John Garfield, nascut Jacob Julius Garfinkle (New York City, U.S. 4 de març, 1913 - Idem. 21 de maig, 1952), va ser un actor nord-americà que interpretava personatges inquietants, rebels i de classe treballadora."John Garfield Dies in N.Y. Home of Actress". Los Angeles Times. Associated Press. May 22, 1952. Retrieved January 22, 2020.
Infancia i joventut Va créixer en la pobresa a la ciutat de Nova York. A principis dels anys 30, esdevingué membre del Grup de Teatre. El 1937 es va traslladar a Hollywood i finalment es va convertir en una estrella dels Warner Bros. Va rebre nominacions a l'Oscar per les seves actuacions a Four Daughters (1938) i Body and Soul (Cos i ànima, 1947). miniatura|160px|esquerra|Julius Garfinkle de nen Jacob Garfinkle va néixer en un petit apartament al carrer Rivington al Lower East Side de Manhattan, fill de David i Hannah Garfinkle, immigrants jueus russos, i va créixer al cor del districte del Teatre Yiddish.Bial, Henry (2005). Acting Jewish: Negotiating Ethnicity on the American Stage & Screen. University of Michigan Press. p. 39-40. ISBN 978-0472069088. Retrieved March 10, 2013. A la primera infància, se li va afegir un segon nom, Julius, i durant la resta de la seva vida els qui el coneixien bé l'anomenaven Julie. El seu pare, planxador de roba i cantor a temps parcial, va lluitar per guanyar-se la vida i per proporcionar una comoditat fins i tot marginal a la seva petita família. Quan Garfield tenia cinc anys, va néixer el seu germà Max. La seva mare mai es va recuperar del tot del que es va descriure com un embaràs i part "difícils". Va morir dos anys més tard, i els nois van ser enviats a viure amb diversos parents, tots pobres, escampats pels barris de Brooklyn, Queens i el Bronx. Diversos d'aquests parents vivien en cases d'habitatges en una secció de l'est de Brooklyn anomenada Brownsville, i allí, Garfield vivia en una casa i dormia en una altra. A l'escola va ser jutjat com un mal lector i ortogràfic dolent, dèficits que s'agreujaven per l'assistència irregular. Més tard diria del seu temps als carrers allà, que va aprendreEl seu pare es va tornar a casar i es va traslladar al West Bronx, on Garfield es va unir a una sèrie de colles. Molt després, recordaria:Aviat es va convertir en cap de colla. En aquest moment, la gent va començar a notar la seva capacitat per imitar a intèrprets coneguts, tant físicament com facialment. També va començar a passar l'estona i finalment entrenar en un gimnàs de boxa a l'avinguda Jerome. En algun moment, va contreure l'escarlatina (se li va diagnosticar més tard en l'edat adulta), li va causar danys permanents al cor i va fer que perdés molt temps de l'escola. Després de ser expulsat tres vegades i expressar el desig de deixar l'escola per complet, el seu pare i la seva madrastra el van enviar a P.S. 45, una escola per a nens difícils. Va ser sota la direcció del director de l'escola, l'educador Angelo Patri, que va ser introduït a la interpretació. En notar la tendència de Garfield a balbucejar, Patri el va assignar a una classe de logopèdia impartida per una professora carismàtica anomenada Margaret O'Ryan. Li feia exercicis d'interpretació i li feia memoritzar i pronunciar discursos davant de la classe i, a mesura que avançava, davant de les assemblees de l'escola. O'Ryan va pensar que tenia un talent natural i el va llançar a les obres de teatre de l'escola. Ella el va animar a apuntar-se a un concurs de debat a tota la ciutat patrocinat per The New York Times. Per a la seva pròpia sorpresa, es va endur el segon premi.
Amb l'encoratjament de Patri i O'Ryan, va començar a prendre classes d'actuació en una escola de teatre que formava part de "The Heckscher Foundation" i va començar a aparèixer en les seves produccions. En un d'aquests últims, va rebre felicitacions al darrere i una oferta de suport de l'actor yiddish Jacob Ben-Ami, que el va recomanar al "American Laboratory Theatre". Finançat pel Gremi del Teatre, "the Lab" havia contractat amb Richard Boleslavski per posar en escena les seves produccions experimentals i amb l'actriu i expatriada russa Maria Uspénskaia per supervisar les classes d'actuació. Antics membres del Teatre d'Art de Moscou, van ser els primers defensors del "sistema" de Konstantín Stanislavski als Estats Units, que aviat es va convertir en el que es va conèixer com "el Mètode". Garfield va prendre classes al matí i va començar a treballar com a voluntari al laboratori fora de l'horari, auditant assajos, construint i pintant paisatges i fent feina de la tripulació. Més tard veuria aquesta vegada com un inici del seu aprenentatge al teatre. Entre les persones que es van desencantar amb el Gremi i van recórrer al Laboratori per buscar un entorn més radical i desafiant, hi havia Stella Adler, Lee Strasberg, Franchot Tone, Cheryl Crawford i Harold Clurman. En diferents graus, tots tindrien influència en la carrera posterior de Garfield.
Després d'una estada al "Civic Repertory Theatre" d'Eva Le Gallienne i un curt període de vagabundejar, que va implicar fer autostop, saltar trens de mercaderies, collir fruita i tallar boscos al nord-oest dels Estats Units, (Preston Sturges va concebre la pel·lícula Sullivan's Travels després de sentir a Garfield explicar les seves aventures vagabundes), Garfield va fer el seu debut a Broadway el 1932 en una obra anomenada "Lost Boy". Només va durar dues setmanes, però va donar a Garfield una cosa molt important per a un actor que lluitava per entrar al teatre: un crèdit.
Hi ha una afirmació que va ser un mecenes del bordell o prostíbul de Polly Adler a Nova York.
Teatre de Nova York i el Grup Garfield va rebre la facturació de llargmetratges en el seu següent paper, el d'Henry el noi de l'oficina a l'obra Counsellor-at-Law d'Elmer Rice, protagonitzada per Paul Muni. L'obra va durar tres mesos, va fer una gira per l'Est i va tornar per un segon compromís sense precedents, repetidament, només es va tancar quan Muni es va veure obligat contractualment a tornar a Hollywood per fer una pel·lícula per a Warners. En aquest punt, Warner va expressar el seu interès en Garfield i va buscar una prova de pantalla. Els va rebutjar.
Els antics col·legues de Garfield, Crawford, Clurman i Strasberg, havien iniciat un nou col·lectiu de teatre, anomenant-lo simplement "el grup", i Garfield va fer pressions als seus amics per entrar-hi. Després de mesos de rebuig, va començar a freqüentar les escales interiors del "Broadhurst Theatre" on el "El grup" tenia les seves oficines. Cheryl Crawford es va adonar d'ell un dia i el va saludar cordialment. Sentint-se encoratjat, va fer la seva petició d'aprenentatge. Una cosa intangible la va impressionar i el va recomanar als altres directors. No van fer cap objecció.
Clifford Odets havia estat un amic íntim de Garfield des dels primers dies al Bronx. Després que l'obra en un acte d'Odets Waiting for Lefty la qual es convertís en un èxit sorpresa, el grup va anunciar que muntaria una producció del seu drama de llarga durada Awake and Sing. A la insistència del dramaturg, Garfield va interpretar a Ralph, el fill petit sensible que demana "una oportunitat d'arribar a la primera base". L'obra es va estrenar el febrer de 1935, i Garfield va ser destacat pel crític Brooks Atkinson per tenir un "esplèndid sentit del desenvolupament del personatge". L'aprenentatge de Garfield havia acabat oficialment; va ser votat com a membre de ple dret per la companyia. Odets era l'home del moment, i va afirmar a la premsa que Garfield era la seva "troballa" i que aviat escriuria una obra de teatre només per a ell. Aquella obra resultaria ser Golden Boy, però quan Luther Adler va ser seleccionat per al paper principal, un Garfield desil·lusionat va començar a donar una segona ullada a les obertures que feia Hollywood.
Warner Bros Garfield havia estat abordat pels estudis de Hollywood abans, tant Paramount com Warners oferint proves de pantalla, però les converses sempre s'havien estancat sobre una clàusula que volia inserir al seu contracte, una que li permetés temps lliure per treballar en l'escenari. Ara Warner Bros va accedir a la seva demanda, i Garfield va signar un acord estàndard de reproducció de funcions (set anys amb opcions) a l'oficina de Warner a Nova York.The "option" gave the studio the right to drop the performer after every six-month period. Molts del grup estaven lívids pel que consideraven la seva traïció. La reacció d'Elia Kazan va ser diferent, suggerint que el Grup no tenia tanta por que Garfield fracassés, sinó que tindria èxit. El primer ordre del negoci de Jack Warner va ser un canvi de nom a John Garfield.
Després de molts falsos inicis, finalment va tenir un paper secundari, però crucial, com a jove compositor tràgic en una pel·lícula de Michael Curtiz titulada Four Daughters (1938). Després de l'estrena de la pel·lícula, va rebre avisos molt positius i una nominació per a l'Oscar al millor actor secundari. L'estudi va revisar ràpidament el contracte de Garfield, designant-lo un actor estrella més que un destacat, durant set anys sense opcions. També van crear un vincle amb el nom per sobre del títol titulat They Made Me a Criminal (Em van fer un criminal, 1939). Abans de l'èxit de Daughters, Garfield havia fet un llargmetratge de pel·lícula B anomenat Blackwell's Island (també 1939). No volia que la seva nova estrella aparegués en una pel·lícula de baix pressupost, Warners va ordenar una actualització de la pel·lícula A afegint 100.000 dòlars al seu pressupost i recordant al director Michael Curtiz per rodar escenes amb guió recent.
El debut de Garfield va tenir un impacte cinematogràfic difícil de concebre en retrospectiva. Com va dir el biògraf Lawrence Swindell:La seva "lluna de mel" acabada amb Warners, Garfield va entrar en un període prolongat de conflicte amb l'estudi, amb Warners que va intentar interpretar-lo en melodrames agradables al públic com Dust Be My Destiny (també 1939) i Garfield insistint en guions de qualitat que oferissin reptes i destacar la seva versatilitat. El resultat va ser sovint una sèrie de suspensions, amb Garfield refusant un paper assignat i Warners negant-se a pagar-li. El problema de Garfield era compartit per qualsevol actor que treballava en el sistema d'estudi dels anys 30: per contracte, l'estudi tenia el dret de repartir-lo en qualsevol projecte que volgués. Però, com explica Robert Nott:Una excepció notable a aquesta tendència va ser Daughters Courageous (també 1939), una seqüela no del tot (mateix repartiment, història i personatges diferents) de la seva pel·lícula debut. La pel·lícula va funcionar bé críticament, però no va trobar públic, el públic no estava satisfet perquè no fos una veritable seqüela (difícil d'aconseguir, ja que el personatge original Mickey Borden va morir a la primera imatge). El director, Curtiz, va anomenar la pel·lícula "la meva obscura obra mestra".
A l'inici de la Segona Guerra Mundial, Garfield va intentar immediatament allistar-se a les forces armades, però va ser rebutjat a causa de la seva malaltia cardíaca.Nott, Robert (2003). He Ran All the Way: The Life of John Garfield. Hal Leonard Corporation. ISBN 9780879109851. Retrieved March 10, 2013. Frustrat, va dedicar les seves energies a donar suport a l'esforç de guerra. Ell i l'actriu Bette Davis van ser els impulsors de l'obertura de "Hollywood Canteen", un club que ofereix menjar i entreteniment per als militars nord-americans. Va viatjar a l'estranger per ajudar a entretenir les tropes, va fer diverses gires de venda de bons i va protagonitzar una sèrie d'èxits patriòtics de taquilla com Air Force i Destination Tokyo (tots dos el 1943) i Pride of the Marines (1945). Estava especialment orgullós de l'última pel·lícula, basada en la vida d'Al Schmid, un heroi de guerra encegat en combat. En preparar-se per al paper, Garfield va viure durant diverses setmanes amb Schmid i la seva dona a Filadèlfia i es va embenar els ulls durant hores.