La Simfonia núm. 9 en re menor, WAB 109, és l'última simfonia en la qual va treballar Anton Bruckner, deixant l'últim moviment incomplet en el moment de la seva mort el 1896. Es va estrenar a Viena el 1903 amb la direcció de Ferdinand Löwe.
Dedicació Bruckner la va dedicar "al Déu estimat" (en alemany, dem lieben Gott). August Göllerich i Max Auer, a la seva biografia de Bruckner, Ein Lebens- und Schaffensbild, afirmen que va expressar al seu metge, Richard Heller, aquesta dedicació del seu treball dient:
Gènesi Immediatament després de completar la primera versió de la Vuitena Simfonia el 10 d'agost de 1887, Bruckner va començar a treballar en la Novena. Els primers esbossos, que es troben emmagatzemats a la Biblioteca Jagellònica de Cracòvia, estan datats del 12 al 18 d'agost de 1887. A més, la primera partitura del primer moviment està datada el 21 de setembre de 1887.
Els treballs del primer moviment es van interrompre aviat. El director d'orquestra Hermann Levi, a qui Bruckner acabava d'enviar la partitura de la Vuitena, va trobar impossible l'orquestració i l'elaboració dels temes "dubtosos", suggerint a Bruckner que la reelaborés. Bruckner es va disposar a revisar-la el 1888. Durant la revisió de la Vuitena, també va revisar la Tercera des del març de 1888 fins al març de 1889.
Enmig de la revisió de la Vuitena i Tercera, el 12 de febrer de 1889, Bruckner va començar a preparar la Segona Simfonia per a la seva publicació. El 10 de març de 1890, va completar la Vuitena abans de fer noves revisions de la Primera i Quarta simfonies i de la seva Missa en fa menor.
Bruckner va anunciar en una carta datada el 18 de febrer de 1891 al crític Theodor Helm, «Secrets forts avui. H. Doctor! […] 3r secret. La Novena Simfonia (en re menor) ha començat», ocultant el fet que els primers esbossos de la Novena havien estat escrits gairebé quatre anys abans. Bruckner va compondre llavors dues obres simfòniques corals, el Salm 150 (1892) i l'obra coral masculina Helgoland (1893).
El 23 de desembre de 1893, el primer moviment de la Novena es va completar després de sis anys. LScherzo (segon moviment), esbossat ja el 1889, es va completar el 15 de febrer de 1894.Manuscrit, Österreichische Nationalbibliothek, Signatur Mus.Hs.19481 Bruckner va compondre tres versions successives del Trio:
La primera versió (1889), en fa major, a l'estil Ländler amb un solo de viola, recorda algunes idees de la Vuitena Simfonia. L'acompanyament en pizzicato de les negres al principi recorda l'obertura del Te Deum, que també es va repetir en els esbossos del Finale.Manuscript, Österreichische Nationalbibliothek, Signatur Mus.Hs.28.225 und 3165/1
La segona versió (1893), en la tonalitat remota de fa♯ major, també a l'estil Ländler amb un solo de viola, té un so una mica eteri. La part mitjana conté una reminiscència de l'Al·leluia del Messies de Händel.Manuscript, Wienbibliothek, Signatur 4189/34
La versió final (1894), també en fa♯ major, té un tempo inusualment ràpid per a un trio. La part mitjana més lenta conté, com en la versió anterior, una reminiscència de l'Al·leluia del Messies de Händel.Manuscript, Österreichische Nationalbibliothek, Signatur Mus.Hs.28.226
LAdagio (tercer moviment) es va completar el 30 de novembre de 1894. Pel que fa al moviment final, al calendari de Bruckner es pot trobar la següent entrada: "24 maig 895 1.mal Finale neue Scitze". En general, els treballs de la Novena es van estendre durant el llarg període de 1887 a 1896 i es van haver d'interrompre repetidament a causa de les revisions d'altres obres i el deteriorament de la salut de Bruckner. Bruckner va morir durant el treball del quart moviment, abans de completar la simfonia.
La Novena Simfonia només té una versió, que consta de tres moviments amb amplis esbossos del finale. Si Bruckner hagués viscut fins a completar el final, gairebé segur que hauria revisat els altres moviments i fet ajustaments. Per tant, el que tenim és un treball en curs.William Carragan - Anton Bruckner, Eleven Symphonies
Estrena Els tres primers moviments de la Novena es van estrenar a Viena, a la Wiener Musikvereinssaal l'11 de febrer de 1903 pel Wiener Concertvereinsorchester, el precursor de la Wiener Symphoniker (Simfonia de Viena), sota la direcció del director Ferdinand Löwe en el seu propi arranjament. Löwe va canviar profundament la partitura original de Bruckner adaptant l'orquestració de Bruckner en el sentit d'un acostament a l'ideal de so de Wagner, i va fer canvis a l'harmonia de Bruckner en determinats passatges (sobretot en el clímax de lAdagio). Va publicar la seva versió alterada sense comentaris, i aquesta edició va ser considerada durant molt de temps com l'original de Bruckner. El 1931, el musicòleg Robert Haas va assenyalar les diferències entre l'edició de Löwe i els manuscrits originals de Bruckner. L'any següent, el director d'orquestra Siegmund von Hausegger va interpretar tant la partitura original de Bruckner com l'editada per Löwe, de manera que l'estrena real dels tres primers moviments de la Novena Simfonia de Bruckner va tenir lloc el 2 d'abril de 1932 a Múnic. El primer enregistrament (publicat en LP a la dècada de 1950) va ser realitzat per Hausegger amb la Filharmònica de Múnic en la versió original (editat per Alfred Orel) l'abril de 1938.first recording (LP): Anton Bruckner, Symphonie Nr. 9 (Edition Alfred Orel), Münchner Philharmoniker, LP-recording, Label Victor (15972-A) April 1938
Classificació estilística La Novena Simfonia de Bruckner representa un vincle important entre el romanticisme tardà i la modernitat. Bruckner segueix Wagner obrint paisatges sonors mitjançant l'emancipació de la dissonància, i afegeix una nova dimensió a l'harmonia separant els acords individuals de les connexions sonores tradicionals. Això va ser posteriorment continuat per Arnold Schönberg. L'ús de l'estructura de Bruckner a la Novena Simfonia el converteix en un pioner del modernisme. Amplia extremadament la forma simfònica utilitzant el so negatiu del silenci, fases de seqüenciació, pics ampliats i processos de decadència. Bruckner estava arrelat a la música de Palestrina, Bach, Beethoven, i Schubert i també va ser un innovador de l'harmonia de finals del (al costat de Franz Liszt). Bruckner continua el seu camí simfònic adherint-se a la forma sonata de la Novena Simfonia. També amplia la forma, potenciant la monumentalitat. Aquesta expansió de l'aparell orquestral és també una expressió d'aquest augment de massa.
Segons Ekkehard Kreft, «les fases de millora de la Novena Simfonia adquireixen un nou significat, ja que serveixen per configurar el processual [sic] personatge des del punt de partida del complex temàtic (primer tema) fins a la seva destinació final (tema principal).» Tant en la primera frase com en el moviment final això s'expressa en una dimensió fins ara desconeguda. L'entrada del tema principal va precedida d'una fase d'augment harmònicament complicada. L'ús d'aquesta harmonia cada cop més complexa fa de Bruckner el pioner dels desenvolupaments posteriors. El musicòleg Albrecht von Mossow ho resumeix de la següent manera: «Als desenvolupaments materials de la modernitat cal atribuir a Bruckner, com amb altres compositors del , la creixent emancipació de la dissonància, la cromatització de l'harmonia, el debilitament de la tonalitat, el toc dels harmònics triàdics a través de la inclusió més gran de sons de quatre i cinc tons, les ruptures formals dins dels seus moviments simfònics i la revaloració del timbre a un paràmetre gairebé independent».
La Novena Simfonia té grans onades de desenvolupament, clímax i decadència, que el psicòleg musical Ernst Kurth descriu com un «contrast d'amplitud i buit específics del so en comparació amb la prèvia compressió i la posició del cim». Kurth ho compara amb la composició de 1957 de Stockhausen Gruppen, on l'estructura també es mostra en el desmembrament de l'aparell individual en lloc de la gènesi lineal, dient que Bruckner transfereix una gran quantitat de sons, colors i caràcters, i no només concepcions sonores espacials sobre l'aparell instrumental.
La fuga és inusual per la seva posició destacada en el moviment final de la Novena Simfonia, encara que la inclusió d'una fuga en el context simfònic de Bruckner no és estranya. Com escriu Rainer Bloss (traduït de l'alemany): «El tema principal del final de la 9a Simfonia té una peculiaritat, perquè la seva forma és canviada, transformada en els seus dos últims compassos ... l'extensió "inusual" de dos compassos de Bruckner demostra aquesta regressió modular de manera excepcional».
Bruckner perfecciona cada cop més la seva tècnica de citació a la Novena Simfonia. Paul Thissen ho resumeix en la seva anàlisi (traduït de l'alemany): «Sens dubte, la forma d'integració de les cites utilitzada per Bruckner en l'''Adagio de la Novena Simfonia mostra l'aspecte més diferenciat. Va des de la mera tècnica de muntatge (com en el Miserere) fins a la penetració de la seqüència amb transformacions semblants al Kyrie».
Descripció La simfonia té quatre moviments, encara que el final és incomplet i fragmentari:
Molt material per al final de la partitura completa pot haver-se perdut després de la mort del compositor; algunes de les seccions perdudes en partitura completa només van sobreviure en format d'esbós de dos a quatre pentagrames. La col·locació del segon Scherzo i la tonalitat, re menor, són només dos dels elements que aquesta obra té en comú amb la Novena Simfonia de Beethoven. La simfonia s'executa sovint sense cap mena de final que alguns autors descriuen «la forma d'aquesta simfonia [com]... un arc massiu, dos moviments lents a cavall d'un Scherzo enèrgic».Kenneth McLeish & Valerie McLeish, The Listener's Guide to Classical Music: An Introduction to the Great Classical Composers and Their Works. New York: G.K. Hall & Co. (1986): 49
Partitura La partitura demana tres flautes, oboès, clarinets en si♭ i la, fagots, trompetes en fa i trombons, amb vuit trompes (les trompes cinquena a vuitena doblant amb tubes de Wagner), tuba, timbals i cordes.
Temps d'execució Moviments 1–3: ca. 55-65 min. (1: 535 compassos, 2: 512 compassos, 3: 243 compassos)
Moviment 4 (acabaments per altres): William Carragan: ca. 22 minuts (717 compassos) Nors S. Josephson (1992): ca. 20 minuts (644 compassos) Sébastien Letocart (2008): ca. 25 minuts (674 compassos) Samale-Mazzuca-Phillips-Cohrs: ca. 25 minuts (665 compassos) Gerd Schaller: ca. 25 minuts (736 compassos) Composicions lliures que incorporen material dels esbossos del Finale: Ernst Märzendorfer (1969): ca. 25 minuts PJ Marthé (2006): ca. 30 minuts Substitució del 4t moviment pel Te Deum de Bruckner: ca. 23 minuts
Primer moviment Primera i segona part El primer moviment en re menor (alla breve) és un moviment de sonata de disseny lliure amb tres grups temàtics. Al principi, les cordes amb tremolo entonen la nota d'arrel re, que se solidifica en el tercer compàs pels vents de fusta. Un primer nucli temàtic sona a les trompes com una «repetició de to (fonamental) en el ritme de tres punts, a partir del qual l'interval de la tercera, després de la quinta, s'ajusta a l'estructura d'ordre mètric subjacent mitjançant els cops del timbal i trompetes. Una simfonia difícilment pot començar més primitiva, elemental, arquetípica». El fenomen típic de divisió del so per a Bruckner es produeix al compàs 19: la nota d'arrel re, es dissocia en les seves notes veïnes mi♭ i re♭. Un augment important de mi♭ atrevit de les trompes anuncia alguna cosa esperançadora. Com a resultat, una fase de desenvolupament ampliada prepara l'entrada del tema principal. La música de Bruckner és específica, i això és la base del seu principi de desenvolupament i exploració del so. El camí de Bruckner cap a aquesta creació temàtica s'allarga; cada cop es necessita més temps perquè surti la idea principal.