LOrfeó Badaloní lAteneu és una entitat centenària fundada el 1921. Al llarg de la seva trajectòria cultural i artística ha sofert pel seu vessant catalanista dos períodes de clausura governativa: per part de la Dictadura de Primo de Rivera, entre 1924 i 1930; i per la Dictadura franquista entre 1939 i 1948. L'entitat ha desenvolupat una socialització de caràcter ateneista amb diferents activitats: coral, esbart, teatre, sardanes, excursionisme, esports.
Primeres passes L'Orfeó Badaloní és una societat coral fundada el 27 de febrer de 1921 a partir de la crida fundacional realitzada el desembre de l'any 1920 per part de cinc músics badalonins: Antoni Botey, Jaume Costa, Ramon Salsas, Salvador Valls i Joan Aymerich. S'incorporà al panorama musical esperonat per l'exemple de l'Orfeó Català (1891) i la Germanor d'Orfeons de Catalunya (1917). L'Orfeó Badaloní comptava anteriorment amb una proposta no reeixida per formar-se de l'any 1907.
Primera etapa (1921-1930) El primer president de l'entitat va ser Josep Martí Amat i la seu social va emplaçar-se al local del Centre Catalanista Gent Nova (situat des de novembre de 1903 al carrer d'en Lluch - posteriorment Canonge Baranera -, conegut com ‘d'en Cueta', números 51,53 i 55 i Sant Francesc, 58 i 60), que havia estat pioner en els àmbits cultural del modernisme i polític enfront del caciquisme en el tombant de segle i en la primera dècada del .
Els socis d'aquesta associació es van incorporar en una darrera assemblea el gener de 1922 a l'Orfeó Badaloní cedint el local, els seus béns i la seva Senyera. Poc després, va arribar el primer concert oficial de l'Orfeó Badaloní, dirigit pel mestre Antoni Botey al teatre Victòria el dia 28 de març, després d'algunes actuacions prèvies de caràcter íntim. L'1 juny va tenir lloc el primer concert públic després de l'inaugural; el 24 de juny el primer fora de la ciutat, a Vilassar de Mar; i el 16 d'agost el primer en una Festa Major de Badalona.
El 25 de febrer de 1923, amb el president Salvador Busquets, es va beneir a l'església de Santa Maria la Senyera de l'entitat, amb disseny de Joan Amigó i costejada per l'industrial Jaume Ribó i Sayol, en una jornada que va comptar amb l'assistència del president de la Mancomunitat Josep Puig I Cadafalch, el batlle de la ciutat, Joaquim Oliveras, el diputat provincial i industrial badaloní, Lluis Ysamat, i el mestre director de l'Orfeó Català, Lluis Millet, entre d'altres personalitats i representants d'entitats.
Els dies 13, 14 i 15 d'octubre va tenir lloc la primera visita organitzada per l'Orfeó Badaloní a Montserrat, un acte carregat de simbolisme que va comptar amb el desplaçament de més de cinc-centes persones.
L'any 1924, accedí a la presidència Jaume Ribó i Sayol, i va anar augmentant el reconeixement artístic de l'Orfeó i l'arrelment de diferents seccions amb un model ateneístic. El 24 de setembre però, les autoritats en el marc de la Dictadura de Primo de Rivera clausuraren l'entitat pel seu tarannà catalanista.
Poc més d'un centenar de socis sosteniren econòmicament el local durant sis anys quan la situació política va permetre la reobertura l'any 1930, dirigint de nou l'entitat Jaume Ribó. El mestre director va passar a ser Jaume Costa per malaltia greu d'Antoni Botey.
Segona etapa (1930-1939) El primer concert d'aquesta segona etapa va ser el dia 13 de juliol a l'Estadi de Montjuïc en una trobada d'orfeons catalans amb més de 5.400 cantaires i cinc cobles que comptà amb direcció de Lluís Millet, aplegant més de quaranta mil espectadors. La massa coral va reorganitzar-se amb més de dos cents cantaires i l'entitat amb gairebé 450 socis protectors. Al llarg dels anys trenta, les seccions es tornaren a activar adjuntant-se a la massa coral, l'Agrupació Excursionista, la secció de teatre d'aficionats, d'escacs, una de fotografia, la previsió d'una Caixa d'ajuts mutus; acollint el Foment de la Sardana amb el seu grup d'esbart; a més de la realització de conferències, l'Orfeó Badaloní participà de les commemoracions i jornades festives municipals. L'entitat esdevingué una ambaixadora cultural a diferents poblacions catalanes, i edità un butlletí intern que tanmateix no va aconseguir aparèixer amb regularitat.alt=Sala de l'Orfeó Badaloní (antic local de Gent Nova)|miniatura|Sala de l'Orfeó Badaloní (antic local de Gent Nova)L'octubre de 1934 va accedir a la presidència Josep Sió i Serra i en nomenà president honorari Jaume Ribó, mecenes de l'entitat. El mestre Francesc Solà s'encarregava de pujar un bon planter infantil. L'octubre de 1935, se celebrà una vetllada literària-musical que comptà amb Margarida Xirgu, Rivas Cherif i Federico García Lorca; i el mes de novembre un concert d'homenatge al mestre Enric Morera que hi assistí.
Aquesta etapa de l'Orfeó es va veure interrompuda per la Guerra Civil, mantenint una certa activitat molt condicionada al ritme del conflicte. Coneixem que Bartomeu Pujó era president el maig de 1937 i el mes de juliol va estrenar-se una nova Bandera de l'Orfeó; lamentant-se en aquest període la defunció per causes naturals dels mestres fundadors Salvador Valls, Jaume Costa i Antoni Botey. L'any 1939 amb el triomf del bàndol franquista i l'establiment d'una nova dictadura, el local de l'Orfeó va ser espoliat i tancat.
Tercera etapa (1948-2022) L'any 1947, una sèrie d'antics socis i cantaires de l'orfeó van ajuntar-se per procurar reobrir-lo amb l'impuls del mestre Francesc Solà i d'Enric Sabater que van esdevenir respectivament el director de la massa coral i el president de l'entitat l'any 1948. Es tornà a constituir l'‘Orfeó Badaloní' (entre cometes), i llogaren part de l'edifici del Cor de Marina on instal·lar-se. El 28 d'octubre la massa coral realitzà el primer concert de la seva tercera etapa al Círculo Artístico Español, l'Era, en el marc dels actes commemoratius del centenari de la construcció del ferrocarril.
L'Orfeó Badaloní va estar present en la vida cultural de la ciutat amb concerts quaresmals, amb els dedicats als socis protectors, en actes solidaris i benèfics en favor de l'Hospital de Badalona o el ‘Nadal del pobre', a la Festa Major a partir de 1949 i en festivitats litúrgiques i de les comunitats religioses. L'any 1950, Salvador Solà-Segalés va compondre el ‘Nostre Himne' i es van reprendre l'edició regular dels butlletins. A partir del tronc comú de la massa coral, s'activaren les seccions excursionista, teatral (amb una programació regular de representacions i la participació en el concurs municipal de teatre per aficionats) i d'escacs.
El 17 de febrer de 1951 es va fundar l'Esbart Sant Jordi de l'Orfeó Badaloní que va comptar amb la direcció de Josep ‘Pep' Ventura Llates, el delegat Gaspar Codina Nieto i l'impuls del mecenes Tomàs Barri, fent-se la presentació oficial el 28 d'octubre (durant anys va confeccionar part del vestuari Victòria Freixa, destacada cantant solista de l'entitat). Al juliol, l'Orfeó participà en l'Aplec d'Orfeons de Montserrat; i per part de les autoritats locals, el 19 agost l'orfeó va rebre un permís per interpretar ‘El cant de la Senyera' i ‘Sant Jordi triomfant'.
L'any 1952, l'Orfeó Badaloní va impulsar uns Jocs Florals a la ciutat. Després d'aquesta primera edició reformaren la convocatòria en un Certamen Literari a partir de 1954.
L'any 1953, l'Orfeó va actuar en les bodes d'or del C.F. Badalona i per l'Associació Antics Alumnes Maristes; la sortida social anual va ser a Puigcerdà i Bourg-Madame - La Guingueta d'Ix - sota administració departamental francesa.
Les activitats cíviques van continuar amb la participació en la campanya pro reconstrucció del campanar Santa Maria entre 1955-56; o un concert benèfic en favor de la restauració del Centre Excursionista de Badalona de l'ermita de Sant Onofre el 1957. En l'àmbit artístic sobresortí un concert amb el popular solista de l'Orfeó Català, Emili Vendrell; la presència a l'Aplec d'Orfeons a Montserrat, l'octubre de 1956; l'organització de les anomenades ‘Galas Artísticas', el 1957; l'actuació a les recent inaugurades Termes romanes del Museu Municipal de Badalona al desembre d'aquell mateix any. Un concert d'homenatge al barri de Sant Andreu dedicat al mestre Joan Pich Santasusana, el 1958; l'obertura del certamen literari més enllà dels socis amb dotació econòmica, l'any 1959. Un any més tard va tenir lloc el relleu del mestre director Francesc Solà que fou homenatjat, pel nou mestre director Emili Itarte. L'any 1961 va celebrar-se el 40 è aniversari de l'entitat amb un concert final amb la participació de cantaires de les tres etapes de l'Orfeó.
Un projecte renovador i de dinamització encapçalat pel nou president, Josep Gual i Lloberes, va estar vigent entre 1962 i 1965. Va ser molt celebrat el desplaçament de la massa coral dirigida per Emili Itarte i de l'Esbart Sant Jordi amb direcció de Josep Casals, juntament amb la Cobla la Principal de Badalona, a Ceret (Vallespir) el setembre de 1962. L'ambaixada cultural badalonina, desdibuixant fronteres polítiques, revertí el caràcter arcaic i residual, folklorista i localista que les autoritats franquistes reservaven a les restes autoritzades de la cultura catalana.
L'Esbart va reorganitzar-se amb Just Duran com nou director coreogràfic. L'Orfeó es distingí per organitzar tota mena d'actes i conferències culturals (Joan Triadú, Alexandre Cirici-Pellicer, Josep Espar...), entre elles un cicle de literatura catalana (Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat, Josep Mª Espinàs, Manuel de Pedrolo...); va portar a la ciutat muntatges teatrals de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual dirigida per Ricard Salvat, d'autors com Salvador Espriu; va activar una secció de teatre experimental que va funcionar al costat del teatre de ‘sempre' dirigit per Francesc Clapés i després Joaquim Grífol (i les tradicionals representacions d'Els Pastorets o l'adveniment de l'infant Jesús).
Els poetes Josep Gual, Màrius Sampere i Joan Argenté, tots tres vinculats a l'entitat, aconseguiren tres premis de relleu en llengua catalana; el 1963 actuaren a l'entitat els Setze Jutges i va crear-se el Grup Estrop de l'Orfeó Badaloní, un dels pioners de la Nova Cançó; també s'activà una campanya per protegir el patrimoniu artístic de l'antic monestir de Sant Jeroni de la Murtra. L'Orfeó Badaloní participà de la trobada coral internacional a Vallvidrera, el setembre de 1964.
El març de 1965 accedí a la presidència Jaume Oriol i Guardiola; i entre d'altres canvis de la vida interna de l'entitat, el mestre director Emili Itarte va deixar pas al mestre Josep Mª Guillén. Sota la seva direcció i la sots-direcció d'Esther Martells, la massa coral va emprendre un camí ascendent en número de cantaires, formació i qualitat. L'any 1966 es realitzaren unes vetllades poètiques amb Francesc Vallverdú, Coloma Lleal i Joan Argenté.
L'any 1967, accedeix a la presidència Joaquim Grífol i Puig, home de teatre, autor, director i actor que havia comptat amb una companyia teatral pròpia; el Grup de Folk actua al local de l'entitat aquell any. L'Orfeó va ser una de les entitats badalonines que recolzaren l'homenatge a Pompeu Fabra al Teatre Zorrilla, el 1968.
Entre d'altres activitats de l'època, l'Orfeó cantà i enregistrà l'himne de La Penya; neix la secció juvenil teatre dirigida per Antolí Puig i després Josep Duatis; l'Orfeó participa de l'homenatge cívic i cultural d'un bon nombre d'entitats locals a Pompeu Fabra al teatre Zorrilla que havia estat badaloní d'adopció abans d'exiliar-se; s'estrenen les Veus Alegres, la coral infantil de l'Orfeó, el grup Nausica, coral intermèdia, i el grup coral Vora Mar; Josep Gual escriu l'himne del cinquantenari de l'entitat.
L'abril de 1971 va escollir-se Ramon Batalla com responsable i mestre de la secció de l'Esbart Sant Jordi (rellevant a Josep Casals que havia tornat temporalment després de Just Duran).