La cria de llagostins i gambes marines és una activitat d'aqüicultura per al cultiu de crustacis dendrobranquiats anomenats vulgarment gambes marines o llagostins per al consum humà. En aquest text s'emprarà indiferentment les dues denominacions. Tot i que la cria de llagostí tradicional s'ha dut a terme a Àsia durant segles, la cria comercial a gran escala va començar a la dècada de 1970 i la producció va créixer molt, sobretot per satisfer les demandes del mercat dels Estats Units, el Japó i l'Europa occidental. La producció mundial total de gambes de cria va assolir més d'1,6 milions de tones el 2003, el que representa un valor de prop de 9.000 milions de dòlars dels EUA. Al voltant del 75% de les gambes criades es produeix a Àsia, en particular a la Xina i Tailàndia. L'altre 25% es produeix principalment a Amèrica Llatina, on Brasil, Equador i Mèxic són els principals productors. La nació més exportadora és l'Índia.
La cria de gambes ha passat de les empreses tradicionals a petita escala del sud-est asiàtic a una indústria global. Els avenços tecnològics han fet créixer gambes a densitats cada cop més altes, i els individus reproductors s'envien a tot el món. Pràcticament totes les gambes de granja són de la família Penaeidae, i només dues espècies, Penaeus vannamei i Penaeus monodon (llagostí negre), representen aproximadament el 80% de totes les gambes criades. Aquests monocultius industrials són molt susceptibles a les malalties, que han provocat diverses exterminacions regionals de poblacions de gambes de granja. L'augment dels problemes ecològics, els brots repetits de malalties i la pressió i les crítiques tant de les ONG com dels països consumidors van provocar canvis en la indústria a finals dels anys noranta i, en general, una regulació més forta per part dels governs. L'any 1999 es va iniciar un programa destinat a desenvolupar i promoure pràctiques aqüícoles més sostenibles, incloent organismes governamentals, representants de la indústria i organitzacions ambientals.
Història i geografia La gamba s'ha cultivat al sud-est asiàtic i a la Xina durant segles, utilitzant mètodes tradicionals de baixa densitat. A Indonèsia, l'ús d'estanys d'aigua salobre, anomenats tambaks, es remunta fins al segle XV. Van utilitzar basses a petita escala per al monocultiu o policultivat amb altres espècies, com el peix llet, o en rotació amb arròs, utilitzant els arrossars per al cultiu de gambes durant l'estació seca, quan no es podia conrear arròs.Rönnbäck (2001), p. 1. Aquestes cultures sovint es trobaven a les zones costaneres o a les ribes dels rius. Les zones de manglars van ser afavorides a causa de la seva abundant gambeta natural. Les gambes joves salvatges van ser pescades i deixades en estanys fins que assolien la mida desitjada per a la recol·lecció.
La cria industrial de gambes es remunta als anys 30, quan els productors japonesos van generar i conrear gambes Kuruma (Penaeus japonicus) per primera vegada. A la dècada de 1960, una petita indústria s'havia desenvolupat al Japó. La cria comercial de gambes va començar a créixer ràpidament a finals dels anys 60 i principis dels 70. Els avenços tecnològics van conduir a formes més intensives de cultiu, i la creixent demanda del mercat va provocar la proliferació mundial de granges de gambes, concentrades a les regions tropicals i subtropicals. La creixent demanda dels consumidors a principis dels anys vuitanta va coincidir amb la vacil·lació de les captures salvatges, creant una indústria en auge. Taiwan va ser un dels primers adoptants i un gran productor a la dècada de 1980; la seva producció es va enfonsar a partir de 1988 a causa de les males pràctiques de gestió i malalties.ISAN (2000), p. 9–10. A Tailàndia, la producció a gran escala es va expandir ràpidament des de 1985. A Amèrica del Sud, l'Equador va ser pioner en la cria de gambes, on es va expandir de manera espectacular a partir de 1978. El Brasil havia estat actiu en la cria de gambes des de 1974, però el comerç només hi va créixer durant la dècada de 1990, convertint el país en un gran productor en pocs anys. Actualment, hi ha granges de gambes marines a més de cinquanta països. Al País Valencià i Catalunya la producció es limita a l'autòcton llagostí mediterrani i en petites quantitats. A nivell espanyol el productor més important és Andalusia.
Mètodes de cultiu Quan la cria de gambes va sorgir per satisfer una demanda que havia superat la capacitat de la pesca salvatge, els mètodes de conreu de subsistència d'antic van ser ràpidament substituïts per les pràctiques més productives necessàries per atendre un mercat global. L'agricultura industrial en un principi va seguir els mètodes tradicionals, amb les anomenades granges "extensives", compensant la baixa densitat amb l'augment de la mida dels estanys; en comptes de basses d'unes poques hectàrees, es van utilitzar basses de mides de fins a 100 hectàrees (1,0 km²) i es van netejar grans àrees de manglars en algunes zones. Els avenços tecnològics van fer possibles pràctiques més intensives que augmenten el rendiment per àrea, ajudant a reduir la pressió per convertir més terra. Van aparèixer granges semi-intensives i intensives, on es criaven les gambes amb pinsos artificials i es gestionaven activament les basses. Encara que queden moltes explotacions extensives, les noves explotacions solen ser semiintensives.
Fins a mitjans de la dècada de 1980, la majoria de les granges estaven proveïdes d'animals salvatges joves, anomenats "postlarves", típicament capturats localment. La pesca de postlarves es va convertir en un sector econòmic important en molts països. Per contrarestar l'esgotament dels caladors i per garantir un subministrament constant de gambes joves, la indústria va començar a criar gambes als vivers.
Cicle biològic miniatura|Larva nauplius de llagostí, primera fase després de l'ou Les gambes maduren i es reprodueixen només en un hàbitat marí. Les femelles ponen entre 100.000 i 500.000 ous, que es desclouen després d'unes 24 hores en petits nauplis. Aquests nauplis s'alimenten de les reserves de rovell dins dels seus cossos, i després es metamorfosen en zoeae. Les gambes en aquesta segona fase larvària s'alimenten en estat salvatge d'algues i, al cap d'uns dies, tornen a transformar-se en larves de mysis. Les larves de mysis o myses semblen petites gambes i s'alimenten d'algues i zooplàncton. Després d'uns tres o quatre dies més, es metamorfosen una darrera vegada en postlarves: gambes joves que tenen característiques adultes.IAA (2001), chapter 6, p. 76. Tot el procés triga uns 12 dies des de l'eclosió. En estat salvatge, les postlarves migren cap als estuaris, rics en nutrients i amb poca salinitat. Desfent el camí, migren de nou a les aigües obertes quan maduren.
Cadena de subministrament En la cria de gambes, aquest cicle de vida es produeix en condicions controlades. Els motius per fer-ho inclouen una agricultura més intensiva, un millor control de la mida que resulta en gambes de mida més uniforme i un millor control dels depredadors, però també la capacitat d'accelerar el creixement i la maduració controlant el clima (especialment a les granges de les zones temperades, utilitzant hivernacles). Hi ha tres etapes diferents:
Els criadors crien gambes ponedores. De l'eclosió n'obtenen nauplis o fins i tot postlarves, que venen a les granges. Les grans granges de gambes mantenen els seus propis vivers i venen nauplis o postlarves a granges més petites de la regió. Els vivers fan créixer postlarves i les acostumen a les condicions marines dels estanys de creixement. A les basses de creixement, les gambes es cultiven des de joves fins a mida comercialitzable, que triga entre tres i sis mesos.
La majoria de granges produeixen una o dues collites a l'any; en climes tropicals, fins i tot tres són possibles. A causa de la necessitat d'aigua salada, les granges de gambes es troben a la costa o a prop. També s'han provat les granges de gambes d'interior en algunes regions, però la necessitat de transportar aigua salada i la competència per la terra amb els usuaris agrícoles va provocar problemes. Tailàndia va prohibir les granges de gambes continentals el 1999.
Vivers miniatura|Tancs en una criadora de gambes a Corea del Sud, 2002 Els criadors a petita escala són molt comuns al sud-est asiàtic. Sovint gestionats com a empreses familiars i amb un enfocament de baixa tecnologia, utilitzen dipòsits petits (menys de deu tones) i sovint densitats animals baixes. Són susceptibles a malalties, però a causa de la seva petita mida, normalment poden reiniciar la producció ràpidament després de la desinfecció. La taxa de supervivència està entre zero i 90%, depenent d'una àmplia gamma de factors, com ara la malaltia, el clima i l'experiència de l'operador.
Els vivers daigua verda són incubadors de mida mitjana que utilitzen grans dipòsits amb baixa densitat d'animals. Per alimentar les larves de gambes, s'indueix una floració d'algues als dipòsits. La taxa de supervivència és d'un 40%.Els vivers Galveston (anomenats per la població on foren desenvolupats Galveston, Texas) són incubadors industrials a gran escala que utilitzen un entorn tancat i estretament controlat. Crien les gambes a altes densitats en dipòsits grans (15-30 t). Les taxes de supervivència varien entre el 0% i el 80%, però normalment assoleixen el 50%.
En els criadors, les gambes en desenvolupament s'alimenten d'una dieta d'algues i més tard també de nauplis de gambes de salmorra, de vegades (sobretot en criadors industrials) augmentats per dietes artificials. La dieta de les etapes posteriors també inclou proteïnes animals fresques o liofilitzades, per exemple, el krill. Els nutrients i la medicació (com ara els antibiòtics) que adquireixen les larves de krill arriben i s'acumulen durant la maduració de les gambes d'engreix.
Guarderies miniatura|Els aqüicultors transfereixen les postlarves dels tancs del camió a un estany de creixement. Corea del S. Moltes granges tenen vivers on les gambes postlarvals es conreen fins a criar-se durant tres setmanes més en estanys, dipòsits o els raceways (circuits). Una circuit és una canalització o dipòsit rectangular, llarg i poc profund per on l'aigua flueix contínuament. In Van Wyk et al. (1999).
En un viver típic, hi ha entre 150 i 200 animals per metre quadrat. S'alimenten amb una dieta alta en proteïnes durant un màxim de tres setmanes abans de ser traslladats als estanys de creixement. En aquell moment, pesen entre un i dos grams. La salinitat de l'aigua s'ajusta gradualment a la de les basses de creixement.
Els agricultors es refereixen a les postlarves com a "PL", amb el nombre de dies sufixat (és a dir, PL-1, PL-2, etc.). Estan preparats per ser transferits a les basses de creixement després que les seves brànquies s'hagin ramificat, cosa que es produeix al voltant de PL-13 a PL-17 (uns 25 dies després de l'eclosió). La guarderia no és del tot necessària, però és emprada per moltes granges perquè permet una millor utilització dels aliments, millora la uniformitat de la mida, ajuda a utilitzar millor la infraestructura i es pot fer en un entorn controlat per augmentar la collita. El principal desavantatge dels vivers és que una part de les gambes postlarva moren en transferir-les a l'estany de creixement.
Algunes granges no utilitzen un viver, però emmagatzemen les postlarves directament a les basses de creixement després d'haver-les aclimatat als nivells de temperatura i salinitat adequats en un dipòsit d'aclimatació. Al llarg d'uns quants dies, l'aigua d'aquests dipòsits es canvia gradualment per adaptar-se a la de les basses de creixement. La densitat animal no ha de superar els 500/litre per a les postlarves joves i 50/litre per a les més grans, com la PL-15. In Van Wyk et al. (1999).
Creixement