Tristan und Isolde (en alemany, en català: Tristany i Isolda) és una òpera en tres actes amb música i llibret de Richard Wagner, basada en una llegenda medieval bretona narrada per Gottfried von Strassburg (cap a 1210), que al seu torn es basa en una llegenda medieval transmesa en francès per Thomas de Bretanya. Va ser composta entre 1857 i 1859 i va ser estrenada el 10 de juny del 1865 al Teatre de la Cort de Múnic, sota la direcció del mestre Hans von Bülow.

Traïció, honor ferit, culpa i desig de redempció; una passió que ho devora tot, obsessiva i prohibida, i l’anhel final de mort i d’oblit. Aquests són els pilars de Tristany i Isolda, la llegenda d’arrel cèltica que relata l’amor fatídic entre un cavaller i una princesa i que, amb el pas dels segles, s’ha convertit en un dels mites més poderosos i seductors per a escriptors i músics.

Wagner va concebre un drama musical del tot nou i va fer servir un llenguatge musical específic en què el cromatisme té un paper fonamental i evoca inestabilitat i tensió. Segons Friedrich Nietzsche, el compositor alemany va fer de la llegenda una òpera gairebé metafísica, que va transcendir el talent artístic del compositor, amb una partitura amb un peu dins el Romanticisme i un altre dins la modernitat. És una excepció no només entre els títols wagnerians, sinó també un misteri irresoluble malgrat l'esforç d'artistes i pensadors, meravellats per la força atemporal d'aquesta història d'amor.

La composició de Tristany und Isolde de Wagner es va inspirar en la filosofia d'⁣Arthur Schopenhauer (en particular El món com a voluntat i representació), però també la va compondre immers en el desolat batec d'un amor impossible, el que sentia per Mathilde Wesendonck, la dona del comerciant que li va prestar, a ell i a la seva dona, Minna, una casa on allotjar-se, sense que el músic demostrés gaires escrúpols cap al gest i tampoc cap a la seva primera esposa. Àmpliament reconegut com un cim del repertori operístic, Tristany va destacar per l'ús sense precedents de Wagner del cromatisme, l'ambigüitat tonal, el color orquestral i la suspensió harmònica.

Hi ha un abans i un després en la història de la música universal després de la sacsejada de Tristany i Isolda. Molts crítics wagnerians de l'època consideraven que aquesta òpera representava el zenit de la música occidental; d'altra banda, un altre grup influent de crítics, centrats en Eduard Hanslick, la titllava d'incomprensible. El primer acord de l'òpera, anomenat «acord de Tristany», es considera de gran importància en el desenvolupament de l'harmonia tonal tradicional i marca el començament del precipici atonal pel qual tot lliscarà, sobretot al . Així, va tenir una influència molt important en compositors com ara Gustav Mahler, Richard Strauss, Alban Berg i Arnold Schönberg, entre d'altres.The Richard Wagner Cult, Degeneration (1892), translated by G.l. Mosse, New York, 1968, p. 171–213.

El manuscrit autògraf de l'òpera es conserva a la Fundació Richard Wagner.

Història de la composició miniatura|Foto de Wagner a Brussel·les, 1860 El 1849, Wagner estava a Dresden. Quan (al març de l'any anterior) va acabar la partitura de Lohengrin, es va convèncer que només un tema mític li podria donar aquella llibertat, tant pel que fa a les paraules, la caracterització dels personatges i la música, que anava buscant. El seu assaig sobre els Nibelungs va ser seguit per un sobre el Mite dels Nibelungs, com a materials per a un drama. Després va començar a treballar en el primer text de Siegfried. Malgrat que va escriure a Liszt i li va dir que posaria música a això, el 1851 va descobrir que era impossible condensar la matèria en un sol drama, si no que inevitablement s'hauria d'expandir en quatre.

Entre aquestes dates va tenir lloc la revolució de 1849, que aquesta va tenir un efecte molt important i durador en la vida de Wagner. La participació de Wagner en aquesta revolució ha estat molt mal entesa, i W. Ashton Ellis, en el seu llibret 1849 : A vindication, emès en resposta a les declaracions de Praeger, va posar les coses en ordre. No hi ha res que demostrés queWagner fos un revolucionari ensangonat o que disparés una escopeta als carrers de Dresden. Els actes atribuïts a ell eren, sense dubte, d'un jove pastisser amb el mateix nom. La participació real del compositor en el moviment va consistir en ajudar a traslladar homes i provisions a Dresden. Va arribar fins i tot a abraçar un dels líders amb entusiasme després d'un discurs a l'Ajuntament. Malgrat que els insurrectes van tenir èxit al principi, les tropes prussianes, després d'un dia o dos, els van fer fugir, i Wagner va escapar a Weimar, on va trobar refugi amb el seu amic i admirador devot, Liszt. Però aquest no va ser el seu asil, i es va veure obligat a marxar.Wagner es va veure obligat a abandonar la seva posició com a director de l'⁣Òpera de Dresden el 1849, ja que hi havia una ordre de detenció publicada per la seva participació en la fallida Revolució de Maig. Va deixar la seva dona, Minna, a Dresden i va fugir a Zúric. Els primers anys de l'exili a Zuric els dedicar a escriure les seves obres en prosa amb la idea de promulgar les seves teories. Durant aquests anys no va compondre cap música, i la lluita per a la supervivència va fer d'aquest període un dels moments de major angoixa. No obstant això, aquest temps terrible va resultar ser d'un gran valor per al seu art, ja que va idear la vasta concepció d'una trilogia amb un pròleg, L'anell dels Nibelungs.

Llavors, l'amarga idea que aquest gran treball el deixaria encara més lluny de l'òpera que s'estava fent i, en conseqüència, el lligaria a les cadenes de la pobresa encara més estretament, va fer que l'abandonés desesperat i buscar una obra més curta, més probable d'acceptació immediata en algun lloc.

Allà, el 1852, va conèixer el ric comerciant de seda Otto Wesendonck. Wesendonck es va convertir en un partidari de Wagner i va finançar el compositor durant diversos anys. L'esposa de Wesendonck, Mathilde, es va enamorar del compositor.For a nuanced view of the connection between the Wesendonck affair and Tristan und Isolde see Andreas Dorschel, "Reflex, Vision, Gegenbild. Konstellationen zwischen Kunst und Leben", in: Weimarer Beiträge 64 (2018), no. 2, p. 286–298; idem, "Life′s Work. Wagner′s Tristan and the Critique of Biographism", in: Life as an Aesthetic Idea of Music, ed. Manos Perrakis, Vienna/London/New York: Universal Edition 2019, p. 63–78. Tot i que Wagner estava treballant en la seva èpica Der Ring des Nibelungen, es va trobar intrigat per la llegenda de Tristany i Isolda.

El redescobriment de la poesia germànica medieval, inclosa la versió de Nibelungenlied de Gottfried von Strassburg i el Parzival de Wolfram von Eschenbach, van deixar un gran impacte en els moviments romàntics alemanys durant la meitat del . La història de Tristany i Isolda és un romanç per excel·lència de l'edat mitjana i el Renaixement. Existeixen diverses versions de la història, la més antiga data de mitjans del segle XII. La versió de Gottfried, part de la branca "cortesana" de la llegenda, va tenir una gran influència en la literatura alemanya posterior.

Segons la seva autobiografia, Mein Leben, Wagner va decidir dramatitzar la llegenda de Tristany després que el seu amic, Karl Ritter, intentés fer-ho, escrivint que:De fet, s'havia fixat en donar protagonisme a les fases més lleugeres del romanç, mentre que va ser la seva tragèdia omnipresent la que em va impressionar tan profundament que em vaig sentir convençut que hauria de destacar amb un relleu atrevit, independentment dels detalls menors.Aquesta influència, juntament amb el seu descobriment de la filosofia d'⁣Arthur Schopenhauer l'octubre de 1854, va portar Wagner a trobar-se en un "estat d'ànim seriós creat per Schopenhauer, que intentava trobar una expressió extàtica. Va ser un estat d'ànim com el que va inspirar la concepció de Tristany i Isolda".

Wagner va escriure sobre les seves preocupacions per Schopenhauer i Tristany en una carta a Franz Liszt (16 de desembre de 1854):Mai en la meva vida, havent gaudit de la veritable felicitat de l'amor, erigiré un record a aquest somni més bonic en el qual, des del primer fins a l'últim, l'amor trobarà, per una vegada, una completa plenitud. He ideat en la meva ment un Tristany o Isolda, la concepció musical més senzilla, però més plena que es pugui imaginar, i amb la "bandera negra" que oneja al final, em cobriré: per morir. miniatura|Pintura de Mathilde Wesendonck (1850) de Karl Ferdinand Sohn A finals de 1854, Wagner havia esbossat els tres actes d'una òpera sobre el tema de Tristany, basant-se en la narració de la història de Gottfried von Strassburg. Tot i que els primers esbossos existents daten de desembre de 1856, no va ser fins a l'agost de 1857 que Wagner va començar a dedicar la seva atenció completament a l'òpera, deixant de banda la composició de Siegfried per fer-ho. El 20 d'agost va començar l'esbós en prosa de l'òpera, i el llibret (o poema, com Wagner va preferir anomenar-lo) es va acabar el 18 de setembre. Wagner, en aquest moment, s'havia traslladat a una casa de camp construïda als terrenys de la vil·la de Wesendonck, on, durant el seu treball a Tristany i Isolda, es va involucrar apassionadament amb Mathilde Wesendonck. Queda incerta si aquesta relació era platònica o no. Un vespre del setembre d'aquell any, Wagner va llegir el poema acabat de "Tristany" a un públic que incloïa la seva dona, Minna, la seva actual musa, Mathilde, i la seva futura amant (i més tard esposa), Cosima von Bülow.

A l'octubre de 1857, Wagner havia començat l'esbós de composició del primer acte. Durant el novembre, però, va musicar cinc dels poemes de Mathilde coneguts avui com els Wesendonck Lieder. Aquest va ser un moviment inusual de Wagner, que gairebé mai no va musicar textos poètics que no fossin els seus. Wagner va descriure dues de les cançons - Im Treibhaus i Träume - com "Estudis per a Tristany i Isolda": Träume utilitza un motiu que forma el duet amorós a l'acte II de Tristany, mentre que Im Treibhaus introdueix un tema que després esdevingué el preludi de l'acte III. Però Wagner va decidir escriure Tristany només després d'haver aconseguit un acord de publicació amb la firma de Leipzig Breitkopf & Härtel, el gener de 1858. A partir d'aquest moment, Wagner va acabar cada acte i el va enviar a gravar abans de començar el següent, una gesta notable donada la llargada i complexitat sense precedents de la partitura.

L'abril de 1858, la dona de Wagner, Minna, va interceptar una nota de Wagner a Mathilde i, malgrat les protestes de Wagner que estava posant una "interpretació vulgar" a la nota, va acusar primer Wagner i després Mathilde d'infidelitat. Després de patir molta misèria, Wagner va convèncer Minna, que tenia una malaltia cardíaca, que descansés en un balneari mentre Otto Wesendonck portava Mathilde a Itàlia. Va ser durant l'absència de les dues dones que Wagner va començar l'esbós compositiu del segon acte de Tristany. Tanmateix, el retorn de Minna el juliol de 1858 no va aclarir l'ambient, i el 17 d'agost, Wagner es va veure obligat a abandonar tant Minna com Mathilde i traslladar-se a Venècia.

Més tard, Wagner descriuria els seus últims dies a Zuric com "un autèntic infern". Minna va escriure a Mathilde abans de marxar cap a Dresden:He de dir-te amb el cor sagnant que has aconseguit separar el meu marit de mi després de gairebé vint-i-dos anys de matrimoni. Que aquesta noble acció contribueixi a la teva tranquil·litat, a la teva felicitat.Wagner va acabar el segon acte de Tristany durant el seu exili de vuit mesos a Venècia, on va viure al Palazzo Giustinian. El març de 1859, tement l'extradició a Saxònia, on encara era considerat un fugitiu, Wagner es va traslladar a Lucerna on va compondre l'últim acte, completant-lo l'agost de 1859.

Estrena