Werther és una òpera en quatre actes de Jules Massenet sobre un llibret en francès d'Édouard Blau, Paul Milliet i Georges Hartmann -l'editor-, basat en la novel·la Les tribulacions del jove Werther de Johann Wolfgang von Goethe. Va ser estrenada a la Hofoper de Viena el 16 de febrer de 1892. A Catalunya, s'estrenà al Gran Teatre del Liceu de Barcelona el 29 d'abril de 1899.
Werther, considerada per molts com l'obra mestra de Massenet, és una de les òperes clau del repertori francès, encara que va néixer en alemany. Narra la història d'un amor impossible, el del poeta Werther per Charlotte, promesa a un altre home. Després del matrimoni, Charlotte l'aparta del seu costat. La desesperació per aquest amor impossible porta Werther a suïcidar-se i acaba morint a les mans de la seva estimada. La música, carregada de bellesa lírica, passió i fervor emocional, contribueix a fer que aquest sigui considerat el treball més complet del seu compositor. El mateix Massenet va dir que «en la composició de la partitura havia posat la seva ànima i la seva consciència d'artista».
Conté dues de les més grans àries del repertori: Va! Laisse couler mes larmes (mezzosoprano) i Pourquoi me rèveiller (tenor).
Origen i context miniatura|esquerra|Jules Massenet, autor de la música La notable generació de compositors francesos del segle XIX vinculats al Prix de Rome, la prestigiosa iniciativa de l'Institut de France, es considera virtualment conclosa amb la mort de Jules Massenet a París el 13 d’agost de 1912, pocs mesos després d’haver complert setanta anys. Nascut a Montaud, prop de Sant-Etiève, Massenet es va formar al Conservatori de París, on va obtenir diversos guardons en piano i va destacar com alumne d'Ambroise Thomas, qui el va guiar amb habilitat cap a l’adquisició del Prix de Rome el 1863. A la seva tornada a París, Massenet va iniciar una trajectòria operística rellevant, amb obres d’èxit creixent fins al seu primer gran triomf amb l’òpera exòtica Le Roi de Lahore (1877), seguida d'alguns èxits de reconeixement internacional, com Manon (1884). Tot i això, cal considerar les particularitats de les institucions operístiques parisenques per comprendre que, malgrat el seu format en cinc actes i la presència del tradicional ballet, Manon no es representés a l'Opéra de París fins a finals del segle XX, ja que, segons la classificació formal, era una opéra comique i, per tant, es va estrenar a la segona casa operística de París, l'Opéra-Comique, que recentment ha celebrat els seus 300 anys.
Tot i que la imatge de l’artista famèlic a les golfes és recurrent en la història de l’òpera, pocs compositors van experimentar realment aquesta situació. Mozart i Wagner hi van tenir alguns episodis, però no fou el cas de Rossini, Massenet o Puccini, tots els quals van aconseguir una considerable prosperitat gràcies a les seves creacions operístiques. Aquesta fortuna va ser especialment destacada en el cas de Massenet, figura cabdal de l’òpera francesa a cavall del i el . Al llarg de la seva carrera, va compondre prop de vint òperes, de les quals Manon i Werther continuen sent habituals al repertori, mentre que altres com Thaïs i Hérodiade s’estrenen de manera més esporàdica.
L’any 1886, dos anys després de l’estrena de Manon, Jules Massenet es va desplaçar a Bayreuth per assistir a representacions de Parsifal de Wagner, acompanyat de Georges Hartmann, que més endavant seria l’editor de Werther. Durant aquell viatge, tots dos van recórrer diverses localitats alemanyes, entre elles Wetzlar, ciutat estretament vinculada a Goethe perquè hi havia escrit Les tribulacions del jove Werther. En llegir l’obra, en va quedar profundament impressionat i va decidir emprendre la composició d’una òpera inspirada en aquell text.
Hartmann no ho va tenir gens fàcil a l’hora de persuadir Massenet perquè deixés de banda el projecte de musicar l’obra d'Henry Murger, que anys després inspiraria La Bohème de Puccini. Tot i que imaginar una Bohème composta per Massenet resulta especialment suggeridor, aquesta decisió va evitar una situació similar a la de Manon i va obrir el camí perquè el compositor pogués portar als escenaris operístics el Werther de Goethe.
miniatura|esquerra|Portada del llibre Die Leiden des jungen Werthers en què es basa l'òpera Werther, una de les òperes centrades en l’amor impossible, pren com a base una de les obres més rellevants de la literatura europea. La novel·la de Goethe, Les tribulacions del jove Werther, publicada el 1774, va generar un gran impacte en la seva època. Presentada com una sèrie de cartes i en part inspirada en experiències personals de l’autor, narra la història d’un poeta melancòlic que, obsessionat per l’amor d’una dona casada i desenganyat pel món que l'envolta, acaba suïcidant-se. L’arquetip del jove artista brillant i condemnat, que s’enfronta a les convencions socials i polítiques, ha tingut una influència persistent en literatura, teatre, cinema i música. El suïcidi de Werther va ressonar com un clar senyal precursor del Romanticisme, i Goethe es va consolidar com a líder del moviment Sturm und Drang (Tempesta i ímpetu), que alliberava la literatura alemanya de les restriccions del Classicisme. L’impacte de la novel·la sobre la sensibilitat de principis del fou tan intens que les autoritats eclesiàstiques la van prohibir. El suïcidi era considerat una forma extrema de blasfèmia, un signe de desconfiança en la voluntat divina, i es temia que la història incités els joves deprimits a imitar el protagonista i posar fi a la seva vida.
miniatura|Goethe a la campanya romana (Johann Heinrich Wilhelm Tischbein) Goethe va crear el personatge combinant elements autobiogràfics, tot i que el desenllaç tràgic s’inspira en una mort real, la del seu amic Karl Wilhelm Jerusalem. Com tot artista genuí, Goethe va transformar les seves frustracions amoroses en material creatiu. El seu veritable ideal no era el melancòlic Werther, sinó Faust, l’ànima inquieta i aspirant a la immortalitat.
La decisió de Massenet de convertir en òpera una història de Goethe escrita un segle abans devia resultar al públic una elecció insòlita. Werther no era ni escandalosa ni provocadora, però el compositor en va percebre un gran potencial dramàtic, especialment en la complexitat psicològica del protagonista i els corrents emocionals latents del personatge. Es tracta d’un paper tour-de-force, que planteja desafiaments musicals i escènics singulars, fet que l’ha mantingut com un repte molt valorat per grans tenors al llarg de més d’un segle.
El text de l’òpera de Massenet va ser escrit conjuntament per Édouard Blau, Georges Hartmann i Paul Milliet. Partint del fet que l’obra original de Goethe té forma epistolar, l’adaptació operística aconsegueix una notable força escènica en la manera de presentar els moments dramàtics, sobretot en els duets entre Charlotte i Werther —com el final del primer acte— i també en les intervencions en solitari del protagonista.
L’èxit de Massenet en l’òpera s’explica més raonablement per la facilitat i frescor de la seva melodia que no pas per mèrits estrictament teatrals. El sentiment purament francès, típicament parisenc, és present a tota la seva obra, inclòs el germànic Werther, basat en la famosa novel·la de Goethe, que va introduir a Europa les noves sensibilitats romàntiques sorgides a Alemanya. Tanmateix, en un primer moment, l’òpera no va ser acceptada: va ser rebutjada pel teatre de l'Opéra Comique de París i finalment es va estrenar, traduïda a l'alemany, a Viena.
Massenet va ser un compositor meticulós, seriós i puntual, capaç de produir una obra mestra rere l’altra per al gaudi de les audiències internacionals de la Belle Époque. El seu sentit del teatre combinat amb el talent per a la melodia i l’orquestració li va assegurar un èxit durador. Aquesta fama no va alterar el seu estil de vida: mantenia l’hàbit d’aixecar-se a les cinc del matí i vestia, a l’hivern, una bata fosca amb rivets vermells. A la tarda, quan els compromisos ho permetien, visitava el Conservatori, on sempre trobava algun alumne o admirador que l'esperava, i ell els atenia amb una paraula justa per a cadascú.
Argument miniatura|Claire Croiza com a Charlotte Lloc: Wetzlar, als afores de Frankfurt. Temps: del juliol al desembre de 1780.
Acte I L’agutzil, que és vidu, està ensenyant una cançó de Nadal als seus fills. Dos veïns, Schmidt i Johann, es queden sorpresos perquè encara és juliol. Mentrestant, Charlotte es prepara per anar a un ball. Com que el seu promès, Albert, és fora, hi anirà amb Werther, a qui tothom veu com un jove força melancòlic.
Quan Werther arriba, es queda mirant com Charlotte cuina per als seus germans, una responsabilitat que ha assumit des que la seva mare va morir fa poc. Es saluden amb un petó i marxen junts cap al ball.
De sobte, Albert torna després de sis mesos de viatge. No troba Charlotte i això el preocupa; a més, té dubtes sobre els seus sentiments. Sophie intenta tranquil·litzar-lo i li dona esperances. Finalment, Albert se’n va, dient que tornarà l’endemà.
Werther i Charlotte tornen molt tard del ball, i ell ja està clarament enamorat d’ella. Però quan intenta declarar-se, l’anunci del retorn d’Albert ho interromp. Charlotte recorda que va prometre a la seva mare, abans de morir, que es casaria amb Albert. Davant d’això, Werther es desespera.
Acte II Han passat tres mesos i Charlotte i Albert ja s’han casat. Tots dos es dirigeixen contents cap a l’església, mentre Werther, trist i abatut, els segueix de lluny. Sophie intenta animar-lo convidant-lo a un ball. Quan Charlotte surt de l’església, Werther li recorda com es van conèixer. Ella, preocupada, li demana que no la vagi a veure fins al dia de Nadal, perquè així tots dos podran pensar bé què han de fer.
Werther, desesperat, arriba a pensar en suïcidar-se, però es distreu quan Sophie el saluda. Charlotte consola Sophie, que plora perquè no entén per què Werther es comporta d’una manera tan dura. En aquell moment, Albert s’adona finalment que Werther està enamorat de Charlotte.
Acte III És la vigília de Nadal i Charlotte és sola a casa. Passa l’estona rellegint les cartes de Werther, pensant en ell i intentant trobar la manera de demanar-li que s’allunyi per sempre.
De sobte, Werther apareix. Mentre li llegeix els seus poemes, Charlotte s’adona que també n’està enamorada. S’abracen un moment, però ella, espantada, el fa marxar de seguida. Werther se’n va amb idees de suïcidi.
Poc després arriba Albert i troba Charlotte molt alterada. Mentrestant, Werther li ha enviat un missatge demanant-li que li deixi les seves pistoles, amb l’excusa que les necessita per a un viatge llarg. Albert les envia amb un criat. Charlotte, amb un mal pressentiment, surt corrents a buscar Werther.
Acte IV Quan Charlotte arriba a l’apartament de Werther, ja és massa tard. Ell està morint. Ella s’acosta i el consola, confessant-li que també l’estima, i li demana perdó. Mentrestant, a fora, se senten uns nens cantant una cançó de Nadal.
Representacions miniatura|esquerra|Ernest van Dyck com a Werther, paper que va crear