miniatura|200x200px| Strauss, 1903 Simfonia domèstica, op. 53, és un poema simfònic per a gran orquestra compost per Richard Strauss entre l'abril de 1902 i el 31 de desembre de 1903. La va dedicar «a la meva estimada esposa i al nostre fill». Es va estrenar el 21 de març de 1904 al Carnegie Hall de Nova York, dirigit pel compositor.

L'obra és un reflex musical de la vida domèstica segura tan valorada pel mateix compositor i, com a tal, transmet harmoniosament els esdeveniments quotidians i la vida familiar.

Origen i context El poema simfònic, tal com el va concebre Franz Liszt a mitjan segle XIX, es definia com una obra orquestral d’un sol moviment basada en una idea literària o extramusical. Aquest nou model es va difondre ràpidament entre compositors europeus —com Smetana, Dvořák, Mússorgski, Txaikovski, Saint-Saëns o Franck—, però va trobar la seva expressió més plena en l’obra de Richard Strauss.

A partir de Aus Italien (1886), encara propera a la tradició de la simfonia descriptiva, Strauss va iniciar una sèrie de partitures que esdevenen veritables paradigmes del gènere: Don Juan, Mort i transfiguració, Till Eulenspiegel, Així parlà Zaratustra, Don Quixote, Una vida d'heroi i, finalment, Simfonia domèstica. Aquest recorregut culminaria més endavant amb Una simfonia alpina, que pot entendre’s com el tancament d’aquest cicle creatiu.

En aquesta obra, el programa és d’una intimitat insòlita: el mateix compositor, la seva esposa Pauline de Ahna i el seu fill Franz. Pauline, soprano de temperament intens, havia estat alumna de Strauss des de 1887 i intèrpret principal de la seva primera òpera, Guntram. La seva relació personal va ser tan singular com apassionada: es van casar el 1894, després que Strauss li proposés matrimoni enmig d’una discussió durant un assaig de Tannhäuser. Durant anys, van mantenir una estreta col·laboració artística —ella com a cantant, ell com a pianista o director— fins que Pauline es va retirar progressivament de l’escenari a partir de 1906. La seva vida en comú, marcada per contrastos però també per una profunda complicitat, es va prolongar durant més de cinc dècades. Amb Simfonia domèstica, Strauss porta el poema simfònic a un terreny inèdit: el de la quotidianitat. Escenes familiars, moments íntims i detalls domèstics es transformen en matèria simfònica d’una gran ambició formal. El resultat és una obra exuberant, d’una orquestració rica i expansiva, en què conviuen l’humor, el lirisme i una clara voluntat d’afirmació personal.

La convivència entre Richard i Pauline Strauss va ser, pel que sembla, tan intensa com contradictòria. Durant anys, la seva relació es va moure entre l’afecte i una certa tensió constant. Diversos testimonis expliquen que, en reunions socials, Pauline no dubtava a mostrar-se distant o fins i tot desdenyosa amb el seu marit, arribant a criticar obertament la seva música. Strauss, per la seva banda, va transformar aquesta dinàmica en matèria artística: a l’òpera Intermezzo, una «comèdia familiar» amb llibret propi basada en un episodi real, ofereix un retrat gens dissimulat d’una Pauline de caràcter difícil. Tanmateix, malgrat l’excentricitat i els conflictes, tot indica que aquella forma de convivència funcionava per a ells. El mateix Strauss ho va expressar amb ironia davant Gustav i Alma Mahler, després d’un dels esclats de Pauline: «La meva dona pot ser aspra, però és exactament el que necessito.» El seu fill Franz va néixer l’abril de 1897 —batejat així en honor del pare del compositor—, i uns anys més tard Strauss va decidir convertir la seva pròpia vida familiar en música. El juny de 1903 en va completar l’esborrany de la Simfonia domèsticaf, i la partitura definitiva quedava enllestida a finals d’aquell mateix any.

El 1898, Strauss es va convertir en el director en cap de l'Òpera de la Cort Reial de Berlín. Va ser en aquest moment de la seva vida quan el compositor es va interessar molt per les seves pròpies circumstàncies i va centrar la seva atenció en el seu estatus i la seva història personal. Quan va començar a compondre la Simfonia domèstica, pretenia que fos la seqüela d'⁣Ein Heldenleben, la següent entrega de l'autobiografia, ara reeixida.

Va treballar en la peça durant l'any 1903, acabant-la la nit de Cap d'Any, a Charlottenburg.Ernst Krause, notes de programa del disc de Vox Records (sèrie Turnabout) amb Richard Strauss dirigint l’obra amb la Vienna Philharmonic Orchestra l’any 1944.

Instrumentació La peça està escrita per a flautí, 3 flautes, 2 oboès, oboè d'amor, trompa anglesa, clarinet en re, 3 clarinets (2 en si, 1 en la), clarinet baix en si , 4 fagots, contrafagot, 4 saxofons (soprano en do, alt en fa, baríton en fa, baix en do) que són ad libitum (opcional), 8 trompetes en fa, 4 trompetes en fa i do, 3 trombons, tuba, timbales, bombo, triangle, plats, glockenspiel, 2 arpes i cordes.

Estructura El programa de l'obra reflecteix la senzillesa de la temàtica. Després d'haver presentat tota la família extensa (inclosos els tiets i els oncles), els pares són escoltats sols amb el seu fill. La següent secció és un adagio de tres parts que comença amb les activitats del marit. El rellotge que marca les 7 de la matinada inicia el final.

L'exposició més detallada de l'estructura de l'obra és la que es va oferir per a l'actuació de la Filharmònica de Berlín el 12 de desembre de 1904. En aquella ocasió, el programa del concert va tenir el següent esquema:

I. Introducció i desenvolupament dels principals grups temàtics

Els temes del marit (fa major): (a) Tranquil ()

(b) Somiador ()

(c) Surly ()

(d) Ardent ()

Els temes de l'esposa (B major): (a) Animat i alegre ()

(b) Grazioso

Tema del nen (re menor): Tranquil ()

II. Scherzo

La felicitat dels pares. Joc infantil.

Cançó de bressol [citació de la "Cançó veneciana del vaixell" de Felix Mendelssohn, op. 19b, núm. 6 de Cançons sense paraules] (El rellotge marca les set del vespre).

III. Adagio

Fer i pensar. Escena d'amor. Somnis i preocupacions (el rellotge marca les set del matí).

IV. Final

Despertar i alegre disputa (doble fuga). Confusió alegre. I. Thema

II. Thema

Representacions miniatura|Fotografia de Strauss presa a Nova York durant la seva gira pels Estats Units el 1904 Strauss va reservar l'estrena per a la seva gira nord-americana el 1904, concretament al Carnegie Hall de Nova York. Ho faria ell mateix. Originalment l'estrena estava prevista per al 9 de març, però les parts orquestrals es van retardar, per la qual cosa es va ajornar al 21 de març. La data posterior va permetre més assajos, dels quals se'n van requerir una quinzena abans que Strauss n'estigués satisfet. L'⁣Orquestra Simfònica de Wetzler era adequada, però no gaire més. Durant una actuació del seu Don Quixote dues nits abans, l'orquestra s'havia trencat enmig de la peça.

No obstant això, l'actuació va ser un gran èxit, tant que es va imposar a dirigir dues actuacions més als grans magatzems de Wanamaker a Nova York, els dies 16 i 18 d'abril, per una quota de 1.000 dòlars. Es va haver de desallotjar tot un pis de vendes per obrir pas a l'enorme orquestra, i els concerts van atraure audiències de 6.000 persones. La premsa de Nova York i alemanya es va mostrar molt crítica, no només amb aquestes exposicions, sinó amb la mateixa obra, considerant-les com una comercialització flagrant de l'art sagrat de la música i la intimitat de la vida familiar. Strauss va respondre: "L'art veritable ennobleix aquest Saló, i uns honoraris respectables per a la seva dona i el seu fill no és una vergonya ni tan sols per a un artista".

L'estrena vienesa de Domestica va ser dirigida per Gustav Mahler el 23 de novembre de 1904.

Una representació típica de l'obra dura aproximadament quaranta-quatre minuts.

El 1924 Strauss va escriure el Preludi de noces per a dos harmoniums (Trv 247) amb motiu del casament del seu fill Franz amb Alice Grab-Hermannswörth, basat en gran part en temes trobats a la Symphonia Domestica. El 1925, Strauss va escriure una peça per a Paul Wittgenstein per a piano mà esquerra i orquestra, utilitzant de nou temes de la Symphonia Domestica, titulada Parergon zur Symphonia Domestica, op. 73.

Discografia Director Orquestra Any Eugeni Ormandy Orquestra de Filadèlfia 1938 Carl Schuricht Orquestra de la Scala Opera House, Milà 1941 Richard Strauss Filharmònica de Viena 1944 Wilhelm Furtwängler Filharmònica de Berlín 1944 Richard Strauss Orquestra Filharmònica 1947 Franz Konwitschny Staatskapelle Dresden 1956 Clemens Krauss Filharmònica de Viena 1952 Fritz Reiner Orquestra Simfònica de Chicago 1956 George Szell Orquestra de Cleveland 1957 Dimitri Mitropoulos Filharmònica de Viena 1957 Jascha Horenstein Orquestra Simfònica de la BBC 1961 Zubin Mehta Filharmònica de Los Angeles 1968 Hilde Somer Orquestra Simfònica de Sant Antoni 1969 Rudolf Kempe Staatskapelle Dresden 1972 Herbert von Karajan Filharmònica de Berlín 1973 Lorin Maazel Filharmònica de Viena 1983 Zubin Mehta Filharmònica de Berlín 1985 Neeme Järvi Orquestra Nacional Escocesa 1986 Gerard Schwarz Simfonia de Seattle 1988 Edo de Waart Orquestra de Minnesota 1990 Wolfgang Sawallisch Orquestra de Filadèlfia 1993 Lorin Maazel Orquestra Simfònica de la Ràdio de Baviera 1995 André Previn Filharmònica de Viena 1995 Vladimir Ashkenazy Orquestra Filharmònica Txeca 1997 David Zinman Orquestra Tonhalle de Zuric 2002 Antoni Wit Staatskapelle de Weimar 2009 Gerard Schwartz Simfonia de Seattle 2012 Marek Janowski Rundfunk-Sinfonieorchester Berlín 2015 François-Xavier Roth SWR Sinfonieorchester Baden-Baden und Freiburg 2017 També hi ha una versió per a dos pianos, que Martha Argerich i Alexandre Rabinovitch van gravar l'any 1995 per a Teldec.

Referències

Categoria:Poemes simfònics de la dècada del 1900 Categoria:Poemes simfònics de Richard Strauss Categoria:Composicions musicals del 1904