A Momentary Lapse of Reason és el tretzè àlbum del grup de rock progressiu britànic Pink Floyd, i el primer després de la marxa del que havia estat un dels seus líders Roger Waters, que va sortir a la venda el setembre del 1987. El 1985, el guitarrista David Gilmour va començar a reunir músics per a donar forma al seu tercer àlbum en solitari. Tanmateix, a final de 1986 va canviar d'idea i va decidir que el nou material serviria per a un nou àlbum de Pink Floyd. Per a això va decidir tornar a comptar amb el bateria Nick Mason i el teclista Richard Wright per al projecte. Malgrat que per motius legals Wright no podia ser readmès com a membre de la banda, ell i Mason van ajudar Gilmour a posar a punt el que seria el primer àlbum de Pink Floyd des de l'abandonament del lletrista i baixista Roger Waters el desembre de 1985. Richard Wright, que havia abandonat el grup per desavinences amb Waters, no va compondre res d'aquest àlbum i només va formar part del grup en tant que músic, cosa que va provocar molta controvèrsia entre els fans.
Es va gravar principalment a l'estudi de Gilmour, Astoria, construït en una casa flotant. La producció va estar marcada per una disputa legal entre Roger Waters i la banda respecte a qui havia de tenir els drets sobre el nom de "Pink Floyd", disputa que no es va resoldre fins diversos mesos després del llançament del disc. A diferència de la majoria dels àlbums d'estudi de la banda A Momentary Lapse of Reason no té un tema central, ja que es tracta d'una col·lecció de cançons de rock compostes majoritàriament per Gilmour i el músic Anthony Moore. Malgrat que va rebre crítiques de signe oposat i que Waters el va ridiculitzar, gràcies a l'ajuda d'una reeixida gira mundial va superar amb escreix les vendes del seu antecessor The Final Cut. A Momentary Lapse of Reason va ser certificat multiplatí per la RIAA als Estats Units.
Els singles «Learning to Fly» i «On the Turning Away» van tenir un èxit comercial important, mentre que «Sorrow» va esdevenir un clàssic dels concerts de les gires dels anys 1987 i 1994.
Antecedents Després del llançament, el 1983, de The Final Cut (sovint considerat de facto un àlbum en solitari de Waters), els tres membres de Pink Floyd van posar-se a treballar en els seus propis projectes individuals. El 1984, el guitarrista David Gilmour va expressar alguns dels seus sentiments sobre la seva relació amb el baixista Roger Waters al seu segon àlbum en solitari, About Face. Gilmour va acabar la seva gira de About Face just quan Waters va començar a promocionar el seu nou àlbum en solitari, The Pros and Cons of Hitch Hiking. Encara que els dos excompanys de grup s'havien ajuntat amb altres músics d'èxit, incloent –en el cas de Waters– a Eric Clapton, ambdós pensaven que, per als seus seguidors, l'atractiu d'un nom en solitari era menor que el de Pink Floyd. L'escassa venda d'entrades va forçar Gilmour a cancel·lar diversos compromisos i el crític musical David Fricke va comentar que els espectacles de Waters eren "un petulant eco, un intent transparent de provar que Roger Waters era Pink Floyd". Després d'un descans de sis mesos, Waters va tornar als Estats Units el març de 1985, amb una segona gira. Tanmateix, aquesta vegada ho va fer sense el suport de CBS Records, que no van ocultar el fet que el que volien en veritat era un altre disc de Pink Floyd. Waters va respondre dient que l'empresa era simplement "una màquina".
Mentrestant, el bateria Nick Mason va assistir a un concert de Waters a Londres el 1985 i va admetre que trobava a faltar anar de gira sota el nom de Pink Floyd. La seva visita va coincidir amb el llançament del seu segon àlbum en solitari, Profiles, l'agost d'aquell any, en el qual el senzill «Lie for a Lie» cantava Gilmour. Amb un amor compartit per l'aviació, ambdós prenien lliçons de vol i més endavant es van comprar conjuntament un avió De Havilland Devon. Gilmour es va dedicar a diverses col·laboracions, incloent una actuació en un concert de Bryan Ferry en el concert Live Aid de 1985 i coproduint l'àlbum debut homònim de The Dream Academy.
Waters va donar una pista sobre el seu futur en una entrevista a la revista Rolling Stone el 1982, en la qual va dir: "Podria treballar [a Pink Floyd] amb un altre bateria i teclista fàcilment i és probable que en algun moment ho faci", però el desembre de 1985 va anunciar que abandonava la banda i que pensava que Pink Floyd era "una cosa del passat". Gilmour veia les coses d'una altra manera; el guitarrista es va negar a deixar que Pink Floyd s'acabés i tenia intencions de seguir amb la banda: "Li vaig dir [a Waters], abans que marxés: «si te'n vas, carnal, nosaltres seguirem. No ho dubtis, seguirem» ". La contestació de Waters va ser clara: "Mai no ho fareu, carai". Havia escrit a EMI i a Columbia declarant la seva intenció de deixar el grup i els havia demanat que l'alliberessin de les seves obligacions contractuals. També s'havia desfet dels serveis del mànager de la banda Steve O'Rourke i va contractar Peter Rudge per portar els seus assumptes. Això deixava Gilmour i Mason (segons la seva opinió) lliures per continuar usant el nom de "Pink Floyd".
En absència de Waters, Gilmour va començar a reclutar músics per al nou projecte. Uns mesos abans, el teclista Jon Carin va improvisar amb Gilmour en el seu estudi Hookend, on va compondre la progressió d'acords que després es convertiria en «Learning to Fly», per la qual cosa se'l va convidar a formar part de l'equip. Gilmour va convidar a Bob Ezrin (coproductor de The Wall el 1979) a participar en el projecte, i ajudar a consolidar el nou material que s'havia compost. La invitació va arribar poc després que el productor rebutgés una oferta de Waters per treballar en el seu nou projecte en solitari, Radio K.A.O.S., a la que Ezrin no va poder correspondre: "… Era molt més fàcil per a Dave i mi fer nostra versió d'un àlbum de Floyd". Ezrin va arribar al Regne Unit a l'estiu de 1986, per al que després va descriure Gilmour com a "trastejar amb un munt de demos". Arribats a aquest punt no hi havia un compromís ferm per a un nou àlbum de Floyd, i públicament, Gilmour deia que el nou material podria acabar sent el seu tercer àlbum en solitari. En una reunió de novembre de 1986 entre Gilmour, Ezrin i el representant de CBS Stephen Ralbosky, el guitarrista no va tenir dubtes sobre els sentiments de Ralbosky: " Aquesta música no sona en absolut com a Pink Floyd, carai!". Gilmour, després va admetre que l'absència de Waters representava un problema i que el nou projecte s'antullava difícil sense la seva presència. Gilmour va experimentar amb diversos compositors com Eric Stewart i Roger McGough, però finalment es va decantar pel músic Anthony Moore, qui després va aparèixer en els crèdits com a coautor de «Learning to Fly» i «On the Turning Away». La idea d'un àlbum conceptual va ser descartada i Gilmour va optar per la més habitual forma de cançons sense un nexe temàtic definit entre elles. Per a final d'any, ja havia decidit que el nou material seria un nou àlbum de Pink Floyd.
Enregistrament A Momentary Lapse of Reason, com es va anomenar més tard, es va gravar en diversos estudis diferents, sent el principal la casa flotant de Gilmour, Astoria, adquirida pel mateix Gilmour l'estiu de 1986. El vaixell es trobava amarrat al riu Tàmesi, el qual (segons Ezrin), finalment "es va imposar en totes les cançons. "Treballar allà va ser màgic, tan inspirador; xavals baixant en piragües pel riu, oques volant… ". Van contractar a Andy Jackson (un col·lega de l'amic de Floyd James Guthrie) perquè s'encarregués de l'enginyeria de so. En una sèrie de sessions discontínues entre novembre de 1986 i febrer de 1987, la banda de músics de Gilmour va treballar en nou material, que a diferència d'altres treballs de Floyd es va gravar en una màquina analògica de 24 pistes i es va utilitzar el mètode de l'overdubbing amb una enregistradora digital Mitsubishi de 32 pistes. Aquesta tendència d'usar noves tecnologies va continuar amb la utilització de sincronització Midi, controlada amb un ordinador Apple Macintosh.
Després d'acordar tornar a treballar amb el material que tan poc li havia agradat a Ralbosky, Gilmour va contractar nous músics de sessió, incloent Carmine Appice i Jim Keltner. Ambdós bateries després van reemplaçar Mason en la gran majoria de les cançons; Mason pensava que estava massa desentrenat per tocar les peces, per la qual cosa va preferir dedicar-se als efectes de so. Algunes de les parts de bateria es van fer amb una caixa de ritmes. La nova dona de Wright, Franka, es va posar en contacte amb Gilmour per preguntar-li si Wright podia contribuir al nou àlbum. Gilmour va considerar la petició; el teclista havia abandonat la banda el 1979, i hi havia certs temes legals que complicaven la seva readmissió, però després d'una reunió en Hampstead va ser readmès, encara que no com a membre "oficial". Gilmour, després va admetre -en una entrevista concedida a l'escriptor Karl Dallas- que la presència de Wright "ens faria més forts musicalment i legalment". Per això, se'l va contractar com a músic amb un sou d'11.000 $ a la setmana, encara que les seves contribucions van ser mínimes. La majoria de les noves peces de teclat ja estaven gravades, pel que des de febrer de 1987 només va tocar alguns reforços amb l'orgue Hammond i un piano Fender Rhodes, al costat de diverses harmonies vocals. El teclista també va tocar un solo per a «On the Turning Away», finalment descartat, segons Wright "no perquè no els agradés […]; simplement van pensar que no encaixava". Gilmour després va dir: "Al principi, tant Nick com Rick estaven catatònics quant a les seves habilitats per tocar. Cap d'ells no va tocar realment en aquest disc. A la meva manera de veure, Roger els havia destruït", un comentari que clarament va enutjar a Mason, que va contestar: "Nego que estigués catatònic. Esperaria això de l'oposició, però és menys atractiu venint dels aliats. En algun moment, va demanar alguna cosa així com una disculpa". No obstant això Mason sí que va reconèixer que Gilmour estava nerviós sobre com es percebria l'àlbum.
miniatura|Imatge de l'estudi d'enregistrament de Gilmour, Astoria
«Learning to Fly», amb la seva lletra "circling sky, tongue-tied and twisted, just an earthbound misfit, I" (cel fent cercles, retorçat i amb la llengua lligada, només un inadaptat encadenat a la terra, jo), es va inspirar en les lliçons de vol de Gilmour, que sovint entrava en conflicte amb les seves obligacions en l'estudi. La pista també conté un enregistrament de la veu de Mason, gravada durant un enlairament. La banda va experimentar amb mostrejos digitals, i Ezrin va gravar el so del barquer de Gilmour (Langley Iddens) remant pel Tàmesi. La presència d'Iddens a les sessions d'enregistrament va tornar-se vital després que, en una ocasió, lAstoria comencés a decantar-se en resposta a una pujada de la marea, que empenyia el vaixell contra el moll en el qual estava atracat. «The Dogs of War», que Gilmour diu que tracta de "mercenaris polítics i físics", es va inspirar en un accident durant l'enregistrament. El sampler va començar a emetre sons d'un riure, que Gilmour va pensar que sonava com els lladrucs d'un gos. «Terminal Frost» era una demo antiga de Gilmour, sobre la qual feia temps que havia volgut treballar afegint-li lletra, però que finalment va decidir deixar com a tema instrumental. En canvi, la lletra de «Sorrow» es va escriure abans de compondre la música. El solo de guitarra que l'obre es va gravar a Los Angeles Memorial Sports Arena. Un estudi mòbil amb una enregistradora de 24 pistes va passar la Fender de Gilmour a través del sistema de PA, i es va gravar en so surround.