La Simfonia núm. 6 en re menor, op. 104, va ser una obra de llarga gestació començada per Jean Sibelius el 1918 i completada el 1923. Va ser estrenada per l'⁣Orquestra Filharmònica de Hèlsinki el 19 de febrer de 1923 a Hèlsinki dirigida pel compositor, en una de les seves darreres aparicions com a director. Els mesos següents va tenir altres actuacions sota la seva direcció. Té una durada d'uns 28 minuts.

Encara que la partitura no conté una atribució de la clau, la simfonia se sol descriure com en re menor; bona part és de fet en el mode dòric. Una actuació típica dura uns 25 minuts. El compositor va anomenar l'obra com "l'aigua de font més pura" en oposició a molts "còctels" contemporanis, una referència als gestos modernistes de la música de postguerra.Barnett 2007, pp.299–303

Origen i context La seva gestació va ser llarga i irregular: Sibelius hi va treballar durant més de quatre anys. Quan la va iniciar, el 1918, estava immers en diversos projectes alhora —entre ells, revisions de la Cinquena Simfonia i la composició simultània de la Sisena i la Setena—, una càrrega excessiva que el va portar a concentrar-se principalment en la Cinquena fins a finals de 1919. No va reprendre amb decisió la Sisena fins al novembre de 1920, i no va ser fins al setembre de 1922 que s’hi va dedicar de manera continuada, amb la intenció de completar-la ràpidament. Tot i que la simfonia no es va acabar fins a l'any 1923, les idees musicals que s'hi incorporen es van anar desenvolupant en els seus quaderns a partir de 1914, El gener de 1923 Sibelius va apuntar la finalització definitiva dels tres primers moviments al seu diari.

En una fase inicial, Sibelius va contemplar la possibilitat de transformar els esborranys en un segon concert per a violí ('Concerto lirico'). En un conjunt d'esbossos de la Sisena Simfonia de 1919, el compositor estava explorant idees dels moviments inicials en el context d'un poema simfònic planejat, probablement anomenat Kuutar (La Deessa de la Lluna), basat en un tema de l'èpica nacional finlandesa, el Kalevala. En aquest context, un tema del primer moviment s'havia anomenat Hivern i un altre, del final, L'esperit de l'arbre de pi.

Les tres últimes simfonies de Sibelius abandonen el desenvolupament tradicional i són més una qüestió d'impulsos emocionals estructurats; en paraules d'una entrada del diari de 1912, «Tinc la intenció de deixar que els pensaments musicals i el seu desenvolupament determinin la seva pròpia forma a la meva ànima».Hepokoski 2001, p.322 En una entrevista a l'Svenska Dagbladet després d'una interpretació de la Sisena a Estocolm el març de 1923 va dir: «No penso en una simfonia només com a música en aquest o aquell nombre de compassos, sinó com una expressió d'un credo espiritual, una fase de la vida interior».Barnett 2007, pp.301–302

No hi ha cap dedicatòria a la partitura, però es diu que Sibelius va dedicar l'obra a Wilhelm Stenhammar. No obstant això, la dedicatòria va ser perduda per l'editor.

Instrumentació L'obra està escrita per a 2 flautes, 2 oboès, 2 clarinets, clarinet baix, 2 fagots, 4 trompes, 3 trompetes, 3 trombons, arpa, timbales i cordes.

La instrumentació que Sibelius demana és modesta. Inclou una arpa, per primer cop en les seves simfonies des de la primera.

Estructura La simfonia té quatre moviments:

Anàlisi musical La Sisena Simfonia de Jean Sibelius destaca clarament dins el conjunt de la seva producció simfònica per la seva singularitat. És l’única de les seves set simfonies que no està associada a una tonalitat concreta. Tenint en compte que va ser composta cap al 1920, es podria pensar que aquesta decisió apunta cap a una aproximació a l'atonalitat, aleshores en expansió. Tanmateix, no és així. L’obra manté una base harmònica ben definida, però no dins el sistema major-menor tradicional, sinó a partir del mode dòric de re (re dòric), una escala d’origen antic, vinculada als modes eclesiàstics i present també en diverses tradicions populars.

Pel que fa al caràcter, aquesta simfonia es mostra més uniformement lluminosa que altres obres del compositor. En moltes de les seves simfonies hi ha moments de tensió que desemboquen en finals triomfals —com a la Segona o a la Cinquena—, però aquí aquesta oposició pràcticament desapareix. No hi ha cap moviment lent pròpiament dit, i el conjunt de l’obra manté una fluïdesa viva i clara: predominen els tempos moderadament ràpids, amb alguns episodis encara més dinàmics, que reforcen aquesta sensació d’agilitat i lluminositat contínua.

Recepció Després de l'estrena, la simfonia va ser descrita a la premsa com "un poema en el marc d'una simfonia".Barnett 2007, p.299 El mateix Sibelius va comentar una vegada que "sempre em recorda l'olor de la primera neu"."Sixth symphony op. 104 (1923)", official Sibelius website Pel que fa al misticisme natural present a les obres del període final de Sibelius, un comentarista descobreix que el final suggereix "una mena d'arquetip elemental: un cicle natural que s'eleva a un cim... després declina cap a l'extinció, de la manera, potser, d'un dia, d'una estació, d'un any o de la vida d'una persona".Hepokoski 2001, p.251

Per les seves qualitats tranquil·les i la incertesa de l'atribució d'una clau, la Sisena ha estat descrita com "la Ventafocs de les set simfonies".By the musicologist Gerald Abraham, quoted on the official Sibelius website Però com la germana pobra, les seves qualitats modestes creixen en l'oient. Com ho van fer, per exemple, per Benjamin Britten, convertint-lo d'una fixació pels compositors d'avantguarda que el van influir quan era més jove.Benjamin Britten, On Music, Oxford University 2003, p.277 També s'ha afirmat que una de les influències en la simfonia va ser Giovanni Pierluigi da Palestrina, la música del qual el jove Sibelius havia estudiat.Tomi Mäkelä, Jean Sibelius, The Boydell Press, 2011, p.4

El primer enregistrament comercial de la Sisena Simfonia va ser realitzat per Georg Schnéevoigt amb l'Orquestra Nacional de Finlàndia el 8 de juny de 1934 per a la Societat Sibelius de HMV.Available on You Tube

Ralph Wood la considera la seva obra més gran i en destaca «una exhibició enlluernadora d'una tècnica tan personal i segura que els seus assoliments queden amagats per la seva mestria i la seva fusió total amb el contingut». Simon Parmet, per la seva banda, la descriu com «la fillastra entre les simfonies, negligida per molts però estimada per aquells que s'han sentit atrets per la seva bellesa nua i senzilla».

Referències

Bibliografia

Barnett, Andrew, Sibelius, Yale University 2007, pp.299–303 Hepokoski, James, “Rotations, sketches and the Sixth Symphony”, Sibelius Studies, Cambridge University 2001, pp.322–51

"Sixth symphony op. 104 (1923)", Article at official Sibelius website

Categoria:Composicions en re menor Categoria:Simfonies de Jean Sibelius Categoria:Composicions musicals del 1923 Categoria:Simfonies de la dècada del 1920