va ser una patriota de l'Alt Perú que va lluitar a les guerres d'independència hispanoamericanes per l'emancipació del Virregnat del Riu de la Plata contra la Monarquia espanyola i va assumir la comandància de les guerres que van conformar la denominada Republiqueta de La Laguna, per la qual cosa la seva memòria és honrada a l'Argentina i a Bolívia.
Va pertànyer a una família altperuana de bona posició econòmica; el seu pare era propietari de diverses finques de la regió, la seva mare era de Chuquisaca, i tenia un germà que va morir prematurament dos anys abans. Va quedar òrfena en forma imprevista, per la qual cosa va haver de completar la seva criança alternant entre els seus oncles i temporalment en un convent.
Va contreure matrimoni amb Manuel Ascensio Padilla, fill d'un estancier veí a la seva propietat. Fruit d'aquest matrimoni van néixer cinc fills, tots van participar en les batalles i els primers quatre van morir molt joves a causa de la malària. Amb el seu marit compartien ideals independentistes, cosa que els va impulsar a comandar un exèrcit amb el propòsit d'independitzar el seu territori.
Al llarg de la seva trajectòria militar va anar relacionant-se amb diverses persones, com Juan Huallparrimachi, a qui va adoptar com a protegit al costat del seu marit, i posteriorment les accions militars que van provocar la seva viduïtat la van portar a relacionar-se amb Martín Miguel de Güemes (potser el seu màxim referent militar).
La mort d'aquest últim va marcar la fi de la seva carrera i li va generar grans problemes econòmics en els darrers dies de la seva vida. Va morir en companyia d'un jove discapacitat fill d'un familiar llunyà en un habitatge precari. Devia passar gairebé un segle per a què la seva trajectòria fos reconeguda.
Va rebre diversos homenatges pòstums: entre el 1809 i 1815 va ser ascendida a mariscal de l'Exèrcit de Bolívia i general de l'Exèrcit Argentí per decisió de Manuel Belgrano, un dels més alts graus militars d'aquests països llatinoamericans, a més a tots dos països van emetre paper moneda amb la seva cara com a il·lustració. Una província boliviana porta el seu nom així com diverses institucions d'aquest país i l'Argentina. I també es van compondre cançons interpretades per artistes com Jenny Cárdenas i Mercedes Sosa, com Juana Azurduy amb lletra de Félix Luna i música d'Ariel Ramírez, i pel·lícules inspirades en la seva persona.
Infància i joventut Juana Azurduy va néixer a Toroca, població veïna a Chuquisaca, ubicada a la Intendència de Potosí del Virregnat del Riu de la Plata, actualment municipi de Ravelo, departament de Potosí, actual Bolívia, el 12 de juliol de 1780.
Els seus pares van ser Eulalia Bermúdez, una mestissa de Chuquisaca, i Matías Azurduy, un ric blanc amo de moltes propietats. El seu pare tenia una bona posició econòmica, amo de diverses propietats a la zona. Va tenir un germà, Blas, que va morir prematurament dos anys abans. Aquest fet va fer presumiblement que els seus pares esperessin un altre home i per això van criar la seva filla amb característiques d'un fill varó. A més, la societat de Chuquisaca per aquells anys era molt conservadora, i un fill varó permetria conservar el cognom Azurduy que era considerat noble i també hagués pogut seguir amb les activitats econòmiques del seu pare quan arribés a la majoria d'edat. Els seus pares van continuar buscant el fill home i anys després va néixer Rosalía, una altra filla dona que va fer convèncer el pare que no tindria més homes.
Juana va ser batejada a La Plata (avui Sucre, Chuquisaca) per la qual cosa se suposava que va néixer en aquesta ciutat. Va créixer a Chuquisaca vivint al camp amb llibertats que a altres nens no li donaven els seus pares en aquella època. Va compartir les tasques amb els pobladors originaris de la zona a qui observava treballar i dialogava amb ells utilitzant la llengua quítxua que la seva mare li havia ensenyat, i a més compartia amb ells les cerimònies religioses. Ella explicava que el seu pare li havia ensenyat a anar amb cavall, i ho feia a galop sense sentir por, i a més van fer plegats molts viatges.
Els seus pares van morir tots dos en forma imprevista, quan tenia set anys d'edat. La seva mare va morir de mort sobtada, cosa que va obligar el seu pare a enviar-la a tornar a casa seva al camp. Però al cap de poc temps el seu pare, que tenia una aventura amorosa, va ser assassinat suposadament per un aristòcrata del qual mai no va aconseguir conèixer-se la seva identitat.
Vida en un convent En quedar òrfenes les germanes van quedar a càrrec dels seus oncles, Petrona Azurduy i Francisco Díaz Valle, els qui ho van fer més per les propietats que van quedar a mans de les menors que per amor a les nenes. Per la formació que el seu pare havia inculcat a la seva filla basada en la rebel·lia i en la llibertat es contradeia amb la disciplina dels seus nous tutors Petrona i Francisco; sobretot la tia, amb qui les baralles eren freqüents.
Per resoldre el problema de convivència van resoldre enviar Juana a un convent. Rosalía era molt petita i va aconseguir conviure amb els seus oncles sense més sobresalts. Azurduy va acceptar ser enviada al convent per acabar amb la relació conflictiva amb els seus tutors i perquè algunes religioses ocupaven posicions de poder i prestigi en la societat chuquisaquenya, i se suposava que ella podia fer-ho també i de passada ajudar els marginats.
Però en un convent també cal mantenir la disciplina, i no hi havia més llibertats que a la casa dels seus oncles, per la qual cosa es va adonar que aquesta vida tampoc era per a ella; a banda que la vida no era a l'aire lliure. Aquestes limitacions en les seves llibertats van fer que Azurduy discutís fortament amb la mare superiora, cosa que va acabar en la seva expulsió del convent de Santa Teresa, i als disset anys d'edat va tornar a casa seva a Toroca.
Matrimoni miniatura|Manuel Ascencio Padilla, espòs de Juana Azurduy. Atès que la convivència de Juana amb els seus oncles va tornar a ser difícil, es va allotjar a la casa que havia estat del seu pare. A més va col·laborar amb el seu oncle, que ja era molt gran, a l'administració de les propietats. En aquella casa va tornar a trobar la llibertat que el seu pare li havia inculcat.
Els Azurduy eren veïns amb els Padilla, una família de hisendats el pare de la qual, Melchor, era amic del pare d'Azurduy. Els Padilla tenien dos fills, Pedro i Manuel Ascencio. Les dues famílies compartien les festes i les feines. Entre Juana Azurduy i Manuel Ascencio Padilla es va començar a formar una relació de simpatia, i es van retrobar quan ella va tornar a casa quan va abandonar el convent; ella estava sola a la finca i es creuava a visitar la seva veïna Eufemia Gallardo de Padilla, esposa de Melchor, i qui devia haver coordinat la trobada de la futura parella, ja que veia en la jove noia una bona candidata per al seu segon fill.
A les trobades prèvies al matrimoni, Azurduy escoltava amb interès els relats de Manuel de les seves experiències viscudes, com la que li va tocar presenciar sent nen l'execució de Dámaso Catari, responsable d'una rebel·lió de connacionals seus que es va desenvolupar durant mesos sense que l'exèrcit hispànic la pogués contenir. Finalment van contreure matrimoni al maig de 1799, quan ella tenia 19 anys d'edat.
Fills El matrimoni de Juana i Manuel va tenir cinc fills: Manuel, Mariano, Juliana, Mercedes i Luisa. Ella es va ocupar que creixessin saludablement i el pare de l'economia familiar. El desig de donar un futur pròsper als seus fills va portar Padilla a postular-se per a un càrrec polític al govern de Chuquisaca però la seva condició de crioll va ser un impediment per aconseguir-ho; només podien accedir a aquestes posicions els ciutadans amb llinatge espanyol, i també eren notòria la diferències amb els impostos que havien de pagar. Aquestes circumstàncies van fer que el matrimoni dialogués quan els nens descansaven sobre la necessitat que aquesta desigualtat acabés.
Així mateix, Manuel havia pres coneixement per missatges dels seus amics estudiants d'altres països que el rei de França havia estat executat a la guillotina durant la Revolució Francesa i a més van arribar a aquesta regió llibres de Rousseau i l'Enciclopèdia que van influenciar en el pensament dels estudiants.
La primera acció va ser a la Revolució de Chuquisaca, de maig de 1809, en la qual els esposos van participar en forma activa, i aquest va ser l'esdeveniment que va determinar que els quatre nens haguessin de viure com a guerrillers per a tota la seva vida, patint els mals de les altures i havent de suportar mancances com fred i gana.
I quan el porteny Juan José Castelli va ser derrotat en la batalla d'Huaqui pels realistes, totes les propietats de la família Padilla van ser confiscades. Tot i que Azurduy va aconseguir en un primer moment refugiar-se a la ciutat, va ser delatada i arrestada amb els seus quatre fills, i confinada en una hisenda propera amb estricta vigilància de l'exèrcit espanyol. Amb això es pretenia acovardir Padilla, coneixedors de l'amor que ell sentia per la seva família. Però Azurduy va aconseguir derrotar els guàrdies, assassinant-ne diversos, i al costat del seu marit que l'esperava fora de la propietat i amb l'ajuda de tres cavalls van aconseguir escapolir-se. En un cavall van muntar Azurduy i la petita Juliana, a l'altre Manuel i Mariano (comptaven amb quatre i cinc anys d'edat) i al cavall restant Padilla amb Mercedes.
Posteriorment, i malgrat el desig del seu marit que no participés a les batalles, va deixar els quatre fills a cura dels indis i es va unir a l'exèrcit. Quan van instal·lar el campament a La Laguna, Azurduy els va enviar a buscar. L'encarregat d'aquesta missió va ser l'indígena Hualparrimachi, que va aconseguir el seu objectiu malgrat la dificultat de la ubicació, entre les regions muntanyenques entre Chuquisaca i Potosí.
En aquest lloc els quatre nens van poder jugar; a Manuel li agradava jugar grimpant als arbres, i quan queia al terra per la fallida d'alguna branca no demostrava cap símptoma de dolor. A Mariano li agradava jugar amb les amazones i soldats, aconseguint complir els seus desitjos manejant adequadament les problemàtiques, aconseguint complir allò que es proposava. Per la seva banda, la Juliana ja presentava un físic semblant al de la seva mare, tenia la pell color coure i aconseguia cavalcar el galop sense perdre l'equilibri. I finalment la petita Mercedes que estava aprenent a caminar i li agradava quan el pare la llançava a l'aire i la recollia.
L'estada en aquest campament va finalitzar quan el general Manuel Belgrano va ser derrotat i la família Padilla va haver d'escapar-se. En aquest exili, els nens van establir amistat amb Hualparrimachi, que els va ensenyar als homes a fer servir les armes: el petit Manuel va aprendre a fer servir l'«huaraca» i llençar pedres, mentre que Mariano no tenia l'habilitat necessària per fer servir les armes però sí l'habilitat suficient per amagar-se i escapolir-se, fent-ho de manera que fins i tot Hualparrimachi se sorprenia.