El nacionalisme iraquià és una forma de nacionalisme que afirma la creença que l'Iraquians és una nació i promou la unitat cultural de iraquians de diferents grups etnorreligiosos com els àrabs mesopotàmics, kurds, turcomans iraquians, assiris, dinastia caldea, yazidís, Mandeans, Shabaks, Yarsans, i uns altres. El nacionalisme iraquià implica el reconeixement d'una identitat iraquiana derivada de l'antiga Mesopotàmia, incloses les seves civilitzacions i imperis de Sumèria, Akkad, Babilònia i Assíria.Reich, Bernard. Líders polítics de l'Orient Mitjà i Àfrica del Nord contemporanis: un diccionari bibliogràfic. Westport, Connecticut, EUA: Greenwood Press, Ltd, 1990. pàg. 245. El nacionalisme iraquià va influir en el moviment Iraq per la independència de l'Otomano i Britànic. El nacionalisme iraquià va ser un factor important en la Revolució de 1920 contra l'ocupació britànica, i la Revolució de 1958 contra la monarquia hachemita instal·lada pels britànics.Bengio, Ofra. La Paraula de Saddam: Discurs Polític a l'Iraq. Nova York, Nova York, EUA: Oxford University Press, 1998. Pàg. 117-118.
Hi ha dues variants destacades. Una variant que veu una nació iraquiana com una que involucra pobles àrabs, turcomans, assiris i kurds, tots els quals tenen una herència comuna Mesopotàmia; aquest punt de vista, per descomptat, va ser promogut per Abd al-Karim Qasim, qui era d'ascendència mixta àrab-kurda, sunita-xiita. Yildiz, Georgina Fryer, Projecte Kurdo de Drets Humans. Els kurds: cultura i drets lingüístics. Projecte Kurdo de Drets Humans, 2004. La segona variant és un nacionalisme dual que combina el nacionalisme iraquià i el nacionalisme àrab, una forma molt més àmplia de nacionalisme ètnic que recolza el nacionalisme iraquià i el vincula a assumptes que afecten els àrabs com un tot. Saddam Hussein creia que el reconeixement dels antics orígens mesopotàmics i l'herència dels àrabs iraquians era complementari al suport al nacionalisme àrab.
L'Iraq baazista|Règim baassista] va incloure oficialment a l'històric líder kurd musulmà Saladino com a símbol patriòtic a l'Iraq, mentre Saddam Hussein Saddam s'autodenominava fill de l'Imperi neobabilónico Rei Nabucodonosor i havia estampat els maons de l'antiga Babilonia amb el seu nom i títols al costat d'ell.Kiernan, Ben. Sang i sòl: una història mundial de genocidi i extermini des d'Esparta fins a Darfur. Premsa de la Universitat Yale, 2007. Pàg. 587.
Identitat i cultura nacionalista iraquiana El nacionalisme iraquià ha emfatitzat l'herència cultural de l'Iraq que es remunta a l'antiga Sumer, Akkad, Babilònia i Asíria, estats que es consideren el bressol de la civilització que van estendre la civilització a altres parts del món. El Babilònic governant Nabucodonosor II i el líder musulmà kurd Saladí són dues figures històriques importants de l'Iraq i figures icòniques en el nacionalisme iraquià. El concepte d'identitat nacional iraquiana contemporània pot haver-se originat amb la rebel·lió i posterior setge britànic de Najaf el 1918 durant la Primera Guerra Mundial, però això es discuteix. A la dècada de 1930, la defensa del concepte d'una identitat territorial iraquiana va sorgir entre el camp intel·lectual iraquià i la identitat iraquiana van créixer en importància després de la Segona Guerra Mundial. Encara que el nacionalisme iraquià i el nacionalisme àrab estan tècnicament separats l'un de l'altre, ambdós nacionalismes es van influir mútuament, adoptant les metàfores i narratives de cadascú. En alguns casos, el nacionalisme iraquià s'ha defensat com un complement necessari del nacionalisme àrab, com el diari polític iraquià Al-Hatif advocant pel nacionalisme iraquià en qüestions de la cultura nacional iraquiana i defensant el nacionalisme àrab en qüestions de la cultura àrab més àmplia.
Durant el període monarquia hashimita a l'Iraq, era comú que els escriptors escrivissin sobre una identitat iraquiana separada d'un marc àrab, els mitjans impresos i l'educació de l'Iraq en aquell moment emfatitzaven el paisatge de l'Iraq, les seves tribus, i el seu poesia i literatura úniques. A partir de la dècada de 1930, els historiadors iraquians van començar a abordar la revolta iraquiana de 1920 per iraquianes contra el Britànic com un moment formatiu en la història iraquiana al que els historiadors iraquians es van referir com "la Gran Revolució Iraquiana".
miniatura|Rèplica reconstruïda a escala real de l'antiga ciutat de Babylon a l'Iraq.
Les primeres figures nacionalistes iraquianes prominents van ser els intel·lectuals 'Abd al-Razzaq al-Hasani i 'Abbas 'Azzawi. va publicar el seu primer volum de la seva obra La història dels governs iraquians a la dècada de 1930 (el segon publicat a la dècada de 1950), el primer volum va ser recolzat per Rei Faisal I d'Iraq. Al-Hasani va ser un destacat defensor del nacionalisme iraquià. En una de les seves obres, al-Hasani va incloure una carta de Faisal I, la carta deia que Faisal I descrivia l'Iraq com un país que patia tensions religioses i sectàries perquè els iraquians no podien formar un nacionalisme comú. Faisal I va descriure a l'Iraq com sent governat per una elit alfabetitzada Sunita sobre analfabets i ignorants Chiita i sectes kurdes que s'oposaven al govern federal de Iraq. 'Azzawi va escriure Iraq entre dues ocupacions - referint-se a Turco i el govern britànic, que va rebre elogis del govern iraquià que ho va ajudar a publicar el seu treball. Els treballs d'al-Hasani i 'Azzawi van ser molt populars entre 1935 i 1965, amb molts de les seves obres es van publicar a la segona i tercera edicions i les obres de tots dos autors van influir en el nacionalisme iraquià.
Abd al-Karim Qasim va promoure un nacionalisme cívic a l'Iraq que reconeixia els àrabs i kurds de l'Iraq com a socis iguals a l'estat de l'Iraq, Llengua kurda no només estava formalment permesa legalment a l'Iraq sota la República de l'Iraq (1958 -1968), però la versió kurda de l'alfabet àrab va ser adoptada per l'estat iraquià i l'idioma kurd es va convertir en el mitjà d'instrucció. a totes les institucions educatives, tant als territoris kurds com a la resta de l'Iraq. que diferents grups etnorreligiosos de l'Iraq tenen una mesopotàmia herència comuna. Sota Qassim, la identitat cultural iraquiana basada en la fraternitat àrab-kurda es va emfatitzar sobre la identitat ètnica, el govern de Qassim va buscar fusionar el nacionalisme kurd en el nacionalisme iraquià i la cultura iraquiana, declarant: "Iraq no és només un estat àrab sinó un Arabo -Estat kurd reconeixement del nacionalisme kurd per part dels àrabs demostra clarament que estem associats al país, que som iraquians primer, àrabs i kurds després".Denise Natali. Els kurds i l'estat: l'evolució de la identitat nacional a l'Iraq, Turquia i l'Iran. Syracuse, Nova York, EUA: Syracuse University Press, 2005. Pàg. 49. Les polítiques pro-kurdes del govern de Qassim, inclosa una declaració que prometia "drets nacionals kurds dins de la unitat iraquiana" i els intents oberts de l'Iraq de cooptar els kurds iranians per recolzar la unificació amb l'Iraq, van donar com a resultat que Iran respongués declarant que Iran suport per a la unificació de tots els kurds que residien a l'Iraq i Síria, a l'Iran.Roby Carol Barrett. "El Gran Orient Mitjà i la Guerra Freda: la política exterior dels Estats Units sota Eisenhower i Kennedy", Biblioteca d'internatiRelacions onals, Volum 30. I.B.Tauris, 2007. Pp. 90-91. Les polítiques inicials de Qassim cap als kurds van ser molt populars entre els kurds de Orient Mitjà els qui, en suport de les seves polítiques, van cridar a Qassim "el líder dels àrabs i els kurds".Wadie Jwaideh . El moviment nacional kurd: els seus orígens i el seu desenvolupament. Syracuse, Nova York, EUA: Syracuse University Press, 2006. Pàg. 289.
El líder kurd Mustafa Barzani durant la seva aliança amb Qassim i quan Qassim li va concedir el dret a tornar a l'Iraq de l'exili imposat per l'antiga monarquia, va declarar el seu suport al poble kurd per ser ciutadans de l'Iraq, dient el 1958 "En nom de tots els meus germans kurds que han lluitat durant molt de temps, una vegada més ho felicito a vostè [Qassim] i al poble iraquià, kurds i àrabs, per la Revolució gloriosa que va posar fi a l'imperialisme i al monàrquic reaccionari i corrupte. colla". Barzani també va elogiar Qassim per permetre que els refugiats diàspora kurds tornessin a l'Iraq i va declarar la seva lleialtat a l'Iraq, dient: "La seva Excel·lència, líder del poble: aprofito aquesta oportunitat expressar el meu sincer agraïment i el dels meus companys refugiats kurds als països socialistes per permetre'ns tornar a la nostra estimada pàtria, i unir-nos a l'honor de defensar la gran causa del nostre poble, la causa de defensar la república i la seva pàtria.
Els ideòlegs de Saddam Hussein i l'Iraqui Ba'athist van buscar fusionar una connexió entre l'antiga civilització babilònica i assíria a l'Iraq amb el nacionalisme àrab afirmant que els babilonis i els antics assiris són els ancestres dels àrabs.Tim Niblock. Iraq, l'estat contemporani. Londres, Anglaterra, Regne Unit: Croom Helm, Ltd, 1982. Pàg. 64. Per tant, Saddam Hussein i els seus seguidors afirmen que no hi ha conflicte entre l'herència mesopotàmica i el nacionalisme àrab.
Saddam Hussein com a President de l'Iraq es va expressar com un iraquià en l'art d'estat, associant-se a si mateix com un Nabucodonosor II modern i usant un tocat àrab i kurd en aquest art. Saddam Hussein també es va comparar a si mateix i al govern baazista amb Saladin, el famós líder kurd de musulmans i àrabs contra les Creuades|Creuats] a Jerusalem, qui era de l'Iraq modern.
Irredentisme miniatura|The Neo-Babylonian Empire sota Nabonidus (556–539 a. C.), va ser l'últim dels Mesopotàmia imperis a ser governat per monarques nadius de Mesopotàmia. miniatura|British governat Mesopotàmia en rosa. Després d'obtenir la independència en 1932, el govern iraquià immediatament va declarar que Kuwait era legítimament un territori d'Iraq, al·legant que havia estat part d'un territori iraquià fins que va ser creat pel Regne Unit.Duiker, William J; Spielvogel, Jackson J. Història mundial: des de 1500. 5a edició. Belmont, Califòrnia, EUA: Thomson Wadsworth, 2007. pàg. 839.
El govern de Qassim (República Iraquià (1958–1968) va sostenir un reclam irredentista de Juzestan (Província de Juzestan).Helen Chapin Metz, ed. Iraq, un estudi de país. Publicació de Kessinger, 2004 pàg 65. També va sostenir reclams irredentistes sobre Kuwait. Iraq havia acceptat oficialment un compromís per mantenir la frontera a la línia central del riu a l'Acord d'Alger de 1975 a canvi que l'Iran acabés el seu suport a les rebels kurds a l'Iraq.
L'enderrocament de la monarquia iraniana i l'ascens de Ruhollah Jomeini al poder el 1979 va deteriorar Relacions Iran-Iraq i després dels enfrontaments ètnics dins de Juzestan i els enfrontaments fronterers entre les forces iranianes i iraquianes, Iraq va considerar l'Acord d'Alger com anul·lat i el va derogar i uns dies després, les forces iraquianes van llançar una invasió a gran escala de l'Iran que va resultar a la Guerra Iran-Iraq. d'Ahwaz amb seu a l'Iraq i el seu objectiu de trencar el territori reclamat d'Ahvaz lluny de l'Iran, en la creença que el moviment despertaria els àrabs del Juzestan per donar suport a la invasió iraquiana. A la Guerra del Golf, Iraq va ocupar i va annexar Kuwait abans de ser expulsat per una coalició militar internacional que va recolzar la restauració de la sobirania de Kuwait.
Després d'annexar Kuwait, les forces iraquianes es van acumular a la frontera amb Arabia Saudita, i els serveis d'intel·ligència estrangers van sospitar que Saddam s'estava preparant per a una invasió d'Aràbia Saudita per capturar o atacar els seus camps petroliers. que estaven a una distància molt curta de la frontera.