fou un pintor flamenc del gòtic tardà que va treballar a Bruges. És considerat com un dels millors artistes del grup dels primitius flamencs per les seves innovacions en l'art del retrat i del paisatge. Junt amb Robert Campin, que operava a Tournai, se'ls considera les figures claus de l'aparició de l'escola flamenca amb èmfasi en l'observació del món natural.Hand 1986: pàg. 34
L'escriptor contemporani Bartolomeo Fazio va descriure Van Eyck com a litterarum nonnihil doctus ('home de cultura literària'), expert en geometria i «mestre de totes les arts que afegeixen distinció a la pintura», reconeixent la dedicació meticulosa que posava en la creació de les seves obres. Durant molt de temps va ser considerat el «pare de la pintura a l'oli», ja que l'historiador i crític Giorgio Vasari li va atribuir la invenció d'aquesta tècnica, aspecte que va quedar desmentit durant el .
És l'autor de nombrosos retrats i peces de tipus religiós entre les quals destaca L'adoració de l'Anyell Místic, un compendi enciclopèdic de la teologia cristiana desplegat en dotze panells que combinen el concepte de «la salvació» que s'inicia amb l'Anunciació, fins a la fi del món amb l'Apocalipsi. Considerada per Albrecht Dürer com «la pintura més preciosa i de major comprensió», conté elements innovadors com la presència per primer cop dels donants, així com de personatges nus de grans dimensions.
Biografia El lloc de naixement dels germans Van Eyck s'ha ubicat a Maaseik (Eik al Mosa, que antigament s'escrivia Eyck). La data de naixement s'ha estimat cap a 1390 a partir dels pagaments que es van fer a Jan van Eyck entre 1422 i 1424 com a pintor de la cort de Joan III de Baviera a La Haia, on tenia el rang de gentilhome de cambra; aquest fet suggereix una edat de més de 30 anys. A la majoria dels especialistes, l'edat aparent que s'observa en el probable autoretrat que ens ha arribat els suggereix una data anterior a 1395.Châtelet 1998: pàg. 27-28
Jan va pertànyer a una família en la que hi havia dos germans pintors, Hubert i Lambert, i una germana anomenada Margareta, que va guanyar fama com a miniaturista.Borchert 2006: pàg. 16-17 Pel que fa a la discutida existència del seu germà Hubert, hi ha constància que va néixer a Maaseyck el 1366, hi ha constància d'una pintura de 1413 del «Mestre Hubert», i va morir a Gant el 18 de setembre de 1426.Enciclopèdia catòlica Hubert és el que hauria començat l'obra de L'adoració de l'anyell. El 1823 es va poder confirmar aquesta autoria en descobrir una inscripció al marc de l'obra, on Jan van Eyck indicava que ell va ser qui va acabar l'obra començada pel seu germà.Frère 2007:, pàg. 26
Jan van Eyck es va casar el 1433 amb una dona setze anys més jove, anomenada Margareta, com la seva germana, amb qui va tenir almenys dos fills.
Després d'una vida entre Lilla i Bruges, va morir en aquesta darrera ciutat el 9 de juliol de 1441 i, segons consta als registres del capítol, va ser sepultat al cementiri de l'església de Sant Donacià. El seu funeral va costar 12 lliures parisenques, i el toc de campanes en honor seu, 24 sols. Posteriorment el seu cos va ser traslladat del cementiri a l'interior de l'església, a petició del seu germà Lambert i es va col·locar en una sepultura prop de la pila baptismal.Crowe, pàg. 67 L'església de Sant Donacià, va destruir-se durant la revolució francesa el 1799.
Vinculació amb Felip III el Bo El seu primer treball documentat va ser com a pintor i gentilhome de cambre del príncep-bisbe del principat de Lieja, Joan III de Baviera, que havia ocupat el comtat d'Holanda en morir el seu germà Guillem VI de Baviera; Jan en va decorar el seu castell de la Haia entre el 24 d'octubre de 1422 i l'11 de setembre de 1424. El comte Joan III morí, i el 19 de maig de 1425 Jan es va traslladar a Bruges també en qualitat de pintor de la cort i gentilhome de cambra de Felip III el Bo, duc de Borgonya i comte de Flandes. Aquell mateix any va marxar a Lilla, on el comte tenia la seva residència preferida i on va continuar fins al 1429. El 1430 tot i seguir treballant per al duc, s'havia establert de forma permanent a Bruges i tota la seva producció pictòrica coneguda és d'aquest període.
Van Eyck comptava amb l'admiració artística del duc Felip i la seva màxima confiança personal i per aquest motiu el 1426 va participar en diverses missions diplomàtiques en el seu nom.Panofsky 1998: pàg. 179-181 Uns any més tard, va viatjar a València i Portugal formant part d'una delegació per a negociar el tercer matrimoni del duc Felip. A València va intentar fer possible l'enllaç matrimonial de Felip amb Elisabet d'Urgell, filla del comte Jaume II d'Urgell, una operació que va fracassar perquè Alfons el Magnànim, rei d'Aragó i oncle d'Elisabet, havia acordat la seva unió amb el príncep Pere de Portugal a fi i efecte de reforçar les seves posicions davant el Regne de Castella.
En fracassar la proposta, el 19 d'octubre de 1428 va marxar cap a Portugal per a demanar la mà d'Isabel de Portugal i de Lancaster al seu pare, el rei Joan I de Portugal. La delegació va tornar un any més tard i la boda es va celebrar el 10 de gener de 1430.Smets 2007:, pàg. 12 En aquest viatge Van Eyck va pintar un retrat de la princesa Isabel de Portugal que havia de servir perquè el comte pogués conèixer-la i donar la seva acceptació final. A Portugal, Van Eyck va coincidir amb el pintor valencià Lluís Dalmau que, curiosament, formava part de la comitiva de la boda entre Elisabet d'Urgell i Pere de Portugal. De resultes d'aquesta coneixença, Dalmau acabaria viatjant al Flandes entre 1431 i 1436 per aprendre la tècnica del taller de Van Eyck i conèixer les noves tendències flamenques. Posteriorment, Lluís Dalmau va realitzar la Mare de Déu dels Consellers, obra amb una clara influència flamenca.
Va ser en aquest període de fort intercanvi internacional que Van Eyck va realitzar un mapa del món fet per al comte, una peça avui perduda, igual que el retrat d'Isabel de Portugal. El 1436 va fer el seu darrer viatge diplomàtic a Praga.
Jan van Eyck va continuar, fins a la seva mort, al servei del duc Felip, el qual sempre li va estar reconegut, proporcionant-li un tracte de favor dins la cort; el 1434 el duc va apadrinar un fill seu. Quan va morir l'artista, Felip concedí a la seva vídua una compensació econòmica i una dot a la seva filla, Lyevine, per a poder entrar en el convent de Santa Agnès de Maaseyck.
Després de la seva mort, el seu germà Lambert es va encarregar del seu assumptes i, probablement, va supervisar el tancament del seu taller a Bruges.Jones, Susan. "Jan van Eyck (ca. 1380/90–1441)". A Heilbrunn Timeline of Art History. Nova York: The Metropolitan Museum of Art, 2000–. (Octubre de 2002)
Obra Estil i tècnica miniatura|Les tres Maries a la tomba, Hubert van Eyck (1425). Les obres dels germans Van Eyck acostumen a generar dubtes sobre l'autoria de Jan o d'Hubert. Per contextualitzar l'obra de Van Eyck cal entendre que va ser un pintor de cort a sou, desvinculat del gremi que agrupava els pintors lliures, on probablement tenia vetat l'accés per aquest motiu. Tanmateix, el fet de tenir un sou li permetia poder dedicar molt de temps a l'estudi i realització perfeccionista de la seva obra.Harbison 1995: pàg. 19 Per la mateixa raó, els seus clients eren personatges relacionats amb la cort de Borgonya, com el cardenal Niccolò Albergati o rics comerciants italians com el banquer de Lucca, Giovanni Arnolfini.
La descripció que l'escriptor contemporani Bartolomeo Fazio fa de Van Eyck com a litterarum nonnihil doctus i «mestre de totes les arts que afegeixen distinció a la pintura», explica la seva curiositat intel·lectual pels texts teològics, els detalls astronòmics, els cronogrames o la paleografia. Van Eyck manifestava un instint d'historiador, d'estudiós sistemàtic que li va permetre crear un «simbolisme disfressat» on «tot signe d'objectivitat tenia significat i tot significat tenia disfressa».
Per poder desenvolupar aquest simbolisme esdevingué un estudiós, quasi un arqueòleg segons Panofsky, recreant esglésies i palaus o recuperant inscripcions romàniques. Va imaginar en una mena de transformació lliure dels escenaris o emplaçaments els detalls arquitectònics, de forma que, resultant absolutament creïbles, resulta impossible identificar-los amb un lloc concret. Com afirmava Durer, Van Eyck havia recollit «tots els detalls de les múltiples imatges que havia vist, sense necessitat de recórrer a models individuals». Pintant des del «tresor secret del seu cor» feia versemblant el que era imaginari, una imaginació controlada en tots els detalls per un programa simbòlic preconcebut.Panofsky 1998, pàg.138
El seu innovador estil combina naturalisme de vívids colors amb un estil decoratiu propi de les miniatures de l'alta edat mitjana pel que fa a la meticulositat dels detalls, la precisió de les textures i la recerca de nous sistemes de representació de l'espai tridimensional. Les figures humanes s'emmarquen en un espai naturalista.
Pel que fa a la recerca dels efectes tridimensionals, Van Eyck no recorre només a la perspectiva amb un punt de fuga, sinó que també va desplegar el seu refinat domini de la tècnica de la pintura a l'oli. Al principi de la seva carrera artística, Van Eyck va desenvolupar un concepte clar de la realitat i de com els seus quadres havien de representar-la. Però cap concepte no és eficaç sense mitjans disponibles per a la seva exploració i expressió. L'èxit de l'artista utilitzant la seva tècnica com a eina per augmentar la seva visió pictòrica, va ser crucial en la reeixida manifestació del seu concepte artístic sobre tela. Van Eyck va utilitzar la seva tècnica a l'oli com un dispositiu òptic i com a eina conceptual. En pura pràctica, el «càlcul infinitesimal» de Van Eyck va ser possible perquè el nou mitjà que va utilitzar li va permetre combinar una gran quantitat de pinzellades, fusionant-les literalment entre si. Com a resultat, va poder investigar la relació entre les pinzellades petites i grans en obres com la Mare de Déu del canceller Rolin, la Mare de Déu Van der Paele i el retaule de Gant. És notable que Van Eyck, utilitzant només instruments rudimentaris en combinació amb els coneixements que la seva tècnica li permetia, va ser capaç de crear obres d'art que reflecteixen la multiplicitat i la unitat de la natura. A la Mare de Déu de Rolin, Van Eyck va utilitzar la seva tècnica al màxim per presentar una diferenciació microscòpica del detall i, al mateix temps, veure a prop i lluny. En aquesta obra no es conforma a unificar elements discrets en un tot, sinó que estén el seu mètode de «visió millorada» per incloure una perspectiva distant. És com si aquest gran observador fes servir la seva «tecno-artesania» molt desenvolupada per escombrar amb l'ull tot el territori recercant la llum reveladora.Huerta 2003: pàg. 41-42
El simbolisme religiós de les seves composicions denota un coneixement on barreja el seu interès per la gent i la natura dins d'una mentalitat humanista. Jan van Eyck va suposar una influència fonamental en els primitius flamencs del i començament del .
El domini semi-màgic de la tècnica de l'oli de Van Eyck, que va a portar Vasari a considerar-lo un alquimista, conjurava un món nou i gairebé palpable, on la pintura mateixa —sobretot en la prestació de la llum, les textures de materials— actuava gairebé com un element constitutiu del que representa.
Es pot afirmar que el seu estil simbolitza una estructura de l'univers amb una visió infinitesimal dels objectes; construeix el seu món amb els seus pigments igual que la natura construeix el món real amb la seva pròpia matèria primera. Reprodueix la pell humana o un rostre mal afaitat assumint el caràcter mateix del que està reproduint i manté la solidesa i plenitud dels objectes que apareixen allunyats com els que estan en primer pla als seus paisatges. Els seus ulls es comportaven com un microscopi i un telescopi alhora.Panofsky 1998: pàg. 182-183