miniatura|225x225px|Un exemple de la part frontal d'una targeta de dèbit típica: Les targetes de pagament formen part d'un sistema de pagament emès per institucions financeres, com ara un banc, a un client que permet al seu propietari (el titular de la targeta) accedir als fons als comptes bancaris designats del client o a través d'un compte de crèdit i fer pagaments per mitjans electrònics. transferir amb un terminal de pagament i accedir als caixers automàtics (ATM). Aquestes targetes es coneixen amb diversos noms, com ara targetes bancàries, targetes de caixer automàtic, targetes de crèdit, o targetes moneder.
Hi ha diversos tipus de targetes de pagament, les més habituals són les de crèdit, les targetes de dèbit, les targetes de crèdit i les targetes de prepagament. Amb més freqüència, una targeta de pagament s'enllaça electrònicament a un compte o comptes que pertanyen al titular de la targeta. Aquests comptes poden ser comptes de dipòsit o comptes de préstec o crèdit, i la targeta és un mitjà per autenticar el titular de la targeta. Tanmateix, les targetes de valor emmagatzemat emmagatzemen diners a la mateixa targeta i no necessàriament estan vinculades a un compte d'una entitat financera.
També pot ser una targeta intel·ligent que contingui un número de targeta únic i alguna informació de seguretat, com ara una data de caducitat o amb una banda magnètica a la part posterior que permeti a diverses màquines llegir i accedir a la informació. Depenent del banc emissor i de les preferències del client, això pot permetre que la targeta sigui utilitzada com a targeta de caixer automàtic, permetent transaccions als caixers automàtics; o com a targeta de dèbit, vinculada al compte bancari del client i que es pot utilitzar per fer compres al punt de venda; o com a targeta de crèdit adjunta a una línia de crèdit rotativa subministrada pel banc. El 2017, hi havia 20.480 milions de targetes de pagament (principalment targetes de prepagament) al món. https://nilsonreport.com/publication_chart_and_graphs_archive.php?1=1&year=2018 . Retrieved October 24, 2022.
Història Històricament, les targetes bancàries també han servit com a targeta de garantia de xecs, un sistema ara gairebé desaparegut per garantir els xecs en el punt de venda.
Les primeres targetes bancàries van ser targetes de caixer automàtic (ATM) emeses per Barclays a Londres el 1967,Jarunee Wonglimpiyara, Strategies of Competition in the Bank Card Business (2005), p. 1-3. i pel Chemical Bank a Long Island, Nova York, el 1969. L'any 1972, Lloyds Bank va emetre la primera targeta bancària amb una banda magnètica que codificava informació, utilitzant un número d'identificació personal (PIN) per a la seguretat.
La targeta intel·ligent, que es va introduir a la dècada de 1970, es va adaptar per utilitzar-la com a targeta de pagament. Les targetes de pagament intel·ligents es van introduir al sector bancari l'any 1979, i van començar a utilitzar-se a mitjans dels anys vuitanta.
Xarxes de targetes En algunes xarxes bancàries, les dues funcions de les targetes ATM i les targetes de dèbit es combinen en una única targeta, simplement anomenada "targeta de dèbit" o també comunament "targeta bancària". Aquests són capaços de fer tasques bancàries als caixers automàtics i també de fer transaccions al punt de venda, amb ambdues funcions mitjançant un PIN.
La targeta VISA i la Mastercard d'Europa són exemples de xarxes que vinculen comptes bancaris amb equips de punt de venda.
Algunes xarxes de targetes de dèbit també van començar la seva vida com a xarxes de targetes de caixer automàtic abans d'evolucionar cap a xarxes de targetes de dèbit completes, exemple d'aquestes xarxes: la Xarxa de Transferències Electròniques del Banc de Desenvolupament de Singapur (DBS) (NETS) i el Bank Central Asia (BCA). Debit BCA ), ambdós van ser adoptats posteriorment per altres bancs (amb Prima Debit és la versió de la xarxa interbancària Prima de Debit BCA).
Característiques tècniques miniatura|225x225px| Un exemple del revers d'una targeta de dèbit típica: Les targetes de pagament solen ser targetes de plàstic, i cantonades arrodonides amb un radi de 2,88–3,48 mm, d'acord amb la norma ISO/IEC 7810#ID-1.
Normalment també tenen un número de targeta en relleu únic conforme a l'estàndard de numeració ISO/IEC 7812, el nom del titular i la data de caducitat de la targeta, a més d'altres funcions de seguretat.
Normes Una sèrie d'estàndards de l'Organització Internacional per a la Normalització, ISO/IEC 7810, ISO/IEC 7811, ISO/IEC 7812, ISO/IEC 7813, ISO 8583 i ISO/IEC 4909, defineixen les propietats físiques de les targetes de pagament, inclosa la mida i la flexibilitat., ubicació de la banda magnètica, característiques magnètiques i formats de dades. També proporcionen els estàndards per a targetes financeres, inclosa l'assignació d'intervals de números de targetes a diferents institucions emissores de targetes.
Relleu miniatura|Impressora de targetes manual israeliana Originàriament, la identificació del compte de càrrec es basava en paper. El 1959, American Express va ser el primer operador de targetes de crèdit que va emetre targetes de plàstic en relleu que permetien imprimir les targetes manualment per al seu processament, fent el processament més ràpid i reduint els errors de transcripció. Altres emissors de targetes de crèdit van seguir el mateix. La informació generalment gravada en relleu és el número de la targeta bancària, la data de caducitat de la targeta i el nom del titular de la targeta. Tot i que el mètode d'impressió ha estat substituït principalment per la banda magnètica i després pel xip integrat, les targetes es van continuar gravant en relleu per si una transacció ha de ser processada manualment fins fa poc. Sota el processament manual, la verificació del titular de la targeta la feia el titular de la targeta signant el val de pagament, després del qual el comerciant comprovaria la signatura amb la signatura del titular de la targeta al revers de la targeta. Les targetes compleixen l'estàndard ISO/IEC 7810 ID-1, ISO/IEC 7811 sobre relleu i l'estàndard de numeració de targetes ISO/IEC 7812.
Targeta magnètica miniatura|Targeta amb banda magnètica .
Les bandes magnètiques van començar a desplegar-se a les targetes de dèbit a la dècada de 1970 amb la introducció dels caixers automàtics. La banda magnètica emmagatzema dades de la targeta que es poden llegir per contacte físic i passant per davant d'un capçal de lectura. La banda magnètica conté tota la informació que apareix a la cara de la targeta, però permet un processament més ràpid al punt de venda que l'alternativa manual, així com posteriorment per part de l'empresa de processament de transaccions. Quan s'utilitzi la banda magnètica, el titular de la targeta haurà rebut un PIN, que s'utilitza per a la identificació del titular de la targeta al punt de venda, i ja no cal la signatura. La banda magnètica està en procés d'augmentar-se pel xip integrat.
Targeta intel·ligent
miniatura|Xip de silici de 4 per 4 mm en una targeta SIM, que es va obrir. Tingueu en compte els cables d'unió d'or prims i les àrees de memòria digital rectangulars regulars. miniatura|Il·lustració de l'estructura i embalatge de la targeta intel·ligent Una targeta intel·ligent, una targeta xip o una targeta de circuit integrat (ICC) és qualsevol targeta de butxaca amb circuits integrats integrats que pugui processar dades. Això implica que pot rebre entrada que es processamitjançant les aplicacions ICCi lliurat com a sortida. Hi ha dues grans categories d'ICC. Les targetes de memòria només contenen components d'emmagatzematge de memòria no volàtil i potser alguna lògica de seguretat específica. Les targetes de microprocessador contenen memòria volàtil i components de microprocessador. La targeta està feta de plàstic, generalment PVC, però de vegades ABS. La targeta pot incrustar un holograma per evitar la falsificació. L'ús de targetes intel·ligents també és una forma d'autenticació de seguretat forta per a l'inici de sessió únic a grans empreses i organitzacions.
EMV és l'estàndard adoptat per tots els principals emissors de targetes intel·ligents de pagament.
Targeta sense contacte
Les targetes intel·ligents sense contacte es comuniquen amb els lectors segons els protocols definits a l'estàndard ISO/IEC 14443. Admeten velocitats de dades de 106 a 848 kbit/s. Aquestes targetes només requereixen la proximitat a una antena per comunicar-se. Igual que les targetes intel·ligents amb contactes, les targetes sense contacte no tenen una font d'alimentació interna. En canvi, utilitzen una bobina d'antena de bucle per capturar part del senyal d'interrogació de radiofreqüència incident, rectificar -lo i utilitzar-lo per alimentar l'electrònica de la targeta. Els mitjans intel·ligents sense contacte es poden fabricar amb PVC, paper/targeta i acabat PET per complir diferents requisits de rendiment, cost i durabilitat.
La targeta de proximitat és un nom genèric per als dispositius de circuits integrats sense contacte utilitzats per a sistemes d'accés o pagament de seguretat. Pot referir-se al 125 més antic dispositius kHz o els nous 13,56 Targetes RFID sense contacte de MHz, més conegudes com a targetes intel·ligents sense contacte
Les targetes de proximitat modernes estan cobertes per l'estàndard ISO/IEC 14443 (targeta de proximitat). També hi ha una norma ISO/IEC 15693 (targeta de proximitat) relacionada.
Targeta híbrida Les targetes híbrides o de doble interfície implementen interfícies de contacte i sense contacte en un sol xip amb algun emmagatzematge i processament compartits. Un exemple és la targeta de transport multi-aplicació de la DGPT, anomenada Sirocco, que utilitzava un xip amb interfícies de contacte i sense contacte (ISO/IEC 14443 tipus B). Nombroses targetes de pagament a tot el món es basen en la tecnologia de targetes híbrides que els permet comunicar-se en modes de contacte i sense contacte.
Les targetes híbrides implementen interfícies de contacte i sense contacte en una única targeta amb xips no connectats, incloent mòduls d'emmagatzematge i processament dedicats. La transmissió APDU mitjançant una interfície sense contacte està definida a ISO/IEC 14443 -4.
Les targetes híbrides en el mode sense contacte s'alimenten per transferència d'energia ressonant i tenen un rang de 0 a 3 polzades en la majoria dels casos. Normalment, l'usuari podrà deixar la targeta dins d'una cartera o bossa. El preu de les targetes també és baix, la qual cosa permet utilitzar-les en aplicacions com ara targetes d'identificació, targetes clau, targetes de pagament i targetes de transport públic.
Tipus Les targetes de pagament tenen característiques en comú, així com característiques distintives. Els tipus de targetes de pagament es poden distingir en funció de les característiques de cada tipus de targeta:
Targeta de crèdit
Als Estats Units i altres països, una targeta de crèdit està vinculada a una línia de crèdit (normalment anomenada límit de crèdit ) creada per l'emissor de la targeta de crèdit per al titular de la targeta de la qual el titular pot treure (és a dir, demanar préstec), ja sigui per pagar a un comerciant per a una compra o com a avançament en efectiu al titular de la targeta. La majoria de les targetes de crèdit les emeten bancs o cooperatives de crèdit locals o a través d'ells, però algunes institucions financeres no bancàries també ofereixen targetes directament al públic.