miniatura|(1) Vaixells neerlandesos abordant galeres espanyoles en la batalla dels mars estrets l'any 1602; (2) Bandera flamenca i emblema del nacionalisme flamenc; (3) Autoretrat del pintor flamenc Rubens amb la seua esposa Isabella Brant; (4) Primera locomotora introduïda en sòl belga durant la Revolució industrial; (5) Maltractament físic per part dels colons belgues amb fuet a la mà a finals del al Congo Belga; (6) Bandera de la Unió Europea, projecte inspirat en el Benelux|477x477px La història de Bèlgica comença el 1830, quan la part meridional del Regne Unit dels Països Baixos decidí després de la Revolució belga d'expulsar les tropes neerlandeses i de declarar la independència. Abans, aquest territori mai no havia estat un estat. El territori geogràfic era part de diversos feus, comtats, ducats i altres senyories que a poquet a poquet es reuniren en una unió personal de les Disset Províncies, els Països Baixos espanyols, els Països Baixos austríacs, possessions successives (amb fronteres molt variables) del ducat de Borgonya, Espanya i Àustria. Aquesta federació política no era l'expressió de la voluntat del poble, sinó el resultat de matrimonis estratègics dels sobirans. Fou durant segles un territori de ningú i de tothom, camp de batalla preferit de gairebé totes les cases reials d'Europa.
Les fronteres actuals començaren a traçar-se al després de la Guerra dels Vuitanta anys, l'adveniment del protestantisme i la independència d'Espanya de la República de les Set Províncies Unides. Sociològicament, les Terres de la Generalitat catòliques, feien part del "sud", la república les ocupà per protegir-se contra espanyols i francesos. Fins al 1795, la república sempre mantingué ciutats fortificades al territori espanyol i després austríac.
Abans del 1830 els mots Belgium, bèlgic o Bèlgica tenien diverses significacions, de voltes molt allunyades del territori actual (vegeu Països Baixos (topònim)). Bèlgica és un terme heretat dels escrits romans, però no designa el territori que ocupa l'estat actual belga. Les fronteres definitives se'n fixaren el 1839 amb el tractat de Londres (1839).
El territori belga actual pateix una sèrie de fragmentacions dins de Lotaríngia a la mort de Carlemany. La fragmentació feudal porta després de diversos episodis d'enfrontaments entre feus medievals a unir les possessions holandeses, flamenques, valones i luxemburgueses en mans de la casa de Borgonya. Els Borgonya aspiraven a crear un estat unitari a l'estil francès al bell mig del Sacre Imperi romà i del Regne de França.
França mai acceptà aquest projecte perquè considerà els Borgonya súbdits del regne i, a més, veia en el territori de Bèlgica i Luxemburg les seues "fronteres naturals". És amb aquesta expressió que es designa els desigs de França d'annexionar-se Bèlgica i Luxemburg. El Regne Unit donà sempre suport als Països Baixos neerlandesos perquè mai volgué que es produís un projecte com aquest.
Després de la invasió francesa durant les guerres de la seua Revolució, el congrés de Viena restaura els Països Baixos borgonyons sota l'apel·lació de Regne Unit dels Països Baixos. Hi quedaren units neerlandesos, francesos i luxemburguesos. Tanmateix, la convivència de flamencs i valons amb la monarquia holandesa derivà en una vertadera crisi tot just començar el .
França i Anglaterra s'avenen amb la resta de potències de l'època, com Àustria, Rússia i Prússia, tot plegat sota l'atenta mirada de l'Església catòlica, a crear un nou estat tampó anomenat Bèlgica, que inclou flamencs, valons i una part minsa de territori germanòfon. És amb la creació d'aquest estat que començà a tenir sentit l'explicació d'una història de Bèlgica amb el seu passat prehistòric, romà i medieval. Com que no es pot parlar de Bèlgica en el sentit contemporani abans 1830, la història anterior es troba en la història dels estats que en posseïen el territori.
Després de les dues guerres mundials que s'esdevenen per les ambicions de França i Alemanya, el 1919 amb el tractat de Versalles s'establix que els cantons d'Eupen, Malmedy i Sankt-Vith queden annexats a l'Imperi alemany. Es clouen les fronteres de Bèlgica fins entrada la dècada dels 70.
L'intent de donar forma a un estat unitari sobre la base del jacobinisme francès derivà en noves crítiques de les fronteres belgues. El nacionalisme belga comença ja des del a veure's com una creació artificial nascuda de les voluntats explícites de l'elit europea. A poquet a poquet, els belgues de parla neerlandesa (i després del 1919 els de parla alemanya) s'emanciparen culturalment dels francòfons.
La implantació d'un règim federal pronunciat no ajudà a unir les dues comunitats més importants. El flamencs, a dalt, viuen com si foren part d'Holanda: els mitjans de comunicació, la cultura i les cosmovisions són neerlandeses. Els valons, a baix, viuen com si foren part de França: els mitjans de comunicació, la cultura i les cosmovisions són franceses. Malgrat que existix una televisió pública, en la pràctica aquesta emet en neerlandès amb programació específica i íntegrament neerlandesa a Flandes, i en francès amb programació específica i íntegrament francesa a Valònia. Dues comunitats viuen, doncs, dins d'un estat donant-se l'esquena, l'una paral·lela a l'altra. La comunitat germanòfona, per la seua banda, viu i té cosmovisions vingudes d'Alemanya. Per bé que accepta ser una minoria dins de Valònia, el seu tarannà és alemany.
El conflicte lingüístic que provoquen les imposicions francòfones sobre Bèlgica, així com aquest esquema de convivència, sumat a les ambicions dels estats veïns de tenir-hi un tampó, fa nàixer el nacionalisme való i flamenc al . Tot just començar el , el nacionalisme flamenc aconseguix un suport molt ampli en la societat flamenca i amb aquest procedix a qüestionar la monarquia belga. Proposa la disgregació de Flandes i Valònia. Apareixen llavors intencions de lligar Valònia a França i Flandes als Països Baixos. La força del moviment fa entrar el govern i el parlament belgues en una crisi considerable. Bèlgica quedà sense govern durant pràcticament un any.
Historiografia belga Prehistòria Restes d'homínids Les restes més antigues que l'arqueologia ens ha fet arribar sobre el territori que coneixem actualment com Bèlgica fan remuntar la presència humana a 800.000 anys arrere, a Hallebaye, prop de les muntanyes de Sant-Pierre a la província de Lieja. El Regne de Bèlgica fou un dels pioners en termes de recerca arqueològica: ja des de la dècada del 1830 s'hi trobaren restes fòssils de neandertals, de les primeres descobertes al continent europeu. L'any 1829, per exemple, a la localitat valona d'Engis, a Lieja, es trobà el primer crani neandertal: després de les anàlisis pertinents es conclogué que era d'un infant. Sabem que la seua instal·lació permanent es fa cap pels volts del 400000 ane, a les vores del riu Mosa. Del 250000 al 35000 ane s'ha apreciat en les cerques arqueològiques una expansió dels neandertals a Bèlgica, sobretot a la província de Lieja i en tenim proves a la cova d'Schmerling a Awirs o les traces d'Spy a la província de Namur. La troballa més recent és del 2014 a Flandes, concretament a Wavre-sainte-Catherine. Zeldzaam prehistorisch voorwerp gevonden in Sint-Katelijne-Waver - De Morgen, Un rare ustensile néandertalien découvert à Wavre-Sainte-Catherine - La Meuse,
Algunes fites arqueològiques:
1866 - troballa de mandíbula de neandertal al Trou de la Naulette, Dinant 1866 - troballa de dos esquelets a Spy 1895 - troballa de fragment de fèmur a Fons-de-Forêt
De tots els assentaments prehistòrics, hi destaca la cova d'Scladina o del Nen d'Scaldina. L'any 1971 un grup d'espeleòlegs descobrix a Scaldyn restes d'un homínid d'11 anys acompanyat de força material lític. Llavors es decidí d'anomenar l'indret Scaldina. El bateig fou el principi de molts titulars de premsa i molta expectació fins hui dia. I és que les traces deixades per neandertals a Bèlgica demostren que vivien en campaments, tot i que pel clima, escollien grutes i coves per establir-se. També vivien de carn d'animals grossos.
Neolític Hui ja és consens que cap als volts de 30000 ane hi ha una substitució gradual de neandertals per homo sapiens, per bé que a Bèlgica hi hagué interrupció de la presència humana. Els glacials impossibilitaren sobreviure en territori belga i per aquest motiu les restes presencien un tall que es reprèn amb l'augment de les temperatures. En eixe sentit, es planteja la hipòtesi que la presència d'humans a Bèlgica torna per un canvi notable en l'alimentació. Els animals deixen de ser grans i esdevenen més xiquets. Són més hàbils i poden desplaçar-se més ràpidament. El canvi de temperatures els empeny segurament cap a Bèlgica. La pujada dels nivells de la mar així com la necessitat de seguir aquest nou aliment, fou el que portà probablement a la repoblació de Bèlgica.
Així, doncs, l'humà modern en substituïx l'antic i apareix novament vers els volts de 14.000 anys arrere. Tots aquests canvis procuren un pas del modus vivendi nòmada cap al sedentari. Amb el sedentarisme naix l'agricultura, l'horticultura i la creació de les primeres comunitats estratificades. A Bèlgica aquest femòmen es veu a les regions de Lieja, Mosa i Limburg. També es traduïx en campaments a l'aire lliure, amb l'arribada de les primeres creences religioses i les primeres eines no estrictament lítiques. S'hi cultiva llavors el cereal i s'hi domestica igualment el gos. La ceràmica esdevé una font important per a la supervivència. S'utilitza per a tot tipus d'eines i construccions.
El jaciment més important n'és la mina d'Spiennes, reconeguda actualment per la UNESCO com a Patrimoni mundial. Es tracta en realitat d'un conjunt heterodox i dispers de mines d'època que s'estenen en 100 hectàrees i que caldria datar de 4400 ane a 2500 ane. Tot i això, existixen altres assentaments:
Wommersom, al Brabant flamenc Jandrain-Jandrenouille, al Brabant való Ciply, Flénu, Ghlin, Mesvin, Obourg, Saint-Denis, Sant-Symphorien i Strépy, a l'Hainaut Avennes, Braives i Meffe, a l'Hesbaye
D'aquesta època també cal parlar de les pràctiques funeràries de les primeres poblacions sedentàries, que fan servir les coves per tal d'enterrar-hi els seus parents. Ara bé, en les pràctiques funeràries, com a la resta d'Europa, hi ha sobretot un gran interès pels megàlits de tota mena, una mica repartits a Bèlgica. De fet, es pot parlar de les sepultures de Wéris, que s'estenen en prop de 8 quilòmetres per 300 metres. Es tracta d'un conjunt de menhirs i megàlits que, juntament amb els de la regió del Luxemburg, Namur i Hainaut, donen una perspectiva d'allò que hauria sigut la cultura neolítica a Bèlgica.
Edat dels metalls
L'edat del bronze apareix vers el 1800 ane, però no té efectes gaire importants llevant de la importació de bronze i de les pràctiques de la cultura de Hallstatt. Bèlgica devia ser un territori on no hi havia manera de fabricar-hi bronze per manca de recursos naturals i per aquest motiu s'importà el bronze pel comerç que, si bé ja existix, no n'és l'activitat principal, que continua en les línies anteriors, l'agricultura i la domesticació. Les construccions d'habitatges, però, adoptaren l'estil de vida propi dels Països Baixos. També, les restes arqueològiques testimonien la introducció de la cultura funerària de les cremacions, força estesa per tot Europa.
Els Hallstatt començaren a viure de la sal cap a l'edat del ferro i s'expandiren per tot Europa central. Se'n troba documentada la cultura a Suïssa o Àustria. L'ocupació dels Hallstatt en territori flamenc derivà en vertaderes resistències per part de la població local. Els Hallstatt pareix que foren grups guerrers més organitzats i estratificats, en viure a mode de tribu. La resistència de la comunitat flamenca indígena de la zona de Flandes Occidental portà a la construcció d'alguns fortaleses.