El moviment del 68 fou un moviment estudiantil contracultural i contestatari que va tenir lloc a l'estiu de 1968 després dels esdeveniments del Maig francès, començant en aquest país, i estenent-se ràpidament, per obra dels mitjans de comunicació, arreu d'Europa, Estats Units, Amèrica Llatina, Oceania i parts d'Àfrica i Àsia. Aquest moviment de joves es formà arran dels intensos canvis polítics, socials i culturals de la seva època i representa una ideologia antiestablishment de protesta contra la repressió de part de l'estat, contra el domini de les institucions de dretes. miniatura|Manifestació a Helsinki (Finlandia) contra la intervención soviética a Txecoslovàquia. Diferents cartells dieu: Visca Dubcek. miniatura|Tanquetes al Zòcal de Méxic el 28 de agosto de 1968.
Els moviments socials del 1968 poden localitzar-se a països com Estats Units amb protestes contra la guerra del Vietnam, especialment les que van tenir lloc durant la Convenció Nacional Demòcrata de 1968, el Moviment pels drets civils, que va concloure aquest mateix any amb l'assassinat de dos líders significatius: Martin Luther King i Robert F. Kennedy, el Festival de Woodstock de 1969, i altres fets i processos relacionats. A Txecoslovàquia, la Primavera de Praga va iniciar amb la proposta de "socialisme de rostre humà", potser el desencadenant o precipitant del moviment parisenc, mentre que la seva repressió pels soviètics va significar una profunda decepció en gran part de l'opinió progressista occidental. A Mèxic va tenir lloc el moviment estudiantil del 1968 tenint com a punt màxim de l'opressió per part del govern mexicà la massacre de Tlatelolco, coincident amb la celebració dels Jocs Olímpics de Mèxic 1968. Espanya es van promoure alguns moviments universitaris d'oposició al franquisme, de menor entitat. Mentre que altres països europeus van patir notables sacsejades.
Una mica més tard a Itàlia, el 1969 es presenta el moviment tardor calenta o les mobilitzacions laborals de 1972-1973 al Regne Unit. Hi ha una similitud no tan evident amb la Revolució Cultural xinesa, dirigida pel propi Mao, que va impulsar una gegantina mobilització juvenil pel Llibre Roig, contra els seus enemics dins de l'aparell del Partit Comunista Xinès, i en el qual els grups occidentals pretenien inspirar-s'hi.
El moviment del 68 està fortament identificat, d'una banda amb el situacionisme com a ideologia i, per altra banda, amb l'estètica beatnik o la de la contracultura dels anys 1960, i moltes de les icones que van inspirar als joves que van prendre part d'aquest moviment són músics, literats o celebritats del corrent o influenciats pel mateix..
Protestes i moviments socials, culturals i polítics Els moviments del 68 van compartir una dimensió cultural o política, amb la presència estudiantil, de naturalesa assembleària, desbordant les vies de participació ciutadana convencional de sindicals o polítics. Era molt habitual que es materialitzessin en ocupacions de facultats i fàbriques, o en protestes de carrer que, independentment del seu caràcter inicial -segudes, manifestacions- solien derivar en alteracions més greus, amb destrosses, aixecament de barricades i enfrontaments amb la policia. Les seves reivindicacions s'iniciaven per problemes concrets, i acabaven sent genèriques, demanant la solidaritat i la connexió amb altres grups, transformacions altruistes i universals o propostes d'autogestió. El seu protagonisme estava molt dispers entre diferents moviments socials: pacifistes, feministes, homosexuals, ecologistes primerencs, entre d'altres, moviments culturals de l'art modern: beatnik, hippie, happening, fluxus, pop-art, videoart, land art i psicodèlia, i trotskistes, maoistes i situacionistes. Es caracteritzaven pel seu distanciament tant dels Estats Units com de la Unió Soviètica, com s'havia demostrat a la crisi de Berlín o la crisi dels míssils cubans. La por de vegades era viscuda paròdicament, com a la pel·lícula Dr. Strangelove de Stanley Kubrick (1964), tret que va caracteritzar l'aparició de l'eurocomunisme entre els partits comunistes d'Europa Occidental.
Canvi social i generacional miniatura|Dos joves, aliens als convencionalismes socials, al Festival de Woodstock (1969), suposa un trencament amb l'opinió pública conservadora, un trencament generacional que es manifesta en els moviments contraculturals. Una altra característica comuna del moviment és l'absència d'èxit immediat de les insurreccions, per la qual cosa se les ha qualificat més pròpiament com a revoltes i no com a revolucions. No obstant això, el seu impacte, mesurat generacionalment com a "esperit del 68" sol considerar-se més rellevant que el seu fracàs relatiu. El 68 va representar la irrupció d'una joventut posterior a la Segona Guerra Mundial, anomenada demogràficament com el baby boom, que, tot i estar rebent un nivell de formació educativa molt superior a la dels seus pares, confiats en la seva capacitat de generar un ascens social, semblaven no compartir els seus valors, ni trobar lloc en una societat percebuda com encotillada, plena de convencionalismes, i amb necessitat de canvis. El seu lema era "prohibit prohibir !". Es considera que "per primera vegada una classe d'edat adolescent i juvenil, va prendre el relleu de les classes socials". Els termes burgès, capitalista, empresari, patró o fins i tot vell, s'aplicaven com a insult. L'enquadrament d'aquests joves es produïa habitualment fora de les institucions tradicionals de participació política i social, poc coordinada en el conjunt d'organitzacions anomenades moviment estudiantil, moviments juvenils o contracultura.
Mitjans de comunicació i cinema Els mitjans de comunicació van jugar un paper determinant per primer cop a la història. Existia la possibilitat d'arribar a un gran públic amb imatges de televisió; i, com va passar amb la pròpia guerra del Vietnam, el mitjà va demostrar no ser tan dòcil al poder com havien pronosticat algunes distòpies com 1984 de George Orwell. L'impacte d'imatges de manifestacions, barricades, càrregues policials o fets de més violència proporcionaven insospitades capacitats de protagonisme a qui demostrés tenir prou habilitat, fortuna o manca d'escrúpols. A causa de l'impacte d'aquestes imatges hi va haver una incessant necessitat de censurar o alterar els mitjans de comunicació a favor del govern a fi d'evitar un conflicte més gran amb els diferents moviments. La propaganda pel fet i l'acció directa que havien imaginat els anarquistes de finals del segle XIX trobaven una enorme caixa de ressonància. El mateix general De Gaulle, després d'una penosa intervenció televisiva que va evidenciar el seu envelliment físic, va haver de renunciar a la imatge, per tornar als discursos radiofònics que tan bons resultats li van donar durant la Resistència al nazisme, i que van tornar a demostrar-se eficaços en aquesta ocasió. A l'època de la nouvelle vague, cineastes francesos sorgit als anys 50 i del cinema verité, les manifestacions i ocupacions de fàbriques i facultats van ser filmats per documentalistes molt propers als mateixos protagonistes -grup Medvedkine- incloent extenses entrevistes i debats. Tant entre les distribuïdes minoritàriament en sales d'art i assaig o locals improvisats, com fins i tot entre les pel·lícules convencionals, hi va haver una abundant mostra de cinema del 68 en què s'identificava la joventut del 68. Pel que fa als mitjans de comunicació escrits, l'ambient de l'època va generar publicacions alternatives que utilitzaven canals de distribució no comercials com els fanzines, a causa de la censura que existia als mitjans de comunicació tradicionals. D'altra banda, els dazibao, murals inspirats en l'exemple xinès, o les pintades de carrer, es van convertir en vehicles d'expressió individual i grupal.
Els intel·lectuals esquerra|miniatura|Sartre i Beauvoir es reuniren amb el Ché Guevara a Cuba, 1960 El prestigi dels intel·lectuals més o menys propers al marxisme, a l'existencialisme o a l'estructuralisme, no necessàriament propers entre si, era molt alt als centres universitaris del moviment com Berkeley, a Califòrnia, la Sorbona a París, l'anglesa London School of Economics. o la Universitat Lliure de Berlín, l'Escola de Frankfurt i l'Escola dels Annals.
Autors com Noam Chomsky, proper a l'anarquisme i al trotskisme, Louis Althusser, Jean Paul Sartre i Simone de Beauvoir, propers al Partit Comunista Francès, del qual en algun cas es van acabar distanciant; György Lukács i Luciene Goldman, amb el corrent humanisme marxista; Herbert Marcuse, Theodor W Adorno, Max Horkheimer, Jürgen Habermas; els historiadors marxistes britànics: E. P. Thompson, Eric J. Hobsbawm o Fernand Braudel, als quals cal sumar el renovat interès per un filòsof de passat polèmic, proper al nazisme, com era Martin Heidegger; o per uns rumans exiliats de trajectòria divergent però amics entre si: Emil Cioran, Mircea Eliade i Eugène Ionesco, cultivadors del teatre de l'absurd, molt apropiat per l'escàndol del statu quo burgès. Podrien afegir-se moltes altres figures o corrents, com les lligades a la psicoanàlisi amb Jacques Lacan, Erich Fromm. La producció intel·lectual de molts altres seria més aviat resultat o expressió dels propis moviments socials del 68, en allò que s'ha anomenat la postmodernitat, com la de Jacques Derrida,amb la desconstrucció, o gran part de l'obra de Michel Foucault.
La relació d'aquests intel·lectuals i d'altres corrents amb el moviment estudiantil no va ser de mestres a deixebles. De fet, és l'època de l'antipsiquiatria i la renovació educativa: Summerhill School, Benjamin Spock, Paulo Freire, el El petit llibre roig dels estudiants, popularitzat en pel·lícules com Algú va volar sobre el niu del cucut (Milos Forman 1975) novel·la del 1962 de Ken Kesey, una de les figures visibles de la psicodèlia i la contracultura, o Rebel·lió a les aules, de James Clavell, 1967, readaptació de La jungla de les pissarres de 1955, protagonitzada per un professor que connecta amb un grup d'alumnes. L'autoritat no s'admetia, l'aprenentatge memorístic estava desprestigiat, l'alumne havia de construir el seu propi aprenentatge, el constructivisme, i els professors havien d'aprendre més dels alumnes que aquests del professorat. Era molt comentat que a la Revolució Cultural xinesa, els professors acusats de desviacionisme o aburgesament eren reeducats i se'ls castigava a les mans dels seus alumnes, humiliant-los, copejant-los o obligant-los a portar orelles de ruc, posteriorment, en una versió més radical, com els de Khmers Rojos de Pol Pot,.de 1975-1979, objectes principals del genocidi cambodjà.
No hauria estat apropiat a la naturalesa dels moviments del 1968 que els pares ocupessin funcions rectores: van ser líders, tot i que ells mateixos negaven qualsevol condició dirigent, els joves més carismàtics sorgits del propi moviment estudiantil, com Daniel Cohn-Bendit (Dani, el vermell) o Rudi Dutschke. El mateix Sartre reconeixia aquest protagonisme juvenil.