França va ser un regne que va existir des de l'any 843 fins al 1792, encara que tradicionalment se li sol posar com a punt d'inici l'any 987, amb l'ascens de la dinastia dels Capets. Els Capets van governar França ininterrompudament fins a la Revolució francesa i l'enderrocament del rei Lluís XVI. El Regne de França es va conèixer al principi amb el nom de «Frància Occidental» després de la fragmentació del Regne franc de Carlemany, però en algun punt abans de l'ascens de Felip II de França (primer a usar el terme «rei de França») el 1180, el territori va obtenir el nom amb què se'l coneix actualment.
Aquest article aborda, d'aquest període, el relatiu a França a l'edat mitjana. L'edat mitjana a França es caracteritza, entre altres aspectes, per: La formació d'identitat nacional davant dels seus veïns, manifestada en fites com la batalla de Poitiers (732), la batalla de Bouvines (1214), el tractat de Corbeil (1258) i de París ( 1259), i la guerra dels Cent Anys. El feudalisme com a realitat política consolidada.
Abast geogràfic
França, com a terme en llatí, designa el territori geogràfic dels francs, que establerts en el limes de l'Imperi romà van anar expandint-se i ocupant les Gàl·lies: Dioecesis Viennensis i Dioecesis Galliarum. En aquestes diòcesis ja estaven establerts els gal·loromans, els visigots i els burgundis: els gal·loromans van ser sotmesos després de la batalla de Soissons, els visigots van ser expulsats d'Aquitània però no de Septimània, i els burgundis van perdre el seu Regne, els bretons van continuar establerts a Armòrica. L'expansió dels francs a Germània i Itàlia ampliarà l'àmbit territorial del poble esmentat.
Amb el Tractat de Verdún (843) es consuma la divisió territorial del Regnum francorum: Francia occidentalis (objecte del present article, i que originaria l'actual França), Francia orientalis (que originaria l'actual Alemanya) i Francia Media (que per la seva posició fronterera es va fragmentar políticament oscil·lant entre els altres dos regnes, i per aquesta conjuntura van anar sorgint nous països en època moderna).
Donada la desaparició de la noció romana de res publica, la denominació de Francia es va limitar al domini feudal del rei entorn de París i Orleans, més que a la xarxa de vassallatge entorn del rex francorum, és a dir, al domini efectiu del rei. L'ampliació del territori real resultaria l'expansió de França a costa dels seus vassalls dins de l'àmbit geogràfic limitat per l'Imperi Germànic, i pels regnes de Navarra i Aragó. L'afirmació del poder real sobre el regne, amb les seves estructures burocràtiques donarà pas a l'Edat Moderna.
Dinastia merovíngia (segle V - 751)
Els francs establerts a la desembocadura del Rin a mitjan per l'emperador Julià van aprofitar el declivi de l'autoritat romana a la Gàl·lia després del pas del Rin de les tribus germàniques (406), de manera que des de la dècada de 420, van anar conquerint gradualment la major part de la Gàl·lia romana al nord del riu Loira ia l'est de l'Aquitània visigoda. Aquesta invasió va avançar per la regió parisenca, on van acabar amb el control romà que exercia Siagri el 486, i va prosseguir cap als territoris al sud del riu Loira, d'on es va expulsar els visigots a partir del 507.
L'artífex d'aquesta expansió que va expulsar els visigots de la Gàl·lia i va suprimir el control romà a la regió de París, va ser un rei dels francs salis, de l'estirp dels merovingis, Clodoveu I. Aquest rei, a més d'expandir el seu territori, va dur a terme campanyes per eliminar els altres reis francs, tant ripuaris com salis, de manera que va quedar com l'únic rei dels francs. D'altra banda, la conversió de Clodoveu —i el seu poble— al cristianisme ortodox (en contraposició als heterodoxos arrians), va afavorir la seva acceptació entre la població gal·loromana.
esquerra|miniatura|L'ampliació territorial dels francs entre 481 i 814.
L'àrea franca es va expandir encara més sota el regnat dels fills de Clodoveu, arribant a cobrir la major part de l'actual França (amb l'expulsió dels visigots), però incloent també zones a l'est del riu Rin, tals com Alamania (l'actual sud-oest d'Alemanya) i Turíngia (des de 531); Saxònia, en canvi, va romandre fora de les fronteres franques fins a ser conquerida per Carlemany segles més tard.
A la mort de Clodoveu en 511, es va repartir el regne entre els seus quatre fills, fins que el seu fill Clotari I va reunir temporalment els regnes. Els sobirans merovingis, seguint la tradició germànica, tenien el costum de dividir les seves terres entre els fills supervivents, ja que no tenien un ampli sentit de la res pública, concebien el regne com una propietat privada de grans dimensions. Això va donar lloc a divisions territorials, segregacions i redistribucions, reunificacions i noves particions, en un procés que originava assassinats i guerres entre les diferents faccions.
Després de Clotari I, els territoris francs van tornar a dividir-se en 561, i els seus descendents van entrar en una altra nova guerra civil, en què es van delimitar els regnes de Nèustria, Austràsia i Borgonya (conquerida en 534 als burgundis). Clotari II va reunir en 613 aquests territoris.
La ràpida disminució del comerç i del numerari per l'expansió musulmana a la Mediterrània, i les freqüents guerres civils, van provocar que els reis havien de mantenir suports entre l'aristocràcia, i com que no tenien prou diners, van alienar el seu propi patrimoni real, resulta de tot això, el mateix poder real es va anar afeblint.
L'època de minoritats reals generada durant la guerra entre Brunegilda i Fredegunda, van fer reforçar la posició del majordom de palau. Després de la mort de Dagobert I en 639 es va desembocar en un període de reis menors d'edat. Com que els reis mancaven de poder, les querelles pel poder les van dur a terme els majordoms de palau. Després de la mort d'Ebroí cap a 680 i la derrota neustriana a la batalla de Tertry (687), els majordoms d'Austràsia pertanyents al llinatge dels pipínides van consolidar la seva posició entre l'aristocràcia terratinent a través de vincles territorials, és a dir, el majordom atorgava terres alienades a l'Església o al fisc en règim d'usdefruit (benefici), a un aristòcrata a canvi de comptar amb la seva fidelitat i d'aportar suport militar d'un grup de vassalls, de manera que en el futur, el rei es veurà obligat a comptar amb els seus vassalls, els qui en definitiva, són els que tindran la força militar. Des d'aquesta posició van assumir el poder regi, però sense poder assumir el títol real, fins que a mitjans del van aconseguir ser elegits amb beneplàcit del papa i van fundar una nova dinastia: els carolingis.
Apogeu dels carolingis (751-843)
El majordom de palau de tots els regnes merovingis, Pipí el Breu (fill del majordom Carles Martel), va aconseguir destronar al seu rei merovingi Quilderic III en 751, i va ser reconegut rei dels francs amb suport del papa Zacaries, i posteriorment ungit com a rei pel papa Esteve II en 754. Així, encara que Pipí va ser rei electe, va assegurar la seva legitimitat divina a través del papa. Com a contrapartida, Pipí va conquistar l'exarcat de Ravenna als llombards, però en lloc de retornar-ho a l'emperador romà els va lliurar al papa, donant peu a la creació dels Estats Pontificis en la donació de Pipí, que va deixar a la tomba de Sant Pere.
Pipí va repartir el regne a la seva mort en 768, i després de la mort prematura de Carlemany en 771, el seu germà Carles, es va fer rei de tot el territori enfront dels seus nebots, Pipí i Siagri, els qui van comptar amb el suport del rei dels llombards, Desideri, ja que Carles havia repudiat a la seva filla Desiderata. En una campanya en 773-774, Carles va conquerir als llombards, incloent-hi d'aquesta manera el nord d'Itàlia en la seva esfera d'influència. D'altra banda, Carles va ampliar el seu territori derrotant els saxons en successives campanyes que des de l'any 772 van acabar per sotmetre'ls el 804. El 788, Carles va continuar expandint el seu regne encara més cap al sud-est, incloent-hi la submissió de Baviera fins a l'actual Àustria i a parts de Croàcia. El territori del regne de Carles abastava des dels Pirineus fins a la major part de l'actual Alemanya, incloent-hi el nord d'Itàlia i l'actual Àustria. A la jerarquia de l'Església, els bisbes i abats buscaven la protecció del palau del rei, font tant de protecció com de seguretat. Carlemany s'havia erigit en líder de la cristiandat occidental.
El dia de Nadal de 800, el papa Lleó III va coronar a Carles com a «Emperador que governa l'Imperi Romà», a Roma, i al seu fill Carles el Jove com a rei dels francs. Es tractava d'un més dels gestos duts a terme pel papat per definir els papers de auctoritas papal i potestas imperial; així com per considerar-lo com a successor dels emperadors romans. Això va originar una sèrie de disputes amb els romans d'Orient per la legitimitat d'aquest títol, però finalment, el 812, l'emperador romà d'Orient Miquel I Rangabé va reconèixer Carlemany com a emperador (basileus), però no com a emperador dels romans (Βασιλεύς των Ρωμαίων), títol que es va reservar el romà d'Orient com el veritable successor dels emperadors romans.
miniatura|El regne de Carlemany va ser dividit en el tractat de Verdun (843): els francs centrals a Lotari I (rosa), els francs a Lluís el Germànic (verd) i els francs de l'oest a Carles el Calb (vermell).
Carlemany va tenir diversos fills, però només un li va sobreviure, Lluís el Pietós, qui va succeir al seu pare en 814 al capdavant del territori de l'imperi. Després de tres guerres civils, Lluís va morir en 840, i els seus tres fills supervivents van decidir repartir-se el territori en el Tractat de Verdun, en 843:
Lotari I emperador des de l'any 817, li va correspondre els francs centrals amb les capitals imperials Aquisgrà i Roma, territoris que es van subdividir entre els seus fills a Lotaríngia, Burgúndia i Itàlia (septentrional).
Lluís el Germànic, va passar a ser rei dels francs de l'est.
Carles el Calb, va passar a ser rei dels francs de l'oest, en lluita contra el seu nebot Pipí II rei d'Aquitània.
Més tard, mitjançant el tractat de Mersen (870) i Ribemont (880) es va realitzar una nova divisió dels territoris, en detriment de Lotaríngia.
El 12 de desembre de 884, després d'una sèrie de morts, l'emperador Carles III el Gras va reunir la major part de l'Imperi carolingi, només Bosó de Provença resistia com rei al voltant de Vienne.
A finals de 887, el seu nebot, Arnulf de Caríntia es va revoltar i va aconseguir el títol de rei dels francs de l'est (actual Alemanya). Carles es va retirar i va morir poc després, el 13 de gener de 888, l'absència d'una autoritat van afavorir la fragmentació regional abandonant el llinatge carolingi: Itàlia, i Borgonya transjurana i cisjurana van tenir reis propis, i la Frància Occidental, Eudes, comte de París va ser triat rei, però a Aquitània Rainulf es va proclamar rei. Deu anys més tard, els carolingis van recuperar el poder a Frància Occidental, on van governar fins a 987, any de la mort de Lluís V.
El llegat carolingi (843-987)