La batalla de Tàrent va tenir lloc la nit de l'11 al 12 de novembre de 1940 durant la Segona Guerra Mundial entre les forces navals britàniques, sota l'almirall Andrew Cunningham, i les forces navals italianes, sota l'almirall Inigo Campioni. La Royal Navy va llançar el primer atac totalment aeri de vaixell a vaixell de la història, amb 21 torpediners biplans Fairey Swordfish del portaavions al mar Mediterrani.
L'atac va assolir la flota de combat de la Regia Marina ancorada al port de Tàrent, utilitzant torpedes aeris malgrat la poca profunditat de l'aigua. L'èxit d'aquest atac va augurar l'ascendència de l'aviació naval sobre els grans canons dels cuirassats. Segons l'almirall Cunningham, "Tàrent, i la nit de l'11 al 12 de novembre de 1940, hauria de ser recordades per sempre perquè havien demostrat d'una vegada per totes que amb el Fleet Air Arm l'Armada té la seva arma més devastadora".Simpson, Michael (2004). A life of Admiral of the Fleet Andrew Cunningham. A Twentieth-century Naval Leader. Routledge Ed., p. 74.
Orígens Des de molt abans de la Primera Guerra Mundial, el Primer Esquadró de la Regia Marina italiana tenia la base a Tàrent, una ciutat portuària a la costa sud-est d'Itàlia. En el període d'entreguerres, la Royal Navy britànica va desenvolupar plans per contrarestar l'armada italiana en cas d'una guerra al Mediterrani. Els plans per a la captura del port de Tàrent es van considerar des de la invasió italiana d'Abissínia el 1935.
Després de l'entrada d'Itàlia a la Segona Guerra Mundial el 1940, les forces britàniques i italianes al nord d'Àfrica es van enfrontar mútuament a la campanya del Desert Occidental. Les tropes italianes amb seu a Líbia requerien una línia de subministrament d'Itàlia. Les tropes britàniques, amb seu a Egipte, patien dificultats de subministrament molt més grans. Abans que Itàlia entrés a la guerra, els combois britànics havien recorregut la Mediterrània, des de Gibraltar passant per Malta fins a Egipte. Tanmateix, l'amenaça de la marina i la força aèria italiana ho va fer molt difícil. En canvi, els vaixells britànics havien de circular al voltant del Cap de Bona Esperança, a la costa est d'Àfrica, i després a través del Canal de Suez per arribar a Alexandria. miniatura|L'almirall Inigo Campioni. miniatura|L'almirall Andrew Cunningham Seguint el concepte d'una flota en existència, els italians solIen mantenir els seus vaixells de guerra al port i no estaven disposats a buscar la batalla amb la Royal Navy pel seu compte, també perquè qualsevol vaixell perdut més gran que un destructor no podia ser reemplaçat. La flota italiana a Tàrent era poderosa: sis cuirassats (dels quals un encara no era digne de combat, l'Andrea Doria tenia la seva tripulació encara en formació després de la seva reconstrucció), set creuers pesats, dos creuers lleugers i vuit destructors. Això va fer que l'amenaça d'una sortida contra la navegació britànica fos un problema greu.
Durant la crisi de Múnic de 1938, l'almirall Sir Dudley Pound, el comandant de la flota britànica de la Mediterrània, estava preocupat per la supervivència del portaavions davant l'oposició italiana a la Mediterrània, i va ordenar al seu estat major que reexaminés tot. plans per atacar Tàrent. Va ser informat per Lumley Lyster, el capità del Glorious, que els seus torpeders biplans Fairey Swordfish eren capaços d'un atac nocturn. De fet, el Fleet Air Arm era llavors l'únic braç d'aviació naval amb aquesta capacitat. Pound va seguir el consell de Lyster i va ordenar que comencés l'entrenament. La seguretat es va mantenir tan estreta que no hi havia registres escrits. Just un mes abans que comencés la guerra, Pound va aconsellar al seu substitut, l'almirall Andrew Cunningham, que considerés la possibilitat. Això es va conèixer com a Operació Judici.
La caiguda de França i la consegüent pèrdua de la flota francesa a la Mediterrània (fins i tot abans de l'operació Catapulta) van fer imprescindibles la reparació. El portaavions més antic, l', amb la força de Cunningham, era ideal, ja que posseïa un grup aeri molt experimentat compost íntegrament per l'obsolet avió Swordfish. Es van afegir tres caces Sea Gladiator per a l'operació. Els plans ferms es van elaborar després que l'exèrcit italià s'aturés a Sidi Barrani, que va alliberar la flota britànica de la Mediterrània.
L'operació Judici era només una petita part de l'operació MB8. Originalment estava previst que tingués lloc el 21 d'octubre de 1940, dia de Trafalgar, però un incendi en un dipòsit de combustible auxiliar d'un Swordfish va provocar un retard. Es van instal·lar tancs auxiliars de 60 imp gal (270 L) a la posició de l'observador en els torpediners -l'observador prenent la posició de l'artiller aeri- per ampliar el rang d'operació de l'avió prou per arribar a Tàrent. Aquest incendi menor es va estendre en una cosa més greu que va destruir dos Swordfish. El Eagle llavors va patir una avaria en el seu sistema de combustible, així que va ser retirat de l'operació.
Quan el nou portaavions , amb seu a Alexandria, va estar disponible al Mediterrani, va agafar a bord cinc Swordfish de l'Eagle i va llançar l'atac en solitari.
La força de treball naval completa, comandada per l'ara contraalmirall Lyster, que havia originat el pla d'atac a Tàrent, estava formada per l'Illustrious, els creuers pesats i , els creuers lleugers i , i els destructors. , , i .'The Aeroplane, Vol. LXXIII No. 1887, 8 August 1947, p. 154 Els 24 Swordfish provenien dels esquadrons aeris navals 813, 815, 819 i 824. El reduït nombre d'avions de guerra atacants va generar la preocupació que Judici només alertaria i enfurismaria l'armada italiana sense aconseguir cap resultat significatiu. L'Illustrious també tenia caces Fairey Fulmar del 806 Escuadrón Aeri Naval a bord per proporcionar cobertura aèria a la força de treball, amb radars i sistemes de control de caces.Wragg, David, Swordfish, Weidenfeld & Nicolson, 2003, p. 78–79
miniatura|esquerra|Un Fairey Swordfish La meitat dels Swordfish anaven armats amb torpedes com a avió d'atac principal, i l'altra meitat portaven bombes aèries i bengales per fer diversions.Aquests torpedes estaven equipats amb explosors magnètics/de contacte Duplex, que eren extremadament sensibles a la mar agitada, com van demostrar més tard els atacs al cuirassat alemany Bismarck. També hi havia preocupacions que els torpedes toquessin fons al port després de ser llançats. S'esperava que la taxa de pèrdues dels bombarders fos del cinquanta per cent.
Diversos vols de reconeixement dels Martin Marylands del vol de reconeixement general núm. 431 de la RAF que volaven des de Malta van confirmar la ubicació de la flota italiana. Aquests vols van produir fotografies en les quals l'oficial d'intel·ligència de l'Illustrious va veure globus de barrera abans inesperats; el pla d'atac es va modificar en conseqüència. Per assegurar-se que els vaixells de guerra italians no havien sortit, els britànics també van enviar un hidroavió Short Sunderland la nit de l'11 de novembre, just quan el grup de treball del portaavions s'estava formant davant de l'illa grega de Cefalònia, a unes 170 milles marines (310 km ; 200 milles) del port de Tàrent. Aquest vol de reconeixement va alertar les forces italianes al sud d'Itàlia, però com que no tenien cap radar, no podien fer més que esperar el que vingués. La Regia Marina podria haver anat a la mar a la recerca de qualsevol força naval britànica, però això anava clarament en contra de la filosofia naval dels italians entre gener de 1940 i setembre de 1943 .
La complexitat de l'operació MB8, amb les seves diverses forces i combois, va aconseguir enganyar els italians fent-los pensar que només s'estava realitzant un comboi normal. Això va contribuir a l'èxit de Judici.
La base de Tàrent estava defensada per 101 canons antiaeris i 193 metralladores i normalment estava protegida contra els avions de baix vol per globus de barratge, dels quals només 27 estaven al seu lloc l'11 de novembre, ja que els forts vents del 6 de novembre n'havien emportat 60 globus. També se suposava que els vaixells capitals estaven protegits per xarxes antitorpedes, però es necessitaven 12.800 m (42.000 peus) de xarxa per a una protecció total, i només un terç d'això es va manipular abans de l'atac a causa d'un exercici d'artilleria programat. A més, aquestes xarxes no van arribar al fons del port, la qual cosa va permetre als torpedes britànics netejar-les uns 60 cm (24 polzades).
L'atac miniatura|Direccions d'atac dels avions britànics miniatura|El Littorio envoltat de remolcadors de salvament La primera onada de 12 avions, liderada pel tinent comandant Kenneth "Hooch" Williamson RN de l'esquadró 815, va enlairar-se de l'Illustrious poc abans de les 21:00 hores de l'11 de novembre de 1940, seguida d'una segona onada de nou uns 90 minuts més tard. De la segona onada, un avió va tornar enrere quan el seu dipòsit de combustible auxiliar es va deslligar de l'avió assegurant-se que l'avió no podria completar el viatge, i un es va llançar amb 20 minuts de retard, després de requerir reparacions d'emergència per danys després d'un accident de rodament menor, de manera que només vuit van arribar a l'objectiu.
La primera onada, que constava de sis Swordfish armats amb torpedes, dos amb bengales i quatre bombes de 250 lliures (110 kg) i quatre amb sis bombes, es va dividir en dues seccions quan tres dels bombarders i un torpediner es van desviar de la part principal de la força mentre volava entre núvols prims. El grup més petit va continuar cap a Tàrent de manera independent. El grup principal es va apropar al port de Mar Grande a les 22:58. Setze bengales van ser llançades a l'est del port, després el comptagotes i un altre avió van fer un bombardeig en picat per incendiar els tancs de petroli. Els tres avions següents, liderats pel tinent comandant K Williamson RN de l'esquadró 815, van atacar sobre l'illa de San Pietro i van atacar el cuirassat Conte di Cavour amb un torpede que va fer obrir un forat de 27 peus (8,2 m) al seu costat per sota de la seva línia de flotació. L'avió de Williamson va ser abatut immediatament pels canons antiaeris del cuirassat italià. Els dos avions restants en aquest subvol van continuar, esquivant globus de barrera i rebent un fort foc antiaeri dels vaixells de guerra italians i les bateries de terra, per impulsar un atac sense èxit al cuirassat Andrea Doria. El següent subvol de tres va atacar des d'una direcció més al nord, atacant el cuirassat Littorio, torpedinant-lo en dues ocasions i llançant un torpede al vaixell insígnia, el cuirassat Vittorio Veneto, que es va perdre. La força dels bombarders, liderada pel capità O. Patch RM, va atacar a continuació. Van trobar els objectius difícils d'identificar, però van atacar i van colpejar dos creuers amarrats a Mar Piccolo colpejant ambdós amb una sola bomba cadascun des de 1.500 peus (460 m), seguit d'un altre avió a cavall entre quatre destructors.