Charles Van Dell Johnson (25 d'agost de 1916 - 12 de desembre de 2008) va ser un actor de cinema, televisió, teatre i ràdio estatunidenc. Va ser una estrella important a Metro-Goldwyn-Mayer durant i després de la Segona Guerra Mundial.
Johnson va ser descrit com l'encarnació de la "saluïtat del noi de la porta del costat" que el va convertir en una estrella popular de Hollywood als anys 40 i 50, interpretant "el soldat, el mariner pelroig i amb cara de pigues o pilot de bombarders que solia viure al carrer" a les pel·lícules de la MGM durant els anys de la guerra, amb pel·lícules com Thirty Seconds Over Tokyo, A Guy Named Joe, i The Human Comedy. Va fer pel·lícules ocasionals de la Segona Guerra Mundial fins a finals de la dècada de 1960, i va interpretar a un oficial militar en un dels seus últims llargmetratges el 1992. En el moment de la seva mort, el 2008, era un dels darrers matinee idols de l'era daurada de Hollywood.Aljean, Harmetz (August 12, 2008). "Van Johnson, Film Actor, Is Dead at 92" The New York Times. Retrieved December 13, 2008.
Primers anys Johnson va néixer a Newport (Rhode Island), fill únic de Loretta (née Snyder) i Charles E. Johnson, lampista i més tard venedor d'immobles. El seu pare va néixer a Suècia i va arribar als Estats Units quan era nen, i la seva mare tenia ascendència Pennsylvania Dutch. La seva mare suposadament era una alcohòlica que va abandonar la família quan ell era un nen, i no tenia bona relació amb el seu pare.Davis 2001, p. 7.
Carrera miniatura|Empremta de les mans de Van Johnson davant de The Great Movie Ride al parc temàtic Disney's Hollywood Studios de Walt Disney World Johnson va actuar als clubs socials de Newport mentre estava a l'escola secundària. Es va traslladar a la ciutat de Nova York després de graduar-se el 1935 i es va unir a la revistaoff-Broadway Entre Nous.
Broadway Johnson va fer una gira per Nova Anglaterra en un grup de teatre com a ballarí substitut, però la seva carrera com a actor va començar seriosament a la revista de Broadway New Faces of 1936. Va tornar al cor després d'això i va treballar a les estacions d'estiueig prop de la ciutat de Nova York.Davis 2001, pàg. 27. L'any 1939, el director i dramaturg George Abbott el va presentar per a Too Many Girls de Rodgers and Hart en el paper d'universitari i com a suplent dels tres protagonistas masculins. Va tenir un paper no acreditat a l'adaptació cinematogràfica de Too Many Girls, que van protagonitzar Lucille Ball i Desi Arnaz, després Abbott el va contractar com a un noi del cor i el substitut de Gene Kelly a Pal Joey.Davis 2001, pàg. 26.
Warner Bros Johnson estava a punt de tornar a Nova York quan Lucille Ball el va portar al restaurant Chasen's, on el va presentar al director de càsting de la MGM, Billy Grady, que estava assegut a la taula del costat. Això va fer que els estudis de Hollywood fessin proves de pantalla. La seva prova a Columbia Pictures no va tenir èxit, però Warner Brothers li va fer un contracte per 300 dòlars setmanals. Va ser seleccionat com a reporter becari al costat de Faye Emerson a la pel·lícula de 1942 Murder in the Big House. Les seves celles i els cabells es van tenyir de negre per al paper.Davis 2001, p. 41–45. La bona aparença i el comportament fàcil de Johnson no s'adaptaven a les pel·lícules dures que Warner va fer en aquell moment, i l'estudi el va abandonar quan va expirar el seu contracte de sis mesos.
MGM Johnson aviat va signar amb Metro-Goldwyn-Mayer. L'estudi li va oferir classes d'actuació, parla i dicció.Davis 2001, p. 46–47, 56. Després va tenir un paper no acreditat com a soldat a Somewhere I'll Find You (1942). Va cridar l'atenció en una petita part a The War Against Mrs. Hadley (1942), i això va animar a MGM a llançar-lo a la seva sèrie de llarga durada Dr. Kildare protagonitzada per Lew Ayres com el Dr. Kildare i Lionel Barrymore com el Dr. Gillespie; la carrera d'Ayres es va veure afectada pel fet de ser objector de consciència, de manera que la sèrie es va centrar en el Dr. Gillespie com a mentor de nous metges. Johnson va interpretar al Dr. Randall Adams a Dr. Gillespie's New Assistant (1942).
Llavors, MGM va triar Johnson com el germà soldat de Mickey Rooney a The Human Comedy (1943), un gran èxit. Va tornar com a Randall Adams a Dr. Gillespie's Criminal Case (1943) i va tornar a portar uniforme a Pilot No. 5 (1943). Va tenir un petit paper com a reporter a Madame Curie (1943).Davis 2001, p. 76–77.
A Guy Named Joe i estrellat La gran oportunitat de Johnson va ser a A Guy Named Joe, protagonitzada per Spencer Tracy i Irene Dunne, on va interpretar un jove pilot que suplanta un pilot mort com el seu àngel de la guarda. A mitja producció de la pel·lícula l'any 1943, Johnson es va veure implicat en un greu accident de cotxe que eli va suposar una placa metàl·lica al front i una sèrie de cicatrius a la cara que la cirurgia plàstica de l'època no va poder corregir ni ocultar completament; va utilitzar maquillatge pesat per amagar-los durant anys. MGM volia substituir-lo a A Guy Named Joe, però Tracy va insistir que se li permetés acabar la pel·lícula, malgrat la seva llarga absència. La pel·lícula va ser un gran èxit, va obtenir un benefici de més d'un milió de dòlars i va suposar el llançament de Johnson com a estrella.Davis 2001, p. 63, 67. miniatura|Johnson, a Thirty Seconds Over Tokyo (1944)
Les ferides de Johnson per l'accident de cotxe el van eximir del servei durant la Segona Guerra Mundial. Molts altres actors estaven servint a les forces armades, de manera que l'accident va beneficiar molt la carrera de Johnson. Més tard va dir: "Érem cinc. Hi havia Jimmy Craig, Bob Young, Bobby Walker, Peter Lawford i jo mateix. Tots es van provar per a la mateixa part "tot" el temps." Johnson estava molt ocupat, sovint interpretant a soldats; va fer broma d'aquest període: "Recordo... acabar un dijous al matí amb June Allyson i començar-ne un de nou dijous a la tarda amb Esther Williams. No sabia a quina branca del servei em trobava!"
MGM va construir la imatge de Johnson com el xicot totalment estatunidenc en drames i musicals bèl·lics. El seu primer paper destacat en una pel·lícula "A" va ser el musical Two Girls and a Sailor (1944) que va ser un gran èxit; va ser la seva primera pel·lícula amb June Allyson. Va tenir un paper més petit a The White Cliffs of Dover (1944), després va repetir el seu paper de Dr. Adams a 3 Men in White (1944).
Cim de la carrera a la postguerra Johnson va interpretar a Ted Lawson a Thirty Seconds Over Tokyo (1944) que explicava la història de l'atac de Doolittle a Tòquio l'abril de 1942. Va interpretar al Dr. Adams per última vegada a Between Two Women (1945). Va protagonitzar Thrill of a Romance (1945), un musical amb Esther Williams, i Week-End at the Waldorf (1945), un musical remake de Grand Hotel amb Lana Turner, Walter Pidgeon i Ginger Rogers. El 1945, va empatar amb Bing Crosby com a principals estrelles de taquilla.
Es va reunir amb Williams a Easy to Wed (1946), un remake musical de Libeled Lady.Davis, Ronald L. Van Johnson: MGM's Golden Boy p. 237 citing "Ruth Rowland, "Van, the Man," Movieland 14 (August 1956)" Va donar suport a Spencer Tracy i Katharine Hepburn a State of the Union (1948), i va donar suport a Clark Gable i Pidgeon en el drama de guerra Command Decision (1948).
MGM sota Dore Schary 20th Century Fox va agafar en préstec a Johnson per fer la comèdia Mother Is a Freshman (1948) amb Loretta Young. De tornada a la MGM, li van donar un paper a la pel·lícula noir Scene of the Crime (1949). El 1949, va protagonitzar amb Judy Garland In the Good Old Summertime, que també va marcar la primera aparició al cinema de Liza Minnelli com la filla petita de Garland i Johnson. Després va treballar a Battleground (1949), una pel·lícula sobre l'ofensiva de les Ardenes produïda pel nou cap d'estudi de MGM Dore Schary. miniatura|Johnson va continuar protagonitzant drames bèl·lics després de la finalització de la guerra, inclòs Battleground (1949).
Johnson va fer la comèdia The Big Hangover (1950), després es va reunir amb Williams a Duchess of Idaho (1951). Va aparèixer a la comèdia romàntica Three Guys Named Mike (1951). Va interpretar un oficial al capdavant de les tropes japoneses-americanes del famós 442è Regiment de Combat a Europa a la pel·lícula produïda per Schary Go for Broke! (1951). Va tenir un petit paper a It's a Big Country (1951) i es va reunir amb Allyson per a Too Young to Kiss (1951). MGM el va prestar a Columbia per El motí del Caine (1954) en el paper de Stephen Maryk. Es va negar a permetre l'ocultació de les seves cicatrius facials quan es maquillava com a Maryk, creient que milloraven l'autenticitat del personatge. Herman Wouk descriu que Maryk té "trets lletjos però no desagradables" a la novel·la. Un comentarista va assenyalar anys més tard que "Humphrey Bogart i Jose Ferrer remenen tots els escenaris d'aquest drama marítim, però és el personatge de Johnson, el tinent Steve Maryk, dolorosament ambivalent i no gaire brillant, qui uneix tota la pel·lícula". La revista Time va comentar que Johnson "era un millor actor del que Hollywood normalment li permetia ser."
A continuació, Johnson es va fer equip amb Gene Kelly com a segon protagonista sardònic de Brigadoon (1954). Va tenir el lideratge a L'última vegada que vaig veure París (1954), la seva darrera pel·lícula per a MGM. Tenia un contracte de cinc anys amb Columbia per fer una pel·lícula a l'any.
miniatura|La interpretació elogiada per la crítica de Johnson a El motí del Caine (1954) va ser el seu paper més notable post-MGM.
A diferència d'altres estrelles d'aquella època, Johnson no es va ressentir de les restriccions del sistema d'estudi. El 1985, va dir que els seus anys a la MGM van ser "una gran família feliç i un petit regne". "Ens donaven tot, des de les lliçons de cant fins a les menges. L'únic que havíem de fer era inspirar, exhalar i ser encantadors. Solia tenir por de sortir de l'estudi per sortir al món real, perquè per a mi l'estudi era el món real."
Autònom Durant la dècada de 1950, Johnson va continuar apareixent a pel·lícules i també va aparèixer amb freqüència en aparicions de convidat a la televisió. Va aparèixer com a convidat misteriós de la celebritat a What's My Line?, que es va emetre el 22 de novembre de 1953, però no va ser interrogat pel panell a causa d'un avís previ de la seva aparició. Després va tornar a aparèixer el 22 de maig de 1955 i va ser endevinat per Fred Allen. Va estar a The End of the Affair (1955) a Columbia i després va fer The Bottom of the Bottle (1956) a Fox. Va rebre crítiques favorables per a la pel·lícula dramàtica de 1956 Miracle in the Rain, protagonitzada per Jane Wyman, en la qual va interpretar un jove soldat de bon cor que es preparava per anar a la guerra, i al misteri 23 Paces to Baker Street, en què interpretava un dramaturg cec que residia a Londres. Va tornar a MGM per Slander (1956) i Action of the Tiger (1957).
Johnson va aparèixer com el personatge principal de la molt valorada The Pied Piper of Hamelin, una versió musical del poema de Robert Browning, ambientat amb la música d'Edvard Grieg. Amb Claude Rains en el seu únic paper de cantant i ballant, es va emetre el 26 de novembre de 1957, com a part dels especials de la setmana d'Acció de Gràcies de la NBC. El programa va tenir tant èxit que va generar un àlbum discogràfic i es va repetir el 1958. Sindicat a moltes emissores locals, es va repetir anualment durant molts anys en la tradició d'altres especials de vacances.