aprovar l'ús de l'Eagle l'11 de novembre. Armstrong Whitworth va cobrir les obertures dels ascensors no lliurats a la coberta de vol que s'havien cancel·lat quan no podien complir les especificacions. Armstrong Whitworth també va acabar l'embut posterior, va treure els tubs de torpedes i va posar sobre les captacions de l'embut davanter. Després va navegar a la drassana reial de Portsmouth per a les modificacions necessàries per a les proves el 20 d'abril de 1920.Brown, p. 250–251 Només dues de les seves calderes, convertides per funcionar només amb fuel-oil, es van poder utilitzar durant les proves.Brown, p. 251
Proves de vol miniatura|L'Eagle durant les proves Els assaigs van provar principalment l'engranatge de detenció longitudinal utilitzat anteriorment al petit portaavions .Brown, p. 252 No tenien la intenció d'aturar l'aterratge d'avions —les velocitats d'aterratge de l'època eren prou baixes perquè això fos innecessari donat un bon vent en contra— sinó per evitar que els avions es desviïn cap a un costat i caiguessin de la coberta de vol.Friedman, p. 95 Inicialment, l'equip de detenció tenia uns 170 peus (51,8 m) de llarg i estava instal·lat massa endavant. Al llarg de les proves es va traslladar més a la part posterior i es va allargar fins a un total de 320 peus (97,5 m).Friedman, p. 79–81
El vaixell va ser comandat durant els judicis pel capità Wilmot Nicholson, que abans havia comandat el portaavions el 1918, i el representant de la Royal Air Force era el capità de grup Charles Samson. Les proves de rodament van començar el 10 de maig amb els caces Sopwith Camel i els avions de reconeixement Parnall Panther mentre el vaixell encara estava atracat. Els vols per sobre i al voltant del vaixell per avaluar els corrents d'aire sobre la coberta de vol i per l'illa van començar poc després i el primer aterratge a bord es va fer l'1 de juny. Avions més grossos, com el caça Bristol F2B, el torpediner Sopwith Cuckoo i el bombarder De Havilland DH.9 també va ser avaluat durant les proves. En general van tenir èxit amb només 12 accidents menors en 143 aterratges en tot tipus de condicions meteorològiques, encara que van revelar que els avions que aterraven a bord de portaavions necessitarien un tren d'aterratge equipat amb amortidors per gestionar l'impacte de l'aterratge en una coberta de llançament.Friedman, p. 81–82 El capità de grup Samson va preferir fermament l'eliminació de l'illa per complet, però Nicholson va recomanar que el vaixell fos retingut per al servei, encara que no estava satisfet amb la mida i la forma de l'illa. També va recomanar que l'Eagle es convertís per cremar exclusivament fueloil i que l'eliminació dels canons de 6 polzades a canvi de canons antiaeris permetria eliminar el pal del trípode de l'illa, ja que llavors no seria necessari per al control del foc.Friedman, p. 82
Descripció