El quartet de corda núm. 1 en re major, op. 25, és un quartet de corda compost per Benjamin Britten l'estiu de 1941 als Estats Units. L'obra va ser comissariada per Elisabeth Sprague Coolidge. L'estrena va ser el 21 de setembre de 1941 pel Coolidge Quartet a l'Occidental College, a Los Angeles, amb la presència del compositor. Va ser l'última obra important del seu període nord-americà.
Moviments El quartet consta de quatre moviments:
Andante sostenuto - Allegro vivo Allegretto con slancio Andante calmo Molto vivace
Història Quan Britten va arribar als Estats Units, va presentar-se davant Elizabeth Sprague Coolidge —mecenes coneguda per encàrrecs a compositors com Schönberg, Copland, Bartók o Stravinski— amb una carta de recomanació de Frank Bridge, amic personal i també beneficiari de les seves iniciatives filantròpiques.
El quartet va ser encarregat per Coolidge, mentre Britten vivia a Amèrica. Aleshores, ell i Peter Pears estaven com a convidats del duo de piano anglès Ethel Bartlett i Rae Robertson a Escondido, prop de San Diego, Califòrnia. Va ser l'última obra important del seu període nord-americà. Britten va remarcar que tres mesos per escriure'l van ser "amb una breu atenció i una mica de suor, però ho faré perquè els diners ens seran útils!" La tarifa era de 400 dòlars (aproximadament l'equivalent a 7000 euros el 2017).
Coolidge, fervent defensora de la música de cambra, ja havia encarregat obres com el Quartet núm. 5 de Bartók (1934) i el Quart de Schönberg (1936). Britten va compondre la seva aportació en un entorn modest: un cobert d’eines al jardí d’Ethel Bartlett i Rae Robertson, el matrimoni britànic de pianistes que el va acollir a Califòrnia. La primera interpretació del quartet acabat va tenir lloc el setembre de 1941 a Los Angeles i li va valer a Britten la Medalla de la Biblioteca del Congrés a Washington, "pels seus serveis a la música de cambra". La correspondència del compositor revela una actitud ambivalent: a la seva amiga Elizabeth Mayer va comentar que el projecte seria "una mica suat per fer-ho tan ràpidament, però ho faré, ja que els diners em seran útils".
L'estrena va ser el 21 de setembre de 1941 a l'Occidental College, a Los Angeles, amb la presència del compositor, pel Coolidge Quartet. Britten va escriure després a la senyora Coolidge que "estava encantat amb la manera com havien tocat el meu quartetrealment de primera classe, tant en musicalitat com en tècnica". Ja tenia la intenció d'escriure una peça per al Griller Quartet, i van fer l'estrena al Regne Unit el 1943. L'estrena va ser a càrrec del Quartet Galimir l'any 1951.
El 1979, el musicòleg Peter Evans va escriure que el quartet tenia i no havia aconseguit un lloc al repertori.No és clar quina d'aquestes dues declaracions incompatibles reflecteix l'opinió d'Evans. Ha estat enregistrat per diversos quartets distingits (vegeu Enregistraments, més avall).
Anàlisi i recepció Una actuació típica dura uns 26 minuts. El primer i el tercer moviment, d'uns 10 minuts cadascun, són molt més llargs que el segon i el quart, d'uns 3 minuts cadascun. El primer moviment en forma sonata conté passatges alternatius d'andante i allegro, la música lenta i ràpida sona durant durades similars.
El 22 de setembre de 1941, Isabel Morse Jones, crítica musical del Los Angeles Times, va escriure sobre l'estrena: "És clarament contemporani i l'obra comença en una etereïtat totalment única. Els parcials superiors amb prou feines escoltats introdueixen el primer tema amb la més suavitat. Aleshores, un nou ritme canvia tot el panorama. Britten volia portar la música a la consciència de manera misteriosa, com d'un altre món. La idea estava bé però la música no va ser efectiva". No obstant això, va suggerir que el tercer moviment lent podria ser titulat "En memòria d'un món perdut", i va dir que l'últim moviment va ser "un èxit brillant".
Segons el biògraf de Britten, Humphrey Carpenter, el caràcter tens i inquiet del quartet pot reflectir una agitació emocional en el compositor; o, potser, derivar en part de les seves condicions laboralshavia hagut de tancar-se en un cobert d'eines i encendre un ventilador per ofegar el so de la pràctica del piano dels seus amfitrions.
El musicòleg Peter Evans va analitzar detalladament l'estructura del quartet. Va veure semblances amb Beethoven, Bartók i Haydn en alguns dels seus trets. Va escriure, "la relació extremadament subtil entre les característiques inherents al material i el seu treball estructural va demostrar que Britten, als vint-i-set, era un mestre de l'arquitectura tonal amb gairebé cap rival a l'escena anglesa". Per a Evans, l'ús de Britten de re major s'associa sovint, com aquí, amb "una harmonia lluminosa de suau dissonància diatònica".
El musicòleg Roger Parker va qualificar el quartet d'"una fita significativa en la carrera de composició de Britten" i, deixant de banda el que va anomenar la "indústria musical analítica de Britten", també el va comparar amb el difunt Beethoven.
Ben Hogwood va resumir les opinions crítiques sobre el quartet. "La reacció crítica amb el quartet va ser en gran manera forta, i les autoritats tenen molt en compte el treball del compositor, malgrat el reconeixement d'algunes peculiaritats formals i deficiències menors". Com altres, va veure semblances amb Beethoven.
El Quartet es desplega en un equilibri calculat entre la llibertat inventiva i l’adhesió als models clàssics. Tal com assenyala Peter Evans, aquest punt d’equilibri és especialment visible en el sistema de relacions tonals que articula els moviments —re major, fa major, si♭ major i retorn a re—, esquema que també opera internament dins el primer moviment i el finale. Igualment destacable és la configuració formal del moviment inicial, Andante sostenuto, que s’obre amb un passatge d’efecte immediat: una invocació de notes llargues, molto vibrato, encomanada als violins i la viola, mentre el violoncel respon amb arpegis i acords pizzicato que evoquen clarament la sonoritat de l'arpa. Aquest clima inicial desemboca en un Allegro vivo d’energia vehement —per moments fins i tot feréstega— que propicia un desenvolupament molt més polaritzat i dialogant que el pròpiament associat al model clàssic de sonata. L’empremta emocional i irregular de Les Illuminations —posades en música l’any anterior a partir dels poemes de Rimbaud— continua latent en aquesta obertura, aportant-hi un to d’intensitat gairebé visionària.
Tota mena d’efectes de caràcter fantasmagòric defineixen el segon moviment, un Allegretto con slancio construït sobre un batec rítmic invariable, dins del qual una figura persistent en tresets incrementa progressivament la seva rellevància. L’indicació «con slancio», habitual en Britten durant aquest període, remet a un tipus d’articulació enèrgica i directa, «com un martell», aquí orientada a generar una sonoritat esgarrifosa mitjançant l’execució amb l’arc amunt. De manera sobtada, el primer violí adquireix protagonisme «con esagerazione» sobre els trins accelerats del segon violí. En aquest punt es detecta una al·lusió breu i explícita al cinquè moviment de Les Illuminations, Les chars d’argent et de cuivre, immediatament seguida per una intervenció conjunta de la viola i el violoncel després dels trins. El moviment s’esvaeix progressivament fins a una pausa general, que conserva encara l’impuls necessari per tancar-se amb una breu floritura.
Un ampli i marcadament nocturn Andante calmo, derivat del sostenuto inicial, enllaça amb un finale Molto vivace d’afinitats haydnianes, però que alhora introdueix procediments singulars, com la presentació recapituladora dels principals episodis de l’obra en ordre invers al de la seva aparició original.
Malgrat tot, Britten va comentar a la seva benefactora que considerava el quartet "la millor obra que havia escrit fins aquell moment". La crítica de The Times, després de l’estrena del Quartet Griller l’abril de 1943, va assenyalar: «Sembla que ha començat a evolucionar des de la seva realització més senzilla cap a una nova etapa de desenvolupament del seu pensament, que mereix ser seguida amb interès». El crític qualificava el llenguatge musical d’«experimental» i «no convencional», subratllant els «elements durs» derivats de la combinació de passatges ràpids i lents al primer moviment, inspirat en el Quartet de corda núm. 13, op. 130, de Beethoven. L’obertura, etèria i diatònica, reflecteix clarament la influència del neoclassicisme de Stravinski, alhora modulada per les idees de Copland, amb qui Britten va establir una amistat en el període de composició.
Enregistraments 1951Galimir Quartet, estrena gravació Esoteric 78 rpm ES504 ; reeditat (1966) a Saga XID 5259 i (data desconeguda) a Counterpoint/Esoteric Records CPTS-5504 US 1957Quartet Paganini, Liberty SWL 15000 1965Fidelio Quartet, Pye Golden Guinea Records GSGC I4025 1972Allegri Quartet, Decca LP SXL 6564 1978Alberni Quartet, CRD Records CRD 1051 1986Endellion Quartet, HMV E 2705021/31/41 1991Britten Quartet, Collins Classics 11152 1998Maggini Quartet, Naxos 8.553883 2005Belcea Quartet EMI Classics CD 7243 5 57968 2 0 2013Takács Quartet, Hyperion CD CDA68004 2018 -- Quartet Dòric, Chandos 20124
Notes
Referències
Categoria:Composicions en re major Categoria:Música de cambra de Benjamin Britten Categoria:Quartets de corda de la dècada del 1940 Categoria:Composicions musicals del 1941