miniatura|Mapa de situació en què es pot veure la proximitat de l'illa amb el continent. Ischia (pronunciat segons AFI:/'Is.ki.a/; en català antic anomenada Iscla) és una illa d'Itàlia que tanca pel nord-oest la badia de Nàpols. Al mig de l'illa hi ha un cim de 769 metres, el Mont Epomeu. El nucli principal de població es diu també Ischia, el qual es troba al nord-est de l'illa. Està separada de l'illa de Procida (a l'est d'Ischia) pel canal de Procida. En època clàssica es va dir Pithekoussai (en grec) i també Aenaria.
Noms i etimologies Els llatins anomenaven aquesta illa Pithecusa, nom que la tradició fa derivar del terme grec pithos («gerro»), i voldria dir «l'illa dels gerros». Una altra interpretació, encara que fantasiosa, relaciona el nom amb pithekos («simi»), una explicació que té a veure amb el mite dels Cercops, els habitants de les illes flegrees que Zeus va transformar en micos.Plini el Vell Naturalis Historia III, 6.82 També s'ha proposat que el nom vulgui expressar una característica de la vegetació de l'illa i podria derivar dels termes: Pitueois («abundant en pins»), o de pituis («pinya»), o de pitta («resina»), una substància important emprada antigament per segellar i impermeabilitzar les àmfores que contenien vi i es transportaven en vaixells.Estrabó, "Geografia", V,1,12 L'expressió insula visca, deriva de l'adjectiu grec (v)ixos («enganxós») amb la pèrdua de la “v” inicial, podria ser un probable origen del nom actual "Ischia”. Un cas semblant es pot veure en la vila d'Herculà, que també està envoltada de pins, i antigament era coneguda a nivell popular com "La Resìna", potser una reminiscència d'un antic mercat d'aquest producte. Un altre cas semblant es troba en el topònim "Pizzo", a Calàbria, d'on precedia la resina de millor qualitat, (en italià “pece brettia”) obtinguda dels pins de l'altiplà de Sila.Estrabó, "Geografia" VI.1.9Tripodi G., Vinci F. Tracce di una arcaica geografia descrittiva in alcuni toponimi mediterranei. Atti Accad. Peloritana dei Pericolanti, Messina 86, p.310-317, 2010
El nom apareix escrit per primera vegada en una carta de l'any 812, en la qual el papa Lleó III informava l'emperador Carlemany d'una devastació ocorreguda a l'àrea, anomenant-la Iscla maior. Alguns estudiosos han relacionat el terme amb la paraula d'origen semític I-schra, («illa negra»), que no és gaire acceptable, ja que les roques i la sorra que hi ha és totalment blanca. D'altra banda, els fenicis van freqüentar l'illa, cosa provada arqueològicament, i haurien pogut ser els portadors d'una paraula semítica.Sabatino Moscati, Chi furono i Fenici, SEI, Torí, 1972, , p. 130
El nom Aenaria, emprat també pels llatins, està relacionat amb els tallers de metal·lúrgia (de aenus) que hi havia a la costa oriental, sota el lloc on ara està el castell.
Geografia En forma aproximada de trapezi, l'illa dista unes 18 milles marines de la ciutat de Nàpols. Té una llargada de 10 km d'est a oest i 7 de nord a sud, amb una superfície de gairebé 46,3 km² i una línia costanera de 34 km. El punt més elevat és el Mont Epomeo, de 788 m, situat al bell mig de l'illa. Aquest mont es va formar per un volcà submarí que, després d'expulsar material del seu interior, es va esfondrar fa 100.000 anys.
Estrabó va escriure que Timeu, un historiador grec del , havia tingut notícia d'un tsunami ocorregut a Ischia poc abans del seu temps.
L'activitat volcànica a Ischia ha estat generalment caracteritzada per erupcions no gaire consistents i molt distanciades en el temps. Després de les erupcions en època grega i romana, la darrera ocorreguda el 1301 en el sector oriental de l'illa amb una breu colada (Arso) que va arribar fins a la mar.
Diverses parts del seu litoral estan compreses dins l'àrea marina protegida Regno di Nettuno (Regne de Neptú).
Poblacions La població està repartida en els següents municipis, que administrativament depenen de la ciutat metropolitana de Nàpols: Nom Extensió HabitantsDades ISTAT 2014 Densitat1 Ischia 8,14 km² 18.828 2.313,022 Barano d'Ischia 10,96 km² 10.083 919,983 Casamicciola Terme 5,85 km² 8.361 1.429,234 Forio 13,08 km² 17.6005 Lacco Ameno 2,08 km² 4.783 2.299,526 Serrara Fontana 6,44 km² 3.205 497,67 L'11 de novembre del 2001, es va crear una associació en defensa de la idea d'un municipi únic a l'illa, format per la unió de tots els existents. El referèndum opular es va celebrar el 5 i 6 de juny 2011, però la proposta no va obtenir el quorum necessari.
Història Antiguitat L'illa d'Ischia va estar habitada des del Neolític i així ho demostren les troballes de Punta Imperatore, al districte de Panza, al sud-oest de l'illa.
El descobriment fortuït de parets seques, el 1989 després d'un lliscament de terra a un indret anomenat Chiarito, del districte de Panza, va donar impuls entre el 1993 i el 1995, a uns treballs d'excavació que van permetre el descobriment d'una antiga granja grega en mans dels agricultors rics, com ho demostra la bona qualitat dels recipients que s'hi van trobar. Aquest descobriment ha permès anticipar el desembarcament dels primers colons grecs uns vint anys abans de la hipòtesi original, que és del voltant els anys 790 o 780 aC. Inicialment es pensava que el desembarcament s'hauria produït pel lloc anomenat Monte Vico, de l'actual municipi de Lacco Ameno, on uns colons procedents d'Eubea i Calcis haurien arribat al i haurien establert un punt d'intercanvi comercial amb els etruscs del continent.
Uns vint anys després del primer desembarcament, ja s'havia ocupat bona part de l'illa amb la fundació de la colònia de Pithecusa, el centre principal de la qual estaria sobre el Mont Vico, a la zona nord de l'illa, de cara al continent per fer més ràpid l'intercanvi comercial. A través del seu port es va mercadejar sobretot amb ferro i en el període de màxima esplendor tenia uns 10.000 habitants.
El 1953, a la necròpoli de San Montano a Lacco Ameno, l'arqueòleg alemany G. Buchner va trobar la "copa de Nèstor", del 725 aC, que té inscrita una poesia.
El 474 aC l'illa va ser ocupada pel tirà de Siracusa Hieró I, com a part del seu projecte expansionista.
Època romana Al , després de les guerres samnites, l'illa va passar juntament amb Nàpols, sota domini romà, continuant amb la seva activitat comercial. En l'indret anomenat Carta Romana, vora el castell, es va descobrir una antiga foneria de plom i estany (d'on podria venir el nom d'Aenaria) i una antiga fàbrica de vaixelles de metall, on es van trobar lingots de plom amb inscripcions que indiquen procedència d'Hispània, i també estany i alguns objectes de ceràmica, que actualment s'exposen a la sala VIII del Museu Arqueològic de Pithecusae a Lacco Ameno. El lloc on es va trobar el taller està actualment a 5 o 7 metres sota el nivell del mar, enfonsat pel fenomen del bradisisme entre els anys 130-150.
En la seva llegenda, Virgili la va identificar amb Arime, una illa citada a la Ilíada (capítol II, 783), i on el poeta llatí va situar Enees fent escala en el seu viatge.
Aquí va trobar refugi Gai Mari perseguit per Sul·la. Després va voler castigar els napolitans per haver donat també refugi a Gai Mari i va eliminar l'illa de la província de Nàpols, posant-la sota l'administració directa de Roma. Temps després, August la va restituir a Nàpols.
Època dels saqueigs miniatura|Castell d'Ischia Amb la decadència de l'imperi, Ischia va estar amenaçada pels bàrbars: els visigots (cap al 410) i els vàndals (a partir del 430). El 476, amb la caiguda de l'Imperi d'Occident, Ischia va passar a ser domini d'Odoacre, mentre que el 493 va entrar a formar part, juntament amb tota la península Itàlica del regne ostrogot de Teodoric el Gran. Al voltant del 536 fou conquerida pels exèrcits romans d'Orient capitanejats per Belisari. Després e la reorganització consegüent a la invasió longobarda (568), Ischia va passar a ser part del ducat de Nàpols, un ducat romà d'Orient depenent de l'Exarcat d'Itàlia.
Entre el i el X l'illa va estar exposada als saqueigs del sarraïns: un dels quals (el del 812) és esmentat en una carta del papa Lleó III a Carlemany; un altre saqueig el 847, quan alguns navilis pirates refugiats a Ischia per una tempesta van ser destruïts pels sorrentins que anteriorment havien estat atacats; el darrer saqueig va ser el 991. Els sarraïns no estaven interessats a fer una conquesta permanent, preferien el saqueig a l'ocupació. En conseqüència els ciutadans d'Isquia van desenvolupar diverses tècniques de resistència, la principal va ser la construcció d'un castell sobre una fortificació iniciada per Hieró I: quan albiraven embarcacions sarraïnes, avisaven fent sonar una "tofa"Els habitants d'Ischia tenien un a cada casa i quan algú la feia sonar, el so el repetien els altres arribant la notícia d'una llar a la següent per tota l'illa i llavors tothom es refugiava al castell o s'amagaven en grutes excavades.
Normands i sueus Fins al 1130 Ischia va dependre dels ducs de Nàpols fins que el 1135, el normand Roger I de Sicília va saquejar l'illa, que fou novament envaïda pel comte Tancred, el fill del qual Guillem fou vençut per Enric el Sever (el futur Enric VI). El 1194 genovesos i pisans van envair l'illa i, van ocupar el castell, deixant Ischia en mans d'Enric VI. La dinastia sueva va prendre el govern de l'illa el 1214.
Els Anjou Abans que Carles, duc d'Anjou, fos coronat rei de Nàpols, Ischia, que estava sota l'administració del comte de Ventimiglia després de la caiguda de Manfred, va ser envaïda per galeres pisanes amb l'objectiu de provocar un motí contra Carles I d'Anjou a favor de Conradí. No aconseguint el seu propòsit, els pisans es van dedicar a massacrar i robar els habitants. El rei Carles I, victoriós després de la batalla de Tagliacozzo (1268), va convocar els representants de les diferents cases de l'illa per qüestionar-los sobre la seva lleialtat al nou rei. Després va iniciar obres de fortificació del castell. El 1282 Joan de Pròixida va revoltar els sicilians contra aquest rei, que el papa no havia reconegut, per ser fill il·legítim. La gent d'Ischia, en saber la notícia, van passar al bàndol de Pere III d'Argó, casat amb l'única filla legítima de Manfred. En resposta a aquesta deslleialtat, Carles I va tornar a envair l'illa. El 1284, Ischia (anomenada Iscla en les cròniques catalanes) i Capri es rendeixen a l'estol de Roger de Llúria. Les galeres catalanes reclamen impostos als vaixells que arriben i surten s Nàpols. En el període 1285-1302, Ischia és ocupada per aragonesos i catalans. A la mort de Carles d'Anjou, va heretar el nebot, Carles Martell, ja que el fill, Carles II d'Anjou, estava pres en mans dels Aragó. Quan Carles II va ser alliberat en virtut dels tractats d'Oloron i de Canfranc (1289), el seu oncle li va tornar els territoris, però els illencs es van tornar a revoltar. El 1299 Carles II va enviar-hi 400 guerrers per reconquerir-la.
El gener del 1301 una terrible erupció va fer que molts habitants l'abandonessin, però cap al 1305 es va tornar a repoblar. El 1309 va succeir a Carles II, el seu fill Robert i a la seva mort va passar a Joan d'Aragó. Hi va haver una lluita per la successió entre Lluís d'Anjou i Carles III de Nàpols, tots dos designats hereus per la reina Joana I de Nàpols. Lluís va ocupar Ischia el 1385, que fou reconquerida l'any següent pel fill de Carles II, Ladislau I. A la seva mort, el va succeir la seva germana Joana II, sense descendència. Els barons van acudir llavors al fill de Lluís II de Provença, també dit Lluís, però Joana va recórrer a Alfons V d'Aragó.
La corona d'Aragó