fou un activista polític, periodista i escriptor francès, amb posicionaments partidaris del comunisme, l'antifeixisme i l'antiimperialisme. Fill de pares jueus d'origen polonès compromesos amb la Resistència francesa contra l'ocupació nazi. Va morir assassinat als carrers de París, presumptament a mans dels esquadrons de la mort del Batallón Vasco Español, després d'haver estat empresonat i alliberat arran d'un procés judicial controvertit, que el 2023 va donar peu a una pel·lícula dirigida per Cédric Kahn i titulada Le procès Goldman.
Fou una icona de l'esquerra revolucionària francesa en els anys posteriors al Maig del 1968 i dels somnis de canvis en la societat que aquells esdeveniments van generar.
Biografia Fill d'Alter Mojze Goldman i de Janine Sochaczewska, tots dos jueus polonesos vinguts a França durant el període d'entreguerres. Durant la Segona Guerra Mundial, tots dos van militar i foren dirigents de l'organització comunista resistent FTP-MOI (Francs-tireurs et partisans - Main-d’oeuvre immigrée). La mare era vídua d'un brigadista que va morir a la Guerra Civil espanyola, i filla d'un resistent executat per la Gestapo. Tanmateix, l'anomenaven «la Pasionaria jueva».
Pierre Goldman va néixer dues setmanes abans del Desembarcament de Normandia. Després de l'alliberament de França, la família s'instal·là a París. La mare treballava a l'ambaixada polonesa, però el 1948 va ser deportada a Polònia sota la sospita «d'espionatge comunista». El dia de l'expulsió, el pare va segrestar el nen i el va confiar a la seva tia, fins que l'any següent el va recuperar i se'n va cuidar juntament amb la seva nova esposa, Ruth Ambrunn. D'aquest nou matrimoni nasqueren tres germans: Évelyne, Jean-Jacques i Robert. El matrimoni acabà separant-se del Partit Comunista Francès arran dels episodis antisemites de 1952-1953 a la Unió Soviètica. A l'edat de 13 anys, Pierre Goldman va tornar a veure la seva mare, a la qual admirava.
Als 15 anys, va ingressar a les Joventuts Comunistes, l'organització més implicada contra la Guerra d'Algèria. Més endavant, s'inscriví a la Universitat de la Sorbona per a estudiar filosofia i allà s'incorporà al Front universitaire antifasciste (FUA), que era el servei d'ordre de la Union Nationale des Étudiants de France (UNEF) i que tenia per missió protegir els mítings que feia el sindicat contra la Guerra d'Algèria, especialment dels atacs que patien per part dels grups d'extrema dreta favorables a la guerra. Un dia fou encerclat i apallissat per deu feixistes.Génération, par Hervé Hamon et Patrick Rotman, Éditions du Seuil, 1987, citat a Pierre Goldman (Wikipédia francesa)
Posteriorment s'incorporà a la Union des étudiants communistes, que era l'organització juvenil del Partit Comunista Francès. Això no obstant, en alguns moments són crítics amb les directrius del partit. El sector crític, clarament antiestalinista, finalment és apartat de l'organització. Els companys de Goldman acaben creant nous partits d'extrema esquerra, un de trotskista i un de maoista, però ell se'n manté al marge i deixa de militar. Això sí, es presta a col·laborar quan li demanen de fer de servei d'ordre en actes puntuals, com durant la campanya contra la Guerra del Vietnam, on s'ha d'encarregar de protegir la delegació vietnamita que hi és convidada. Durant aquest període de militància, coneix a qui serà més tard la seva esposa, Christiane, una jove originària de la colònia francesa de Guadalupe. Des de l'estiu del 1964 es comença a interessar per la música llatinoamericana, al mateix temps que es relaciona amb els estudiants guadelupencs.
El dia 1 de novembre de 1966 s'havia de presentar a la caserna de Nancy per a començar el servei militar i no ho fa: deserta i es refugia a casa de la seva mare, a Polònia, durant 8 mesos. El juny del 1967 se’n va a Cuba amb un vaixell alemany i allà s'implica en les activitats de solidaritat amb les lluites revolucionàries de diferents països, fent de traductor i treballant al secretariat de l'Organització de Solidaritat dels Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina (OSPAA). Allà coneix un jove metge representant dels grups independentistes guadalupencs, aprèn la llengua criolla, i en els seus dos retorns a França (el 1967 i el 1969) es relaciona amb joves estudiants guadalupencs, músics i independentistes.
El 1968, de la mà d'un amic veneçolà fet a Cuba, s'integra durant un any en un grup veneçolà que intenta reagrupar diferents organitzacions guerrilleres escindides del Partit Comunista de Veneçuela, en la línia foquista preconitzada pel Che Guevara de crear «un, dos, diversos Vietnams» contra l'imperialisme. L'intent no reïx, i de fet no cometen cap acció armada. Tot i que Goldman reconeixerà amb humilitat que la rigorositat de la vida clandestina ha estat per a ell una escola d'austeritat i de convivència.
Goldman i el seu amic veneçolà retornen a París l'octubre de 1969. S'instal·la a casa del seu pare, però allà s'assabenta que està en crida i cerca per desertor i se'n va a viure a casa de diversos amics criolls. El 4 de desembre de 1969 realitza un atracament en una farmàcia de París i roba 2.500 francs. Dues setmanes després, el dia 20, s'emporta 23.000 francs en un nou atracament als magatzems Vog, realitzat a cara descoberta davant de diversos testimonis. Pocs dies després, el 16 de gener, comet un tercer atracament, aquest contra un funcionari encarregat de pagar els ajuts familiars, a qui roba 8.000 francs després de donar-li un cop al cap amb la culata de la pistola.
El 8 d'abril de 1970 s'instal·la a casa d'un dels seus amics, en Marc Kravetz, i a la tarda hi és detingut per la policia. Li troben a sobre un passaport veneçolà fals, i en un registre a casa d'un altre amic, hi troben la seva pistola. Goldman reconeix ser l'autor dels tres robatoris, però nega ser-ho d'un quart atracament que li volen imputar. Aquest altre atracament s'havia comès en una farmàcia parisenca el dia abans del dels magatzems Vog, i l'atracador havia disparat i matat les dues farmacèutiques i havia ferit greument un testimoni i un policia que havia intentat detenir-lo.
El procés judicial El 9 de desembre del 1974 comença el judici davant la Cour d'assises de París. El procés judicial contra Pierre Goldman està farcit d'irregularitats. Els dubtes no es plantegen en el cas dels tres robatoris reconeguts per ell des del primer moment, sinó en l'atracament amb morts que ell sempre va negar ser-ne l'autor. L'aspecte més criticat és que la seva foto (atribuint-li l'autoria de les morts) es publica a la premsa abans de prendre declaració als diferents testimonis, cosa que podia induir a aquests a acusar-lo, oi més quan es tractava de testimonis que havien vist els fets des d'una certa distància. A més, alguns d'ells havien afirmat inicialment que l'atracador era de pell fosca («mulat», «home de color»...) per canviar d'opinió dies o setmanes després. Per altra banda, les proves de balística demostren que l'arma de Goldman no és la que ha matat les farmacèutiques i ha ferit als altres. A més, el jutge descarta tant el testimoni de diferents amics antillesos que afirmen que aquell dia Goldman havia estat a casa seva, com el del dentista que aquell mateix dia l'havia atès a la seva consulta per un mal de queixal. El jutge també descarta de fer cap reconstitució dels fets, com era habitual en casos d'aquesta gravetat. Finalment, resulta que el president del tribunal era amic íntim del jutge d'instrucció que havia redactat l'acta d'acusació. Davant la falta de proves convincents, i davant el fet que Goldman aportava una coartada que l'eximia, el fiscal va centrar la seva argumentació sobre els aspectes de la personalitat i de la militància de Goldman per a concloure que era intel·ligent però contestatari, i que podia ser violent.
El 14 de desembre del 1974 es dicta la sentència i se’l condemna a presó en perpetuïtat, que s'afegeix a la condemna anterior de 9 mesos per desertor. D'entre el públic de la sala se senten crits de «jurats assassins!», «racistes!» i sobretot «innocent!, innocent!».
A la presó, el comportament de Goldman sembla excel·lent, i ho aprofita per fer la carrera de filosofia i la de llengua espanyola. També fa classes als altres presos. Alhora, l'antiga amiga guadelupenca, Christiane Succab (actualment periodista i documentalista de cinema), reprèn el contacte amb ell i s'acaben casant l'agost de 1976 a la presó de Fresnes.
A fora, dos dels seus germanastres promouen un comitè de suport, al qual es van afegint antics companys d'esquerres, artistes, i nombrosos intel·lectuals com Simone Signoret, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. El diari Le Monde va ser condemnat per haver publicat un comunicat d'aquest comitè, i un setmanari d'esquerres va ser segrestat. Fins i tot polítics d'esquerres i de dreta es pronuncien per la innocència de Goldman, com és François Mitterrand i la ministra centrista Françoise Giroud. I el cantant Léo Ferré va compondre una cançó (Le Conditionnel de variétés) contra aquestes restriccions a la premsa.
Finalment, la Cort de cassació francesa anul·la la sentència per qüestions de forma, i se celebra un segon judici, que comença el 26 d'abril de 1976 a Amiens, davant la Cour d'assises de la Somme. Aquest judici es desenvolupa en un ambient força crispat. L'advocat de Goldman retreu la frase que el comissari Jobard havia expressat en una declaració: «en la mesura que Pierre Goldman és culpable, seria preferible de tenir-ne una prova material», frase que podria encaixar en les campanyes de criminalització dels moviments d'extrema esquerra d'aquells anys. El fiscal, per part seva, va intentar presentar un Goldman amb trastorns mentals assegurant que durant uns mesos de 1965 assistia a un hospital psiquiàtric, quan resulta que Goldman hi anava com a visitant d'uns amics seus. Segons el cineasta Cédric Kahn que ha dut aquest segon judici al cinema, Goldman i el seu advocat Georges Kiejman varen demostrar que s'havia fet una investigació exprés, «Goldman era el culpable ideal. Es va fer tot el possible per a fer convergir els testimonis en un mateix sentit».
El 4 de maig 1976 és absolt dels morts, però condemnat a 12 anys de reclusió criminal pels altres tres robatoris que ell ja havia reconegut de bell antuvi. I a l'octubre de 1976 és alliberat amb una reducció de pena que té en compte el seu bon comportament a la presó.
Però no se li acaben del tot els problemes judicials. Pierre Goldman, el 1975, havia publicat (a Éditions Le Seuil) el llibre Souvenirs obscurs d'un juif polonais né en France, del qual se’n van vendre uns 60.000 exemplars. I en el judici, tot i haver estat absolt penalment d'aquell quart atracament, fatalment no es va pensar a absoldre’l de la responsabilitat civil que l'obligava a fortes indemnitzacions a les víctimes, i especialment al policia ferit, de manera que el desembre del 1976 es va executar l'embargament, entre d'altres, dels seus drets d'autor.
Segons alguns autors, la vida i el judici de Pierre Goldman, judici que va ser seguit per tota la premsa, reflecteixen l'ambient d'una època on l'ideal d'una revolució semblava a l'abast de la mà.
Escriptor i periodista Malgrat l'èxit d'aquest primer llibre, el 1977 en publica un segon, també escrit durant la seva estada a la presó. Es tracta d'una novel·la policíaca, L'ordinaire mésaventure d'Archibald Rapopot. Tot i ser mera ficció, inspirada en els assassinats comesos per un personatge d'una novel·la precedent de Jean-Paul Sartre, hi ha qui fa circular rumors que es tractaria d'una certa confessió autobiogràfica, o que en realitat se’n riu dels seus camarades. Aquesta polèmica fa que alguns promotors se’n desentenguin i que el llibre sigui un cert fracàs de vendes.