La Concert per a flauta núm. 2, op. 148, va ser compost per Mieczysław Weinberg el 1987. Com el Primer Concert per a flauta, va ser dedicat a Aleksandr Kornéiev.
Moviments I. Allegro II. Largo III. Allegretto – Andante molto ritenuto – Largo
Origen i context El Segon concert per a flauta va ser escrit per a orquestra simfònica, però Weinberg també va produir una versió per a orquestra de corda, designada amb l'op. 148 bis i que data el 17 d'octubre de 1987. No se sap si la peça es va arribar a interpretar a l'URSS. El 23 d'octubre de 2001, la versió per a orquestra completa va ser interpretada per primera vegada fora de Rússia, probablement com a estrena mundial, en un concert a Borås, Suècia, amb Anders Jonhäll com a solista i la Borås Orchestral Society dirigida per Thord Svedlund.
Anàlisi musical L’obra presenta una escriptura plenament inscrita en l’estètica clàssica i depurada, assimilable a les darreres aportacions concertants de Richard Strauss. El to general és serè i pastoral, evocant les atmosferes més líriques del concert per a flauta de Carl Nielsen. El primer moviment, Allegro, es desenvolupa seguint un recorregut formalment previsible: una obertura de caràcter brillant condueix progressivament a un clímax tens, moment en què, abans que la direcció formal aparenti caure en l’òbvia reiteració, s’introdueix un passatge en fugato, inicialment juganer, que adquireix posteriorment un perfil més àcid. Aquest episodi genera la necessitat d’una resolució més intricada que el plantejament inicial.
El segon moviment, Largo, s'obre amb una tonalitat marcadament melancòlica. La seva trajectòria, de caràcter accidentat, conflueix en un clímax intens que reprèn motius inicials, els quals, en aquesta ocasió, desemboquen en una conclusió fosca i definitiva. Com en molts dels finale de Weinberg, el tercer moviment, Allegretto, exhibeix un estil més accessible, amb seccions de ritme ballable i inflexions d’aire folklòric. Tanmateix, un sentiment de pèrdua s’hi manté latent, reforçat per les textures canviants i una harmonia de resolució retardada.
A la segona meitat del moviment conclusiu, Weinberg incorpora citacions d’obres emblemàtiques del repertori flautista: el Dansa dels esperits benaurats de l'''Orfeo ed Euridice de Gluck i la Badinerie de la Suite per a orquestra núm. 2 en si menor, BWV 1067 de J.S. Bach. Aquestes citacions, presentades en alternança i emmarcades en una atmosfera difusa, suggereixen una evocació nostàlgica, un recurs freqüent entre compositors soviètics des de mitjan anys seixanta. El mateix Weinberg havia recorregut a un procediment similar en el Fanfares final del seu Concert per a trompeta (1966 - 67), de la mateixa manera que Xostakóvitx ho havia fet a la seva Quinzena Simfonia (1971). Una possible referència al concert per a violí de Brahms prepara el terreny per a un epíleg aparentment calmat, sota el qual persisteixen tensions no del tot resoltes.
Referències
Bibliografia
Categoria:Concerts de Mieczysław Weinberg Categoria:Composicions musicals del 1987 Categoria:Concerts per a flauta Categoria:Composicions musicals de la dècada del 1980